26 de gener 2015

Més lliçons gregues


El fet políticament rellevant de les eleccions d'ahir a Grècia és que Syriza, que havia desplaçat els socialistes del PASOK com a alternativa a la dreta a les eleccions de 2012, ha aconseguit guanyar la majoria i formarà el nou govern. Tots aquells que deien que no era possible, que el vot a Syriza era la manifestació d’un moment, de l’esbravament, que només expressava la ràbia i que es fondria en pocs mesos (la teoria del soufflé, que serveix per a tot), que mai no arribaria a ser majoria, que era massa radical, que només guanyaria si se “centrava”... Tots els que havien escrit i teoritzat en aquests termes ara es justifiquen dient que el cas grec és molt particular, que allà les polítiques d’austeritat han estat molt dures, o que la societat grega no és prou “madura”, o fins i tot (els més llegits) que encara no s’ha superat la guerra civil entre comunistes i anti comunistes.

Doncs s’equivoquen, com s’equivocaven abans. Grècia no és només Grècia. És un cas particular (com tots) d’un moviment d’abast europeu (si no mundial): el reemplaçament dels principals partits de l’esquerra (socialistes i socialdemòcrates) per forces noves. Que sigui un moviment d’abast europeu no vol dir que el que ha passat a Grècia passi fil per randa a tots els països d’Europa. La tendència comuna existeix arreu, però pren perfils diferents en funció d’elements particulars. Entre aquests, el sistema electoral, la solidesa interna dels partits socialistes, el que hagin estat o no al govern durant els anys de la crisi, o altres elements de conjuntura (el lideratge, per exemple, o la solidesa del sistema polític i la posició geogràfica, si s’està a l’òrbita alemanya o a la perifèria Sud).

En qualsevol cas, el que ha passat a Grècia posa de manifest algunes coses que cal tenir en compte:

- Les eleccions se segueixen guanyant al centre... però el centre ja no és el mateix.

- Els partits polítics han d’oferir aixopluc i un horitzó... si volen sobreviure.

- L’austeritat és moralment injusta... però el que l’ha matat és que és ineficaç.

- La política ha de decidir si és el braç executor del poder econòmic... o la representant dels interessos dels ciutadans.

Veient el que ha passat a Grècia hom té la temptació de pensar que els grecs s’han tornat bojos, que s’han radicalitzat i han perdut el senderi. Però no, l’electorat grec no s’ha mogut cap a l’extrema esquerra. De fet, l’electorat no es mou gaire, el que es mouen són els partits (aquesta és una de les màximes del mestre Isidre Molas que, com la majoria, el temps tossudament demostra i torna a demostrar). Els grecs segueixen allà on eren fa tres anys, o en fa deu, o en fa trenta. Les posicions dels electors en els eixos ideològics es mouen a velocitat tectònica, és a dir molt lentament, impulsades pel relleu generacional més que pels canvis de majories. Ara bé, que els electors es mantinguin en el mateix lloc no implica que les seves preferències siguin les mateixes any rere any. Al contrari. Segurament, el que ha passat a Grècia és que una part significativa d’electors del centreesquerra i el centre han vist en Tsipras i Syriza l’opció que millor responia a les seves demandes.

És el mateix que passa a Espanya. S’ha mogut el cos electoral amb la irrupció de Podemos? No gens. I doncs? Doncs una part important dels electors del centreesquerra i el centre, sense moure’s de lloc, han variat la seva intenció de vot. S’han radicalitzat? No, simplement han trobat en Podemos una oferta que els ha semblat més atractiva que les que hi havia abans.

Els espais que decideixen les eleccions segueixen sent els mateixos (en el cas espanyol el centreesquerra i el centre), però la demanda s’ha “endurit” respecte de fa uns anys. Si als noranta els partits havien de difuminar els seus contorns i fer ofertes vagues i descolorides per aconseguir els favors dels votants, ara aquests mateixos votants, sense moure’s, exigeixen als partits ofertes més concretes i “radicals” (és a dir, definides i clares). El centre segueix sent l’espai decisiu, però els electors del centre ja no compren cares maques i eslògans eteris.

