19 d’octubre 2017

De debò que això se soluciona votant?


Hi ha una remor que es va fent lloc a l’escenari circense en què s’ha convertit la política. So de timbal mentre el mag posa la mà dins del barret de copa i platerets quan n’extreu el conill. Eleccions! Vet aquí la solució, proclamen cada cop més veus. La idea s’ha anat obrint pas aquests dies, primer com un oferiment a Puigdemont per salvar la cara (?) i ara com la prova irrefutable de la bona voluntat del govern central per aplicar un 155 soft. Les eleccions, se’ns diu, ho curarien tot. Els ciutadans podrien votar (de debò, apunten) i s’escolliria un nou Parlament. Fem cau i net, comencem de zero, tornem a barallar les cartes.

El problema, crec, és que podríem estar barallant i barallant les cartes, però no crec que en surti un resultat diferent. A Catalunya hi ha dos milions d’electors que volen la independència i no es faran fonedissos. És més, si se’ls convoca a unes eleccions acudiran, com van fer fa dos anys. I si acudeixen (tots, no en mancarà ni un) el resultat serà si fa no fa el mateix que el de 2015. És a dir, que tindrem de nou un Parlament amb una majoria favorable a la independència, com tenim ara. Hauran servit per alguna cosa les eleccions?

No hauran servit per solucionar el bloqueig on som des de fa dos anys (o més). Pensar una altra cosa és pur wishful thinking. Pensar que apareixeran de sota les pedres milers de votants no independentistes és pura fantasia. Ja van aparèixer. El 2015 va anar a votar tothom, la participació va ser extraordinària, comparada amb la sèrie d’eleccions autonòmiques. Fins i tot comparada amb totes les eleccions celebrades des de 1977. La participació del 27s se situà al nivell de les grans eleccions generals de 1993, 1996 i 2004. Qui no va participar és que no va poder o que simplement viu tan allunyat de la política que ni en el context més tens s’aixeca del sofà per anar a votar. No hi ha un romanent de votants delerosos de ser convocats.

Ni tampoc és plausible que una part dels que van votar les forces independentistes no comparegui a una nova convocatòria. Molt menys si n’és una que convoca el govern central perquè s’ha atribuït la potestat de dissoldre el Parlament, potestat que l’Estatut (encara vigent, per més que el propi govern català faci veure que no) atorga en exclusiva al president de la Generalitat. A algú li entra a la mollera que en una convocatòria d’aquest estil tots els partidaris de la independència (i tots són tots) no es plantaran davant les urnes? Evidentment que sí que hi aniran.

Creure que una part dels que van votar Junts pel Sí o la CUP el 2015 ara podrien optar per altres opcions és també realisme màgic, o optimisme desmesurat. Al contrari. Si les eleccions se celebren en un context de 155, fins i tot en la versió més soft, amb el govern central només prenent el control dels mossos i dissolent el Parlament, amb Puigdemont i tot el govern in office (i cobrant el sou), és probable que una part del vot que el 2015 no optà per les forces independentistes aquest cop sí que ho faci. Si s’imposa un 155 hard, que impliqui la destitució del govern, o fins i tot si un jutge vol fer punts i engarjola Puigdemont, la possibilitat que una part de votants no independentistes es puguin sumar a un front patriòticodemocràtic pro-autogovern s’incrementaria encara més.

En qualsevol cas, la conjuntura en què se celebrarien unes suposades eleccions repetiria la que es va viure el 2015, de manera que no és esperable que els resultats siguin molt diferents, sinó tot el contrari. Els blocs estan ben definits i no ha passat res capaç de modificar-los. Tot el contrari, el que ha succeït des de 2015 no ha fet més que reforçar els alineaments a una i altra banda. L’única possibilitat que semblava esberlar l’escenari, la declaració unilateral que per un moment va semblar esquerdar el bloc independentista, ha estat ràpidament contrarestada amb l’empresonament delirant de Sánchez i Cuixart, que ha tornat a soldar el bloc. L’opció del 155 no ha fet més que reforçar aquesta soldadura.

Un altre element que contribuirà a repetir els equilibris del 27s és el sistema electoral, que dóna una clara sobrerepresentació en escons a les forces que tenen major implantació a Girona i Lleida, és a dir als independentistes. Per aquesta banda, res de diferent.

