El procés, la tragèdia i la farsa

Una de les sentències de Marx que més es citen és aquella del començament del “18 Brumari de Lluís Bonaparte”, que diu que la història es repeteix dos cops, “una vegada com a [gran] tragèdia, i l’altra, com a [lamentable] farsa”.

Aquesta idea encaixa perfectament amb l’evolució que ha tingut allò que hem vingut a anomenar el “procés” independentista, l’episodi històric iniciat el setembre de 2012 (tot i que les arrels són anteriors) i que molt probablement va acabar el 21 de desembre de 2017, encara que en seguim vivint les conseqüències, i potser les seguirem vivint uns quants anys més.

En la seva part àlgida, el “procés” ha estat una tragèdia. Tragèdia ha estat la divisió de la societat catalana, que encara dura i que no sembla remetre. Una societat en procés de “belgicanització”, tal i com la definí Mario Ríos el juliol de 2018, és a dir en procés de constituir-se en dues comunitats separades, dos blocs sòlids i impermeables, amb marcs referencials propis i completament diferenciats. Allò que precisament es va voler evitar (en condicions molt més difícils) als anys seixanta i setanta del segle passat.

Tragèdia fou l’actuació violenta i absolutament desproporcionada de la policia durant la consulta de l’1-O del 2017, ara fa tres anys, carregant contra concentracions pacífiques de ciutadans que només volien participar en una votació que ja aleshores havia estat declarada il·legal, i que no comportava de cap manera un risc per a l’ordre públic (però potser sí que comportava un risc per a l’autoestima d’algun ministre que mai no ho hauria hagut de ser).

Tragèdia ha estat el procés d’apropiació dels símbols i les institucions del país per part d’una part (nombrosa, però una part) que s’ha vingut a considerar a sí mateixa com la legítima i exclusiva representant de tot Catalunya. Una derivada tristíssima (i molt perjudicial) d’aquest procés d’apropiació està sent la rebentada del consens sobre la llengua, que ha fet que s’accepti amb tota normalitat que es titlli d’”inadaptats” (quan no “colons”) aquelles persones que no s’expressen en català.

Tragèdia és que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart hagin estat condemnats a nou anys de presó solament per liderar una protesta (o potser per pujar dalt d’un cotxe de la guàrdia civil?).

Tot això ha estat una autèntica tragèdia, perquè ha generat dolor, divisió, enfrontament, desconfiança. I tot per a res, que potser és el més tràgic. Per a res. Avui ningú no pot dir que les accions dels uns i dels altres, de tots, ens hagin dut, com a societat, a un estadi millor, ni (encara pitjor) que ens hagin situat en el camí d’un futur millor. Més aviat el contrari.

La gran tragèdia del procés ha donat pas a la lamentable farsa dels darrers tres anys. S’ha anat estirant del fil dels esdeveniments tràgics per mantenir una ficció, una il·lusió, sense altre objectiu que el d’anar tirant, anar passant dies i mesos, mentre el país quedava congelat, paralitzat, a la tardor del 2017.

El mandat de Quim Torra no es pot entendre sinó com una gran farsa, un vodevil, una astracanada, una opereta, del que la inhabilitació n’és el gran final. Un final ben digne de la comèdia allargassada que ha protagonitzat el 131è president de la Generalitat. A Torra se l’ha inhabilitat per un acte de desobediència, però una desobediència menor, gairebé de joguina: negar-se a acatar una ordre de la junta electoral. No hi ha res èpic en això. El procés reduït a una pancarta. El “golpismo” a un joc del gat i la rata. Una farsa. La sessió del Parlament n’és el millor exemple: declarar solemnement que es considera la inhabilitació del President com a “il·legítima” mentre el President intervé com a convidat, és a dir acatant i assumint la seva inhabilitació.

En aquests anys de repetició com a farsa, al procés només l’ha aguantat l’alè que li proporcionaven els jutges, convertits per la inhibició del govern Rajoy en l’últim baluard de la unitat d’Espanya (i ara en els guardaespatlles del rei). Han estat les actuacions judicials les que han mantingut la ficció que el procés continuava viu els últims tres anys, quan s’havia convertit en un zombi polític per la pròpia inoperància dels seus impulsors, incapaços d’assenyalar un nou horitzó per al seu projecte polític, entestats en la lluita caïnita i agafats al record dels fets de la tardor de 2017 i als presos. Només la respiració assistida proporcionada per uns jutges convertits en justiciers, que veien cops d’estat i terrorisme en missatges de whatsapp, ha mantingut en peu la carcassa buida en què s’havia convertit el procés.

El procés és mort. Fa tres anys que és mort, malgrat que uns i altres maldin per fer veure que segueix viu. Els seus promotors perquè no volen assumir l’esgotament, i els seus detractors perquè el procés els és útil políticament (què faria la dreta política i judicial sense el procés?). Però la realitat és que l’impuls generat el 2012, reforçat amb alts i baixos fins a l’esclat de la tardor del 2017, s’ha esgotat de fa temps i ha acabat derivant en un sainet sense sentit.

