29 de març 2019

D'incertesa, brúixoles i el botó de tornar enrere

En aquesta pre-campaña dominada per les enquestes, convertides definitivament en les úniques brúixoles en aquest temps incert, es produeix una incongruència segurament inevitable. A la pregunta de qui podrà aconseguir una majoria per governar, els titulars de qualsevol diari responen amb una contundència inapel·lable, sovint sense “forquilles”, a la brava. En base a les dades subministrades pels estudis demoscòpics, les primeres pàgines determinen a ulls de l’elector desorientat les possibilitats de pactes i d’acords. Només per citar els últims: 

Las tres derechas no sumarían para gobernar por el desplome de Ciudadanos y el estancamiento de Vox” (eldiario.es, 30 de març)
Sánchez ganaría, però necesitaría el sí de Cs o la abstención de los separatistas” (El Confidencial, 25 de març)
Sánchez solo podría gobernar si pacta con Podemos y los separatistas (ABC, 25 de març) 
El pacto de PP, Cs y Vox quedaria lejos de la mayoría absoluta en las elecciones generales” (El Pais, 25 de març) 
La derecha retrocede però mantiene la mayoría absoluta” (La Razón, 17 de març) 


Aquesta és la nova funció de les enquestes des que el panorama s’ha tornat tan confús i volàtil: defineixen, marquen i, fent-ho, vehiculen. Aquesta és la seva força i alhora la seva perdició, perquè en el fons les enquestes no serveixen per això (ja ho he escrit abans). Però la necessitat d’assegurances, de trobar agafadors en aquest escenari incert en què s’han convertit les eleccions (aquí i arreu), les ha convertit pràcticament en oracles, en les úniques eines capaces d’avançar la voluntat de l’electorat. 

La incongruència que deia al començament ve precisament del fet que, malgrat que les enquestes actuen com s’ha dit, les seves habilitats predictives són avui més febles del que han estat mai. Precisament perquè aquest escenari incert, el mateix que les eleva a la categoria de brúixoles, fa molt difícil predir a l’avançada quin serà el resultat de qualsevol elecció. 

Prenem la magnífica enquesta de Gad3 per a ABC apareguda a l’edició del dilluns 28 de gener. D’una banda el típic titular contundent (“PP, Ciudadanos y Vox suman mayoría con 181 escaños mientras Podemos se hunde”), i de l’altra, més endavant, una dada mig amagada: el 30,6% dels entrevistats declaren que és probable que canviïn el seu vot. És a dir, que més de nou milions d’electors podrien arribar a canviar el seu vot, i no tenen problema en dir-ho. Però tanmateix el titular assegura que un determinat grup de partits assoliria una xifra exacta d’escons (recalco, exacta).

Enquesta de Gad3 per a ABC, gener 2019 

Si es consideren els entrevistats que declaren intenció de votar un partit concret, l’enquesta posa de manifest que 5,5 milions d’aquests podrien canviar el seu vot. Representen una quarta part de tots els entrevistats que declaren intenció de vot i si els sumem a aquells que no en declaren, els indecisos i els que manifesten intenció de no votar, obtenim els nou milions de vots susceptibles de canviar de parer des d’ara (24 de gener) fins el mateix dia de les eleccions. 

Què vol dir tot això? Doncs que ara més que mai existeix una tensió entre el que es demana a les enquestes i el que aquestes poden oferir. És possible que sempre hagi existit una tensió d’aquesta mena, però mai ha tingut la força que té ara. Les enquestes viuen en un cercle viciós del que és molt difícil escapar i del que possiblement ningú n’és responsable, però tampoc ningú no fa res per apaivagar-lo. 

Mai abans havíem tingut tanta necessitat de conèixer, d’anticipar, i mai abans la capacitat de predicció de les enquestes havia estat tan feble. I precisament per això, mai abans la capacitat de les enquestes per “conduir” el vot havia estat tan i tan forta, i per tant mai abans havia estat igual de forta la temptació de fer servir les enquestes per “conduir” aquest vot. 