Fins i tot, el calc respecte de 2015 pot ser complet perquè la situació en què es pretendrien celebrar eleccions impediria la presentació per separat d’ERC i el PDeCat, tot obligant-los a una reedició del Junts pel Sí. No seria comprensible en un moment on el govern central “dissol” l’autonomia que l’independentisme es presenti en candidatures separades. En aquest sentit, l’operació és perfecte per salvar el PDeCat d’un daltabaix segur, tal i com indicaven totes les enquestes.

Unes eleccions sota el 155 serien tot un regal per la exConvergència i una condemna per ERC i sobretot per Oriol Junqueras, que hauria de cedir la presidència de la Generalitat una altra vegada, i potser hauria de dir adéu definitivament a les seves aspiracions presidencials. Massa sovint els càlculs a llarg termini acaben naufragant per un element que no s’ha tingut en compte.

I un cop celebrades les eleccions, un cop constatat que tot segueix igual, escó amunt escó avall, què? Algú realment creu que les forces independentistes no pactaran si aritmèticament els surten els números? Evidentment que ho faran, i plantejaran un nou full de ruta que serà el mateix que ja van plantejar el 2015. I tornarem a estar igual, exactament igual. O no. Perquè la campanya haurà estat una batalla a mort entre els uns i els altres, que haurà esquinçat una mica més el teixit social, que haurà enrarit una mica més l’ambient. I doncs?

Doncs res. Perquè possiblement no tenen raó els que diuen que això se soluciona votant, perquè comptar-nos ja ens hem comptat, un cop i un altre. I sempre surt el mateix. I podem seguir fent-ho un cop i un altre i un altre, i un cop i un altre i un altre sortirà el mateix. La clau, doncs, no és saber quants som, és reconèixer que cap de nosaltres som prou per imposar-nos als altres. Podem estirar les coses fins a l’infinit, els convençuts seguiran convençuts però seguiran sent incapaços (els d’una i altra banda) per convèncer més gent, per sumar.

L’únic que aconseguirem és que cadascú es convenci encara més de les seves raons, acumuli més greuges, poleixi la seva veritat fins a fer-la lluent, immaculada, pura. Una veritat que lluirà en el seu pedestal, que senyorejarà un camp erm, un país enrunat, miserable, una Catalunya que serà la imatge més perfecta d’aquella Espanya decimonònica on cadascú es creia posseïdor de la raó i les disputes es resolien a garrotades. N’hi ha per aplaudir-los a tots.

02 d’octubre 2017

Apunts ràpids sobre l'1-O



La hipòtesi bloody Sunday

Fa temps que s’especulava en alguns entorns que una de les maneres que podrien desbloquejar la situació a Catalunya passava, desgraciadament, per la violència. Incapaços els polítics de trencar amb l’empat de febleses, una acció de força podria decantar les simpaties d’aquells que no es manifestaven a favor d’un o altre contendent. Als del mig de vegades se’ls guanya pels camins més tortuosos i rebuscats.

La possibilitat d’un episodi violent era contemplat (que no volgut) per ambdós bàndols com un possible desllorigador de la situació. Un còctel molotov contra una caserna de la guàrdia civil o un policia que perd els estreps i dispara contra un grup de manifestants. Dos escenaris que de segur podrien moure simpaties en un sentit o un altre, i podrien cridar l’atenció internacional sobre el problema (sobretot en la segona hipòtesi).

El que ningú no s’esperava és el que va passar ahir. Una operació massiva de les forces de seguretat de l’Estat contra ciutadans pacífics i desarmats. Un bloody Sunday menys bloody però igualment eficaç en les seves repercussions. Perquè donava tota la raó al relat independentista sobre el feble esperit democràtic d’un Estat amb tics autoritaris, remetia directament al franquisme i la transició, que han estat un dels elements centrals de la campanya independentista (els cartells d’Òmnium, per exemple), i enviava una potentíssima senyal a l’exterior.