El temps nou que s’obre a partir de la inhabilitació de Torra podria servir per seguir estirant del fil, continuar rabejant-nos en les pròpies ferides (cadascú les seves), seguir cavant alegrement la rasa que ens divideix. Segurament és el camí més fàcil.

O podria servir per tancar aquest episodi lamentable (són paraules de Marx), ser capaços d’aprendre de tot el que ha passat, avaluar els danys -tots els danys-, assumir les responsabilitats de tots i a partir d’aquí traçar un nou camí.

Serem capaços de donar per acabada la farsa i dedicar-nos a curar els uns als altres les ferides que ens ha deixat la tragèdia?

foto: elperiodico.cat

La nova política continua ben viva

Els resultat de les eleccions a Galícia i Euskadi han dut a molts a donar per morta la nova política, nascuda l’estiu de 2014 amb l’aparició fulgurant de Podemos en la convocatòria europea.

Els resultats d’aquest diumenge, amb l’esfondrament del vot de Podemos tant a Galícia com al País Basc, haurien suposat el punt final d’un cicle de sis anys d’efervescència política, des de la irrupció dels “nous” en l’escenari electoral, el seu triomf i consolidació a les municipals i generals de 2015, i la seva decadència quatre anys més tard, que acabaria en els últims compassos del cicle, aquest diumenge.

Igual que les convocatòries de 2016 a Galícia i al País Basc van refermar la irrupció de Podemos a l’escenari electoral, aquestes del 12 de juliol n’han constatat el declivi, que ja venia anunciant-se en cadascuna de les conteses de l’any passat. En ambdós territoris les dades són més que explícites: el 2015 les candidatures de Podemos, sorgides aparentment del no-res, es van enfilar a les primeres posicions. A Euskadi van ser la llista més votada a les generals de 2015 i 2016. A Galícia van desplaçar els socialistes a les generals i autonòmiques.

Quatre anys més tard, la seva estrella declinava. Superats altre cop pels socialistes a les generals i esfondrats a les municipals i autonòmiques. La primavera de la nova política hauria durat cinc anys escassos.

Ara bé, assimilar la nova política al vot a Podemos (i a Cs també) és una simplificació. La nova política va més enllà dels resultats d’un(s) partit(s) concret(s). És una manera de participar electoralment, diferent del vot convençut, persistent, quasi fidel, d’ona llarga, que havia dominat l’escena electoral fins, precisament, l’aparició dels nous partits.

La nova política és l’expressió d’un nou elector, que té una manera de captenir-se electoralment diferenciada dels electors antics. És un fenomen que va lligat al relleu generacional, és a dir a l’emergència de les noves generacions crescudes en democràcia, habituades a un ritme vital diferent, amb valors i actituds diferents.

És en aquest sentit que cal dir que el que va passar diumenge no enterra la nova política, sinó tot el contrari, n’és un exemple paradigmàtic. En el fons, no contradiu el que succeí el 2015, no l’anul·la, el confirma. Demostra que la nova política segueix entre nosaltres, que és ben viva.

L’ensulsiada de Podemos, la fugida massiva dels seus votants, forma part de la lògica de la nova política, no la contradiu. És un vot que actua mogut per la conjuntura, sense lligams de fidelitat a cap organització. És un vot lliure, quer tria entre les diferents opcions en funció de la capacitat d’aquestes per capturar la seva atenció, per il·lusionar-lo. Si això no es produeix, si el votant no se sent il·lusionat, seduït, per cap partit, recala a l’abstenció, a l’espera d’una nova il·lusió, d’un nou moment de comunió (de subidón).

Aquest és un vot de novetat, delerós per les coses noves, que trenquen la monotonia d’un escenari polític que es percep com a fossilitzat, que no pertany als fills de la democràcia sinó als seus pares. La cerca de noves coses, de propostes diferents, transgressores fins i tot, és un dels motors d’aquesta nova política. Però és una cerca constant, de tal manera que el que podia semblar nou i trencador fa quatre anys ara ja ha quedat obsolet i ja no provoca el hype, les ganes, la sensació d’estar fent quelcom important, de participar en una transformació radical. La nova política és la dels fanàtics efímers, votants extraordinàriament convençuts, entusiastes, però no fidels, no persistents.

D’aquí també la seva extraordinària volatilitat. És un vot que tendeix a decidir-se a l’últim minut i en funció d’elements inestables. Aquest cop a Galícia part del transvasament de vot de En Marea al BNG s’ha anat produint, decantant, durant la campanya, i especialment els últims dies.

La nova política no ha desaparegut perquè és el vot del nostre temps, un producte de la societat actual: ràpid, voluble, desencantat i alhora fascinat, acostumat a la tria constant, hooligan momentani, que busca l’autenticitat, la novetat i el trencament amb l’autoritat, més estètic que de fons. Un vot que demanda una recompensa immediata i que no entén el compromís més enllà de l’”aquí i ara”.