Els efectes dels pronòstics 

Les enquestes no són innòcues, i molt menys en un escenari incert. La seva influència, però, costa d’acceptar per part de l’elector. El 2016, el 60% dels entrevistats pel CIS després de les eleccions va declarar que havia conegut els resultats d’alguna enquesta, però d’aquests, menys del 20% assumia que aquest coneixement havia tingut alguna influència en el seu vot (i la majoria assenyalava que poca). A més, la majoria dels que admetien aquesta influència de les enquestes, deien que li havien reforçat la predisposició que ja tenien de votar pel partit pel que finalment van optar. 

Però les enquestes no només tenen una influència directa. En tenen una de molt més subtil, i poderosa. Les prediccions demoscòpiques influeixen als que influeixen en el vot, els prescriptors. I no ho fan tant guiant-los el vot, sinó determinant les possibilitats d’un resultat. Les enquestes, i sobretot la seva interpretació, i les interpretacions que es fan d’aquesta interpretació primera, creen una espècie de borsa on els partits “cotitzen” i és en funció d’aquesta “cotització” que alguns electors acaben decidint el seu vot. D’aquí també, que no en tinguin consciència de la influència de les enquestes i així ho assenyalin a les enquestes postelectorals. 

Ara mateix, a un mes de les eleccions generals, la incògnita que molts (el 30% del cens, segons Gad3 de gener) necessiten aclarir abans de decidir el seu vot és, d’una banda, si hi ha possibilitats reals que els tres partits de la dreta obtinguin la majoria absoluta d’escons al Congrés, i de l’altra, amb qui podran formar una majoria alternativa els socialistes, si només amb l’esquerra, amb l’esquerra i els independentistes, o només amb C’s. 

Diguem-ho clar. Aquestes preguntes només les podran respondre els electors el 28 d’abril. Però això és inacceptable per nosaltres. Volem saber, volem anticipar, volem conèixer per decidir. Però si decidim ja estem modificant el pronòstic, estem esberlant aquest coneixement previ que en principi fonamenta la nostra tria. Per això és tan important fixar les possibilitats d’un o altre escenari. I per això les enquestes estan condemnades a fallar, perquè són elles mateixes les que fomenten que els electors modifiquin les intencions de vot que declaren. 


El vot instantani 

Com deia, segurament sempre hi ha hagut un component d’aquest tipus, en totes les eleccions. Un contingent de vot que no es decidia fins al final, i ho feia en funció del que podia passar. La diferència ara és que aquest contingent és immens i que la seva desorientació és major (per tant, és major la seva dependència de la informació que troba en les enquestes). 

Si hom observa les respostes a la pregunta de en quin moment va prendre la decisió de votar o no i de votar per un partit o un altre, descobreix una tendència imparable: a cada nova convocatòria creix el nombre d’electors que declaren haver decidit el seu vot més a prop del dia de votació. Ja s’ha dit. El 2016, en unes eleccions repetides, el 18% dels que no van votar ho va decidir l’última setmana de campanya, i el 17% dels que van votar va decidir el seu vot en el mateix període. Total, gairebé sis milions d’electors es van decidir durant l’última setmana de campanya. 

Però si tenim en compte els que diuen haver decidit què feien el mateix dia de les eleccions, trobem que un milió va decidir no votar i 1,6 milions van decidir a qui votaven. Per tenir una idea de la importància d’aquest contingent podríem dir que són el 85% del vot a C’s d’aquelles eleccions, o la meitat del vot d’Unidos Podemos o dels socialistes. Què hauria passat si enlloc de decidir-se per un partit ho haguessin fet per un altre? Doncs hauríem obtingut un resultat completament diferent. No estem parlant d’una petita desviació d’uns escons amunt o avall. Ras i curt: el contingent d’electors que decideixen el seu vot el mateix diumenge de les eleccions té poder per decidir el resultat global dels comicis. 