El mig es mou... però no tant

En el front intern, l’acció policial d’ahir (i les aparicions esperpèntiques del ministre de l’interior, la vicepresidenta i el president al llarg de la jornada) de segur que va moure simpaties cap al bloc independentista, a més de cohesionar-lo i atorgar-li la condició de víctima en una lluita desigual de David contra Goliat.

Ara bé, a la vista dels resultats proclamats pel govern de la Generalitat no sembla que aquest moviment hagi estat definitiu per modificar els equilibris en l’electorat català i donar a les tesis independentistes la majoria que pretenia.

Sense entrar en l’anàlisi de les xifres aportades per la Generalitat, tot sembla indicar que l’actuació desproporcionada de la policia ahir ha generat més un corrent de simpatia i suport tàcit que un veritable transvasament de suport explícit a l’independentisme d’una part dels ciutadans que conformen (conformaven) el tercer espai.


I ara què? Seguir, seguir, seguir...

Malgrat aquesta indefinició, el bloc independentista està compromès a continuar el full de ruta dibuixat en les lleis de desconnexió. Perquè no li queda altra sortida, ja que es va comprometre a “respectar” el resultat de la consulta. Seria inacceptable per a la seva gent que precisament ara (i amb les imatges de brutalitat policial d’ahir) el govern de la Generalitat s’aturés per demanar diàleg. L’única opció és continuar fins el final.

Per tant, aquesta setmana el govern emplaçarà el Parlament a assumir els resultats i declarar la independència de forma unilateral, el que molt probablement produirà una reacció per part del govern central, possiblement en forma d’anul·lació de l’autonomia (i detenció del president?).

La lògica de l’acció/reacció no s’aturarà després de l’1-O, perquè no s’ha produït un canvi significatiu en l’escenari que trenqui aquesta dinàmica. La bola segueix rodant muntanya avall sense control.


Hi ha gruix per a la DUI?

Aquesta és una de les incògnites que s’obren ara, i que els resultats d’ahir no esvaeixen. És evident (les dades ho diuen a totes les enquestes) que hi ha una grandíssima majoria que aposta per la sortida negociada al conflicte. També és bastant clar que prop de la meitat dels catalans voldria la independència. Però no està clar quants d’aquests estan d’acord amb una declaració unilateral.

Les paraules pesen, i de la mateixa manera que “referèndum” portava implícita una càrrega positiva de democràcia i expressió lliure la voluntat ciutadana, “unilateral” és un mot que, per a la majoria, conté una càrrega negativa. No serà fàcil fer passar la DUI pel Parlament, on poden reproduir-se les escenes de principis de setembre, que tan mal van fer al procés.


El sí és més plural del que sembla

És un error considerar els que ahir van votar sí com un bloc homogeni, sobretot per part dels dirigents independentistes. Ahir hi va haver un sí que vol la independència a qualsevol preu i un altre que no està disposat a pagar segons què. També hi ha votants que van optar pel sí com una manera d’obligar el govern central a asseure’s i pactar, ja sigui la independència o ja sigui una relació diferent entre Catalunya i Espanya.

És cert que les càrregues policials d’ahir van cohesionar aquest bloc, però no està clar que el pas següent compti amb tot el seu suport.


Per què ho fa tan malament el PP?

Del que va passar ahir, potser l’aspecte més xocant és la ceguera del govern central a l’hora de mesurar la reacció a l’acció policial, tant a Catalunya com de cara a l’exterior. Però és que probablement el PP no buscava millorar les seves taxes d’aprovació entre els electors catalans, sinó que perseguia un objectiu diferent.

Tot al llarg del conflicte català, des de fa més de deu anys, el PP ha tingut en el punt de mira un sol objectiu: el PSOE. I ahir no va ser diferent. La força desproporcionada desplegada ahir pels efectius policials buscava tallar qualsevol possibilitat als socialistes de poder conformar una majoria alternativa a la de PP-C’s al Congrés dels Diputats. Es tractava de lligar curt Sánchez.


El PSOE arraconat

Amb un escenari com el d’ahir, i el que s’espera en els propers dies, la direcció socialista va optar (altre cop) per la prudència i es va arrenglerar al costat del govern, amb alguna crítica per que no fos dit (no va ni demanar la dimissió del titular d’interior, que li hauria sortit gratis).

