02 de desembre 2016

Hi ha tantes veritats com canals de televisió




D’ençà del referèndum del Brexit i posteriorment de les eleccions presidencials als Estats Units s’ha posat de moda un nou concepte: la postveritat. Ha estat tant gran l’èxit d’aquest neologisme que el diccionari Oxford l’ha escollit com la paraula de l’any.

La postveritat identificaria aquells arguments utilitzats en la pugna política que no es basen en fets contrastables sinó en emocions, que la majoria de vegades se sustenten directament en mentides i manipulacions. I en base a aquesta definició s’assenyalen com a exemples les campanyes del Brexit, la del no a l’acord de pau a Colòmbia o la de Trump (i aviat es dirà el mateix de la campanya pel no al referèndum sobre la reforma constitucional a Itàlia, espereu uns dies i ho veureu escrit arreu).

Hi ha, doncs, un sentit polític en l’aparició d’aquest debat i en la manera com s’està conduint. S’utilitza el concepte de postveritat per negar legitimitat als moviments antiestablishment que han aparegut com bolets a tot el globus en els últims anys. Així, els del Brexit haurien guanyat, sí, però fent trampes. Com Trump. Dient mentides, falsejant les dades, creant una imatge falsa, una realitat “virtual” front a la realitat “real” defensada pels seus oponents.

La idea de fons és doble. D’una banda, desqualificar les victòries d’aquests guanyadors inesperats. I de l’altra, justificar les derrotes dels seus oponents. Així, Clinton no hauria perdut per haver fet una campanya desastrosa i per haver estat incapaç de generar confiança entre els demòcrates i els moderats, sinó que hauria perdut per les mentides de Trump. Ah, perfecte. Exculpats tots, doncs.

La utilització del concepte postveritat és clarament interessada quan s’observa que els arguments que es fan servir per penjar aquesta llufa a uns, no s’utilitzen per a altres. Dels del Brexit es diu que basaven la seva campanya en “creences” (i ho van fer), però el mateix més o menys podria dir-se de la política econòmica de l’Eurogrup dels últims anys, que es basa en creences més que en dades. És més, que desestima les dades (sobretot les que demostren que l’austeritat no funciona) per seguir una “creença inqüestionable”. Però a ells no se’ls aplica el concepte de la postveritat... curiosament. Com tampoc s’aplica el concepte d’emoció per explicar l’èxit de la campanya d’Obama de 2008, però sí l’èxit de la de Trump de 2016.

Més enllà de l’ús intencionat que es fa del concepte, el que pot ser més interessant és intentar entendre per què ha funcionat la postveritat, és a dir per què hi ha un munt de persones (majories en molts casos) que reaccionen positivament a discursos que tenen poc a veure amb la realitat, o que directament la contradiuen. Un argument que s’ha esgrimit sense rubor és que aquestes persones serien enzes, babaus fàcils d’engalipar, pobra gent sense estudis que viuen a les àrees rurals. A part de fals i profundament insultant, aquest argument és altament perillós des d’un punt de vista democràtic, com apunta Jordi Muñoz.

Hi ha raons més profundes per a la postveritat, i no totes són precisament amables per a l’establishment.

La postveritat no és explicable sense fer referència a l’afebliment del concepte d’autoritat. En dos sentits. En primer lloc, per la igualació de les opinions dels experts i de la resta de mortals que s’ha produït en els últims anys, i que ha provocat que a totes les opinions se’ls acabi atorgant el mateix valor i tenint la mateixa legitimitat. Així, qualsevol persona amb accés a un micròfon (no diguem ja amb un compte de twitter) no només pot dir el que li sembli (faltaria més!) sinó que la seva opinió valdrà tant com la de qualsevol. Així, el que diu el pare d’una escola pesa tant com el que diu la mestra, el tertulià que el físic nuclear, l’aficionat que l’entrenador.