I cada cop en té més. Si s’observa la sèrie d’enquestes del CIS, cada convocatòria hi ha més electors que diuen decidir-se l’última setmana o el mateix dia de les eleccions. Només el 2016 es trenca la tendència a l’alça, però perquè es tracta d’unes eleccions repetides. De fet, és el 2015 el que trenca la tendència, amb una alça inèdita, que s’explica pel canvi en l’oferta electoral amb l’aparició de Podemos i C’s. 


Enquestes postelectorals CIS, 1986-2016 

La tendència de fons, més enllà d’aquest moment puntual, és clarament a l’alça. I a l’alça serà en aquesta convocatòria, on a més apareix un nou actor damunt l’escenari, el que molt probablement afegirà un nou contingent de vot decidit a l’últim moment. Sense comptar el cas “desviat” de 2015 (per tant, sense comptar l’efecte que pot tenir la irrupció de Vox), una projecció lineal situa en prop de 3,5 milions d’electors el contingent que podria decidir el seu vot el mateix dia 28 d’abril. Suficient per esberlar qualsevol pronòstic. 

I si hi afegim els que possiblement decideixin el seu vot durant l’última setmana, tenim 6,6 milions d’electors per decidir a set dies de les eleccions. Quants vots poden separar la coalició de les dretes de la majoria absoluta? Uns centenars de milers? Un milió, com a molt? Doncs el dilluns de pasqua hi haurà sis vegades més vots al mercat. I el mateix diumenge 28 més de tres vegades més. 

Més enllà de possibles escarafalls dels que consideren el vot un element quasi sagrat, no és normal que la gent cada cop es decideixi més tard? Que no ho fem en qualsevol àmbit de la vida? El consum compulsiu ha arribat a la política, com abans havia arribat a tot arreu: al consum de qualsevol producte, a les vacances, al speed dating. Ho vols, ho tens. 

Hi ha un component generacional en aquesta mena de comportament, però no tot s’explica per això. El relleu generacional explica una part important d’aquesta tendència, prop del 40%, però la resta es deu a l’impacte del canvi de patrons en el consum, que no només afecta els nous votants sinó a tot el cos electoral. Un cos electoral que cada convocatòria té menys fixat el vot i que es decideix en funció de les expectatives sobre el resultat final. 


L’exemple del Brexit: existeix el “dret” a equivocar-se?

Com és un vot decidit davant l’urna? Quina naturalesa té? És un vot feble, és una temptativa de vot més que un vot en si. Dura tant com el temps que s’ha emprat per decidir-lo. Uns minuts. I com que generalment està subjecte a un resultat que possiblement no serà el real, és possible que sigui un vot del que el mateix diumenge a la nit ja s’estigui renegant. 

D’aquí que hi pugui haver electors que se sentin estafats i demanin la revenja. No és això el que passa amb la petició d’un segon referèndum sobre la sortida del Regne Unit de la Unió Europea? Un cop es va veure que el brexit guanyava el bremain van començar les queixes. Queixes dels que havien decidit quedar-se a casa perquè algú els havia convençut de la impossibilitat de la victòria dels brexiters. Possiblement una decisió de darrera hora, motivada tant per la seguretat del resultat com possiblement per la mandra d’anar a votar. 

Vivim en la societat de les segones oportunitats, precisament perquè vivim en la societat de la decisió instantània. Decidim a última hora convençuts que, si ens equivoquem, podem prémer el botó de tornar enrere, podem tornar el producte que no ens ha agradat, el pantaló que ens estreny, el regal fallit o repetit. Reclamem una segona oportunitat amb l’argument que ens vam atabalar, ho vam triar tot passant, no hi vam pensar gaire. L’un va amb l’altre. La compra compulsiva no ens pot perjudicar. La irresponsabilitat no pot ser culpable. 

Però s’oblida que les eleccions no són ben bé com anar de rebaixes. O no ho haurien de ser, que és una altra cosa. El diumenge a les vuit del vespre totes les paperetes són a les urnes, i les que no hi són no hi són, i les que són d’un color no són d’un altre. Les eleccions no són un joc, són quelcom seriós, malgrat que de vegades no ho sembli. 

