23 de maig 2012

El PSC i el pacte fiscal

El pacte fiscal és un assumpte relliscós per als socialistes catalans. Tant, que fa la impressió que voldrien esquivar-lo, per la mateixa raó que CiU els el vol plantificar al nassos. Essent així, i sense possibilitat de mirar cap una altra banda, al PSC no li queda altra que encarar el tema. Fins i tot podria sortir-ne airós. Només hauria de voler ser agosarat i estar disposat a trencar algun plat de la vaixella.
El pacte de 2009 (dit acord de finançament) tenia una base congruent amb els plantejaments històrics dels socialistes catalans. Era un pacte federal, és a dir, era un acord que es fonamentava en el principi bàsic de tot Estat federal: la confiança mútua entre el govern central i l’autonòmic. Era un pacte que deixava diversos flancs sense escriure, a criteri dels governs de torn, en el ben entès que tot s’acordaria en el marc d’una mútua confiança. Error. El govern central no ha fet gala d’aquesta confiança, ni l’actual ni el socialista, que més d’una vegada va deixar els seus correligionaris amb el cul a l’aire. Això s’ha de dir. I és fotut pel PSC, que sempre ha defensat l’entesa federal. Però ara com ara no és possible l’entesa federal a Espanya. No hi ha cultura federal, no hi ha reconeixement mutu de legitimitat entre l’Estat central i les autonomies. Potser n’hi haurà en el futur, però ara mateix no n’hi ha. No hi ha voluntat d’entendre Espanya com un Estat federal. Pel PSOE per por de ser titllats d’”antiespanyols” (i per part d’una part del PSOE per convicció, segur), per part del PP és una qüestió de fonaments ideològics. Per a ells, l’Estat de les autonomies és una concessió del centre, no és una construcció en igualtat.

Sense cultura federal no és possible un pacte de finançament de base federal. Ja ho hem provat i ja ho hem comprovat. Cal refer el pacte, doncs. Com? Pactant fins l’última coma tot allò que el 2009 es deixava a la confiança i la voluntat d’entesa. Pacte fiscal? Qui té la clau? Hisenda pròpia? El que sigui, però per escrit, limitant el marge de discrecionalitat, que ha acabat sent el taló d’Aquil·les de l’acord de fa quatre anys. Que això suposa per al PSC la revisió dels seus plantejaments històrics? Certament. Però quina és l’alternativa? Entestar-se en la defensa d’una idea (el federalisme) que a la pràctica s’ha vist torpedinada? Crec que la solució del dilema és clara. I més en els temps que corren, en els que la paciència ciutadana envers “la política” està mostrant els seus límits.

Això vol dir que els socialistes s’han de plegar al “diktat” de CiU? No evidentment. Al contrari. El PSC ha de tenir un projecte propi, obert a la negociació i al pacte amb les altres forces. El problema del PSC amb el tema del pacte fiscal és que fins ara no havien definit el seu projecte (malgrat l’intent de Pere Navarro). I no l’havien definit, crec, perquè no havien fet el pas previ de crítica (i d’autocrítica) de l’acord que ells van forjar. I aquest pas és inevitable. És des de la posició pròpia que hom pot arribar a acords i fer entendre a la ciutadania en què s’està disposat a transigir i en què no. Des de la indefinició, el PSC sempre semblarà a mercè dels altres, tant si es nega a pactar (antipatriotes, sucursalistes, botiflers) com si ho fa (cedint el ceptre de l’oposició al PP).

La definició d’unes línies mestres per part del PSC té una segona virtut: obliga CiU a definir-se i a buscar l’entesa a Catalunya, és a dir, els obliga a fer allò que CiU mai no ha volgut fer, deixar de banda els eufemismes i la retòrica patriotera (i nàutica!) i asseure’s de debò a la taula de negociació. CiU preferiria el contrari: mantenir la incògnita sobre l’acord final en base a l’apel·lació d’un boirós “pacte fiscal” (que en si no vol dir res i ho vol dir tot) i afrontar la negociació amb Madrid amb les mans lliures com a únic legítim intèrpret dels desitjos del catalans. És la tàctica convergent tradicional. I és aquí on el PSC pot actuar, millor d’acord amb ERC i ICV: definició del pacte (la proposta catalana) per part de totes les forces catalanistes, que faculten el president de la Generalitat a negociar amb l’Estat en els termes pactats. Si el PSC vol tenir algun paper en aquesta història, crec, és aquest.