Possiblement anit Sánchez va deixar passar l’única oportunitat que tenia per distanciar-se de Rajoy i del PP, i és probable que ho pagui car. Ahir era el dia de l’audàcia, la que havia demostrat Sánchez quan va dimitir per donar la batalla interna (ahir precisament feia un any), però va preferir aparèixer com un home d’Estat.

El problema per a Sánchez és que amb una DUI damunt la taula, el seu marge de maniobra és possible que s’esvaeixi, i amb ell les seves opcions de bastir una alternativa al PP. Iglesias no es cansarà de disparar en aquesta direcció.


Cada cop hi ha menys marge

L’estretament del marge de maniobra no és un problema només per a Sánchez. Tots els dirigents polítics estan patint del mateix mal. Sembla com si tots haguessin entrat en un túnel que a cada pas es va fent més i més estret. A Rajoy, ja sigui per convicció (?) o per mandra, no li queda més remei que aplicar la línia dura. A Puigdemont tres quarts del mateix. Cap dels dos pot fer-se enrere, en part perquè han entregat la direcció estratègica a altres, que els van marcant les passes. A Junqueras, que en algun moment del procés podria semblar que tenia marge per explorar una via pròpia, també se li ha acabat el perímetre, i és probable que no pugui evitar un segon Junts pel Sí (i que s’ajorni sine die el seu somni de ser president).


Agendes ocultes

Hi ha més batalles dins de la batalla i hi ha més actors dels que apareixen a la foto. Els blocs enfrontats són menys blocs, ja que no tots els seus integrants juguen al mateix joc.

La pugna dins de l’independentisme entre pragmàtics i durs ha marcat bastantes fases del procés i és al fons d’algunes de les decisions que s’han anat prenent. De fet, la desconfiança entre ERC i el PDeCat és a l’origen de la deriva insurreccional del moviment independentista l’últim any, que ha donat la direcció efectiva a l’ANC, Òmnium i la CUP.

A Madrid també hi ha qui juga una guerra soterrada. Sembla evident que dins del govern hi ha diferents faccions, algunes amb una llarga trajectòria conspiradora, d’altres amb posicions de força des de les que impulsen una agenda que no és la de Rajoy (els jutges i fiscals, clarament). I també hi ha el factor humà, com sempre. Les petites batalletes o els llops solitaris, com el fiscal general de l’Estat, entestat a netejar el seu honor, “mancillado” pel Congrés.


El cant del cigne

L’opció per la línia dura d’ahir no es pot separar del que passa a Madrid. El sistema polític espanyol tal i com l’hem conegut des de 1978 ha entrat en fase terminal (de fet, està en temps de descompte des de 2014), i com succeeix en tots els casos com aquest, els durs han decidit evitar la caiguda, bo i apartant els febles o marcant-los la línia a seguir.

Qualsevol sistema que afronta la seva fase final pateix una deriva similar. Per tal de salvar el règim, aquest s’enroca, torna a les essències, s’encapsula, i fent-ho accelera la seva desintegració. És la “solución Arias” després de la mort de Carrero Blanco. Als sistemes els costa morir, i oposen una dura resistència al desenllaç. Són capaços de rebentar-ho tot abans de deixar-se anar.

Estem en aquesta fase. Allò d’ahir és el símptoma de la impotència del sistema del 78, quan ja no li queden més arguments que les porres per defensar-se. Trigarà més o trigarà menys, però el sistema polític espanyol està tocat de mort. La pregunta és quan de temps trigarà en morir i què s’endurà per endavant.

28 de setembre 2017

Per què no hi aniré


He dubtat molt abans de decidir-me a publicar aquest escrit, sobretot a mesura que l’aire s’anava enrarint i la tensió pujava. Els últims dies m’he donat unes quantes raons per no fer-ho. Però al final he descobert que totes aquestes raons es resumien en una de sola: la por. He tingut por de publicar això, por a les conseqüències que em podia portar expressar obertament la meva posició, dir-la en veu alta, exposar els meus motius. No sóc una persona valenta, mai no ho he estat, però no puc admetre que el destí del meu país es jugui sobre el silenci, sobre la por a parlar, d’una part. No és aquest el país que vull.

