La presa en consideració de la iniciativa legislativa
popular sobre la dació en pagament ahir al Congrés és una gran victòria. Indiscutible. I ha tingut la virtut de generar un interessant debat. Segons la portaveu de la
Plataforma d’Afectats per les Hipoteques, Ada Colau, els diputats no podien no
prendre en consideració la i.l.p.. Té raó. Quan una proposta ve avalada per 1,5
milions de signatures el mínim que pot fer el parlament és discutir-la. Ara bé, Colau va afirmar tot seguit que els diputats han d’acceptar
el text íntegre de la i.l.p., perquè “és la voluntat democràtica”. Aquí discrepo.
El parlament és l’encarnació de la voluntat democràtica. Cert, hi ha 1,5
milions de ciutadans que donen suport a la i.l.p., però en van ser bastants més
els que van escollir el Congrés (11 van votar pel PP, gairebé deu vegades més
que els signants de la i.l.p.). Per tant, qui té la legitimitat democràtica és el
Congrés, perquè així ho hem decidit. No hi ha xoc de legitimitats, com pressuposa Colau, ni ens
posarem a comptar suports a veure qui la té més llarga. Un milió i mig de
ciutadans no poden imposar res al parlament, perquè no han estat escollits per
governar-nos, com sí ho han estat els diputats.
Ara bé, reconeixent que la legitimitat democràtica rau en
el Congrés i que és allí on s’han de discutir i decidir les coses, cal dir que
hi ha elements que fan trontollar aquesta legitimitat. En primer lloc,
l’acceleració dels ritmes vitals (i polítics), que fa que un any després
d’elegit el Congrés s’hagi evaporat part de la majoria que el sustenta. Ho
detecten totes les enquestes. Hores d’ara, la majoria absoluta del PP no
existeix. I aquest decalatge no és específic d’Espanya ni del govern Rajoy. Els
“tempos” polítics han quedat desfasats amb el procés d’acceleració que vivim.
Quatre anys són molts anys i donen per moltes coses. De fet, les decisions
electorals (recollides en un dia determinat) han adquirit una naturalesa
fortament volàtil i efímera. A més, la possibilitat d’auscultar el pols de la
societat en temps real mitjançant les enquestes posa una extraordinària pressió a unes institucions
que tenen com a base resultats electorals periclitats i uns ritmes de presa de decisió propis d'altres èpoques. Això evidentment afecta
la legitimitat de parlaments i governs arreu del món, limitant o condicionant la seva
capacitat d’actuació.
Pel cas espanyol actual, a aquest fenomen general de
volatilitat dels suports polítics i de decalatge entre voluntat ciutadana i institucions, s’hi afegeix un element particular, que
incideix encara més sobre la legitimitat de la majoria que suporta el govern Rajoy. Aquest element
no és altre que la sensació d’engany que té part de la ciutadania (part de la
ciutadania que va votar pel PP el 20 de novembre del 2011) envers el PP i el govern. La diferència entre
el projecte polític amb el que Rajoy es va presentar a les eleccions i l’acció
del seu govern en aquest primer any és tan gran, tan evident, que és congruent que una part
molt significativa de votants del PP a les generals de 2011 li hagi retirat el
seu suport. Segons les dades del baròmetre del CIS de gener 2013,
dels onze milions de vots que obtingué el PP el 2011, només n’hi quedarien sis.
És el major descens en un primer any de legislatura. Zapatero, en el seu segon
mandat, va perdre un 31% del vot entre abril de 2008 i juliol 2009, Rajoy en un
mateix període (novembre 2011-gener 2013) ha deixat anar el 47%.
Ara bé, aquest desencís (per dir-ho fi) amb el govern Rajoy no es podrà materialitzar electoralment
fins la propera convocatòria general, que tenint en compte la situació de
majoria absoluta al Congrés, pot no donar-se fins a finals de 2015, és a dir gairebé tres anys. Tres anys durant els quals la majoria del PP al Congrés podrà fer i desfer, legislar al seu gust i governar segons li sembli. I tanmateix el govern està coix de legitimitat, li manca base, malgrat els seus cent vuitanta-cinc diputats.
Així, té raó Ada Colau quan diu que les seves signatures són
més legítimes que el Congrés? No. I no obstant...
(foto Ara.cat)
Tot i les diferències que pugui tenir amb la ILP, coincideixo amb el teu plantejament: "El Estado es el pueblo y al pueblo no se le puede dejar caer"... (Lincoln).
ResponEliminaTens força raó en el que dius Oriol, la raó de la legitimitat, perquè una cosa és substanciar que la ILP sigui debatuda, la qual cosa s'ha fet sota la pressió mediàtica i no hauria hagut de ser necessari i l'altra l'aceptació fil per randa. Però això ens planteja com el model de la ILP hispana està a anys llum del model de la ICE i la seva transparència...
ResponEliminahttp://blogs.elpais.com/metroscopia/2013/04/el-78-de-los-espa%C3%B1oles-68-entre-los-votantes-del-pp-85-entre-los-del-psoe-se-muestra-de-acuerdo-con-la-campa%C3%B1a-de.html
ResponEliminaEl 78 % de los españoles (68 % entre los votantes del PP, 85 % entre los del PSOE) se muestra de acuerdo con la campaña de escraches propuesta por la Plataforma de Afectados por la Hipoteca, siempre y cuando esta se lleve a cabo de forma pacífica. De hecho, una amplia mayoría (68 %) coincide con la opinión expresada al respecto por la Asociación de Jueces para la Democracia: los escraches constituyen un derecho ciudadano amparado por la libertad de expresión. Tan solo un 18 % coincide, en cambio, con la opinión contraria (expresada, por ejemplo, por la asociación judicial Francisco de Vitoria, de carácter moderado) de que ese tipo de acciones supongan un delito de coacciones hacia los representantes políticos. Y cabe resaltar que la idea de que se trata de un derecho constitucionalmente amparado es claramente predominante tanto entre los votantes populares (52 %) y de UPyD (65 %) como, sobre todo, entre los socialistas (81 %) y los de IU (85 %).