Les eleccions de diumenge no són el rèquiem de la nova política. Al contrari, són la constatació que està més viva que mai.

foto: elindependiente.com

La política de zero

Els últims dies, a remolc de la tensió creixent a l’arena parlamentària espanyola, han aparegut uns quants articles sobre la polarització política (aquí i aquí). Sembla nou, com si l’amansiment de l’epidèmia de la Covid-19 hagi comportat automàticament un increment de la bronca a la política. Arriba l’hora de passar comptes, o millor, arriba l’hora d’inventar-se un joc nou ara que el que tenien ja no dona més de si. La política com a joc privat, amb regles particulars i amb dret d’admissió. Un joc que fa servir elements de la realitat però que respon a lògiques pròpies, massa sovint alienes als problemes dels “de fora”.

Són els mecanismes interns del joc polític els que empenyen a la polarització del actors: la immediatesa, l’aparició de nous actors amb discursos i plantejaments més radicals, que estiren dels partits més centrals, la competència descarnada per l’electorat en segments diferents i simultanis, la pressió de les xarxes socials i el seu gust per l’estridència. Tot fa que la política sigui cada cop més tensa i agressiva.

Però imputar aquest increment de la polarització exclusivament a la política és veure només una part de la història. Fa temps que la política ha deixat de guiar les societats, de definir-les. La política, la confrontació política, no és el vector principal de la Història (amb majúscules) sinó una força més, i potser no la més poderosa. D’aquí que la política més que dirigir, s’adapta als temps, s’acomoda a una realitat que és incapaç de definir, que li ve donada per l’acció d’altres forces més poderoses que queden fora del seu control.

Entès així, la tensió política seria una reacció de la creixent tensió social, i no a l’inrevés. Evidentment, ambdues no serien autònomes. L’increment de la tensió a la societat repercuteix sobre la política, i aquesta, polaritzant-se, ajuda a la polarització del conjunt de la societat. Un cercle, probablement viciós.

Fa temps que les enquestes mostren un increment de la crítica envers els actors polítics (no només els partits i els dirigents, també les institucions). Aquest augment de la crítica es concreta en l’empitjorament de les notes que els electors atorguen als governs, als líders i a les institucions. La tendència és ben visible des de l’esclat de la crisi financera global fa dotze anys, i no s’ha recuperat totalment. L’interessant d’aquest empitjorament de les valoracions i la confiança d’institucions, governs i polítics és l’element que el produeix: un increment desbocat de qualificacions de zero.

En la sèrie dels baròmetres del Centre d’Estudis d’Opinió, per exemple, s’observa un empitjorament de la valoració del govern de la Generalitat. A les últimes enquestes, la mitjana de valoració del govern en una escala de 0 a 10 no arriba al 3,5. Si s’observa l’evolució de les notes concretes que atorguen els entrevistes, es veu un increment dels que qualifiquen la gestió governamental amb un rotund zero. Al març gairebé un de cada quatre.

A les mateixes enquestes, un de cada cinc entrevistats contesten amb un contundent zero quan se’ls demana quin grau de confiança tenen en els “polítics catalans”, no en un de concret sinó a tots ells en grup. La tendència a atorgar zeros en aquesta pregunta ha crescut de manera pràcticament ininterrompuda des de l’inici de la sèrie, el 2006. Llavors els zeros representaven un esquifit 5,6%. La dada s’ha quadruplicat en els catorze anys de baròmetres.

A la sèrie de sondeigs anuals de l’Institut de CiènciesPolítiques i Socials, que abasta des de principis dels noranta, també s’hi observa el mateix fenomen. Els últims deu anys viuen una eclosió de les puntuacions més negatives quan es demana als enquestats que expressin la confiança envers les principals institucions o que valorin la tasca dels dirigents dels partits polítics.

El mateix pot veure’s a les sèries del Centro deInvestigaciones Sociológicas. A la pregunta de si votaria un determinat partit, cada cop són més els enquestats que declaren que no el votarien “mai” (és a dir, zero a l’escala de zero a deu). Certament, l’aparició d’alguns partits afavoreix el fenomen, ja que tant Unidas Podemos com Vox són formacions que conciten opinions molt extremes, però el fenomen és global i també afecta els partits tradicionals, PSOE i PP.

Hi ha una diferència qualitativa entre valorar pitjor partits, governs, institucions, lideratges i atorgar-los un zero. Posar un zero ens diu quelcom que va més enllà de la crítica o l’expressió de desgrat. Donar un zero és una abominació total, sense matís. És no reconèixer en l’avaluat cap mèrit, és mostrar-hi una desconfiança absoluta.

Són els polítics culpables d’aquesta situació? Són ells, amb la seva polarització, els que han creat aquest ambient? És l’aparició de partits situats en posicions més extremes els responsables d’aquest panorama tan tens? Les dades no ho semblen indicar, perquè l’increment dels zeros és anterior. Anterior al procés, anterior al canvi en el sistema de partits a Espanya.

