30 de març 2020

Crisi i oportunitat


Confesso que sempre havia pres la frase que una crisi és també una oportunitat com un mantra d’escola de negocis, d’aquells que es diu que s’han manllevat de “L’art de la guerra” de Sun Tzu. Una enganyifa, vaja. Un “crecepelo”. Un eslògan de senyors (sempre són senyors) encorbatats.

Però és veritat que l’epidèmia del coronavirus ha creat un cert clima per replantejar-se algunes de les qüestions que fins fa dos dies semblaven intocables. Per exemple, el límit de despesa i endeutament.

Ara bé, hi ha qui enuncia això de l’oportunitat com si aquesta caigués del cel, com si el fet de ser enmig d’una crisi ja obri les portes al replantejament de tot i que els progressistes, l’esquerra, puguem fer realitat tot allò que el 2008 ens van arrabassar. Hi ha alguna cosa de superioritat moral, el gran pecat de l’esquerra. Puig que el que volem és just, que es faci.

No hem extret les conclusions necessàries, suposo, del drama de 2008, de la sagnant derrota de 2008, perquè això va ser, una derrota sense pal·liatius, total, absoluta.

Vam perdre perquè vam creure que “ens tocava” guanyar. En primer lloc, perquè la crisi econòmica global havia posat al descobert les disfuncions mecàniques (i no només les misèries morals) del sistema neoliberal, de l’economia de casino (“l’apoteosi barroca del diner”, com havia dit l’Obiols). I en segon lloc, perquè històricament tocava, perquè l’etapa neoliberal ja portava prop de tres dècades de funcionament com a paradigma dominant i ara tocava un canvi d’etapa. Massa marxisme automàtic.

Suposo que aquestes dues raons, tan poderoses des de l’esquerra moralment superior, bastaven per asseure’s i contemplar l’adveniment de la nova etapa històrica del neokeynesianisme, que portaria la felicitat i la benaurança per a tota la Humanitat. D’aquí l’astorament de tots quan el neoliberalisme se’n va sortir i va sobreviure al seu propi caos. La reforma del capitalisme del gens sospitós d’esquerranisme Sarkozy va quedar en no res. Un espant momentani.

Doncs vet aquí que ens arriba una altra crisi, diferent de la de fa dotze anys, però amb capacitat transformadora (“una oportunitat”, recordeu?) i ja tenim una part de l’esquerra anunciant l’arribada del Nou Temps en què els homes seran germans i la cooperació substituirà, per art de màgia, la competència, i la solidaritat les ànsies de profit.

No hem entès res. Seguim creient que el món ens ho deu perquè som millors, perquè les nostres idees són les bones, perquè les nostres solucions són moralment superiors. No hem llegit Marx (és clar que no hem llegit Marx), però ni tan sols hem après els conceptes més bàsics, com el de la “vella dama” de López Bulla, l'elemental correlació de forces que explica millor que la perfecció moral de les idees el triomf d’aquestes.

El poder, com diu l’Albert Aixalà, és el que defineix el camí que pren la Història. No és la voluntat el que fa que les coses caiguin pel seu propi pes. Sembla mentida que sigui l’esquerra la que s’hagi acabat creient allò de “voler és poder”. Voler és voler. Poder és una altra cosa i depèn de amb què comptis, amb qui comptis, i el pes que tinguin els teus aliats. I les idees, òbviament. També les idees. Què va ser la revolució conservadora dels setanta sinó una idea?

Aquesta crisi té la capacitat de transformar les relacions de poder, i en aquest sentit és una oportunitat per canviar els equilibris entre els actors. A nivell mundial és una oportunitat per reequilibrar el balanç entre el poder públic i el privat, entenent que aquest també té una responsabilitat pública (és a dir, amb el comú). A nivell europeu és una oportunitat per reequilibrar el poder entre els del Nord i els del Sud, i potser per reequilibrar les relacions entre els Estats i les institucions de la Unió, terriblement desiguals des que els Estats es van imposar en el relleu de Delors (el 1995, fa vint-i-cinc anys ja!).

A nivell espanyol, la crisi també és una oportunitat per donar una nova embranzida a un sistema gripat des de 2014 i que demana a crits un nou acord. Qui s’ho hauria cregut fa menys d’un mes que les conferències de presidents tindrien periodicitat setmanal. Si l’objectiu del govern central era assegurar que fossin anuals!

Estem a les portes d’una redefinició, que faci de les conferències l’autèntic senat federal que Espanya necessita, i que el 1978 no va ser possible. Ara bé, aquest senat no caurà del cel, i la seva implementació real no es produirà sense lluita, sense molta lluita. Hi ha el suport necessari? Hi ha el gruix suficient per tirar aquesta idea endavant? Hi ha l’aliança precisa a la Unió Europea per dotar a la Comissió d’una força capaç de fer front als Estats? Hi ha la força suficient, i la idea necessària, a nivell global per trencar la lògica imperant que el mercat ho soluciona tot més eficaçment que el sector públic?

Les oportunitats apareixen quan menys se les espera, cert. Però que apareguin no vol dir que es guanyin, ni molt menys. La inspiració t’ha de trobar treballant, diuen que va dir Picasso, i les utopies, si no estan disponibles, només són utopies, com diu la Marina Subirats. L’autocontemplació feliç de les pròpies idees i la creença en la lògica inexorable del pèndul fan que les crisis siguin això, crisis. Res més. O sí, oportunitats sempre perdudes.

Perquè de la mateixa manera que podem estar a la portes de fer un nou pas en la federalització d’Espanya, també estem a un pas de la recentralització. I el mateix pot dir-se d’Europa (exemple palmari: el consell de dijous) i dels equilibris globals.

Una crisi és una oportunitat si s’està disposat a donar la batalla i no si s’espera sota l’arbre que caigui el fruit madur. Això vol dir arreplegar una força superior a la dels teus rivals, teixir aliances, no menystenir els teus rivals, confrontar idees (les seves són tan bons com les teves, grava’t-ho al cervell) i lluitar, lluitar i lluitar.

Només així s’aprofiten les oportunitats, perquè si no es lluiten (com el 2008), es perden. I es ploren els deu o vint anys següents.

Cap comentari:

Publica un comentari