No hi ha segones oportunitats ni botó d’escape. El que està fet, està fet. L’elector no té dret a rectificar un cop coneguts els resultats. Pot blasmar les enquestes (que sempre s’equivoquen), els polítics mentiders i els mitjans manipuladors, pot exigir una repetició electoral (i pot ser que la incompetència dels partits a l’hora de posar-se d’acord li l’ofereixin), però al final l’únic responsable, aquesta antiga paraula en desús, serà ell o ella. Ningú més. Així que decideixi el que decideixi i ho faci quan ho faci, haurà d’aguantar amb el que surti. Tant si li agrada com si no. El vot no té dret a devolució. 

06 de març 2019

La corbata espanyola




El maig de 2016, un mes abans de les eleccions generals repetides del 26 de juny, vaig publicar aquí una entrada amb el títol “La pajarita espanyola”, que explicava com s’articulava la competència entre els diferents partits polítics. L’estructura resultant tenia forma de llacet, perquè a la típica ordenació dels partits en funció de l’eix esquerra-dreta s’afegia la divisòria entre els partits “nous” i els “vells”. Era l’època de la nova política, recordeu? L’aparició fulgurant de Podemos i l’ampliació del radi d’acció electoral de Ciutadans a tot l’estat havia generat un flux de votants dels partits tradicionals (PSOE i PP, però també IU) cap a aquestes noves formacions.

El resultat era, ho hem dit, un llacet. A l’esquerra, Podemos representant la nova esquerra i IU la vella, a la dreta, el PP com a vell i C’s com a nou, i al bell mig els socialistes, amb espais de competència a esquerra i a dreta, principalment amb les formacions noves, tant Podemos com C’s. El paper del PSOE era el més complicat de tots, ja que el nus del llacet se situava just allà on eren els socialistes. Dèiem llavors “si els dos pols s’estiren, si hi ha polarització, el nus pot ofegar el PSOE”. I gairebé ho fa: Unidos Podemos va quedar a un punt i mig d’atrapar els socialistes.

La situació actual, com llavors a un mes de la convocatòria general, és diferent. Ara ja no podem parlar d’una “pajarita” quan observem el que diuen les dades sobre els espais de competència, sinó d’una corbata. I el nus no és damunt del PSOE, sinó damunt C’s.

Comparat amb fa tres anys (només tres anys!) l’esquema de competència ha perdut la doble dimensió. La “nova política”, omnipresent al debat electoral de 2015 i 2016, ha desaparegut gairebé per complet. En només tres anys, UP i C’s s’han integrat al sistema com a forces equiparables a les “velles”, el que diu molt de la plasticitat del propi sistema i de la capacitat dels electors per integrar i normalitzar les novetats en un lapse de temps relativament curt. L’acceleració del món actual fa que les dates de caducitat dels productes polítics s’escurcin dramàticament, de manera que el que fins fa poc era nou ara ja es consideri part del paisatge.

Tanmateix, la pulsió irrefrenable per la novetat segueix present en el cos electoral, com a reflex de la pròpia societat. Aquesta pulsió ara sembla encarnar-la Vox per una part de l’electorat, que veu en els d’Abascal ressons de la proposta trencadora que fa tres anys personificaven Podemos i C’s. No és possible entendre l’atracció de Vox sobre aquest segment de votants sense fer esment a la pulsió per la novetat, i a la necessitat de votar opcions antiestablishment, que no tenen perquè venir necessàriament per l’esquerra (només cal recordar Trump o Bolsonaro).

Igual que fa tres anys, l’escenari continua dominat per una política que tendeix a la polarització. Les dades mostren que la major part d’electors que es mouen entre partits ho fan als extrems: a l’esquerra, entre PSOE i UP, i a la dreta, entre C’s, PP i Vox. L’espai de competència del centre és exigu, amb menys de quatre-cents mil electors que ballen entre els socialistes i C’s. Poden ser pocs, però possiblement acabin sent fonamentals.