Diumenge no participaré a la consulta organitzada pel govern de la Generalitat. No ha estat una decisió senzilla, m’he vist sacsejat com tothom en el remolí de declaracions i contradeclaracions, d’esdeveniments de tota mena que han marcat la història recent del nostre país. Tanmateix, un cop decidit confesso que cada cop estic més i més segur de les raons que m’han dut fins aquí.

No participaré en la consulta de diumenge perquè entenc que és una convocatòria dirigida exclusivament als independentistes, i com que jo no en sóc, no em sento convidat.

Perquè entenc que és un acte organitzat pels independentistes i això no m’ofereix cap garantia de neutralitat.

Perquè el que passarà diumenge és una excusa per continuar l’agenda política que mena a la declaració d’independència, un cop fracassat l’intent de les eleccions “plebiscitàries” de 2015. Entenc que l’1-O és un peatge que han de pagar per donar una pàtina democràtica a una decisió que ja tenen presa.

Perquè el resultat ja està decidit, perquè pràcticament tots els que volen la independència hi participaran (legítimament), de manera que el resultat final serà una victòria del sí, tot essent l’única incògnita el marge damunt del no, o gran o molt gran.

Perquè no vull col·laborar en el que crec que és una manifestació de part. Participant-hi només legitimaria el resultat i el procediment, ja que, com he dit abans, el resultat està decidit. No vull ser la comparsa necessària, el tonto útil.

Perquè no vaig participar en la consulta del 9N i no veig cap diferència entre aquella i aquesta, ambdues són crides partidistes que pretenen refermar una posició que no és la meva.

Perquè no penso seguir el joc d’aquells que diuen que si no participes ets còmplice del PP. D’una banda, és un trist argument per aconseguir suports, i de l’altra perquè considero que el que realment li fa el joc al PP és aquest enfrontament, que retro-alimenta als uns i als altres.

Perquè la convocatòria em fa escollir entre la independència i la dreta espanyola, i crec que a Catalunya afortunadament hi ha més opcions que aquestes dues.

Perquè no comparteixo la idea de democràcia de qui diu traïdor i feixista (o sediciós i colpista) a qui no pensa com ell.

Perquè em nego a validar amb la meva participació l’atropellament del Parlament de Catalunya perpetrat per la majoria independentista fa tres setmanes, saltant-se les mínimes normes democràtiques que creia que regien el meu país, aquelles que ara invoquen precisament els independentistes quan l’Estat carrega contra el govern de la Generalitat. No crec que sigui aquesta la manera de fer un nou país.

Perquè crec que els que se’ns proposa és una drecera, i les dreceres en política acostumen a dur a culs-de-sac. Els canvis polítics profunds requereixen temps i feina, i malgrat que sembli que ha passat molt temps des de 2012 (els temps accelerats són una il·lusió de moviment), em sembla que el procés no és prou madur per poder encarar una via unilateral a la independència. No hi ha hagut la paciència suficient per part dels independentistes per construir una majoria.

Perquè no crec que la convocatòria serveixi per arreglar res. Estic convençut (tristament convençut) que d’aquí el país en sortirà més afeblit i més dividit i crispat.

Perquè no estic del tot segur que a una part dels convocants els preocupi que el país surti d’aquí més afeblit i més dividit i crispat. Han preferit seguir amb el seu full de ruta abans d’alentir la marxa per recollir més gent.

Perquè sempre he cregut que la força del nostre país era la capacitat de construir amples consensos, plurals i diversos, on pràcticament tots ens sentíssim reconeguts. No sento que la convocatòria de diumenge respongui a aquesta mena d’acords. Més aviat és la sortida per la via directa d’una pulsió (legítima i molt nombrosa) que pren el nom de tot el país malgrat ser-ne només una part.

26 de setembre 2017

Irresponsables


Qui va vèncer?
Qui damunt de tants cossos aixafats
va aixecar aquella casa per a tothom?
Qui va vèncer?
Pots dir-m'ho tu?
Pots dir-m'ho tu?
Saps que ningú.
Tots hem perdut, tots som vençuts

Lluís Llach, Respon-me



En la setmana final abans de la convocatòria de l’1-O l’escenari no pot ser més desolador. Hem entrat en la fase de la destrucció mútua assegurada, però això enlloc d’aturar els contendents, els atia encara més. El paisatge després de la batalla serà un camp de runes, on Rajoy i Puigdemont seguiran barallant-se, com si no passés res, com si encara fos possible mantenir la il·lusió d’una victòria total sobre l’altre.

