L'"elit extractiva"

 

En resposta a un article de César Molinas, “Una teoría de la clase política española”, publicat al diari El Pais el diumenge 9 de setembre.

Segons l’autor, els mals d’Espanya són atribuïbles a la classe política, que ha esdevingut una casta depredadora que s’autoalimenta a costa de la ciutadania. En part té raó, però no per acció sinó per omissió. No ha estat la classe política la horda que s’ha enriquit a costa dels bens del país, no ha causat les bombolles immobiliària, energètica o d’infraestructures. La classe política no ha estat la gran beneficiària. Si hagués estat així, encara. La classe política, els polítics (alguns), han estat els col·laboradors necessaris del saqueig perpetrat per unes elits econòmiques que des de temps immemorials (des de l’imperi transoceànic) viuen de la caixa pública i es guanyen la vida amb els favors dels reis i els seus administradors. Són els mateixos de sempre. Els proteccionistes que mantenien l’economia espanyola sota vigilància perquè això els proporcionava això que ara diuen avantatges competitius, és a dir un mercat captiu, monopolis controlats, que els permetien mantenir un sistema econòmic caduc, que hauria capitulat davant la competència oberta. Són els caps de les grans empreses els enemics de la innovació i la competència, no s’equivoqui el senyor Molinas. Els polítics són els servicials criats d’aquests. Aquesta és la seva funció, totalment subalterna. I aquesta és la desgràcia del país, que els que estaven cridats a actuar a favor de l’interés general han sucumbit (alguns, no tots) a la pressió dels interessos particulars. Col·laboradors necessaris, però que no s’emportaven la part del lleó sinó les engrunes del pastís.

L’exemple són els “pelotazos” urbanístics. Cert, com diu Molinas, és imprescindible que hi hagi una requalificació, i això ho fan els polítics, però el negoci el fa el promotor. El regidor (o alcalde) de torn se’n du xavalla, un piset, uns dinerons, alguna compensació que en el volum total del negoci és miserable. Aquest és el problema. Els polítics (alguns, insisteixo) es venen per molt poc. I qui fa el negoci ho sap i paga a gust el preu, perquè li permet actuar com ha actuat històricament (una part) de l’empresariat d’aquest país, gaudint de l’avantatge que li proporciona tenir a sou (un cotxe, un xalet) el polític de torn. Pregunti qui ha estat el gran beneficiari de les concessions de les radials de Madrid? Els consellers de la comunitat? Les arques del PP? No m’ho sembla. O qui es va beneficiar del 1,4 bilió (amb b) de pessetes de l’erari públic que el govern Aznar va concedir a les elèctriques com a “costos de transició a la competència”? Bonica manera d’obrir el mercat a la “competència”, regalar aquesta quantitat als antics (?) monopolis elèctrics. No, el que van fer els polítics en aquests dos casos no va ser lucrar-se, va ser afavorir uns interessos particulars per damunt de l’interés general. Acanvi de què? D’uns llocs al consell d’administració? És aquesta la “casta depredadora”? No ho crec.

Té raó, senyor Molinas, (una part de) la classe política no ho ha fet bé. Però no perquè s’hagin constituït en “elit extractiva” com diu vostè, sinó perquè s’han rendit a l’autèntica elit extractiva del país, corrompent el mandat que la ciutadania els havia fet, de defensar els interessos col·lectius per damunt dels particulars. I fixi's, això és encara pitjor del que deia vostè.

I una postil·la. Un sistema electoral majoritari uninominal en aquestes circumstàncies no crec que sigui “la solució”. Qui escolliria el diputat de torn? Els ciutadans o el cacic local? O el gremi de constructors i promotors? El que cal és quelcom de més complicat i més profund: un canvi en la cultura dels partits actuals, una democratització interna i una assumpció sense embuts del seu rol de vehiculadors i defensors del bé comú, no de majordoms servils del poderv econòmic.