Així com ha canviat la demanda, l’oferta ha de canviar. I si no canvia, els consumidors-votants optaran per productes que els semblin més atractius (com ha passat a Grècia). La crisi ha canviat d’arrel la manera de fer política electoral a tota Europa. Els viatges al centre i les terceres vies han deixat pas a les ofertes més contundents. Els votants s’han tornat més exigents, precisament perquè la seva situació és més complicada i no estan per promeses endolcides d’un futur on tots serem rics i viurem feliços. La crisi ha esmicolat la utopia neoliberal del progrés infinit i ha obligat els partits a arremangar-se i enfonsar les mans al llot.

Tanmateix, les inèrcies de molts anys de màrqueting insubstancial són difícils de redreçar. I aquest està sent el problema principal dels socialdemòcrates arreu d’Europa. La crisi els ha enxampat amb el perfil difuminat i no han sabut definir un horitzó per oferir-lo a aquells que s’han vist al costat perdedor (la majoria, votants seus). Sense un horitzó clar per oferir, els socialdemòcrates han quedat atrapats en la simple gestió d’una política de dretes, que els està provocant l’abandó d’una part substancial del seu electorat, que busca aixopluc en propostes més definides (a l’esquerra o al nacionalisme, o als dos alhora).

És evident que si les polítiques d’austeritat empreses per combatre la crisi haguessin tingut efecte, res d’això no hauria passat. El moviment cap a l’esquerra de l’elector mig grec no es deu a criteris morals sobre la justícia o injustícia de l’austericidi ordenat per la troika. És clar que fer pagar tothom els excessos i els riscos dels actors financers és moralment injust. Socialitzar les pèrdues dels bancs i caixes alemanys i francesos en les seves inversions immobiliàries (a Grècia o a Fuengirola) i fer pagar els plats trencats als Estats corresponents ratlla l’estafa. Però no és per qüestions ètiques que els ciutadans (majoritàriament) estan donant l’esquena a aquestes polítiques, sinó per la seva incapacitat de donar la volta a les condicions de vida de la majoria d’aquests ciutadans.

Segurament, si el règim salvatge al que han estat sotmesos els grecs els hagués proporcionat algun guany (o fins i tot l’expectativa d’un guany a curt o mig termini), no s’haurien decantat tan massivament per Tsipras. El problema és que, passats cinc anys, és més que evident que les polítiques d’austeritat no serveixen per millorar la situació precària en què la crisi ha deixat les classes mitges de tot el continent. Precisament perquè l’austeritat no tenia com a objectiu principal això, sinó el retorn dels crèdits a les entitats financeres enxampades per l’esclat de la bombolla.

I aquí és on hi ha el moll de l’os. En aquesta crisi, l’acció dels poders públics ha anat més encaminada a satisfer els interessos del sector financer que a vetllar pels de la ciutadania. Ambdós interessos eren compatibles (no sense estridències) abans de 2008, però després s’han fet dramàticament incompatibles. El pacte tàcit ha saltat pels aires i l’Estat (tots els Estats) ha hagut de triar partit. I ho ha fet, i tant que ho ha fet. Fins i tot la “totpoderosa” canceller Merkel ha actuat més com una comercial dels bancs alemanys que com la defensora dels ciutadans alemanys. Els resultats d'ahir a Grècia s'expliquen també en aquesta clau. Semblaria que els electors comencen a ser conscients del seu poder. I això és nou. I revolucionari. I no ha fet més que començar.

foto bbc.co.uk

15 de gener 2015

27-S: tots contents




Fumata blanca. Passat les festes, tal i com va dir el president, CiU i ERC han arribat a un acord (beneït per l’ANC i Òmnium) per avançar les eleccions al parlament al 27 de setembre. Seran les terceres eleccions en menys de cinc anys. El pacte fet públic ahir sembla bo per a tothom, perquè cadascú obté alguna cosa (i renuncia a alguna altra), de manera que tots es poden presentar com a guanyadors, davant de les seves respectives parròquies i del públic en general.

Mas ha aconseguit allargar el seu mandat i alliberar-se de l’amenaça de quedar-se en minoria. Ara té segura l’aprovació dels pressupostos (després de la votació serà lliure), i els mesos que guanya li poden servir per afermar l’avantatge sobre ERC que li pronostiquen les darreres enquestes. A més, Mas escurça el temps entre la convocatòria autonòmica i la general, el que li permetrà aprofitar l’onada (si guanya) per fer valer la seva participació a la possible reforma constitucional, on CiU podrà jugar les seves bases com a partit de govern a Catalunya i moderador de les ànsies independentistes. Aquest paper el té reservat Duran, i possiblement per això Unió ha acceptat l’acord (tot i les imprescindibles gesticulacions).

