Lliçons gregues

Les recents eleccions al Parlament de Grècia són un mostrari de les conseqüències electorals de la crisi econòmica, que no són patrimoni exclusiu del cas hel·lè, malgrat que aquí adoptin la seva versió més extrema. Són fenòmens que es reprodueixen arreu on hi ha hagut eleccions, i que per tant cal tenir molt en compte.

 

1.  La participació electoral és la primera víctima de la situació. A Grècia havia rondat històricament el 75-80%. A les generals de 2009, avançades per l’esclat de la crisi, la participació va baixar al 70%. Ara s’ha quedat al 65%. Des de 2004, Grècia ha vist com es quedaven a casa més d’un milió de votants.

Algú els ho pot retreure? Vist el que s’ha vist, és fins i tot racional que els grecs es plantegin quin sentit té participar a les eleccions.

2.  Els grans partits s’afebleixen. PASOK i Nova Democràcia han acaparat més del 80% del vot en totes les convocatòries dels últims trenta anys. L’any 2000, no fa tant, conjuntament van aconseguir el vot del 86% dels grecs. Ara aquest percentatge ha estat del 35%. Entre 2004 i 2012, els dos “grans” s’han deixat 3,5 milions de vots, el 54% dels seus resultats conjunts.

És una tendència general, que hem observat a Catalunya (5 punts menys a les autonòmiques), a Espanya (-12% entre les generals 2008 i les 2011), a les regionals alemanyes, a les eleccions portugueses de 2009 i ho apunten les enquestes a la Gran Bretanya. El pes dels partits “grans” dels sistemes polítics cau, tot i que no de forma tan dramàtica com a Grècia (però és que enlloc la situació és tan dramàtica com a Grècia).

3.  Aquesta disminució del vot als “grans” trastoca els equilibris a l’interior dels blocs ideològics, amb un clar transvasament de preferències dels partits “centrals” als “perifèrics”.

El cas de l’esquerra grega en aquestes eleccions és el més clar. El PASOK, que tradicionalment concentrava vora el 80% del vot al conjunt de partits d’esquerra, ha passat a representar-ne el 28% i s’ha vist superat en més de 200 mil vots per la coalició SYRIZA.

El transvasament de vot entre un i altres podria arribar al milió de vots. És a dir, una tercera part del vot al PASOK de 2009 hauria optat per SYRIZA aquest cop.

Però és que el reequilibria l’interior dels blocs no és patrimoni de l’esquerra. A la dreta, el pes del vot a Nova Democràcia ha passat del 89% al 57%, amb un transvasament també proper al milió de vots del partit “gran” als “petits”. Fins i tot a l’extrema dreta, LAOS, que era l’opció tradicional ultra, ha cedit terreny als més radicals d’Alba Daurada.

4.  Aquest moviment és en part expressió d’un altre fenomen que ve amb la crisi: l’explosió dels partits, que en el cas grec és una tradició històrica (i en el cas espanyol i català és més dificultós pel sistema electoral).

En aquestes eleccions s’han presentat fins a tres candidatures que són escissions de Nova Democràcia, de manera que el bloc de dreta ha patit una fragmentació mai vista.

A l’esquerra tres quarts del mateix. L’èxit de SYRIZA és encara més important si es té en compte que es presentava a les eleccions una escissió (Esquerra Democràtica, que va assolir més de 300 mil vots).

5.  Tots aquests fenòmens comporten l’aparició de parlaments més fragmentats, amb més forces presents i amb majories consolidades més precàries (o directament impossibles, com al cas grec).

En això el cas català va ser pioner, quan va passat de cinc partits parlamentaris a sis (2006) i a set el 2010 (més un diputat no adscrit) o ho és el Congrés dels Diputats arran de 2011 (tot i que el sistema d’elecció espanyol té una deriva majoritària que deixa molt poc espai als tercers i quarts partits).

La reacció habitual (dels partits del sistema i dels mitjans) acostuma a ser la queixa per la impossibilitat de formar govern i un cert enuig per haver de pactar amb els que fins aleshores eren considerats els “petits” del sistema. Aquesta mena de reaccions no fa sinó consolidar la sensació d’”indignació” en la part de l’electorat que ja ha mostrat el rebuig l statu quo.

6.   Finalment, sembla que la crisi porta aparellat l’auge del populisme xenòfob. En el cas grec, el vot als partits d’extrema dreta s’ha multiplicat per 2,6 des de 2004, dels casi 200 mil vots a 620 mil.

És el cas francès, amb el FN batent rècords de suports, o el dels Republicans alemanys, o els neofeixistes escandinaus. Per no parlar de l’augment espectacular del vot als nostrats Plataforma per Catalunya, que van multiplicar per cinc els seus resultats a les municipals de 2011 respecte a les de 2007, després de quedar-se a les portes del Parlament el 2010.

 

Així doncs, és cert que Grècia representa la versió “hardcore” del que està passant a nivell econòmic i social, i per tant en l’arena electoral. Però no ho és menys que les tendències s’observen arreu, dibuixant el corol·lari polític d’aquesta crisi:

- baixa participació;

- afebliment del predomini dels que fins ara es consideraven els partits “grans” dels sistemes;

- augment dels partits que qüestionen el statu quo (efecte del naixement d’una nova divisòria establishment-antiestablishment que és a la base de les pèrdues dels partits “grans”);

- escissions partidistes allí on el sistema les incentiva (o no les penalitza);

- parlaments més fragmentats, amb més actors implicats i amb menor capacitat per part dels “grans” d'imposar les seves condicions a la resta;

- i aparició, consolidació i avenç de les forces d’extrema dreta.