22 de febrer 2013

De qui són els partits polítics?


 
Vivim immersos en un procés de canvi social d’abast històric. Assistim dia a dia a l’ensulsiada de la classe mitjana, d’aquell coixí que van crear les polítiques keynesianes de mitjans del vint. I amb la classe mitjana s’ensorren els agents i els instruments que servien de lligam i de connexió entre les elits i la majoria. Totes les instàncies de relació vertical, d’intermediació, pateixen un afebliment que dura ja més de trenta anys, però que ha conegut la fase més aguda a partir de 2007. Té la seva raó. Amb la desaparició de la classe mitjana i l’emancipació de les elits, ja no són necessaris els instruments de connexió, ja no hi ha discussió possible ni negociació ni necessitat de pacte. Les elits s’han alliberat de les “càrregues socials”.

De tots els agents d’intermediació, els partits polítics en són el cas més evident. Deixo de banda la discussió (interessant, d’altra part) de si va ser l’afebliment dels partits (la “dejación de funciones”) el que va provocar l’assalt final de l’elit sobre la classe mitjana o ha estat al revés. En la democràcia contemporània els partits tenen una funció principal, per a la qual les constitucions els doten de poders extraordinaris (el monopoli de la representació i l’acció legislativa, el més important). Aquesta funció és la de definir i representar l’interès comú front als interessos privats. Són els partits els encarregats d’articular aquest intangible i vehicular-lo dins del sistema.

Doncs bé, en els últims anys bona part dels partits ha anat deixant de banda aquesta funció, participant d’un procés de “privatització de la política”, com el defineix Fernando Vallespín (@FVallespin). Privatització cap enfora i privatització cap endins. M’explico.

Hi ha una relació estretíssima entre els sobres que presumptament repartia Bárcenas entre la direcció del PP i la “impotència” dels successius governs per evitar que sigui el conjunt de la societat el que pagui el preu de la crisi immobiliària i financera. El finançament dels partits polítics per part de grans corporacions (més encara si aquest és “en negre”) té un preu. Quan una empresa paga un partit no ho fa per altruisme o per filantropia, ni tan sols per coincidència ideològica. Quan una empresa paga un partit en el fons l’està comprant, està comprant la seva capacitat d’influir en el procés legislatiu. Fa temps que es parla de la “captura del regulador” per explicar l’orgia bancària dels darrers vint anys, bé doncs en aquest cas hauríem de parlar de “captura del legislador”. El finançament dels partits no és a fons perdut, és una inversió, i com a tal busca un retorn. En forma de què? De concessió administrativa, de regulació favorable, de privatització de serveis públics, de concurs per fer una infraestructura, d'indult... Qui paga, mana. Per tant, les decisions del legislador atenen els interessos dels finançadors, més que l’interès “general”.

Així, la activitat política es converteix no en una acció d’intermediació entre la voluntat general i les elits, sinó en un servei que els partits comprats ofereixen a aquestes elits, molt sovint en contra de l’interès general. Algú s’estranya del creixent allunyament i desconfiança de la ciutadania envers la classe política?

Evidentment no tots els partits ni tots els polítics actuen igual, però la lògica de la “privatització” de la política també actua internament, de manera que les formacions són hostatges de les seves dinàmiques internes, que les fa actuar seguint l’estricte corporativisme de la històrica sentència de Roosevelt sobre Somoza “és un fill de puta, però és el nostre fill de puta”. Són els nostres, i per tant cal defensar-los costi el que costi, tancar files i esperar que escampi... a risc de posar en risc tota la organització. A risc d’acabar fent dels partits negocis privats, on se subhasten prebendes en forma d’escó entre els més fidels i s’imposa l’”omertà” i la defensa endogàmica dels interessos no ja de l'organització, sinó de les seves elits dirigents.

Els partits polítics han de decidir de qui són. I ho han de decidir ja. No els queda més temps. Han de decidir si són simples instruments en mans de les elits econòmiques per convertir en llei els seus interessos particulars o si són expressió de la voluntat de la ciutadania i defensors de l’interès general. Han de decidir si volen seguir sent els clubs opacs per a escollits i fidels que maneguen les institucions públiques segons els interessos privats dels seus dirigent. Fins ara han esquivat la qüestió. Si triguen gaire més a respondre potser no tindran ni temps. Hauran passat a la història, i el pitjor és que amb ells també passarà a la història el sistema democràtic, tal i com l’hem conegut.