En segon lloc, en el camp polític, s’ha produït una incapacitat de l’autoritat per donar respostes als problemes, o senzillament per enfrontar-los. No es pot entendre la ràbia antiestablishment sense fer referència a la incapacitat d’aquest establishment per donar resposta a la crisi econòmica i als seus efectes. Això ha minat de forma evident l’autoritat de governants i polítics en general, però també la d’acadèmics i “experts”, el discurs dels quals ha anat separant-se progressivament de les vivències quotidianes d’una part important de la població a mesura que els primers celebraven el final de la crisi mentre els altres la continuaven patint.

Els mitjans són un altre focus de postveritat. Primer, fa temps que barregen sense problemes informació i opinió, fent saltar una frontera que hores d’ara només existeix a les classes de les facultats de periodisme. Des que Carrascal a Antena 3 es va inventar el primer noticiari “d’autor” allà per 1989, l’opinió no ha fet més que expandir el seu domini en detriment de la informació, en una barreja que legitima qualsevol argument.

La informació també ha sucumbit a la competència. Cal anar ràpid i ser el més cridaner possible, per guanyar els teus rivals. D’aquí que les notícies se succeeixin, apilant-se sense possibilitat d’anar més enllà del titular, que ja no és del dia sinó de l’hora. I fins i tot aquelles notícies que es basen en dades (com les relatives a les enquestes electorals) acaben jibaritzades en un tuit.

Els mitjans han perdut el seu paper de prescriptors generals, perquè una part molt important dels ciutadans (i fins i tot dels seus propis consumidors) els veu com a simples corretges de transmissió d’interessos empresarials o polítics (o ambdós alhora), que seleccionen les informacions en funció de si afavoreixen o perjudiquen aquests interessos. Això fa dels mitjans un ingredient més d’això que s’ha denominat “la casta”. I prova d’això és el consens a favor de Clinton de la majoria dels mitjans “seriosos” nord-americans. Aquest consens no només no ha provocat un augment del suport a la candidata, sinó que hauria generat una major mobilització de rebuig entre els votants de Trump i una desmobilització igual entre aquells demòcrates que li retreien a Clinton massa proximitat amb el poder econòmic.

També hi ha hagut una explosió de mitjans de comunicació, lligada al canvi tecnològic, que abarateix la posada en marxa d’un mitjà (no diguem d’un blog). En poques dècades hem passat d’un sistema de poques cadenes a un d’infinites possibilitats d’entreteniment (i per tant, de socialització), de manera que els canals busquen capturar un segment d’audiència fidel. Això els fa definir una línia el més concreta possible. S’han acabat les televisions generalistes que pretenen arribar a tothom i que, per tant, estan obligades a tenir un perfil difós que no expulsi ningú. Ara els mitjans han de ser militants si volen guanyar i conservar una audiència, fins i tot els que volen abastar un espectre ample d’espectadors. Cada mitjà ha d’estar associat a un concepte (és independentista, o d’esquerres, o conservador, modern, “popular”) o a un tipus de programes (realities, informació, esports). Així, cada espectador té el que vol i no cal que “perdi el temps” veient coses que no l’interessen. I si no, encara millor, pot anar a internet i tenir-ho tot quan i on vulgui. Els mitjans encapsulen els seus clients, els perfilen i els donen exclusivament els arguments que aquests demanen. D’aquí que cada segment estigui molt convençut del que pensa i sigui incapaç de qüestionar-s’ho, sinó que creu que el que pensa no només és la veritat sinó que ho comparteix tothom (i això no afecta només als sotmesos a la postveritat, sinó també als de la “veritat” a seques, que queden astorats quan veuen que els seus no són majoria).

Dit tot això, que la culpa de tot la tinguin les xarxes socials, com s’afirma, sembla un intent groller d’exonerar els mitjans tradicionals de la seva responsabilitat en l’estat de coses actual.

Som en un nou temps que ha vist esfondrar-se alguns dels mites fundadors de la societat de consum estandarditzat establerta després de la segona guerra mundial. La postveritat és una resultant d’aquest canvi, és l’adaptació de la lluita política a la societat de la segmentació extrema, de l’embombollament que suposa el final de la societat dels grans consensos dominada per una classe mitjana ampla que té una vida estandarditzada (feina, pis, cotxe, vacances, electrodomèstics), que ha donat pas a un conjunt de microsocietats autonodrides, els membres de les quals estan convençuts de tenir la raó absoluta. 