La polarització política podria ser el producte d’una polarització social anterior en el temps, que vindria d’una opinióque només concep sentiments i expressions dicotòmiques, de sí o no, blanc o negre, uns i zeros, lovers i haters. Una societat de la que el terme mig, l’escala d’opcions, ha desaparegut. Una societat que només entén la condemna total o l’absolució angèlica. Estàs amb mi o contra mi. Una societat d’afirmacions rotundes, de judicis sumaríssims, d’invectives llençades a través de les xarxes socials.

En aquest sentit, la política no hauria fet altra cosa que adaptar-se a aquest escenari. I fent-ho, alimentar-lo. Així s’entendria la fal·lera pels referèndums i per les eleccions plebiscitàries, és a dir pels esquemes de blanc o negre, amb mi o contra mi. D’aquí també les adhesions militants i els odis fanàtics, l’ús quotidià de mots forts, com “feixista”, engegat a tort i a dret i en direccions diverses.

La polarització és la manera que té la política de respondre a una realitat que ha canviat. Cada cop el gruix dels moderats en la societat és menor, i cada cop són més els que s’ubiquen en una posició extrema (que, a més, ressona més fort en uns mitjans -i no només les xarxes socials- que també s’han anat adaptant a aquesta nova realitat).

L’augment dels zeros és un indicador d’aquesta polarització de fons, que no només fa que la política es radicalitzi (o millor, que la radicalització tingui més rèdits dels que tenia abans), sinó que provoca que aquesta visqui en un estrès permanent. Les dades de les enquestes de l’ICPS ho deixen clar: als anys noranta i primers dos mil els governs, els dirigents i les institucions es movien sobre un escenari on sovintejaven, a part de les notes favorables, els quatres, és a dir, un gruix que no era de suport, però tampoc no mostrava un antagonisme total.

Ara, aquests cada cop són més, i els que donaven notes de quatre cada cop són menys. El marge d’error dels governs i dels polítics és mínim, com ho és el marge de confiança que s’atorga a les institucions. Polarització, desconfiança i pressa. D’aquí la fragilitat del nostre entramat democràtic, l’escàs marge per al acord entre direccions que es mouen sota l’estreta vigilància dels puritans, o que directament estan formades per puritans.

foto: eldia.es

"Intent" de càntic en el temple

Ahir vaig fer un tuit dient que la reacció (o més aviat, la no reacció) davant la sentència del Suprem sobre el cas Palau, que confirmava la que havia emès el TSJC, deia molt dels estàndards morals de la societat catalana. Anava en la línia del que vaig escriure després de la confessió de Jordi Pujol. Ens les donem de civilitzats i europeus, però al final fem el mateix que a tot arreu, o pitjor que a tot arreu. Al capdavall, la sentència de la Gürtel va comportar la caiguda del govern Rajoy. La del Palau, que avala les sospites del 3%, ha passat de puntetes. Els convergents (reconvertits, refundats o emmascarats) segueixen al capdavant de la Generalitat. ERC no diu ni piu. L'oposició demana compareixences al Parlament. Però la societat, que és el que em preocupa, s’ho empassa tot sense moure una cella.

Aquí hi havia un esquema de desviació de fons públics. Aquí es concedien contractes d’obra pública a qui pagava diner negre al partit del govern a través d’un entramat. Aquí s’ha demostrat (en un sol cas) que Convergència va rebre 6,6 milions d’euros de manera il·legal durant com a mínim deu anys. I no passa res. I ningú no diu res. I tothom empassa. Sobretot els que després donen lliçons de superioritat moral (com ho deia Pujol? "D'ara endavant, d'ètica i moral en parlarem nosaltres. No ells"). Som una societat panxacontenta, auto-indulgent, sobretot amb els “nostres”, òbviament. Això és el que diu de nosaltres la sentència del Palau, o el que hem dit nosaltres després de confirmar-se la sentència.

Però a twitter la conversa (per dir-li d’alguna manera) arran d’aquella primera piulada no ha anat per aquí. En part és culpa meva, perquè al tuit contraposava el que ha passat a Catalunya (és a dir, res) amb el que va passar a Espanya amb la Gürtel. Així que jo mateix vaig obrir el camí a la comparació. Amb la Gürtel? No tant. Amb qualsevol altre episodi que encaixés per desautoritzar el meu tuit (el rei emèrit, els ERE, els GAL... fins i tot ha sortit Filesa!). Com si les desgràcies alienes poguessin rentar-nos la cara a nosaltres. També han sortit els presos polítics, es clar. D’altra banda, tot ha acabat anant als partits. Que si aquests han fet. Que si els altres encara més. Jo parlava de la societat, de tots nosaltres, del país! De com podem mirar-nos al mirall i estar contents de la imatge que hi projectem com a país.

