L’educació com a camp de batalla

 

L’esborrany de reforma de la llei d’educació ha aixecat la polseguera que acostuma a acompanyar totes les iniciatives que empren el ministre del ram. Wert és sinònim de polèmica i això li garanteix els titulars i les primeres pàgines de l’endemà. Algú podria creure que Wert és un incendiari que actua pel seu compte, però no és així. Les seves accions i declaracions estan mesurades al mil·límetre i formen una de les línies més sòlides de l’estratègia política del Partit Popular al govern.

 

En primer lloc perquè el ministeri d’Educació ha passat de ser una “maria” a ser una trinxera política de primera línia. La política postmoderna d’aquest començament de segle ja no fonamenta les seves divisions en l’àmbit econòmic sinó en allò que els americans anomenen “la guerra dels valors”. A mesura que el dogma neoliberal aconseguia convertir-se en el pensament econòmic únic, i deixava als polítics l’enutjosa i mínima tasca de la gestió de les decisions que prenien altres, el conflicte entre els partits es traslladava a àmbits menys materials (en el sentit marxista), més simbòlics. Avui en dia els partits grans fonamenten les seves posicions en temes com l’avortament, el matrimoni homosexual, els drets individuals o el sempre profitós conflicte entre el centre i la perifèria. Aquí, el ministeri d’Educació és tan fonamental com abans ho era el d’Hisenda. I és aquí on la “contrareforma” de Wert esdevé clau per emmarcar el conflicte amb els socialistes. És la llibertat dels pares front el monopoli estatal, la competència del mercat contra la incompetència dels funcionaris, els valors tradicionals contra la laxitud dels seixantavuitistes. Guerra de valors en estat pur. La demostració més palmària de la inanitat política en la gestió de la crisi.

I aquest és un dels elements darrera de l’aparició estel·lar de Wert. La polèmica sobre la reforma de l’educació permet que passin de puntetes pel fons de l’escenari les terribles últimes xifres de l’atur. En concentrar els focus damunt seu, Wert, amb el seu histrionisme i el domini de l’escena (quin gran duo podrien fer amb Mourinho!), deixa en la penombra el tristíssim balanç econòmic del primer any del govern Rajoy i li fa un favor immens a la seva companya de gabinet Bañez.

Però n’hi ha més. L’atac al model d’immersió lingüística català no és gratuït. Persegueix una finalitat política que va més enllà de saciar les més baixes passions dels de sempre. Fins i tot va més enllà de l’estricta lògica de la brega entre Catalunya i Espanya. L’ofensiva de Wert permet posar els socialistes contra la paret. Això ho van descobrir els populars durant la tramitació de l’estatut. Si tensava al màxim el conflicte el PP aconseguia, d’una banda, aparèixer com la força que defensava Espanya dels “insaciables” catalans, perseguidors del castellà, i de l’altra, obligava els socialistes a situar-se en un terreny que els era i els és especialment relliscós, com ja es va demostrar entre 2006 i 2008.

Aleshores, el PSOE va ser incapaç de fer front a l’ofensiva espanyolista dels populars i ho van pagar amb la desafecció de la majoria d’electors centristes de l’Espanya “espanyola”, els mateixos que quatre anys abans havien fer president Zapatero. Llavors, el vot català va salvar la majoria del PSOE, però la llavor ja estava plantada. El PP sap (i el ministre Wert més que ningú, per alguna cosa és un expert demoscòpic) que la polarització entre el centre i Catalunya li dóna excel·lents rèdits, i per això fa el que fa.

És d’esperar, tanmateix, que aquest cop els del PSOE no caiguin al parany com fa quatre anys, quan van preferir acontentar la bèstia enlloc d’enfrontar-s’hi, i van acabar devorats. De tot allò ve precisament això d’ara, perquè l’ofensiva contra la immersió té la seva base jurídica en la famosa sentència del Constitucional contra l’estatut, aquella tan inofensiva. L’origen de l’embolic fou un recurs del PP, certament, però també és cert que els socialistes no van saber (o no van voler) gestionar-lo. No cal tornar a explicar com la tebior del govern Zapatero va permetre que els populars obtinguessin la majoria necessària en un tribunal en precari, farcit de recusats i prorrogats, i fins i tot algun difunt. Ja ho va escriure llavors algú tan fora de sospita com Carme Chacón: “El problema (...) radica también en la falta de energía de quienes desde Cataluña y desde el resto de España apostamos por la vía del entendimiento y rechazamos tanto el camino de la imposición uniformadora como el de la separación” (El Pais, 26/7/2010). A veure si han pres nota.
(foto Telecinco.es)