L’era de les “grans veritats” ha donat pas a l’era de les “petites mentides”, com la política de les grans majories ha donat pas a l’atomització, la dels grans conceptes inclusius (el futur, el progrés) a conceptes durs, militants (ells i nosaltres, els de dalt i els de baix). L’aparició d’això que s’anomena la postveritat només pot sorprendre aquells que creien que, després que la crisi s’emportés la societat antiga, tot podia continuar com si res.

foto: oxforddictionaries.com

09 de novembre 2016

Lliçons americanes


Un cop s’ha confirmat que el que mai no podia passar efectivament ha passat (i en van unes quantes), és hora d’extreure algunes possibles lliçons de les eleccions presidencials americanes d’ahir.

Que sorprengui l’elecció de Trump és fins un cert punt normal, però alhora és un símptoma de la miopia generalitzada que ha envaït (i encara envaeix) el món. La reacció davant Trump ha anat cremant etapes. Primer, era impossible que fos candidat. Després, era impossible que guanyés la primària republicana. Més tard, era impossible que fos rival per a Clinton. Finalment, era impossible que assolís la presidència.

Trump ha anat fent saltar pels aires totes i cadascuna d’aquestes idees, una rere l’altra, deixant en evidència mitjans, opinadors, analistes i demés fauna que havia assegurat que era totalment impossible que pogués guanyar. Com a mostra, la portada de la revista Time del 13 d'octubre, que anunciava el "Total meltdown" de la campanya de Trump.

D’aquí la sensació de sorpresa general, perquè pràcticament tothom s’havia convençut (o l’havien convençut) que la victòria del multimilionari era totalment, absolutament, impossible. I certament ho era... si s’aplicaven els paràmetres que s’han utilitzat fins avui per mesurar les coses. El primer que posa de manifest la victòria de Trump és que el món ha canviat, i amb aquest canvi ha quedat obsolet l’instrumental que fèiem servir per entendre’l i analitzar-lo. El que abans no podia ser, ara és. I no és nou. Porta passant uns quants anys.


Ceguesa intencionada

El pitjor dels cecs és el que no vol veure. L’adagi és aplicable al que ha anat passant els últims anys. Els indicis, les dades, les sospites que alguna cosa passava, s’han anat acumulant damunt la taula. Però no s’ha volgut veure. S’ha anat tirant d’inèrcia, com si el que vivim fos un episodi que en algun moment s’acabarà i retrobarem els bons vells temps passats.

Si ens deixéssim endur per la deriva conspiranoica creuríem que tot plegat es tracta d’un immens engany, però també és un autoengany. Els creadors d’opinió, els mitjans, realment no consideren possible que les coses canviïn. Per a ells, el discurs de l’establishment és l’únic raonable, i per tant és l’únic possible perquè és el bo. De tan dir que no hi ha alternativa, s’ho han acabat creient. I quan l’alternativa (les alternatives, de fet) ha aparegut, no l’han volgut veure.


Autisme autosuficient

El problema de l’opinió majoritària actual és la miopia a partir de la qual mira la realitat, l’autosuficiència de creure que tots els que estan en contra són folls o idiotes. Així, els votants de Trump són bojos, com els favorables al brexit eren insensats, els del no a Colòmbia piròmans i els votants de l’esquerra radical ànimes càndides. Tots ells estan equivocats.

D’aquí que les anàlisis es facin amb unes ulleres trucades. A la minoria furibunda d’homes blancs que eren la base del suport a Trump se la despatxava dient que eren racistes i masclistes, com si això els fes invisibles i no mereixedors de cap atenció. Ningú no es preocupava de quin era l’origen de la seva posició. Estaven fora de focus. El mateix Trump era un candidat racista, i d’això se’n deduïa que era impossible que guanyés. Un raonament impecable. I que s’ha demostrat completament fals.