Hores d’ara l’única possibilitat que tenen els independentistes per “guanyar” passa per fer destruir l’autogovern. Només rebentant les institucions de la Generalitat seran capaços d’obtenir la majoria que han estat incapaços d’assolir mitjançant el diàleg i la negociació amb les forces catalanes no independentistes.

A l’altra banda, Rajoy i els seus s’apressen a donar satisfacció als independentistes, com a única via per mantenir el seu govern davant d’un Congrés on no tenen majoria, i per apuntalar un sistema que està caient a trossos, però que no tenen cap interès a reformar. Serà en va el seu intent. El sistema caurà. Trigarà més o menys, però caurà. Newton no s’equivoca.

Tots dos, els independentistes i el govern central, actuen irresponsablement. En democràcia, els dirigents polítics no només han d’actuar per acontentar els seus seguidors, sinó que també han de vetllar pel conjunt de la societat, pel país sencer. Un dirigent responsable és aquell que persegueix els seus interessos, però que sap aturar-se quan entén que la consecució d’aquests pot anar en contra dels interessos del conjunt de la societat. Sentit d’Estat, se’n diu. O consciència de país.

El dirigent irresponsable, en canvi, és aquell que és capaç de fer el que sigui per assolir el seu objectiu, per acontentar la seva parròquia, encara que això suposi passar per damunt dels drets dels que no són seus, dels que no li donen suport, o de les institucions que gestionen el bé comú.

Doncs bé, el país viu atrapat en el foc creuat de dues forces irresponsables, cegues davant la seva feblesa (o massa conscients d’aquesta), que no han dubtat a l’hora d’anorrear qualsevol oposició a la consecució dels seus objectius. Som presoners de dos governs que busquen reforçar-se sense renunciar, sense haver de fer ni un pas enrere. Dos moviments simultanis de rally-around-the-flag, que obliguen tothom a posicionar-se amb un o l’altre, que es retro-alimenten, generant dos remolins que amenacen amb empassar-s’ho tot.

L’independentisme és la força central a Catalunya des de 2012, però no ha aconseguit obtenir el gruix necessari a favor del seu propòsit d’independència unilateral per la via ràpida. Els resultats de les eleccions autonòmiques i generals de finals de 2015 van fer evidents els seus límits. Entre rebaixar les seves pretensions per augmentar la “base social” i llençar-se a tota màquina a una estratègia de tensió, van decidir-se pel segon. El resultat serà l’obtenció del suport necessari, possiblement, però pel mig hauran rebentat el Parlament i obriran les portes a la intervenció de la Generalitat, amb detenció del president i del govern inclosa. Els seus dirigents semblen disposats al martiri. El problema és que amb ells hi van les nostres institucions, els nostres drets i les nostres llibertats. Els de tots.

A Rajoy tampoc no li tremolarà el pols a l’hora d’intervenir la Generalitat. El guany s’ho val. Obtindrà una majoria de facto al Congrés, lligant curt el PSOE del díscol Sánchez (en això ajudaran els andalusos i els mitjans). Se li perdonaran per temps indefinit tots els Gürtels i totes les Púniques. Com a mínim fins que duri l’emergència nacional. La torna serà el desprestigi definitiu d’algunes de les principals institucions de l’Estat: la fiscalia, els jutges, el Constitucional. La trista democràcia espanyola quedarà congelada, garratibada, mentre va perdent peces, mentre la fatiga de materials es va fent cada dia més i més evident.

Tanmateix, seria injust penjar la llufa de la irresponsabilitat només a Rajoy i Puigdemont. Ells són els últims d’una cadena d’irresponsables, de dirigents que han preferit preservar els seus interessos a risc d’engegar a dida l’interès general. Una corrua de miops, de Maquiavels de pacotilla, els actes dels quals ens han dut fins aquí.