18 de maig 2012

Cap a un món sense lògica

Una de les pitjors rèmores que ens deixa aquesta crisi (no sé si dir la pitjor) és el trencament total de la cadena lògica que lliga esforç i premi, i que és la base de qualsevol ordre social. No, no sóc un il·lús que es creu la propaganda de l’”american dream”, aquell axioma enganyós que diu que si t’ho treballes molt, si treballes dur (si et lleves ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora...), aconseguiràs tot el que et proposes. No és això. Però sí que crec que tota societat, per funcionar bé, es basa en un principi mínim: que els que ho fan bé són recompensats, i els que actuen malament reben un càstig.

Doncs bé, aquest principi ha saltat pels aires a causa d’aquesta crisi que sembla no tenir final. No és només el rescat de Bankia amb els diners de tots, o la tesi acceptada arreu que hi ha entitats “too big to fail” que tenen assegurat el rescat, facin el que facin. El risc sistèmic és la gran excusa per al xantatge. No és només això, però. A nivell d’empresa també es dóna la paradoxa que no són necessàriament els responsables els que paguen els plats trencats de la seva actuació.

Conec una noia que treballa (encara) a Unnim. És matemàtica, una treballadora exemplar, paradigma d’aquesta nova generació ben formada, que penca sense manies allà on sigui. Doncs bé, després de la subhasta de la caixa el seu lloc de feina està en perill, és possible que sigui acomiadada amb la indemnització mínima que fixa la llei. Mentrestant, el màxim executiu de l’entitat, que alguna responsabilitat tindrà a la fallida, sortirà de l’empresa amb una quantiosa indemnització a la butxaca. La lògica de l’esforç i el premi subvertida.

A nivell general ens trobem que les retallades de plantilles no es fan en funció dels mèrits de cada treballador, sinó en funció del cost de l’acomiadament. Així, són els més joves, els que han entrat més tard a l’empresa i acostumen a tenir un contracte més feble, els que són acomiadats primer... malgrat que són, en general, els treballadors més formats.

El missatge de tot plegat és clar: tant és si ho fas bé o ho fas malament, tant és si estudies i et formes, tant és si t’impliques a fons en la feina, tant és. Tens les mateixes probabilitats (o més!) d’acabar sortint per la porta. A quina mena de societat ens porta aquesta lògica? Quina mena de món estem construint si no ens regim per una mínima lògica que ensenya que els que actuen malament són castigats i els que ho fan bé reben premis? La subversió d’aquest principi fonamental ens porta al caire de l’abisme, a la societat sense normes bàsiques de comportament. I no és que m’hagi tornat conservador, sinó tot el contrari. El progrés social exigeix guies clares vàlides per a tothom. Només així és possible assolir la llibertat i la dignitat per a totes les persones. El contrari és la jungla, la llei del més fort, el paradís neoliberal, el carnaval dels trepes i els espavilats.

09 de maig 2012

Lliçons gregues


Les recents eleccions al Parlament de Grècia són un mostrari de les conseqüències electorals de la crisi econòmica, que no són patrimoni exclusiu del cas hel·lè, malgrat que aquí adoptin la seva versió més extrema. Són fenòmens que es reprodueixen arreu on hi ha hagut eleccions, i que per tant cal tenir molt en compte.
 
1.  La participació electoral és la primera víctima de la situació. A Grècia havia rondat històricament el 75-80%. A les generals de 2009, avançades per l’esclat de la crisi, la participació va baixar al 70%. Ara s’ha quedat al 65%. Des de 2004, Grècia ha vist com es quedaven a casa més d’un milió de votants.

Algú els ho pot retreure? Vist el que s’ha vist, és fins i tot racional que els grecs es plantegin quin sentit té participar a les eleccions.

2.  Els grans partits s’afebleixen. PASOK i Nova Democràcia han acaparat més del 80% del vot en totes les convocatòries dels últims trenta anys. L’any 2000, no fa tant, conjuntament van aconseguir el vot del 86% dels grecs. Ara aquest percentatge ha estat del 35%. Entre 2004 i 2012, els dos “grans” s’han deixat 3,5 milions de vots, el 54% dels seus resultats conjunts.