Des dels extrems també es guanya

Tradicionalment, les eleccions americanes s’han guanyat des del centre, apel·lant al vot moderat. Així, qualsevol candidat que volgués guanyar per força havia de moderar el seu discurs, llimar els aspectes més cantelluts de la seva proposta. Deien que les primàries es guanyen des de la duresa, però l’elecció es guanya des del centre. I així ha estat durant anys per a senadors i presidents... fins ara.

Un dels arguments “infal·libles” que es feien servir per negar a Trump la possibilitat de guanyar era que tenia un discurs massa radical. Durant la campanya no va fer ni una concessió a la moderació, es va enfrontar a tothom, va bandejar tots els representants de l’establishment republicà i va seguir insultant Clinton com si estigués en una tertúlia televisiva de l’extrema dreta.

I ha guanyat. És veritat que no en vots, però ha destruït totes les premisses que fins ahir determinaven la manera com es guanyaven les eleccions als Estats Units. Trump ha mostrat que es pot guanyar sense transigir, sense edulcorar el discurs. I és que la societat americana que estava cridada a votar ahir era significativament diferent a la tradicional societat de predomini de la classe mitjana benestant. La crisi ho ha canviat. La classe mitjana confiada i feliç ha donat pas a un segment rabiós i atemorit, desorientat i precaritzat.


Mobilització

Aquest segment ha estat el grup de base que ha donat la presidència a Trump. Els homes blancs que l’establishment havia abandonat, deixant-los en mans de demagogs al·lucinats i de creadors de teories conspiranoiques sobre l’avenç xinès o el predomini de les minories racials (i dels jueus, una paranoia tradicional, i dels gais, una de nova).

El menú televisiu diari sobre l’esfondrament d’Amèrica, combinat amb la crisi industrial, ha creat un segment de votants decidits i fortament mobilitzats. Se’ls pot titllar del que sigui, de racistes, de troglodites, però han demostrat ser una força imparable en aquestes eleccions. I Trump els ha donat el que demanaven, ni més ni menys. Per a aquest electorat Trump era autèntic, parlava dels seus problemes, recollia els seus clams que ningú no escoltava.

No és la primera vegada que passa. El 1994 Newt Gingrich ja ho havia fet. És l’Amèrica profunda que Trump ha sabut recollir, convertint-la en la seva force de frappe. És el mateix perfil de l’Anglaterra rural del brexit, menystinguda abans del referèndum, i després, dibuixats pels mitjans “seriosos” com una coalició de vells, quasi analfabets, pagesos, crèduls, nacionalistes i xenòfobs. Doncs bé, aleshores com ara, aquesta colla va aconseguir guanyar els joves, universitaris, urbanites, cosmopolites, saberuts i setciències.

Trump no ha aconseguit aglutinar una gran majoria al seu darrere. N’ha tingut prou amb el seu grup de convençuts. Com Uribe i els del no a Colòmbia.


Convicció

Davant d’aquest grup convençut, els demòcrates no han sabut aixecar un moviment similar que se li oposés. La pregunta no és tant per què ha guanyat Trump sinó per què no ho ha fet Clinton. Per què no han anat a votar tots els que (i són majoria) no estaven a favor del candidat republicà? Què els ha faltat? Quelcom que als de Trump els sortia per les orelles: convicció.

La campanya demòcrata no ha donat als electors els arguments necessaris, perquè apel·lar a la racionalitat, a la prudència, no és un argument mobilitzador, no fa votar la gent. Al final, l’únic argument era que Trump era pitjor, que no estava preparat per ser president. I poca cosa més. Com si la campanya electoral fos un “talent show” on només es valoren els mèrits dels candidats.

Convençuts d’això, la campanya de Clinton ha estat un exemple d’autosuficiència. Mirar per damunt de l’espatlla. Aixecar la cella. Enfotre-se’n. Això ja ho havia fet Al Gore, aquell candidat demòcrata sobradament preparat que va perdre (malgrat guanyar en vots) davant d’un “ni-ni” de nom Geroge W. Bush.

Els demòcrates no han entès que la gent surt a votar quan se’ls convenç, i això requereix alguna cosa més que la suposada evidència que produeix la comparació del mèrits acadèmics o professionals. Cal idees, cal connexió, empatia, fins i tot un cert sentit èpic. Tot això ho va tenir Obama el 2008 (i Sanders a les primàries), i no ho ha tingut Clinton ara. Respecte de 2012, els demòcrates s’han deixat pel camí sis milions de vots. La bondat dels programes electorals en democràcia no la demostren la nòmina de catedràtics que els fan, sinó la capacitat d’atraure i arrossegar vots. I aquí el més llest ha estat Trump, i a Hillary no li ha servit de res ser la més intel·ligent.


En els propers dies s’assenyalarà els votants que es van quedar a casa com els culpables de la victòria de Trump (com es va fer amb el brexit i amb el no a l’acord de pau a Colòmbia). És injust. Si no van anar a votar va ser perquè ningú no els va donar prou incentius per fer-ho. El vot ja no és un deure, és una opció que es tria només si algú et convenç de fer-ho. Que en prenguin nota.


Desconfiança

Per guanyar, Clinton necessitava sumar suports de tot el seu camp, però (a manca d’analitzar les dades a fons) sembla clar que no ha aconseguit arrossegar tot l’espai demòcrata. En part per la manca d’un element aglutinador, per la fredor de la seva campanya, però també perquè una part segurament considerable del vot demòcrata (en part el llegat de la campanya de Bernie Sanders) no es fiava de Clinton.

Si els anys de la crisi han vist endurir-se el vot de la dreta, també s’ha endurit l’esquerra. La fi del somni daurat de la classe mitjana ha comportat també la fi de les utopies centristes. En un context com l’actual, Tony Blair ho hauria tingut molt difícil per guanyar com ho va fer el 1997.

Les eleccions ja no es juguen en el terreny de la creació de confiances, sinó més aviat en l’exaltació i mobilització de la desconfiança. La dels seguidors de Trump envers l’establishment, fins i tot, o sobretot, el republicà (per això no li han fet mal les desercions dels moderats). I la desconfiança de l’esquerra demòcrata vers les possibles polítiques que pogués dur a terme una nova administració Clinton.


Polítics que no són polítics

Sembla mentida que l'equip de Clinton (una altra mostra de ceguesa incomprensible) no entengués que la història ha canviat i que ara l'electorat no valora, sinó tot el contrari, els currículums dels aspirants. Haver tingut una carrera en el món polític ja no és un valor positiu, sinó més aviat és un llast. Haver estat senadora i secretària d'Estat no fa que la gent et voti, sinó més aviat el contrari. I no ho han vist.

I tanmateix, el món és ple d'exemples de polítics "no polítics", a esquerra i a dreta. Des de Colau a Beppe Grillo, els nous líders polítics fan gala de no tenir un passat en la política, de ser nouvinguts al terreny polític. Aquí Trump ha sabut captar millor que Clinton l'esperit del temps, per on bufava el vent. I no es pot dir que Clinton no ho sabés, ja que el 2008 va ser derrotada a les primàries per un candidat que també es presentava com un nouvingut, un desconegut de nom Barack Obama.


Altre cop les enquestes

Aquesta elecció estava oberta. Era evident. Els indicis hi eren, les dades ho anunciaven a crits. El problema és que no n’hi ha prou amb això. Cal creure’s-ho. Cal sortir de la càpsula feliç i tranquil·litzadora on la musiqueta ens diu que el que no ha passat no pot passar i atrevir-se a mirar les dades en fred. Cal repetir-ho altre cop (i en van dotzenes): les enquestes no han fallat. Les enquestes ho deien. 

Des de mitjans d’octubre el suport a Trump creixia i creixia, tant a nivell federal com en aquells estats que li han acabat donant la victòria. El vot a Clinton, en canvi, estava estancat. Les últimes enquestes mostraven un empat a Florida, a Ohio, a Pennsylvania, a Carolina del Nord. Els avantatges eren mínims, estadísticament insignificants. El guanyador final tant podia ser Clinton com Trump. Les enquestes ho van clavar, altre cop. El problema és el de sempre: que es demana a les enquestes que diguin coses que no poden dir. I després se’ls dóna la culpa.


