28 de setembre 2012

Responsabilitat(s)


Sembla que Joan Sales va escriure que els catalans no som imbècils, però portem cinc-cents anys fent l’imbècil. I una de les imbecil·litats autòctones més arrelades és la que ens fa perdonar els nostres quan s’equivoquen, precisament perquè són dels nostres. Seguim la vella màxima de “puig parla català, déu li do” i hem oblidat el que deia a continuació el savi Joan Fuster: “puig parla català... vejam què diu”.

Als catalans sembla ser que tots els mals ens venen de fora. La culpa sempre la té “Madrid” i ens quedem tan panxos. Però aquest argument té un revers pervers. Si la culpa la tenen sempre els el altres, els nostres sempre ho fan tot bé. I quan ho fan malament, se’ls perdona, precisament perquè són els nostres i perquè vivim en una situació de permanent excepcionalitat... per culpa dels altres. I és cert que no ens volen, i que acumulem damunt la taula una pila de menyspreus. Però això exonera els nostres de la seva part de responsabilitat?

Un exemple. La negociació de l’estatut de 2006. La mare dels ous. Certament, la proposta catalana no va ser entesa (ni atesa) a Madrid. Es van disparar tots els ressorts de l’anticatalanisme i el PP va veure la manera de posar contra les cordes el PSOE. I ho va aconseguir a les generals de 2008, on els socialistes van salvar la majoria d’un pèl (gràcies al vot català). A partir d’aquí, tremolor de cames a Moncloa i deixar anar llast fins a la sentència d’un Constitucional amb el mandat caducat.

Podríem quedar-nos aquí i tornar amb la rondalla del “no ens estimen”. Però cauríem altre cop a la trampa del “bon català incomprès pels malvats espanyols”, la trampa que allibera els nostres de tota responsabilitat. Doncs no. Perquè en el final de l’estatut els nostres van jugar un paper ben poc estel·lar i edificador.

L'estatut. Un text que a mesura que s’anava concretant, anava perdent suports dins del partit que n’havia estat l’impulsor, fins al punt que en el trajecte cap al Congrés dels Diputats semblava més una dèria personal del president de la Generalitat, que una proposta avalada per la majoria. El PSC se’n va rentar les mans, de l’estatut, deixant-lo caure com l'última “maragallada”. CiU va fer servir la negociació estatutària com a hostatge de la tàctica de reconquesta de la Generalitat, bescanviant el seu suport per la defenestració del president Maragall. Algú pot culpar “Madrid” de no haver-se-la jugat a fons, quan els partits principals catalans xiulaven i miraven enlaire? Després sí, després grans escenificacions i estripar-se la barretina, però en aquell fiasco hi contribuí tothom. L’electoralisme del PP, el pànic del PSOE, la desídia del PSC i el tacticisme de CiU (i també l’afició d’ERC pel “programa màxim”, tot s’ha de dir).

No ho escric per passar comptes. Ho escric perquè tornem a ser en un punt de no retorn, que obliga tothom a mirar lluny. Tothom, els d’allà i els d’aquí. Perquè ja torna a sonar la cançoneta del pobre catalanet que de tan bo que és, els de fora li fan trampa. No hi tornem. Cal recordar les coses, no per assenyalar ningú amb dit, sinó per no tornar a caure altre cop en el mateix error o, com escrivia Joan Sales, per deixar de ser imbècils d'una vegada. (Fotografia: Maria Folch de Sales)

17 de setembre 2012

L'"elit extractiva"


 
En resposta a un article de César Molinas, “Una teoría de la clase política española”, publicat al diari El Pais el diumenge 9 de setembre.

Segons l’autor, els mals d’Espanya són atribuïbles a la classe política, que ha esdevingut una casta depredadora que s’autoalimenta a costa de la ciutadania. En part té raó, però no per acció sinó per omissió. No ha estat la classe política la horda que s’ha enriquit a costa dels bens del país, no ha causat les bombolles immobiliària, energètica o d’infraestructures. La classe política no ha estat la gran beneficiària. Si hagués estat així, encara. La classe política, els polítics (alguns), han estat els col·laboradors necessaris del saqueig perpetrat per unes elits econòmiques que des de temps immemorials (des de l’imperi transoceànic) viuen de la caixa pública i es guanyen la vida amb els favors dels reis i els seus administradors. Són els mateixos de sempre. Els proteccionistes que mantenien l’economia espanyola sota vigilància perquè això els proporcionava això que ara diuen avantatges competitius, és a dir un mercat captiu, monopolis controlats, que els permetien mantenir un sistema econòmic caduc, que hauria capitulat davant la competència oberta. Són els caps de les grans empreses els enemics de la innovació i la competència, no s’equivoqui el senyor Molinas. Els polítics són els servicials criats d’aquests. Aquesta és la seva funció, totalment subalterna. I aquesta és la desgràcia del país, que els que estaven cridats a actuar a favor de l’interés general han sucumbit (alguns, no tots) a la pressió dels interessos particulars. Col·laboradors necessaris, però que no s’emportaven la part del lleó sinó les engrunes del pastís.