Sí, segurament sóc un enze per intentar iniciar un debat en un lloc com twitter. Però és que el debat no s’ha produït. Enlloc. Una mica a la premsa, on se suposa que es produeixen aquesta mena de debats (deixeu de banda la televisió, no és el millor mitjà per aquesta mena de “converses” i en qualsevol cas l’única cadena en català no el farà mai aquest debat, ja que s’ha convertit -i no és l’única- en altaveu d’una posició política determinada). Enlloc. En part perquè hi ha l’epidèmia del Covid, en part perquè en aquests temps accelerats nostres la sentència del cas Palau ja estava enterrada de fa temps. Però això no pot ser excusa. Una societat sana debat, discuteix, s’interroga. I nosaltres no ho som. Tampoc és que siguem molt diferents dels altres.

Potser sí que tenia raó Thatcher i no existeix això de la societat (en part gràcies a ella i les seves polítiques, és possible que no estigués parlant de la realitat sinó del futur que ella albirava, i hem d'admetre que era una visionària excepcional). Hi ha faccions, bombolles, individus sords a les raons del altres. Potser sí que no es pot tenir el debat. A Catalunya, a Espanya i enlloc. Llavors haurem d’admetre que som com tothom, els catalanets. Ni més ni menys, ni millors ni pitjors. Tan miserables, estabornits, entotsolats, atabalats, presentistes, egoistes, desorientats com qualsevol habitant d’aquest planeta.

Bandejats per interessos que no sabem a qui afavoreixen, manipulats i portats d’aquí cap allà, enrolats en una mena de força de xoc de discursos que no admeten ni crítica ni alternativa, que ens arriben directament a la butxaca on guardem el mòbil. Individus tan necessitats d’arrelament, de protecció, d’aixopluc, de coordenades, en un món que no entenem, que ens depassa, que ens tritura i ens escup, en el que acabem sent militants furibunds dels ”nostres”, siguin els que siguin, però que sempre tenen la raó, que sempre són les víctimes de la injustícia, els injuriats, els innocents, els purs.

És possible, en un món com aquest, la conversa més enllà de la militància? És possible la mirada crítica i col·lectiva sobre nosaltres mateixos? És possible mirar-nos sense apriorismes? O ja només és possible la irreductible defensa de grup, dels “nostres” enfront els “altres”?

Guanyar la guerra o fer la revolució

L’estiu de 2014 el fabulós impuls iniciat a finals dels anys seixanta que va ser capaç de bastir un sistema democràtic a Espanya es va esgotar. Quatre episodis d’aquells dies defineixen el final d’aquella etapa històrica: l’aparició de Podemos al maig (i uns mesos després de Cs), l’abdicació de Joan Carles I al juny, la dimissió de Rubalcaba al front del PSOE al juliol i la confessió de Jordi Pujol a finals d’aquell mes. Quatre esdeveniments separats per pocs mesos que posaven punt i final a un cicle que ha definit la història d’Espanya dels darrers quaranta anys.

Des d’aleshores vivim una pugna sorda per definir l’escenari dels propers quaranta anys. Una batalla que no s’ha acabat de decidir, entre els que volen donar un pas més i els que voldrien fer-ne un (o dos) enrere.

Al llarg dels quasi sis anys des de la fi del sistema s’han anat succeint els episodis, les escaramusses, els cops d’efecte, però cap dels bàndols ha estat capaç de donar el cop definitiu que capgiri l’escenari i defineixi un guanyador. Tanmateix, tot el que ha succeït al llarg d’aquests anys pot entendre’s com part d’aquesta lluita entre reformistes i conservadors (quan no directament, involucionistes) per definir el futur d’Espanya.

L’aparició de Podemos, com a epígon del 15M, i fins i tot la de Cs (un cop evidenciat que el vell PP no seria capaç de reformar-se per si mateix), posà damunt la taula el cansament de part de la ciutadania (i part de l’elit econòmica) envers el sistema polític sorgit de la transició. Precisament, aquella part de la ciutadania que no havia participat en el període.

Els dos anys que van de l’estiu de 2014 al de 2016 suposen l’entrada en escena d’aquesta pulsió reformadora, que s’atura abruptament amb la investidura fallida de Pedro Sánchez el març de 2016, en ser incapaç d’aglutinar el conjunt del front reformista. Les eleccions de juny tanquen la primera oportunitat de reforma en profunditat del sistema. Tancament que es concretarà en la investidura de Rajoy a finals d’aquell any, amb el suport de la majoria de diputats del PSOE, un cop descavalcat Sánchez de la secretaria general.

La disputa pel lideratge socialista pot entendre’s com a part de la pugna més general entre conservadors i reformistes, com també la lluita pel lideratge del PP l’estiu de 2018, entre el sector més pragmàtic lampedusià i els auto-investits constitucionalistes, els hereus d’Aznar i el seu projecte involucionista.

Al llarg d’aquests sis anys d’interregne en el que cap de les dues faccions ha estat capaç d’imposar-se a l’altra, s’han fet evidents els problemes dels reformistes per construir un front unificat. D’una banda, el centre regenerador que en algun moment va suposar Cs ha anat derivant cap al sector conservador, perseguint el miratge d’un sorpasso al PP que s’ha demostrat impossible (en part el mateix miratge, però per l’altra banda, que va impedir bastir una majoria reformista el març de 2016).

