Cap a un món sense lògica

Una de les pitjors rèmores que ens deixa aquesta crisi (no sé si dir la pitjor) és el trencament total de la cadena lògica que lliga esforç i premi, i que és la base de qualsevol ordre social. No, no sóc un il·lús que es creu la propaganda de l’”american dream”, aquell axioma enganyós que diu que si t’ho treballes molt, si treballes dur (si et lleves ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora...), aconseguiràs tot el que et proposes. No és això. Però sí que crec que tota societat, per funcionar bé, es basa en un principi mínim: que els que ho fan bé són recompensats, i els que actuen malament reben un càstig.

Doncs bé, aquest principi ha saltat pels aires a causa d’aquesta crisi que sembla no tenir final. No és només el rescat de Bankia amb els diners de tots, o la tesi acceptada arreu que hi ha entitats “too big to fail” que tenen assegurat el rescat, facin el que facin. El risc sistèmic és la gran excusa per al xantatge. No és només això, però. A nivell d’empresa també es dóna la paradoxa que no són necessàriament els responsables els que paguen els plats trencats de la seva actuació.

Conec una noia que treballa (encara) a Unnim. És matemàtica, una treballadora exemplar, paradigma d’aquesta nova generació ben formada, que penca sense manies allà on sigui. Doncs bé, després de la subhasta de la caixa el seu lloc de feina està en perill, és possible que sigui acomiadada amb la indemnització mínima que fixa la llei. Mentrestant, el màxim executiu de l’entitat, que alguna responsabilitat tindrà a la fallida, sortirà de l’empresa amb una quantiosa indemnització a la butxaca. La lògica de l’esforç i el premi subvertida.

A nivell general ens trobem que les retallades de plantilles no es fan en funció dels mèrits de cada treballador, sinó en funció del cost de l’acomiadament. Així, són els més joves, els que han entrat més tard a l’empresa i acostumen a tenir un contracte més feble, els que són acomiadats primer... malgrat que són, en general, els treballadors més formats.

El missatge de tot plegat és clar: tant és si ho fas bé o ho fas malament, tant és si estudies i et formes, tant és si t’impliques a fons en la feina, tant és. Tens les mateixes probabilitats (o més!) d’acabar sortint per la porta. A quina mena de societat ens porta aquesta lògica? Quina mena de món estem construint si no ens regim per una mínima lògica que ensenya que els que actuen malament són castigats i els que ho fan bé reben premis? La subversió d’aquest principi fonamental ens porta al caire de l’abisme, a la societat sense normes bàsiques de comportament. I no és que m’hagi tornat conservador, sinó tot el contrari. El progrés social exigeix guies clares vàlides per a tothom. Només així és possible assolir la llibertat i la dignitat per a totes les persones. El contrari és la jungla, la llei del més fort, el paradís neoliberal, el carnaval dels trepes i els espavilats.