També com passava aleshores la major concentració de vot oscil·lant es produeix a l’espai de la dreta. Aquí és on es decidirà bona part del resultat d’aquestes eleccions (però no tot, ni la part més transcendental). La diferència amb fa tres anys és important. Quantitativament, perquè ara hi ha més de dos milions d’electors en disputa, mentre que el 2016 n’hi havia menys d’un milió. La diferència? L’explosió del vot al PP, que ha posat al mercat més d’un milió de vots nous.

Però el canvi a la dreta també és qualitatiu. El 2016 es disputaven aquest vot dues formacions, PP i C’s, mentre que ara n’hi ha tres, els dos anteriors i els nous de Vox. Precisament l’aparició de Vox els últims mesos ha provocat un increment del vot disputat, però també ha produït un canvi en les direccions del vot, concretament desplaçant una part del vot del PP que en principi anava cap a C’s que ara mostra intenció de votar per l’extrema dreta.

Si hom observa els transvasaments entre els tres grups de la dreta, sembla clar que el PP és el principal repartidor de joc: té més d’un milió de vots en disputa amb C’s i gairebé un amb Vox. La meitat del milió que es juga amb C’s ja se’l jugava fa tres anys, i en part el va aconseguir retenir amb l’apel·lació al “vot útil” durant la campanya de les eleccions repetides (entre el 2015 i el 2016 el resultat de C’s va caure en 373.000 vots, probablement “retornats” al PP per afavorir la consecució d’un govern popular estable). Aquesta apel·lació a concretar el vot en el PP tornarà a ser l’eix de la campanya popular. De fet, ja ho és.

El milió que es disputa el PP amb Vox és nou, fruit de combinar l’aparició de l’extrema dreta el desembre a Andalusia amb el nou discurs de dreta dura de Pablo Casado des que va assumir la presidència dels populars al setembre. L’estratègia de Casado ha obert les portes dels seus votants cap a l’extrema dreta, i l’èxit de Vox (i la propaganda, voluntària i involuntària, que li fan els mitjans) ha fet la resta. Entre votar un partit com el PP, corromput i poc fiable en la defensa d’Espanya (sí, hi ha gent que ho creu), o votar els nous i lluents defensors de la pàtria, la moral, les tradicions i els bons costums, no hi ha color. I en aquest discurs també hi entra part del vot que va abandonar el PP per recalar a C’s, precisament perquè els de Rivera (sobretot arran del resultat del 21D a Catalunya) eren vistos com més durs, més moderns i menys tacats per la corrupció que el vell PP. Són aquests vots els que ara viatgen cap a Vox, després de fer el trajecte de PP a C’s al llarg de 2018.

Precisament aquesta mobilitat, aquesta nova frontera que se li ha obert a C’s per la seva dreta, és el que explica els moviments de precampanya de Rivera, i més concretament l’anunci que mai no pactarà amb el PSOE. C’s ha fet un càlcul simple: es juga un milió i mig de vots per la dreta i menys de mig milió per la seva esquerra. No hi ha discussió, més quan a la dreta comença a fugir-te gent perquè no es fia que, arribat el moment i amb l’aritmètica necessària, no acabis pactant amb els usurpadors socialistes que okupen la Moncloa.

Però aquest moviment defensiu dels de Rivera, que pretén no perdre el que semblava que tenia guanyat en el calador de la dreta, pot acabar provocant una rèplica entre els votants moderats que C’s es disputa amb el PSOE. De gener a febrer s’observa una clara retracció del vot socialista que mostrava intenció de passar-se als taronja, i podria molt ben ser que aquest moviment respongui al desplaçament cap a la dreta de Rivera.

Aquest és el nus de C’s, la corbata que estreny el coll de Rivera, atrapat entre l’agitació del mercat del vot a la dreta i la necessitat de conservar una part del vot tradicional que es disputa a la seva esquerra amb el PSOE. Aquí és on raurà la clau d’aquestes eleccions del proper 28 d’abril. No només per a Rivera i els seus sinó per la possibilitat que els tres partits de dreta obtinguin els escons necessaris per fer govern. Si poden, ho faran. Si finalment no arriben, els lideratges de Rivera i de Casado podrien acabar sent qüestionats.