D’altra banda, el procés independentista català ha desdibuixat la pugna entre reformistes i conservadors, ha donat ales a aquests (afavorint l’escissió del sector més dretà i nacionalista del PP, Vox) i ha impedit que els nacionalistes catalans volguessin jugar un paper en el front reformista, tal com havien fet tradicionalment (tant a l’adveniment de la segona república com durant la transició a la democràcia).

Guanyar la guerra o fer la revolució. El fals dilema dels estalinistes durant la guerra civil torna a aparèixer a escena en la crisi provocada per l’epidèmia de Covid-19. És una aparició interessada, com no podia ser d’altra manera. Es multipliquen les tribunes i les declaracions des de la facció conservadora que defensen la dita ignasiana: ara cal centrar-se a combatre l’epidèmia, no és moment de fer canvis. Alguns van més enllà i proposen la creació d’un gran front conservador (“constitucionalista” en diuen, utilitzant la terminologia aznariana). Hi ha alguna cosa d’això en la reivindicació dels pactes de la Moncloa, de revival de la transició, com si els temps fossin els mateixos.

Com a la guerra civil, el dilema que es proposa és interessat. S’utilitza l’epidèmia per perseguir un objectiu que no té res a veure amb el coronavirus. Es tracta de guanyar la partida als reformistes utilitzant la por. La por al canvi. És l’”ara no toca” pujolià elevat a suposat sentit d’Estat per part d’aquells que es consideren els únics intèrprets de l’Estat, els que prenen la constitució del 78 com les taules de la llei, els que s’atorguen a si mateixos la potestat de dir qui és i qui no és “constitucionalista”. Precisament els que no volien el pacte del 78 (ni els de la Moncloa, com ha dit Juliana).

El maig de 1937 va quedar clar de què anava allò de “primer guanyar la guerra”: anava de destruir l’adversari (en aquest cas, els trotskistes de Nin i el POUM). Ara és el mateix. Amb l’excusa de fer front a l’epidèmia el que es pretén és evitar (si pot ser per sempre) la possibilitat de reforma profunda del nostre sistema polític. Guanyar la partida que s’està disputant des de l’estiu de 2014. Aquesta és la raó de fons, la batalla de debò. Ho ha dit Casado, negant la possibilitat d’un “canvi de règim” (com si el que ell proposa no fos un canvi de règim...).

La disjuntiva que tenim davant és la de guanyar la guerra i perdre la revolució (la possibilitat d’una revolució), o guanyar la guerra i fer la revolució. Qui guanyi aquesta partida estarà en condicions de definir l’escenari pels propers quaranta anys.

Crisi i oportunitat

Confesso que sempre havia pres la frase que una crisi és també una oportunitat com un mantra d’escola de negocis, d’aquells que es diu que s’han manllevat de “L’art de la guerra” de Sun Tzu. Una enganyifa, vaja. Un “crecepelo”. Un eslògan de senyors (sempre són senyors) encorbatats.

Però és veritat que l’epidèmia del coronavirus ha creat un cert clima per replantejar-se algunes de les qüestions que fins fa dos dies semblaven intocables. Per exemple, el límit de despesa i endeutament.

Ara bé, hi ha qui enuncia això de l’oportunitat com si aquesta caigués del cel, com si el fet de ser enmig d’una crisi ja obri les portes al replantejament de tot i que els progressistes, l’esquerra, puguem fer realitat tot allò que el 2008 ens van arrabassar. Hi ha alguna cosa de superioritat moral, el gran pecat de l’esquerra. Puig que el que volem és just, que es faci.

No hem extret les conclusions necessàries, suposo, del drama de 2008, de la sagnant derrota de 2008, perquè això va ser, una derrota sense pal·liatius, total, absoluta.

Vam perdre perquè vam creure que “ens tocava” guanyar. En primer lloc, perquè la crisi econòmica global havia posat al descobert les disfuncions mecàniques (i no només les misèries morals) del sistema neoliberal, de l’economia de casino (“l’apoteosi barroca del diner”, com havia dit l’Obiols). I en segon lloc, perquè històricament tocava, perquè l’etapa neoliberal ja portava prop de tres dècades de funcionament com a paradigma dominant i ara tocava un canvi d’etapa. Massa marxisme automàtic.

Suposo que aquestes dues raons, tan poderoses des de l’esquerra moralment superior, bastaven per asseure’s i contemplar l’adveniment de la nova etapa històrica del neokeynesianisme, que portaria la felicitat i la benaurança per a tota la Humanitat. D’aquí l’astorament de tots quan el neoliberalisme se’n va sortir i va sobreviure al seu propi caos. La reforma del capitalisme del gens sospitós d’esquerranisme Sarkozy va quedar en no res. Un espant momentani.

