L'elit alliberada

La publicació fa una setmana de les dades de renda familiar disponible a la ciutat de Barcelona de l’any 2011 i l’informe del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya sobre el risc de pobresa relacionat amb el mercat de treball reblen el clau sobre la naturalesa d’aquesta crisi aparentment sense fi.

No és només que la crisi afecti de manera diferent els diversos estrats socials, és que els afecta de manera oposada. Les dades de Barcelona són d’allò més evidents. Des de 2008, any en què es va fer patent la crisi amb tota la seva virulència, la renda familiar dels cinc barris més pobres ha empitjorat, allunyant-se un 10% del nivell mig que representa el conjunt de la ciutat.

Durant el mateix període, la renda a disposició de les famílies dels cinc barris més rics no ha empitjorat, tot el contrari, ha millorat la seva posició relativa sobre el total de Barcelona un 13%. La crisi no només no sembla afectar els estrats superiors de la societat, sinó que sembla afavorir-los.

De resultes, la diferència entre el barri més pobre i el més ric de la capital s’ha disparat. El 2008, la renda de les famílies del barri més ric era quatre vegades la renda del més pobre. Tres anys de crisi després, és set vegades més.

Aquesta evolució divergent és el que explica en part la persistència de la crisi actual, i la diferencia respecte d’altres episodis depressius anteriors. La clau està en l’aparent immunitat de les classes dirigents a l’evolució de l’economia, allò que alguns han anomenat “l’emancipació dels poderosos” (per contrast amb l’emancipació del proletariat anunciada pel marxisme).

Si l’elit econòmica dirigent dels països no es veu afectada per la crisi, quins incentius tindrà per resoldre-la? Cap ni un. I és ben evident que la fortuna de les classes altes depèn cada cop menys de la fortuna dels seus conciutadans. El plànol de Barcelona ho deixa clar. El seu fat ja no està lligat a la fàbrica, com al dinou o al vint, sinó als mercats financers globalitzats i a les economies emergents.

L’emancipació de l’elit dirigent té com a contrapartida l’afebliment del “poder de negociació” de les classes subsidiàries. Les vagues i les mobilitzacions només són efectives (quan ho són) contra el poder públic, mentre que accions més innovadores, com els boicots de consum, tan sols aconsegueixen resultats parcials i fugissers.

A més, trenta anys d’aplicació de la doctrina neoliberal han inutilitzat l’arsenal d’instruments redistributius en mans de l’Estat social, tenallat pel deute i la incapacitat de generar nous ingressos (voleu major evidència de la incapacitat dels Estats per aturar l’emancipació de les elits que el “cas Depardieu”?), dirigit per una elit política més interessada en la "confiança dels mercats" que en la responsabilitat envers els seus votants.

Les dades de la ciutat de Barcelona i les evidències que apunta el CTESC són exemples d’allò que va deixar anar Warren Buffett, a qui amb justícia s’anomena l’“oracle d’Omaha”: hi ha una lluita de classes, d’acord, però és la meva, de classe, la classe rica, la que ha començat la guerra, i l’estem guanyant.