09 de juny 2017

Eleccions al Regne Unit: què podia sortir malament?


Avui, un cop passat la nit de l’escrutini, tothom dirà que Theresa May es va equivocar fatalment al convocar de forma anticipada les eleccions generals a la Gran Bretanya. I certament, a la vista de com ha quedat la situació (amb pèrdues totals de fins a dotze escons), es pot afirmar que la jugada li ha sortit fatal. Com deia un responsable tory aquesta matinada: “no ens hem disparat un tret al peu, ens l’hem disparat al cap”.

A May se li recordarà el cas de Chirac el 1997 (i potser algú traurà a passejar el cartell de Mas transvestit de Moisés), que també va avançar les legislatives, just per trobar-se que havia perdut la majoria a l’Assemblea i havia de cohabitar amb un primer ministre socialista. May més aviat ha emulat Susana Díaz, que també va avançar les eleccions per legitimar-se i es va trobar amb una majoria més feble que la que tenia.

Però és injust fins un cert punt valorar les coses un cop ja se n’han vist els resultats. May es va equivocar, però en el moment de prendre la decisió tots els elements semblaven apuntar que una convocatòria anticipada podria donar a la premier la legitimitat que no tenia d’origen (va heretar el 10 de Downing street per la renúncia de Cameron, sense passar per les urnes).

SI li hagués sortit bé, avui tothom estaria glossant l’astúcia política de May. I de fet, no seria estrany que d’aquí un temps (si aconsegueix resistir) algú arribi a defensar que la convocatòria anticipada va ser una jugada brillant. El temps ho cura (quasi) tot, i la velocitat de la informació és benzina per a l’amnèsia.

Quan May va decidir convocar les eleccions, el Labour estava en plena guerra civil, amb la majoria del grup parlamentari en contra de Corbyn, malgrat el suport majoritari de les bases. Les expectatives electorals dels laboristes eren penoses, a més de vint punts per sota dels conservadors, clarament per sota del 31% de 2015, fins i tot per sota del desastrós resultat de Gordon Brown de 2010.

Els competidors dels laboristes, en canvi, es mostraven forts. Els nacionalistes escocesos, que havien escombrat els diputats laboristes el 2015, es beneficiaven de la seva posició al Brexit, que reforçava el sí al referèndum d’independència de 2014. A les generals de 2015, la ressaca independentista, i una campanya escorada a l’esquerra per part del SNP, va fer que els laboristes, tot i avançar en vots, perdessin vint-i-cinc escons, la gran majoria escocesos.

D’altra banda, els liberals també recollien beneficis de la seva aposta clara pel remain al Brexit. Després de patir una derrota monumental el 2015 a causa del govern de coalició Cameron-Clegg, els liberals avançaven, en part gràcies a l’atracció de vot moderat laborista, recelós de les propostes “radicals” de Corbyn.

Per la banda dels conservadors, la victòria al Brexit havia desarborat el principal competidor dels tories, l’UKIP, enfangat en una pugna interna pel lideratge i sense programa a la vista, un cop ja havien aconseguit treure el Regne Unit de la Unió Europea.
Amb tot això, té la seva lògica que May apostés per convocar només dos anys després de començada la legislatura. Què podia sortir malament?

Doncs, vist el que va passar ahir, gairebé tot va sortir malament. I el més important (i que no hauria d’oblidar cap líder, ni cap spin doctor) és que la convocatòria anticipada va fer aflorar factors que no podien considerar-se perquè no existien abans que May fixés el 8 de juny com a data per a les eleccions.

Perquè, de totes les cartes que tenia a les mans, la majoria van sortir com May havia previst. L’UKIP s’ha desplomat, perdent més de tres milions de vots, un 84% del total de sufragis obtinguts fa dos anys. I tot fa pensar que la majoria d’aquests vots han anat a parar als conservador, que tot i perdre dotze escons, han incrementat en més de dos milions el seu resultat.

Per la seva banda, l’SNP ha reculat clarament, tot perdent un terç del seu vot de 2015 i una vintena dels seus escons. Ara bé, paradoxalment la caiguda dels nacionalistes escocesos ha beneficiat els conservadors, que han obtingut dotze nous escons a Escòcia (sobretot a les terres altes).

Què ha passat, doncs? D’una banda, que els Liberals no han sabut retenir tot el vot remain del referèndum, que han compartit amb uns laboristes capaços de plantejar una opció responsable tant amb el resultat del Brexit com amb els interessos dels contraris a la sortida de la UE.

De l’altra banda, ha succeït quelcom inesperat... en part. Marca dels temps. El rebel, el “radical”, l’esquerranós Corbyn ha aconseguit convocar al seu voltant un gruix important de vot, majoritàriament jove, que ha fet que els laboristes s’enduguessin una trentena d’escons i tres milions i mig de vots nous. Cal retrocedir al landslide de Blair el 1997 (13,5 milions) per trobar un resultat similar per a un líder laborista. Sense recuperar Escòcia, els laboristes han avançat sobretot a l’antiga àrea industrial del Nord-Oest (Manchester, Liverpool).

Aquestes eleccions han fet honor al període històric que vivim i Corbyn ha estat el Sanders britànic, capaç d’aixecar a favor del Labour una massa d’estudiants seduïts pel seu discurs antisistema. El mateix que Mélenchon a França fa un mes (i aquest dissabte hi ha les legislatives), que Podemos fa tres anys o que els socialistes holandesos.

El Regne Unit no s’escapa de la tendència general. Es pot dir que allà va començar tot, amb el Brexit, i allà ha continuat.