Doncs vet aquí que ens arriba una altra crisi, diferent de la de fa dotze anys, però amb capacitat transformadora (“una oportunitat”, recordeu?) i ja tenim una part de l’esquerra anunciant l’arribada del Nou Temps en què els homes seran germans i la cooperació substituirà, per art de màgia, la competència, i la solidaritat les ànsies de profit.

No hem entès res. Seguim creient que el món ens ho deu perquè som millors, perquè les nostres idees són les bones, perquè les nostres solucions són moralment superiors. No hem llegit Marx (és clar que no hem llegit Marx), però ni tan sols hem après els conceptes més bàsics, com el de la “vella dama” de López Bulla, l'elemental correlació de forces que explica millor que la perfecció moral de les idees el triomf d’aquestes.

El poder, com diu l’Albert Aixalà, és el que defineix el camí que pren la Història. No és la voluntat el que fa que les coses caiguin pel seu propi pes. Sembla mentida que sigui l’esquerra la que s’hagi acabat creient allò de “voler és poder”. Voler és voler. Poder és una altra cosa i depèn de amb què comptis, amb qui comptis, i el pes que tinguin els teus aliats. I les idees, òbviament. També les idees. Què va ser la revolució conservadora dels setanta sinó una idea?

Aquesta crisi té la capacitat de transformar les relacions de poder, i en aquest sentit és una oportunitat per canviar els equilibris entre els actors. A nivell mundial és una oportunitat per reequilibrar el balanç entre el poder públic i el privat, entenent que aquest també té una responsabilitat pública (és a dir, amb el comú). A nivell europeu és una oportunitat per reequilibrar el poder entre els del Nord i els del Sud, i potser per reequilibrar les relacions entre els Estats i les institucions de la Unió, terriblement desiguals des que els Estats es van imposar en el relleu de Delors (el 1995, fa vint-i-cinc anys ja!).

A nivell espanyol, la crisi també és una oportunitat per donar una nova embranzida a un sistema gripat des de 2014 i que demana a crits un nou acord. Qui s’ho hauria cregut fa menys d’un mes que les conferències de presidents tindrien periodicitat setmanal. Si l’objectiu del govern central era assegurar que fossin anuals!

Estem a les portes d’una redefinició, que faci de les conferències l’autèntic senat federal que Espanya necessita, i que el 1978 no va ser possible. Ara bé, aquest senat no caurà del cel, i la seva implementació real no es produirà sense lluita, sense molta lluita. Hi ha el suport necessari? Hi ha el gruix suficient per tirar aquesta idea endavant? Hi ha l’aliança precisa a la Unió Europea per dotar a la Comissió d’una força capaç de fer front als Estats? Hi ha la força suficient, i la idea necessària, a nivell global per trencar la lògica imperant que el mercat ho soluciona tot més eficaçment que el sector públic?

Les oportunitats apareixen quan menys se les espera, cert. Però que apareguin no vol dir que es guanyin, ni molt menys. La inspiració t’ha de trobar treballant, diuen que va dir Picasso, i les utopies, si no estan disponibles, només són utopies, com diu la Marina Subirats. L’autocontemplació feliç de les pròpies idees i la creença en la lògica inexorable del pèndul fan que les crisis siguin això, crisis. Res més. O sí, oportunitats sempre perdudes.

Perquè de la mateixa manera que podem estar a la portes de fer un nou pas en la federalització d’Espanya, també estem a un pas de la recentralització. I el mateix pot dir-se d’Europa (exemple palmari: el consell de dijous) i dels equilibris globals.

Una crisi és una oportunitat si s’està disposat a donar la batalla i no si s’espera sota l’arbre que caigui el fruit madur. Això vol dir arreplegar una força superior a la dels teus rivals, teixir aliances, no menystenir els teus rivals, confrontar idees (les seves són tan bons com les teves, grava’t-ho al cervell) i lluitar, lluitar i lluitar.

Només així s’aprofiten les oportunitats, perquè si no es lluiten (com el 2008), es perden. I es ploren els deu o vint anys següents.

Eleccions a l’ombra del tripartit

La maquinària electoral comença a rodar a Catalunya, malgrat que encara no sapiguem quin dia s’acabaran celebrant els comicis. L’únic que sabem és que altre cop es farà honor al que ja és un clàssic electoral a casa nostra: l’avançament electoral. En un lapse de deu anys haurem celebrat fins a cinc convocatòries al Parlament, una cada dos anys, la meitat del que hauria de durar una legislatura “normal”, estatutàriament parlant.

El resultat final d'aquestes eleccions, com les de 2017, 2015 i 2012, dependrà de dos espais distants, dues bombolles impermeables l’una de l’altra però alhora íntimament connectades. El tema de les eleccions serà un de sol, però els seus efectes es distribuiran en dos espais diferents, antitètics, que es donen l’esquena des que l’escenari polític català es va escindir: els partidaris i els contraris de la independència.