La reforma de l’estatut de Catalunya és un exemple força instructiu d’irresponsables. Artur Mas, per exemple, que va utilitzar la reforma estatutària com a hostatge per a què li perdonessin els pecats de CiU (al ple del Carmel de febrer de 2005, després que Maragall digués allò del 3%, Mas no va tenir cap problema a respondre al President: “entre vostès i nosaltres... hem de fer coses molt importants..., no ho oblidi”). També la va fer servir per rebentar el “tripartit”, proposant la inclusió d’articles que tensaven la relació entre ERC i el PSC (els famosos “drets històrics”). I acabant per pactar l’estatut definitiu amb Zapatero amb una única contrapartida: apartar Maragall de la presidència.

És clar que també es va comportar irresponsablement el PP, que va veure en la reforma estatutària catalana la manera d’erosionar el govern Zapatero. La voladura de l’estatut al Constitucional va tallar de soca-rel el vot socialista a Catalunya, fent pràcticament inviable una victòria socialista a les eleccions generals. Certament, per assolir el seu objectiu, el PP va incendiar el debat territorial, va trinxar el Tribunal Constitucional (l’estatut va ser sentenciat per nou dels dotze magistrats del TC, part dels quals tenien el mandat caducat, hi ha coses que cal recordar) i va llençar en braços de l’independentisme el gruix del catalanisme.

Els dirigents del PSOE no van quedar-se curts. Irresponsable va ser Zapatero amb el seu “apoyaré” en ple èxtasi mitinguero. I irresponsables van ser els dirigents que van veure en una sentència negativa contra l’estatut una bona ocasió per baixar-li els fums a un PSC que venia d’aconseguir vint-i-cinc diputats al Congrés a les generals de 2008. No se’ls va passar pel cap els efectes que tindria tot plegat sobre les possibilitats dels socialistes de guanyar unes noves eleccions, només hi van veure la manera de conservar el poder orgànic al PSOE.

No és d’ara, doncs, que els irresponsables ens governen. Ja fa més de deu anys que en patim la miopia i l’escenari actual no és sinó el resultat de tot plegat. Institucions deslegitimades i magrejades, solucions impossibles venudes com si fossin caramels, agitació continua, monòlegs consecutius, diàlegs de sords, mitjans de comunicació públics convertits en trinxera propagandística, una ciutadania sotmesa a constant ebullició, paraules gruixudes que es fan anar com l’aigua (traïdor, feixista, colpista) i una constant voladura de tots els espais de contacte. Un pòsit de descrèdit, desconfiança, recel i frustració.

Tot plegat per assegurar-se uns mesos més al govern, per garantir-se la pole a les properes eleccions, per amagar la brutícia sota la catifa, per aguantar la precària bastida, per a què ningú sàpiga que els emperadors (tots) van nus. Quan tot això passi, quan el país sencer rebenti i no ens quedi ni esma per recollir-ne els bocins, ens haurem de fer una sola pregunta: de debò que ha valgut la pena?

08 de setembre 2017

Relliscada a la recta final





El ple del parlament d’aquesta setmana deixarà un pòsit agredolç a les files de l’independentisme. Certament, s’han assolit els objectius d’aprovar tot l’arsenal legislatiu que ha de propiciar la convocatòria de l’1-O i la “transitorietat jurídica”, i com era de preveure, el govern central ha respost amb l’enviament al Constitucional dels acords adoptats per la majoria parlamentària catalana.

Tanmateix, la foto que n’està quedant no és ben bé la que volien els independentistes. El desenvolupament del ple ha deixat una imatge que trenca el seu relat. Ni tan sols la fotografia del consell executiu en ple signant el decret de convocatòria es va ajustar al guió previst, ja que es va haver de fer a mitjanit, sense la pompa que se li suposa a moments com aquest (res a veure amb la signatura de convocatòria del 9N, retransmesa en directe per tv3 amb una escenificació digna de jornada històrico-transcendent).

