Sembla que Joan Sales va escriure que els catalans no som
imbècils, però portem cinc-cents anys fent l’imbècil. I una de les imbecil·litats
autòctones més arrelades és la que ens fa perdonar els nostres quan
s’equivoquen, precisament perquè són dels nostres. Seguim la vella màxima de
“puig parla català, déu li do” i hem oblidat el que deia a continuació el savi Joan
Fuster: “puig parla català... vejam què diu”.
Als catalans sembla ser que tots els mals ens venen de
fora. La culpa sempre la té “Madrid” i ens quedem tan panxos. Però aquest
argument té un revers pervers. Si la culpa la tenen sempre els el altres, els nostres sempre ho fan tot bé. I quan
ho fan malament, se’ls perdona, precisament perquè són els nostres i perquè vivim en una situació de permanent
excepcionalitat... per culpa dels altres. I és cert que no ens volen, i que
acumulem damunt la taula una pila de menyspreus. Però això exonera els nostres de la seva part de
responsabilitat?
Un exemple. La negociació de l’estatut de 2006. La mare
dels ous. Certament, la proposta catalana no va ser entesa (ni atesa) a Madrid.
Es van disparar tots els ressorts de l’anticatalanisme i el PP va veure la
manera de posar contra les cordes el PSOE. I ho va aconseguir a les generals de
2008, on els socialistes van salvar la majoria d’un pèl (gràcies al vot
català). A partir d’aquí, tremolor de cames a Moncloa i deixar anar llast fins
a la sentència d’un Constitucional amb el mandat caducat.
Podríem quedar-nos aquí i tornar amb la rondalla del “no
ens estimen”. Però cauríem altre cop a la trampa del “bon català incomprès pels
malvats espanyols”, la trampa que allibera els
nostres de tota responsabilitat. Doncs no. Perquè
en el final de l’estatut els nostres
van jugar un paper ben poc estel·lar i edificador.
L'estatut. Un text que a mesura que s’anava
concretant, anava perdent suports dins del partit que n’havia estat l’impulsor,
fins al punt que en el trajecte cap al Congrés dels Diputats semblava més una
dèria personal del president de la Generalitat, que una proposta avalada per la majoria. El PSC se’n va rentar les mans, de l’estatut, deixant-lo caure com l'última “maragallada”. CiU va fer servir la negociació
estatutària com a hostatge de la tàctica de reconquesta de la Generalitat,
bescanviant el seu suport per la defenestració del president Maragall. Algú pot culpar
“Madrid” de no haver-se-la jugat a fons, quan els partits principals catalans xiulaven
i miraven enlaire? Després sí, després grans escenificacions i estripar-se la
barretina, però en aquell fiasco hi contribuí tothom. L’electoralisme del PP,
el pànic del PSOE, la desídia del PSC i el tacticisme de CiU (i també l’afició
d’ERC pel “programa màxim”, tot s’ha de dir).
No ho escric per passar comptes. Ho escric perquè tornem
a ser en un punt de no retorn, que obliga tothom a mirar lluny. Tothom, els
d’allà i els d’aquí. Perquè ja torna a sonar la cançoneta del pobre catalanet
que de tan bo que és, els de fora li fan trampa. No hi tornem. Cal recordar les
coses, no per assenyalar ningú amb dit, sinó per no tornar a caure altre cop en
el mateix error o, com escrivia Joan Sales, per deixar de ser imbècils d'una vegada. (
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada