09 d’abril 2016

L'independentisme a la cruïlla

La situació política a Catalunya sembla haver entrat en una nova fase després de les eleccions generals de desembre i l’acord entre Junts pel Sí i la CUP per investir Carles Puigdemont. El bloqueig provocat pels resultats de les eleccions del 27s, que deixaven un país gripat a l’espera de les generals, amb una majoria independentista curta (el ja famós 47,8%) i una alternativa impossible, s’ha resolt de la manera més inesperada possible. Les eleccions generals del 20d van donar llum a una majoria d’esquerres que feia renéixer la possibilitat de reconstruir l’espai del mig que la polarització entre independentistes i anti-independentistes havia semblat destruir irremissiblement. Posteriorment, el feixuc camí fins a l’acord entre Junts pel Sí i la CUP posava de manifest la dependència dels primers envers els segons i la dificultat del conjunt del bloc independentista per tirar endavant el full de ruta pactat entre CDC i ERC per assolir la independència en el termini de divuit mesos.

De l’impàs s’ha passat a la necessitat de dotar de contingut una legislatura que, seguint el mandat de la majoria, ha de dur Catalunya a les portes de la independència. I aquí és on comencen a dibuixar-se dos sectors dins del bloc independentista. Dos sectors que comparteixen l’objectiu final, però que difereixen en el mètode per assolir-lo. En el fons sura el fatídic 47,8% del 27 de setembre i la necessitat d’ampliar la base de suport de l’opció independentista si es pretén arribar a mitjans 2017 amb possibilitats reals d’assolir l’objectiu.

D’una banda sembla configurar-se un sector pragmàtic, que entén que l’ampliació de la base de suport social a l’independentisme passa indefectiblement per la captura d’una part important del vot d’En Comú Podem de les generals, i que per tant és necessari un cert replantejament de la velocitat del procés. Aquest segment és el que veu amb bons ulls l’aposta de l’esquerra per un referèndum, al voltant del qual podria aglutinar-se una majoria social incontestable. Evidentment, aquest sector pragmàtic trobaria en l’acostament a En Comú Podem altres avantatges col·laterals. D’una banda, rebaixant el to i la pressa desactivarien el vot de la por, que en bona mesura fou el responsable que l’independentisme no assolís el 50% el 27s. La mobilització a favor de C’s de segments que tradicionalment no se sentien cridats a participar a les eleccions autonòmiques, que va portar la participació en aquests comicis a un rècord històric, fou l’element determinant del resultat final. Si s’aconseguís, pensen els pragmàtics, rebaixar la polarització, part d’aquest vot quedaria desactivat i el bloc independentista podria acostar-se més fàcilment a la majoria absoluta en vots.

Ara bé, els pragmàtics també poden estar considerant altres elements. D’aquests no és menor la possibilitat de donar a Junts pel Sí un major marge en el parlament, incorporant Catalunya Sí que es Pot en el ventall de possibles aliats puntuals (ho va dir sense embuts Germà Gordó). Això alleugeraria la dependència de la majoria governamental respecte de la CUP, que en aquests inicis de legislatura s’ha mostrat capaç d’ofegar JxSí en diverses votacions. Així doncs, la idea dels pragmàtics permetria guanyar amplitud als independentistes alhora que garantiria més oxigen al govern Puigdemont.

Tanmateix, al mateix temps que es configurava aquest sector pragmàtic se’n dibuixava un d’intransigent. Són els guardians del procés, que temen honestament que aquest perdi el seu sentit si se’n “rebaixen” els plantejaments, com ara el termini de divuit mesos per a la proclamació de la independència. El manifest koiné ha posat en evidència l'existència d'aquest sector, que pugna per controlar el procés i garantir-ne la continuïtat en els termes que marca el full de ruta. La por dels “durs” és que la necessitat d’estabilitat parlamentària de Puigdemont i les pressions del sector més moderat de CDC acabin reduint la marxa del procés, o l’acabin fent tornar a la pantalla del referèndum, que es considerava superada.

A aquest grup el mou la idea (jo crec que errònia) que és possible ampliar la base de suport a la independència sense modificar els terminis del full de ruta. És més, consideren que qualsevol modificació podria entendre’s com una claudicació de l’independentisme, que quedaria afeblit. Evidentment, també hi ha altres interessos en aquest sector. La CUP se situa en aquest àmbit perquè és coherent amb el seu ideari, però també perquè entén que la possibilitat que Puigdemont trobi recolzament en CSQEP rebaixa el seu paper com a garant de la majoria, i també perquè la CUP se la va jugar (fins i tot internament) a l’hora de donar suport a la investidura del president i vol “cobrar” l’aposta. També Artur Mas s’alinea amb els durs (“ni un pas enrere”), perquè s’hi juga el seu paper com a pare del procés, i potser també (és humà) perquè no li faria cap gràcia que Puigdemont aconseguís afermar-se a la butaca presidencial més enllà dels divuit mesos pactats, cosa que podria passar si es replantegen els terminis del procés.

Estem en una nova fase i és necessari moure fitxa. L’independentisme, que segueix sent l’actor central de la política catalana, ha tocat els seus límits i ha vist renéixer una amplíssima majoria a favor del referèndum, una pantalla que semblava superada. Davant seu, dues opcions: intentar capturar part d’aquesta nova majoria a risc d’alentir els terminis, o mantenir el full de ruta a risc de no assolir el 50%. Donar aire al govern Puigdemont o mantenir-lo lligat de peus i mans a la CUP. Canell o puny. Pragmàtics o durs. I en un racó, calculant, Oriol Junqueras.

foto: elperiodico.com