El PSC i el pacte fiscal

El pacte fiscal és un assumpte relliscós per als socialistes catalans. Tant, que fa la impressió que voldrien esquivar-lo, per la mateixa raó que CiU els el vol plantificar al nassos. Essent així, i sense possibilitat de mirar cap una altra banda, al PSC no li queda altra que encarar el tema. Fins i tot podria sortir-ne airós. Només hauria de voler ser agosarat i estar disposat a trencar algun plat de la vaixella.

El pacte de 2009 (dit acord de finançament) tenia una base congruent amb els plantejaments històrics dels socialistes catalans. Era un pacte federal, és a dir, era un acord que es fonamentava en el principi bàsic de tot Estat federal: la confiança mútua entre el govern central i l’autonòmic. Era un pacte que deixava diversos flancs sense escriure, a criteri dels governs de torn, en el ben entès que tot s’acordaria en el marc d’una mútua confiança. Error. El govern central no ha fet gala d’aquesta confiança, ni l’actual ni el socialista, que més d’una vegada va deixar els seus correligionaris amb el cul a l’aire. Això s’ha de dir. I és fotut pel PSC, que sempre ha defensat l’entesa federal. Però ara com ara no és possible l’entesa federal a Espanya. No hi ha cultura federal, no hi ha reconeixement mutu de legitimitat entre l’Estat central i les autonomies. Potser n’hi haurà en el futur, però ara mateix no n’hi ha. No hi ha voluntat d’entendre Espanya com un Estat federal. Pel PSOE per por de ser titllats d’”antiespanyols” (i per part d’una part del PSOE per convicció, segur), per part del PP és una qüestió de fonaments ideològics. Per a ells, l’Estat de les autonomies és una concessió del centre, no és una construcció en igualtat.

Sense cultura federal no és possible un pacte de finançament de base federal. Ja ho hem provat i ja ho hem comprovat. Cal refer el pacte, doncs. Com? Pactant fins l’última coma tot allò que el 2009 es deixava a la confiança i la voluntat d’entesa. Pacte fiscal? Qui té la clau? Hisenda pròpia? El que sigui, però per escrit, limitant el marge de discrecionalitat, que ha acabat sent el taló d’Aquil·les de l’acord de fa quatre anys. Que això suposa per al PSC la revisió dels seus plantejaments històrics? Certament. Però quina és l’alternativa? Entestar-se en la defensa d’una idea (el federalisme) que a la pràctica s’ha vist torpedinada? Crec que la solució del dilema és clara. I més en els temps que corren, en els que la paciència ciutadana envers “la política” està mostrant els seus límits.

Això vol dir que els socialistes s’han de plegar al “diktat” de CiU? No evidentment. Al contrari. El PSC ha de tenir un projecte propi, obert a la negociació i al pacte amb les altres forces. El problema del PSC amb el tema del pacte fiscal és que fins ara no havien definit el seu projecte (malgrat l’intent de Pere Navarro). I no l’havien definit, crec, perquè no havien fet el pas previ de crítica (i d’autocrítica) de l’acord que ells van forjar. I aquest pas és inevitable. És des de la posició pròpia que hom pot arribar a acords i fer entendre a la ciutadania en què s’està disposat a transigir i en què no. Des de la indefinició, el PSC sempre semblarà a mercè dels altres, tant si es nega a pactar (antipatriotes, sucursalistes, botiflers) com si ho fa (cedint el ceptre de l’oposició al PP).

La definició d’unes línies mestres per part del PSC té una segona virtut: obliga CiU a definir-se i a buscar l’entesa a Catalunya, és a dir, els obliga a fer allò que CiU mai no ha volgut fer, deixar de banda els eufemismes i la retòrica patriotera (i nàutica!) i asseure’s de debò a la taula de negociació. CiU preferiria el contrari: mantenir la incògnita sobre l’acord final en base a l’apel·lació d’un boirós “pacte fiscal” (que en si no vol dir res i ho vol dir tot) i afrontar la negociació amb Madrid amb les mans lliures com a únic legítim intèrpret dels desitjos del catalans. És la tàctica convergent tradicional. I és aquí on el PSC pot actuar, millor d’acord amb ERC i ICV: definició del pacte (la proposta catalana) per part de totes les forces catalanistes, que faculten el president de la Generalitat a negociar amb l’Estat en els termes pactats. Si el PSC vol tenir algun paper en aquesta història, crec, és aquest.