És una tendència general, que hem observat a Catalunya (5 punts menys a les autonòmiques), a Espanya (-12% entre les generals 2008 i les 2011), a les regionals alemanyes, a les eleccions portugueses de 2009 i ho apunten les enquestes a la Gran Bretanya. El pes dels partits “grans” dels sistemes polítics cau, tot i que no de forma tan dramàtica com a Grècia (però és que enlloc la situació és tan dramàtica com a Grècia).

3.  Aquesta disminució del vot als “grans” trastoca els equilibris a l’interior dels blocs ideològics, amb un clar transvasament de preferències dels partits “centrals” als “perifèrics”.

El cas de l’esquerra grega en aquestes eleccions és el més clar. El PASOK, que tradicionalment concentrava vora el 80% del vot al conjunt de partits d’esquerra, ha passat a representar-ne el 28% i s’ha vist superat en més de 200 mil vots per la coalició SYRIZA.

El transvasament de vot entre un i altres podria arribar al milió de vots. És a dir, una tercera part del vot al PASOK de 2009 hauria optat per SYRIZA aquest cop.

Però és que el reequilibria l’interior dels blocs no és patrimoni de l’esquerra. A la dreta, el pes del vot a Nova Democràcia ha passat del 89% al 57%, amb un transvasament també proper al milió de vots del partit “gran” als “petits”. Fins i tot a l’extrema dreta, LAOS, que era l’opció tradicional ultra, ha cedit terreny als més radicals d’Alba Daurada.

4.  Aquest moviment és en part expressió d’un altre fenomen que ve amb la crisi: l’explosió dels partits, que en el cas grec és una tradició històrica (i en el cas espanyol i català és més dificultós pel sistema electoral).

En aquestes eleccions s’han presentat fins a tres candidatures que són escissions de Nova Democràcia, de manera que el bloc de dreta ha patit una fragmentació mai vista.
A l’esquerra tres quarts del mateix. L’èxit de SYRIZA és encara més important si es té en compte que es presentava a les eleccions una escissió (Esquerra Democràtica, que va assolir més de 300 mil vots).

5.  Tots aquests fenòmens comporten l’aparició de parlaments més fragmentats, amb més forces presents i amb majories consolidades més precàries (o directament impossibles, com al cas grec).

En això el cas català va ser pioner, quan va passat de cinc partits parlamentaris a sis (2006) i a set el 2010 (més un diputat no adscrit) o ho és el Congrés dels Diputats arran de 2011 (tot i que el sistema d’elecció espanyol té una deriva majoritària que deixa molt poc espai als tercers i quarts partits).

La reacció habitual (dels partits del sistema i dels mitjans) acostuma a ser la queixa per la impossibilitat de formar govern i un cert enuig per haver de pactar amb els que fins aleshores eren considerats els “petits” del sistema. Aquesta mena de reaccions no fa sinó consolidar la sensació d’”indignació” en la part de l’electorat que ja ha mostrat el rebuig l statu quo.

6.   Finalment, sembla que la crisi porta aparellat l’auge del populisme xenòfob. En el cas grec, el vot als partits d’extrema dreta s’ha multiplicat per 2,6 des de 2004, dels casi 200 mil vots a 620 mil.

És el cas francès, amb el FN batent rècords de suports, o el dels Republicans alemanys, o els neofeixistes escandinaus. Per no parlar de l’augment espectacular del vot als nostrats Plataforma per Catalunya, que van multiplicar per cinc els seus resultats a les municipals de 2011 respecte a les de 2007, després de quedar-se a les portes del Parlament el 2010.

 
Així doncs, és cert que Grècia representa la versió “hardcore” del que està passant a nivell econòmic i social, i per tant en l’arena electoral. Però no ho és menys que les tendències s’observen arreu, dibuixant el corol·lari polític d’aquesta crisi:

- baixa participació;

- afebliment del predomini dels que fins ara es consideraven els partits “grans” dels sistemes;

- augment dels partits que qüestionen el statu quo (efecte del naixement d’una nova divisòria establishment-antiestablishment que és a la base de les pèrdues dels partits “grans”);

- escissions partidistes allí on el sistema les incentiva (o no les penalitza);

- parlaments més fragmentats, amb més actors implicats i amb menor capacitat per part dels “grans” d'imposar les seves condicions a la resta;

- i aparició, consolidació i avenç de les forces d’extrema dreta.