El futur ja és aquí (i no mola gaire)

Aquestes presidencials americanes segueixen la línia de “sorpreses” electorals que es van succeint a tot el globus en els últims anys. La victòria de Trump ens explica que hi ha un món nou pel que no serveixen els paràmetres antics. Un món esmicolat, dominat per la por i la ràbia que neixen del desconcert i de la sensació d’abandonament d’una part no negligible de la població. I aquesta part es mobilitza quan troba algú (un candidat, un partit) que els escolta i els proposa un horitzó.

Front a això, les forces tradicionals (no només polítiques, també econòmiques, socials) o bé miren cap a una altra banda, o bé escarneixen la iniciativa (per demagògica, bufanúvols, o el concepte de moda: populista). És el manual de sempre, aquell que diu que hi ha cosdes que no poden passar, pel sol fet que mai abans no han passat. Aquestes forces tradicionals no entomen el problema. Vuit anys després de Lehmann Brothers segueixen com si res, esperant que escampi.

Però no escampa. Al contrari, els núvols s’acumulen arreu i la previsió anuncia més tempestes. L’any que ve toquen presidencials a França i federals a Alemanya. Caldrà tornar-ho a dir. Tot és possible. Fins i tot l’impossible.

21 d’octubre 2016

Què és un partit polític?*


O millor, què fa que un partit sigui un partit? No és una pregunta fàcil, de fet una branca de la ciència política s’hi dedica des de fa un segle. No pretenc entrar en aquest debat, aquest no és el lloc. Tan sols ho deixo apuntat precisament per demostrar que la pregunta no té fàcil resposta. Tanmateix, jo n’apunto una, sense ànim de cientificitat: un partit no és més que una idea. Una idea organitzada, o una organització al voltant d’una idea. Sense idea no hi ha un partit, hi ha un grup de gent, hi ha interessos, hi ha activisme, però no partit polític.

ERC és una idea, una organització bastida al voltant d’una idea, la de la independència. També és una idea CDC, la de Catalunya. Pujol en el seu temps és un gran líder no per ell mateix, sinó perquè encarna la idea que dóna sentit al moviment polític que lidera (i aquesta idea durant un temps serveix per perdonar-ho tot, perquè es fa en nom de Catalunya, de la idea).

El paper fonamental de la idea en la gènesi i el recorregut dels partits és ben visible en el cas de C’s. La seva performance electoral és millor a Catalunya que al conjunt d’Espanya, perquè aquí encarna una idea clara, la defensa dels castellanoparlants de Catalunya, mentre que a Espanya aquesta idea no té sentit (no mobilitza ni arrossega).

La idea que dóna sentit a un partit polític no cal que sigui complicada. És més, quan més simple, quan més bàsica i elemental, millor. Podemos és la revolta, com ho és la CUP a Catalunya. El PP és l’ordre, el “sosiego”, les coses “ben fetes”, la gestió eficaç de l’economia i l’al·lèrgia als experiments i als estirabots (uns conceptes que per una part important dels electors són més valuosos que qualsevol cas de corrupció).

La idea històrica del PSOE ha estat la modernitat (“el cambio”). Als vuitanta el PSOE existia per fer d’Espanya un país normal, modern, europeu, un país que no fes vergonya. I per això va guanyar les eleccions. Ja veieu que no és una idea molt elaborada, però en aquell moment tenia una enorme força. L’èxit de l’empresa, tanmateix, va fer que el partit perdés el fil.

A mitjans noranta el PP va arrabassar als socialistes la idea de modernitat (això és extraordinàriament complicat de fer entendre els meus alumnes de l’Autònoma, però fou així). El PSOE era en aquell moment el partit dels vuitanta, mentre que els populars apareixien, a ulls de la majoria, com un grup més jove, més preparat, més “net” (front als escàndols de corrupció del PSOE de l’època). I per damunt de tot, eren el partit que sabria redreçar l’economia, sotragada per la desacceleració post-olímpica (el “miracle Rato”, una idea també difícil d’explicar als alumnes).

