11 de febrer 2020

Eleccions a l’ombra del tripartit



La maquinària electoral comença a rodar a Catalunya, malgrat que encara no sapiguem quin dia s’acabaran celebrant els comicis. L’únic que sabem és que altre cop es farà honor al que ja és un clàssic electoral a casa nostra: l’avançament electoral. En un lapse de deu anys haurem celebrat fins a cinc convocatòries al Parlament, una cada dos anys, la meitat del que hauria de durar una legislatura “normal”, estatutàriament parlant.

El resultat final d'aquestes eleccions, com les de 2017, 2015 i 2012, dependrà de dos espais distants, dues bombolles impermeables l’una de l’altra però alhora íntimament connectades. El tema de les eleccions serà un de sol, però els seus efectes es distribuiran en dos espais diferents, antitètics, que es donen l’esquena des que l’escenari polític català es va escindir: els partidaris i els contraris de la independència.


Les dades de l’últim baròmetre del CEO detecten clarament aquests dos espais on es disputen els vots que encara no s’han definit, els indecisos (les rodones grises al gràfic). Dos grups de magnituds similars, segons el sondeig de Gesop per a El Periódico. En l’espai independentista, fins a quatre cents mil vots per decidir, subministrats gairebé a parts iguals per JxCat i ERC. A l’altra banda de la gran rasa, un nombre similar de vots a guanyar, en aquest cas tots provinents del resultat extraordinari de Cs de fa tres anys.

Dos sacs de votants suficientment grans per no donar res per decidit hores d’ara, tot i que els independentsites surten amb avantatge. Els incentius a la participació són diferents per als uns i per als altres, de manera que tot fa sospitar que els indecisos independentistes acabaran acudint a les urnes. No està gens clar què faran els altres, una part important dels quals tradicionalment no participava a l’elecció del Parlament.

Els partits ja estan estenent les vies per les que transitarà la locomotora electoral. I aquesta locomotora té un gran cartell pintat de vius colors on es llegeix un sol mot: TRIPARTIT. Aquesta campanya anirà d'això, de la possibilitat de reedició de l’infaust (així ha quedat fixat en la memòria de la majoria) acord d’esquerres entre ERC, PSC i ICV. L’ombra del tripartit planarà damunt l’elecció com el fantasma que recorria Europa esporuguint els burgesos i la gent de bé a finals del XIX.

En el camp independentista la disputa a mort entre JxCat i ERC (un nou episodi d’una saga les arrels de la qual s’enfonsen fins el 2003) es decidirà en funció de quina de les dues forces és capaç de convèncer la majoria dels quatre cents mil indecisos que pul·lulen entre un i altre (i el tercer en discòrdia, la CUP).

La línia de JxCat ha quedat clara des del minut zero: atenció amb ERC, que podria tenir temptacions de fer un nou tripartit. El mot encén les alarmes entre el votant ex-convergent i fa aixecar una cella de desconfiança a més d’un votant republicà. D’aquí la reacció de Junqueras i Rovira, les essències republicanes, els líders immaculats (no com Aragonès...): mai no farem un govern amb els socialistes. Un missatge dirigit directament a aquells dels seus que poden ser sensibles a la sospita que llança JxCat, sobretot a la frontera amb una CUP reviscolada, amb capacitat de mossegar a l’espai ERC, com ja es va veure a les últimes generals.

Tripartit com a sinònim de traïció. No cal dir la paraula. Només esmentar el tripartit i bona part del votant independentista reacciona. Els uns perquè els encén aquell llum d'alarma que els va plantar la campanya de David Madí fa catorze anys, els altres perquè recorden la patacada de Puigcercós el 2010 (onze escons perduts, la meitat dels que havia aconseguit Carod quatre anys abans).

La denúncia del tripartit és una bandera per als postconvergents i provoca tremolor de cames als republicans. Els uns faran una campanya a l’ofensiva, mentre que els altres hauran de defensar-se, de justificar-se, de semblar més forts, més durs, menys dubtosos, menys "pragmàtics". S’albira terrabastall al Congrés, travetes de JxCat i cupaires als ajuntaments i pressing ERC a mitjans i xarxes.

