Qui posa en perill la llengua?

La cohesió social, allò que abans s’anomenava la unitat civil del poble català, està en perill. De fet, ho ha estat sempre, ja sigui de manera explícita o soterrada. Catalunya ha viscut sempre sota l’amenaça de l’escissió social, de l’esquinçament lingüístic. El fantasma de la creació de dues comunitats que no conviuen, sinó que simplement se suporten, una al costat de l’altra, ha estat sempre present. Només cal repassar la ingent literatura sobre el tema, ja sigui històrica (els estudis sobre el lerrouxisme ocupen quilòmetres de prestatges) o contemporània.

D’una setmana ençà vivim un nou episodi d’aquesta pugna secular per evitar la divisió social d’arrel lingüística, arran de l’envestida del ministre Wert i el seu esborrany de llei educativa. No és nou, ni diferent d’altres ocasions. O sí? Doncs sí. Com a mínim, és diferent del que havíem viscut als vuitantes. I és que per primer cop correm el perill de fomentar la divisió no des de fora, sinó des del propi catalanisme.

L’ofensiva del govern central ha trobat el pati català en plena recomposició, després de les eleccions del 25N. De fet, Wert ha aconseguit (sense pretendre-ho, suposo) amagar el desastrós resultat per als seus interessos de l’estratègia impulsada pel sector sobiranista de CDC i els ha proporcionat una oportunitat per seguir estirant la corda de la tensió identitària amb Espanya (cosa que al PP ja li va bé).

Aquí rau el perill, que algú cregui que pot “netejar” les culpes amb una doble ració de caldo, com si intentessin guanyar les eleccions a la pròrroga, utilitzant la llengua i el model d’immersió lingüística com un element de l’ideari nacionalista i no com el que és, com el pacte més important al que ha arribat aquesta nació en els últims trenta anys. Part d’aquesta estratègia antipatriòtica d’apropiació de la llengua es va veure a la concentració de la plaça Sant Jaume dilluns passat, que alguns van voler convertir en un acte d’afirmació independentista, és a dir en una manifestació “de part”, no en una reivindicació nacional.

Aquest, i no les accions del ministre Wert, és el perill més gran que assetja el català com a ciment de la cohesió social, de la unitat civil. És un perill que es va esquivar als vuitanta a base de generositat per part de tothom, i que ara pot anar-se’n a norris, per raons estrictament partidistes. Després del mal resultat del 25N, el sector sobiranista de CDC podria estar temptat de fer servir la defensa del català per guarir-se les ferides, convertint la immersió en un element més del “kit” del bon independentista, és a dir apropiant-se de la defensa del català a l’escola.

La llengua ha sobreviscut tots els atacs perquè ha estat un element d’integració, de trobada, d’expressió no d’una part dels catalans sinó de tota la ciutadania. És així com s’ha esquivat l’escissió civil, fins i tot en moments més difícils que els actuals. Si el sobiranisme ferit pretén segrestar políticament la llengua per guanyar una batalla que ja ha perdut, acabarà engegant a dida el que ha estat possiblement el principal element de cohesió del poble català. El perill existeix i aquest cop no ve de fora, ve de dins mateix. Ull amb voler fer de la llengua una arma política en benefici partidista, perquè acabarem perdent tots. Com deia l’anunci, el català és cosa de tots. I ha de seguir sent-ho. Fins i tot (o principalment) d’aquells que no el parlen regularment. Seria dramàtic que el que no han aconseguit des de Lerroux a Wert ho acabin assolint les urgències internes dels “joves turcs” convergents. Seria l’acte més anticatalà que es pot fer en aquests moments.