El PSOE va tornar a guanyar unes eleccions quan va ser capaç de recuperar la seva idea primigènia, la de la modernitat. La segona legislatura d’Aznar va fer evident la dreta antiga, arnada, que s’amagava al PP. L’exemple palmari fou la boda d’Ana Aznar a El Escorial, tant de moda darrerament. El PP era l’Espanya dels fatxendes amb gomina i les senyores amb peineta i mantilla. Pur segle dinou.

El 2011 els socialistes perden el govern perquè els mateixos que van fer fora el PP per tronat ara el recuperen per arreglar l’economia (més d’un milió i mig de votants del PSOE de 2008 es passen a les files populars tres anys més tard). Aquest cop, però, els socialistes no recuperen la idea de modernitat a temps, en part per l’excessiva vigència de l’interregne Rubalcaba i en part per l’arribada de Podemos, que enquadra el PSOE en el grup de la “vella política” i el statu quo. La fractura generacional respecte del “sistema del 78” deixa al PSOE sense possibilitat de tornar a ser una força modernitzadora.

Des d’aleshores els socialistes han deambulat per l’escenari polític com un boxador sonat, com un vell crooner passat de moda, tirant de veta de consignes antigues que només funcionen als territoris on gaudia d’un ampli marge respecte dels seus competidors (i encara gràcies, com donen fe els resultats de les autonòmiques a Extremadura, Castella la Manxa i el suposat bastió andalús).

El “no és no” era una idea. Simple, bàsica, molt probablement no la millor del món. Però una idea al capdavall. Serveix per aglutinar suports i bastir una organització al seu voltant, i amb això n’hi ha prou per donar sentit a un partit polític. Sense el “no és no” ni cap altre idea que ho substitueixi no hi ha partit. Hi ha interessos particulars, i per tant és el campi qui pugui o el “sálvese quien pueda” (i molt d’això hi ha en els conspiradors que governen comunitats autònomes i esperen cobrar-se el suport a la investidura de Rajoy... els mateixos que li retreuen al PSC mirar pels seus interessos).

Un partit sense idea és una closca buida, un altaveu que només se serveix a si mateix i que acaba només parlant-se a si mateix, suplicant el suport amb l’única finalitat de seguir existint, de sobreviure. D’aquí els raonaments del tipus “Espanya no pot no tenir un gran partit socialdemòcrata” o “El PSOE té 137 anys”. Com si amb això n’hi hagués prou per espantar el fantasma de la desaparició.

* la idea d'aquest text és fruit del Beers and Politics del 30 de setembre sobre la situació del PSOE

10 d’octubre 2016

L’estratègia colombiana de Trumplusconi


Després del segon debat entre Trump i Clinton l’estratègia del candidat republicà és clara: servir grans dosis del seu missatge més dur als seus, no claudicar, no descafeïnar el seu perfil. Aquest cop, Trump li ha llençat a la cara a Clinton que si ell fos president ella seria a la presó. A més, ha convidat finalment al debat quatre dones que acusen l’expresident Clinton d’assetjament sexual. Tu m’acuses d’això, doncs té.

Trump té un vot dur molt convençut, disposat a comparèixer a les urnes en massa el 8 de novembre. No són majoria, ni molt menys. Però són molts, moltíssims. Potser són fins i tot suficients. I aquí és on juga Trump. Sap que no pot fer concessions. Si ho fes, desmobilitzaria bona part de la seva force de frappe, destenyiria el seu missatge dur sense que això li aportés el suport de ningú més. La idea central de la seva campanya és, doncs, mantenir el to dur per alimentar els seus i alhora esperar que l’estratègia de Clinton no aconsegueixi mobilitzar els indecisos. Trump busca un escenari a la colombiana: que la poca participació li permeti assolir la presidència només amb el vot dels seus fidels, tal i com va fer Uribe amb el referèndum sobre l'acord de pau amb les FARC. No és una bogeria, per molt que ara tot l'establishment del partit republicà li doni l'esquena (fins i tot això podria beneficiar la seva estratègia d'outsider, tal i com va beneficiar als del "no" colombià).