L’exemple són els “pelotazos” urbanístics. Cert, com diu Molinas, és imprescindible que hi hagi una requalificació, i això ho fan els polítics, però el negoci el fa el promotor. El regidor (o alcalde) de torn se’n du xavalla, un piset, uns dinerons, alguna compensació que en el volum total del negoci és miserable. Aquest és el problema. Els polítics (alguns, insisteixo) es venen per molt poc. I qui fa el negoci ho sap i paga a gust el preu, perquè li permet actuar com ha actuat històricament (una part) de l’empresariat d’aquest país, gaudint de l’avantatge que li proporciona tenir a sou (un cotxe, un xalet) el polític de torn. Pregunti qui ha estat el gran beneficiari de les concessions de les radials de Madrid? Els consellers de la comunitat? Les arques del PP? No m’ho sembla. O qui es va beneficiar del 1,4 bilió (amb b) de pessetes de l’erari públic que el govern Aznar va concedir a les elèctriques com a “costos de transició a la competència”? Bonica manera d’obrir el mercat a la “competència”, regalar aquesta quantitat als antics (?) monopolis elèctrics. No, el que van fer els polítics en aquests dos casos no va ser lucrar-se, va ser afavorir uns interessos particulars per damunt de l’interés general. Acanvi de què? D’uns llocs al consell d’administració? És aquesta la “casta depredadora”? No ho crec.

Té raó, senyor Molinas, (una part de) la classe política no ho ha fet bé. Però no perquè s’hagin constituït en “elit extractiva” com diu vostè, sinó perquè s’han rendit a l’autèntica elit extractiva del país, corrompent el mandat que la ciutadania els havia fet, de defensar els interessos col·lectius per damunt dels particulars. I fixi's, això és encara pitjor del que deia vostè.

I una postil·la. Un sistema electoral majoritari uninominal en aquestes circumstàncies no crec que sigui “la solució”. Qui escolliria el diputat de torn? Els ciutadans o el cacic local? O el gremi de constructors i promotors? El que cal és quelcom de més complicat i més profund: un canvi en la cultura dels partits actuals, una democratització interna i una assumpció sense embuts del seu rol de vehiculadors i defensors del bé comú, no de majordoms servils del poderv econòmic.

06 de setembre 2012

Retorn al setembre de 2005



És cert el que diuen que la història es repeteix, però com en la teoria del tirabuixó, res no torna tal com va ser, sinó una mica modificat, diferent. Aquests dies estem vivint una revival d’un fenomen que va passar fa justament set anys. Algú diria que no n’aprenem, que els catalans som rucs lligats a la sínia, que passem els dies donant voltes sobre un únic eix. Jo no diria això, però crec que encara no hem sortit d’aquell laberint on vam entrar (com Teseu sense Ariadna) fa set anys.
 
El setembre de 2005 el Parlament de Catalunya va aprovar per ampla majoria un projecte d’estatut d’autonomia. Recalco, un projecte. Era un primer pas imprescindible en el camí d’aprofundiment del nostre autogovern, l’acord català, que posteriorment s’havia de traslladar a Madrid per pactar-lo al Congrés dels Diputats. Ah! Però aquest segon pas semblava un pur tràmit, a parer dels comentaris de la jornada. Catalunya ja tenia el seu nou estatut. Els catalans havíem parlat. I punt. Madrid no podia més que validar l’acord de les forces catalanes. Cal que digui com va acabar la cosa? Cal que recordi com va acabar aquell subidón? La confusió (interessada en alguns casos) va acabar generant una enorme frustració, de la que encara seguim bevent a raig set anys després.

Ara la història es repeteix. És possible escoltar arreu arguments que diuen que Madrid ha d’acceptar l’acord del Parlament de Catalunya sobre el nou sistema de finançament (el pacte fiscal), perquè és un acord majoritari. I, evidentment, si no ho fan, estriparem les cartes i ens aixecarem de la taula. Tornem-hi. La mateixa paraula ho diu: pacte fiscal. Pacte? Entre qui? Doncs entre les forces catalanes i posteriorment amb el govern central (o amb la majoria del Congrés dels Diputats). L’expressió ho diu clarament. Sense el pacte amb Madrid no hi ha nou finançament. I aquí també, i punt. Dir el contrari és marejar la perdiu i tornar a generar frustració. I dir que trencarem la baralla és fer-se el mil homes inútilment (a Madrid se’n foten de les recurrents fanfarronades dels polítics catalans).
 
El problema és que hi ha forces polítiques que han viscut històricament d’aquest joc de trileros fet d’estira-i-arronsa retòrics, indignacions patriòtiques, ultimàtums que mai no es compleixen i sardinetes al cove. En això, però, la lògica del tirabuixó és inapel·lable, perquè malgrat que sembli que la història no fa més que repetir-se, en realitat avança tossuda i arriba un moment en què els jocs de mans ja no serveixen i cal decidir-se entre la caixa o la faixa.
 
No crec que sigui possible ara el que sí va ser el 2005, per molta estelada que li posin al tema. Només hi ha dos camins. O es negocia a Madrid l’acord del Parlament sobre el pacte fiscal, d’acord a la situació actual de pertinença de Catalunya a un Estat, l’espanyol, o es tira per la via del trencament (amb els costos i les incògnites que això suposa). Intentar fer veure que som independents de facto (i que per tant no cal l’acord amb Madrid) només porta a un cul de sac. Per tant, o juguem al joc acceptant les normes o (legítimament) trenquem. Fer el petardista per després utilitzar un altre cop la ressaca del subidón patriòtic per sortir amb avantatge en unes (possibles? probables? properes?) eleccions al Parlament aquest cop serà impossible. (foto Ara.cat)