Les dades de l’últim baròmetre del CEO detecten clarament aquests dos espais on es disputen els vots que encara no s’han definit, els indecisos (les rodones grises al gràfic). Dos grups de magnituds similars, segons el sondeig de Gesop per a El Periódico. En l’espai independentista, fins a quatre cents mil vots per decidir, subministrats gairebé a parts iguals per JxCat i ERC. A l’altra banda de la gran rasa, un nombre similar de vots a guanyar, en aquest cas tots provinents del resultat extraordinari de Cs de fa tres anys.

Dos sacs de votants suficientment grans per no donar res per decidit hores d’ara, tot i que els independentsites surten amb avantatge. Els incentius a la participació són diferents per als uns i per als altres, de manera que tot fa sospitar que els indecisos independentistes acabaran acudint a les urnes. No està gens clar què faran els altres, una part important dels quals tradicionalment no participava a l’elecció del Parlament.

Els partits ja estan estenent les vies per les que transitarà la locomotora electoral. I aquesta locomotora té un gran cartell pintat de vius colors on es llegeix un sol mot: TRIPARTIT. Aquesta campanya anirà d'això, de la possibilitat de reedició de l’infaust (així ha quedat fixat en la memòria de la majoria) acord d’esquerres entre ERC, PSC i ICV. L’ombra del tripartit planarà damunt l’elecció com el fantasma que recorria Europa esporuguint els burgesos i la gent de bé a finals del XIX.

En el camp independentista la disputa a mort entre JxCat i ERC (un nou episodi d’una saga les arrels de la qual s’enfonsen fins el 2003) es decidirà en funció de quina de les dues forces és capaç de convèncer la majoria dels quatre cents mil indecisos que pul·lulen entre un i altre (i el tercer en discòrdia, la CUP).

La línia de JxCat ha quedat clara des del minut zero: atenció amb ERC, que podria tenir temptacions de fer un nou tripartit. El mot encén les alarmes entre el votant ex-convergent i fa aixecar una cella de desconfiança a més d’un votant republicà. D’aquí la reacció de Junqueras i Rovira, les essències republicanes, els líders immaculats (no com Aragonès...): mai no farem un govern amb els socialistes. Un missatge dirigit directament a aquells dels seus que poden ser sensibles a la sospita que llança JxCat, sobretot a la frontera amb una CUP reviscolada, amb capacitat de mossegar a l’espai ERC, com ja es va veure a les últimes generals.

Tripartit com a sinònim de traïció. No cal dir la paraula. Només esmentar el tripartit i bona part del votant independentista reacciona. Els uns perquè els encén aquell llum d'alarma que els va plantar la campanya de David Madí fa catorze anys, els altres perquè recorden la patacada de Puigcercós el 2010 (onze escons perduts, la meitat dels que havia aconseguit Carod quatre anys abans).

La denúncia del tripartit és una bandera per als postconvergents i provoca tremolor de cames als republicans. Els uns faran una campanya a l’ofensiva, mentre que els altres hauran de defensar-se, de justificar-se, de semblar més forts, més durs, menys dubtosos, menys "pragmàtics". S’albira terrabastall al Congrés, travetes de JxCat i cupaires als ajuntaments i pressing ERC a mitjans i xarxes.

L’equació que es plantejarà als que encara no s’han decidit de tan senzilla sembla mentida: si votes JxCat o la CUP assegures un govern independentista, si votes ERC no. Escac.

L’argument té l’avantatge, a més, que serà replicat a l’altra banda de la rasa, amb el PSC com a principal sospitós de traïció. Aquí s’agafarà Cs per no perdre tots els vots aconseguits el 2017 (aquí i a la fantasmagòrica Cataluña Suma, un artefacte pensat solament per camuflar la gran trompada dels taronja). La campanya de JxCat trobarà el seu ressò a l’altre extrem de l’arc polític, com ha succeït des que algú va decidir que la polarització li rendia electoralment. Vasos comunicants.

L’ombra del tripartit també serà utilitzada per Cs, PP i Vox a l'arena espanyola. Si ERC traeix el mandat democràtic de l’1-O, el PSC s’entrega als colpistes que van voler destruir Espanya (i que continuen dient que ho tornaran a fer). La jugada funciona de perles al Congrés. Dispares contra Iceta i fereixes Sánchez, mentre els barons socialistes es regiren, incòmodes. Escac. 

Deu anys després de mort, el tripartit ressuscita com a espantall eficaç per a uns i altres, el que demostra que l’estratègia de destrucció de l’aliança d’esquerres per part de la vella CiU fou un èxit rodó. Veurem com els surt ara. L’objectiu de JxCat és senzill i admet fases. Al límit, repetir el resultat de 2017; si no es pot, com a mínim reduir l’avantatge d’ERC de tal manera que li sigui impossible canviar d’aliats; o com a mínim, obligar-los a jurar sota el pi de les tres branques que no pactaran amb el PSC, sigui quin sigui el resultat. Si tot això fallés, sempre queda l’opció d'apretar tant ERC que faci caure els pressupostos generals de l’Estat i que s’hagin de remenar de nou totes les cartes. Escac i mat?