13 de febrer 2013

Legitimitat democràtica


La presa en consideració de la iniciativa legislativa popular sobre la dació en pagament ahir al Congrés és una gran victòria. Indiscutible. I ha tingut la virtut de generar un interessant debat. Segons la portaveu de la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques, Ada Colau, els diputats no podien no prendre en consideració la i.l.p.. Té raó. Quan una proposta ve avalada per 1,5 milions de signatures el mínim que pot fer el parlament és discutir-la. Ara bé, Colau va afirmar tot seguit que els diputats han d’acceptar el text íntegre de la i.l.p., perquè “és la voluntat democràtica”. Aquí discrepo. El parlament és l’encarnació de la voluntat democràtica. Cert, hi ha 1,5 milions de ciutadans que donen suport a la i.l.p., però en van ser bastants més els que van escollir el Congrés (11 van votar pel PP, gairebé deu vegades més que els signants de la i.l.p.). Per tant, qui té la legitimitat democràtica és el Congrés, perquè així ho hem decidit. No hi ha xoc de legitimitats, com pressuposa Colau, ni ens posarem a comptar suports a veure qui la té més llarga. Un milió i mig de ciutadans no poden imposar res al parlament, perquè no han estat escollits per governar-nos, com sí ho han estat els diputats.

Ara bé, reconeixent que la legitimitat democràtica rau en el Congrés i que és allí on s’han de discutir i decidir les coses, cal dir que hi ha elements que fan trontollar aquesta legitimitat. En primer lloc, l’acceleració dels ritmes vitals (i polítics), que fa que un any després d’elegit el Congrés s’hagi evaporat part de la majoria que el sustenta. Ho detecten totes les enquestes. Hores d’ara, la majoria absoluta del PP no existeix. I aquest decalatge no és específic d’Espanya ni del govern Rajoy. Els “tempos” polítics han quedat desfasats amb el procés d’acceleració que vivim. Quatre anys són molts anys i donen per moltes coses. De fet, les decisions electorals (recollides en un dia determinat) han adquirit una naturalesa fortament volàtil i efímera. A més, la possibilitat d’auscultar el pols de la societat en temps real mitjançant les enquestes posa una extraordinària pressió a unes institucions que tenen com a base resultats electorals periclitats i uns ritmes de presa de decisió propis d'altres èpoques. Això evidentment afecta la legitimitat de parlaments i governs arreu del món, limitant o condicionant la seva capacitat d’actuació.

Pel cas espanyol actual, a aquest fenomen general de volatilitat dels suports polítics i de decalatge entre voluntat ciutadana i institucions, s’hi afegeix un element particular, que incideix encara més sobre la legitimitat de la majoria que suporta el govern Rajoy. Aquest element no és altre que la sensació d’engany que té part de la ciutadania (part de la ciutadania que va votar pel PP el 20 de novembre del 2011) envers el PP i el govern. La diferència entre el projecte polític amb el que Rajoy es va presentar a les eleccions i l’acció del seu govern en aquest primer any és tan gran, tan evident, que és congruent que una part molt significativa de votants del PP a les generals de 2011 li hagi retirat el seu suport. Segons les dades del baròmetre del CIS de gener 2013, dels onze milions de vots que obtingué el PP el 2011, només n’hi quedarien sis. És el major descens en un primer any de legislatura. Zapatero, en el seu segon mandat, va perdre un 31% del vot entre abril de 2008 i juliol 2009, Rajoy en un mateix període (novembre 2011-gener 2013) ha deixat anar el 47%.

Ara bé, aquest desencís (per dir-ho fi) amb el govern Rajoy no es podrà materialitzar electoralment fins la propera convocatòria general, que tenint en compte la situació de majoria absoluta al Congrés, pot no donar-se fins a finals de 2015, és a dir gairebé tres anys. Tres anys durant els quals la majoria del PP al Congrés podrà fer i desfer, legislar al seu gust i governar segons li sembli. I tanmateix el govern està coix de legitimitat, li manca base, malgrat els seus cent vuitanta-cinc diputats.

Així, té raó Ada Colau quan diu que les seves signatures són més legítimes que el Congrés? No. I no obstant...
(foto Ara.cat)