L’equació que es plantejarà als que encara no s’han decidit de tan senzilla sembla mentida: si votes JxCat o la CUP assegures un govern independentista, si votes ERC no. Escac.

L’argument té l’avantatge, a més, que serà replicat a l’altra banda de la rasa, amb el PSC com a principal sospitós de traïció. Aquí s’agafarà Cs per no perdre tots els vots aconseguits el 2017 (aquí i a la fantasmagòrica Cataluña Suma, un artefacte pensat solament per camuflar la gran trompada dels taronja). La campanya de JxCat trobarà el seu ressò a l’altre extrem de l’arc polític, com ha succeït des que algú va decidir que la polarització li rendia electoralment. Vasos comunicants.

L’ombra del tripartit també serà utilitzada per Cs, PP i Vox a l'arena espanyola. Si ERC traeix el mandat democràtic de l’1-O, el PSC s’entrega als colpistes que van voler destruir Espanya (i que continuen dient que ho tornaran a fer). La jugada funciona de perles al Congrés. Dispares contra Iceta i fereixes Sánchez, mentre els barons socialistes es regiren, incòmodes. Escac. 

Deu anys després de mort, el tripartit ressuscita com a espantall eficaç per a uns i altres, el que demostra que l’estratègia de destrucció de l’aliança d’esquerres per part de la vella CiU fou un èxit rodó. Veurem com els surt ara. L’objectiu de JxCat és senzill i admet fases. Al límit, repetir el resultat de 2017; si no es pot, com a mínim reduir l’avantatge d’ERC de tal manera que li sigui impossible canviar d’aliats; o com a mínim, obligar-los a jurar sota el pi de les tres branques que no pactaran amb el PSC, sigui quin sigui el resultat. Si tot això fallés, sempre queda l’opció d'apretar tant ERC que faci caure els pressupostos generals de l’Estat i que s’hagin de remenar de nou totes les cartes. Escac i mat?

2 comentaris:

  1. Molt interessant. Gràcies Oriol. El tripartit com a tal, difícilment esdevindrà una oferta electoral nítida, ni tan sols un espantall prou consistent per aguantar els mesos de campanya, però és evident que el tripartit en forma de llufa apareixerà en les dues direccions que dius. Dubto però que l'oferta es concreti perquè si bé els punts de fuga són els descrits (d'Erc a jxCat i de PSC a Cs,per entendre'ns) amb una aposta estratègica i programàtica ferma dels 3 partits en qüestió s'arreglaria. No passarà pq els interessos poden anar en direccions més operatives que ideològiques. Qui sí existeix és l'Homo Tripartitus, una mena de menestral catalanista d'esquerres,molt metropolità,diluït pel relat processista i no especialment entusiasta amb reeditar el tripartit, però absolutament allunyat del món conver i ciudadaner, actualment orfe de narrativa i partit. Aquest homo tripartitus pot ser que s'acomodi a can Comuns, però també serà clau pq ERC no torni al combat de sumo amb JxCqt i perdi definitivament els calçoets.Com també ho serà que romani al PSC per evitar una reCiutadanització discursiva. En les darreres municipals i generals s'aprecia molt bé com a la província de BCN apareix un carril central de la política catalana format per la triangulació d'aquests partits.A Tarragona Cs té números d'engrossir a PP i Vox. I a Lleida i Girona, guanyarà JxCat molt probablement. Tardà parla en metropolità i Rovira en vigatà, aquella barcelona agironada (politicament parlant). Segurament anem a escenaris de bipartits subalterns amb un Psc facilitant o fiscalitzant el govern de ben a prop.
    Al seu dia vaig publicar això sobre l'ombra allargada del tripartit per si algú li vol fer llegida:
    https://www.elcritic.cat/opinio/menestral-catalanista-desquerres-busca-13381

    ResponSuprimeix
  2. Moltes gràcies pel comentari. Com tu dius, no hi haurà aposta per un nou govern d'esquerres perquè tots (llevat potser dels Comuns) tenen massa a perdre per la seva frontera més radical.

    ResponSuprimeix