Junqueras també pot estar content. Malgrat que ell volia avançar la convocatòria al març, ha esquivat el pitjor, l’abraçada de l’os que li proposà el president en la seva conferència del 25 de novembre. La llista única hagués suposat un autèntic harakiri per ERC, i Junqueras ha sabut mantenir el seu no malgrat les pressions. Amb tot, els mesos que li esperen no seran fàcils. Després d’aprovar els pressupostos, és molt possible que Mas es llenci amb tot l’equip a estrènyer-li l’espai (la batalla per fer-se amb els “independents” serà dura). Aquí és on es donarà el gran combat per fer-se amb la majoria dels tres-cents mil electors que encara no tenen decidit el seu vot, i que oscil·len entre CiU i ERC. Molt probablement qui els guanyi guanyarà el govern. I Junqueras segueix viu després del primer assalt.

A l’ANC i Òmnium també poden estar contents. Finalment hi haurà avançament electoral, tal ui com “exigien”. No és la data que volien ni el format és el que preferien, però la convocatòria els permet mantenir mobilitzats els seus activistes. Només és possible mantenir viu un moviment com aquest amb horitzons raonables a mig termini i ara es corria el risc de desinflar-lo si no es marcava una nova data històrica (i en van...) al calendari. El 27-S, doncs, els permet continuar i manté vives totes les esperances dels seus caps per fer el salt al parlament (a la llista presidencial? a la de Junqueras? a les dues?).

Així doncs, tots contents. Tots? No tant. En primer lloc, l’acord d’ahir té dos clars perdedors, les CUP i ICV, que han estat descavalcats de la majoria sense més ni més.

El cas de la CUP no és dramàtic. De fet, han recuperat la llibertat i una gran capacitat de maniobra, sobretot en contrast amb ERC, que torna a ser la crossa de les polítiques de CiU. No seria d’estranyar que Mas hagi pensat en això a l’hora d’apartar els de David Fernàndez de l’acord. Les CUP seran un rival important per als republicans en el seu flanc esquerre, i al capdavall el president té molt clar que entre guanyar o fer un gran bloc independentista, la seva prioritat és la victòria.

ICV sí que surt clarament perjudicada de l’acord d’ahir. Havia fet una aposta arriscada amb el procés, que li havia procurat més d’una tensió interna, i ara queda abandonada a la cuneta i a mercè de Podem. Li queden pocs mesos per fer el gir i estripar totes les fotos amb Mas que ha anat acumulant en els darrers dos anys.

També queda tocat el PSC (encara més), ja que corre el perill que les eleccions municipals (l’última trinxera dels socialistes) quedin com una etapa intermèdia en el “crescendo” independentista, i es converteixin de facto en una mena de primàries de les autonòmiques.

Això, en canvi, pot beneficiar C’s i PP. Els populars fins i tot podrien estar acariciant una jugada perversa: que Rajoy convoqui les generals el mateix 27-S amb l’excusa que l’avançament autonòmic és un afront a la unitat d’Espanya i que cal escarmentar els sobiranistes. Fent-ho podria congregar una majoria “patriòtica” al seu voltant, atraient el sector moderat del PSOE i desdibuixant el debat amb Podemos (ja no es tractaria de nova/vella política, sinó de “salvar España”). Anunciar amb tanta anticipació la data de les eleccions és el que té, que els teus rivals tenen temps per preparar el contraatac i planificar el calendari (una filtració sobre la família Pujol enmig de la campanya?).

I després de tot plegat, segueix quedat una pregunta sense resposta: per què eleccions? Per què escurçar la legislatura un any? Les tres últimes enquestes publicades (CEO, El Periódico i La Vanguardia, per no comptar la d’El Mundo) indiquen que avui la suma de CiU i ERC en el millor dels escenaris obtindria el mateix recolzament que el 2012 (en el pitjor, quedaria entre quatre i vuit escons per sota). CiU concretament podria perdre entre deu i divuit escons. Així doncs, avançar les eleccions per quedar-se igual o anar a pitjor? Seria estúpid... o no. Tot depèn de quin sigui l'objectiu d'aquell que té la prerrogativa de convocar. Tindríem eleccions el 27-S si CiU no estigués per davant d'ERC en les darreres enquestes? Quantes preguntes sense resposta.

foto: La Vanguardia