La participació és el primer problema de la campanya de Clinton, i per conjurar-lo no se li ha acudit res més que fer de Trump el centre de la seva campanya. Tots els seus missatges giren al voltant de l’aspirant republicà. El seu únic objectiu és desacreditar-lo. Per què? Per disminuir la base de suport a Trump? No ho sembla, aquests votants són immunes a qualsevol escàndol del seu preferit (és més, li riuen totes les pallassades, o simplement les consideren part de l’estratègia de descrèdit impulsada des de l’establishment). L’objectiu de Clinton és dibuixar Trump com un personatge perillós al que cal barrar el pas a la presidència.

No és una gran estratègia, que es digui. El missatge de la campanya de Clinton no busca la connexió de la candidata amb l’electorat potencial sinó la mobilització d’aquest per contrast amb Trump. És com si digués: jo ja sé que no sóc la vostra candidata, però ell és pitjor, així que voteu-me a mi no tant per mi, sinó per evitar que ell sigui president. Una estratègia realista, però trista i basant galdosa. Si aquest és l’únic argument per pot esgrimir Clinton per mobilitzar el vot al seu favor, no ha de sorprendre que l’elecció segueixi oberta a menys d’un mes.

Evidentment, els estrategs de Clinton no són enzes. Parteixen del fet que la candidata no suscita grans entusiasmes més enllà dels seus convençuts (que no són molts més que els convençuts de Trump). És més, Clinton suscita un recel bastant estès (igual que Trump, com es pot veure a les dades de l'enquesta del New York Times i la CBS). D’aquí que la seva campanya no giri al voltant dels seus (evidents) mèrits per ser presidenta sinó al voltant dels demèrits del rival. El problema per a Clinton és que fent això, fa del republicà el centre de la seva campanya (la de Clinton), fent bona la idea de Lakoff en “No pensis en un elefant”. Doncs bé, en aquesta campanya l’elefant i les seves maldestres cabrioles són al centre de l’escenari i ocupen tot el camp de visió del votant.

De res serveix que Clinton tingui un full de serveis perfecte i Trump exhibeixi la seva ignorància com un mèrit. Els votants d’un i altre ho donen per descomptat. Tampoc no sembla servir de res que Clinton faci de la ignorància enciclopèdica (?) de Trump el centre de la seva campanya. Pels supporters del republicà el seu desconeixement dels temes el fa “autèntic”, mentre que pels votants indecisos la preparació de Clinton la fa aparèixer “distant” i “elitista”. Quan més episodis enutjosos es coneixen de Trump, més connexió guanya amb l’elector mitjà, per al qui Trump, malgrat ser milionari, apareix com un d’ells, que parla com ells, que diu el que ells diuen. I aquest lligam d’arrel emocional és més fort que qualsevol argument racional.

Els estrategs demòcrates podrien recordar com va acabar l’enfrontament entre George W. Bush i Al Gore. O anar una mica més lluny i preguntar als seus col·legues italians com se les gastava Silvio Berlusconi. Ell també feia gràcia al començament. També semblava que el seu pas a la política era la pallassada d'un multimilionari amb ànsies de notorietat. La seva era una retòrica més pròpia del futbol que de la política (el partit que va crear tenia -té encara- el nom de Forza Italia). També deia representar l'home del carrer i es desplaçava de mansió en mansió en el seu jet privat. Prometia que acabaria amb l'establishment corrupte de la primera república, tot i que ell n'havia estat un gran beneficiari (i excels benefactor). En els seus mítings també cantava, feia acudits de mal gust i insultava sense miraments. Tot això i més. Els seus rivals van començar per ignorar-lo, després ridiculitzar-lo, i en acabat demonitzar-lo. Res no va servir per impedir que guanyés les eleccions i fos primer ministre d'Itàlia.

foto: abc.net.au