El ple del parlament havia de ser el tret de sortida de l’esprint final de l’independentisme cap a l’1-O. L’etapa decisiva, amb la diada com a primer punt àlgid que ha de marcar la velocitat sostinguda fins a la consulta. La benzina l’hauria de proporcionar el PP i els seus recursos al TC i al Tribunal de Comptes i l’actuació sempre sol·lícita del fiscal general (que val per un roto y un descosido: igual et presenta una querella exprés contra la mesa del parlament que es fa el suec amb els casos de corrupció dels populars).

No es pot dir que aquest tret de sortida de l’etapa final del procés els sortís per la culata, però en part va fer llufa. D’una banda, l’oposició va ser capaç d’allargar el ple sense que ni la majoria ni la presidència de la cambra sabessin aturar-ho. Flotava en l’aire una certa sensació d’improvisat, com si l’oposició hagués agafat la majoria amb el peu canviat, quan la sessió estava prevista des de feia mesos. L’actuació de la presidenta, clarament sobrepassada en alguns moments, va posar en evidència la majoria. Tenien previst passar el corró a tota velocitat per damunt de l’oposició, i aquesta va saber defensar-se a peu i a cavall, tot utilitzant els escassos (però efectius) recursos de què disposava.

L’estratègia de la minoria va esberlar la imatge d’un moviment eminentment democràtic enfrontat a un Estat autoritari i tirà que no permet la lliure expressió del poble sobirà. L’abús per part de la majoria dels mecanismes parlamentaris i el menyspreu al Consell de Garanties Estatutàries, als lletrats del propi parlament i als drets dels diputats dels grups de la minoria, no encaixen amb la idea d’un moviment que té en la defensa de la democràcia la seva raó de ser.

També va trontollar a la votació final l’ideal d’una majoria que té darrere tot el poble de Catalunya i que n’encarna la voluntat irreductible front a un Estat que vol coartar-la sigui com sigui. Sense deixar de ser cert això últim, el ple va evidenciar que una part del poble català no sembla estar gaire d’acord amb la proposta independentista. És una obvietat, però el relat independentista necessita obviar-la a favor de la fal·làcia sobre la “voluntat del poble”, de tot el poble, s’entén.

Evidentment tot això no tindrà cap efecte sobre l’electorat independentista, que entendrà el que ha passat al parlament com una baixesa de l’oposició (filibusterisme, diuen). El convenciment a prova de bomba dels prop de dos milions d’independentistes els blinda de qualsevol flaquesa, com blinda els convençuts de l’altra banda. Ambdós bàndols viuen en bombolles confortablement precitades de la perniciosa influència d’altres opinions, convenientment alimentats per mitjans que transmeten un discurs monolític i reconfortador.

El problema de fons, però, és que en el moment culminant els independentistes segueixen depenent de la participació d’altres per assegurar l’èxit de l’1-O. I a aquests altres no se’ls convenç amb proclames patriòtiques i endemàs rutilants. La clau per fer-ho és l’apel·lació a la democràcia, a la veu del poble front l’Estat opressor i autoritari. En el fons, l’independentisme pretén activar la màquina mobilitzadora més potent que ha existit mai a Catalunya: el vot antiPP, la vella estratègia del PSC que tan bons resultats li va donar els anys noranta i primers dos mil.

L’objectiu dels independentistes és que una part important de l’electorat “faci un Pisarello”, és a dir, que participi en l’1-O no tant a favor de la independència com contra el PP (el “sí crític” proposat pel primer tinent d’alcalde de Barcelona). Amb un milió de vots d’aquests (sumats als dos milions de convençuts) la participació passaria del 50% i l’1-O seria un èxit incontestable i políticament rellevant. Sense aquests, l’independentisme s’acostaria perillosament a la participació del 9N.

La clau que engega aquest mecanisme mobilitzador és la contraposició total amb el PP. Nosaltres el poble, ells l’Estat (els jutges, la policia). Nosaltres els demòcrates, ells els autoritaris (els que no deixen que el poble voti lliurement). És per això que el que ha passat al parlament aquesta setmana és perillós per a l’independentisme, perquè li dóna una imatge (sobretot entre els proclius de “fer un Pisarello”) que no el contraposa al PP, sinó tot el contrari: corró parlamentari, menyspreu a les institucions de control, patrimonialització dels mitjans, desdeny dels que no pensen com ells. Una relliscada just quan encarava la recta final.