Primeres impressions del 25N

 

Aquestes són unes primeres notes a partir de l’anàlisi dels resultats globals de les eleccions al parlament celebrades ahir.

CiU apuntava a majoria absoluta i ha acabat “patint” una victòria pírrica

Curiosament, el resultat de la federació no és dolent si es compara amb la sèrie històrica del vot a les autonòmiques, però en contra li jugaven dos poderosos enemics: les expectatives i la participació.

Mas va convocar eleccions sense necessitar-ho perquè creia (o algú li havia fet creure) que podia aconseguir la majoria absoluta (“excepcional”) i surfejar els anys que teòricament queden de crisi per presentar-se com el president que ha salvat la pàtria. El llistó era tan alt que un resultat “normal” esdevé una derrota sense pal·liatius (tot i que CiU tindrà més del doble d’escons que el segon).

D’altra banda, l’augment de la participació, que marca el rècord d’unes autonòmiques, provoca que un descens moderat en vots (85.000) es tradueixi en la pèrdua de dotze escons. Massa per a algú que volia fer història.

 

El PSC “jibaritzat”

Ja és oficial. Els socialistes ja no són l’alternativa a CiU. Han passat a ser un més del pilot de secundaris. Ho venien anunciant les enquestes i els resultats dels últims nou anys: el PSC perdia un llençol (o dos) a cada bugada, ja fos municipals, autonòmiques o generals. Des de 2003, els socialistes han deixat escapar prop de la meitat del seu suport.

El 25N, el tímid avenç en alguns municipis metropolitans no amaga que els socialistes s’han convertit en un partit de gent gran, sense suport significatiu entre els menors de quaranta anys, on el seu electorat potencial (els “fills dels seus”) es reparteix entre Ciutadans, ICV i altres. Ho apuntaven les enquestes, el vot fidel socialista té més de seixanta anys, i ho corroboren totes les convocatòries: al PSC només li queden els “de Felipe”. Massa poc per remuntar (i fins i tot per aguantar).

L’opció ara pot ser la d’intentar una entesa amb CiU per conservar el poc poder institucional que els queda. La sociovergència del dèbils.

 

PP total

Els populars han assolit tots els seus objectius la nit del 25N: han batut el rècord de vot en unes autonòmiques, malgrat la competència de Ciutadans i la gestió de Rajoy al front del govern central; han col·laborat a afeblir fins a la inanitat al PSC, el que de retruc consolida el PP com a força hegemònica al conjunt de l’Estat; i de “regal” han vist com el “sufflé” de Mas se li desfeia al es mans. Tres de tres pels de Sánchez Camacho. A Génova li ho agrairan.

“Revival” d’ERC

Nou anys després de la “sorpresa Carod” de 2003, els republicans s’enfilen cap al mig milió de vots en un escenari favorable, però ple de trampes: l’estratègia de CiU orientada al menjar-los l’espai, l’aparició de les CUP i l’entossudida permanència de Solidaritat (i del Reagrupament de Carretero, que demanava el vot per Mas).

Malgrat tot, els de Junqueras (gran troballa de la campanya) han aprofitat bé la malfiança d’una part del vot independentista cap a les promeses de Mas. Aquests han acabat votant l’opció independentista “de sempre” en front dels “sobrevinguts”. El mes que li ha sobrat a CiU l’han aprofitat a fons els republicans.

 

ICV, sí però...

Els d’Herrera treuen petroli de la seva aposta per l’”eix social” i aconsegueixen el millor resultat des de 1980 en un escenari dominat pel debat sobiranista. No està gens malament, si no fos que els seus guanys (que marquen tendència de cicle: municipals, generals i ara autonòmiques) només signifiquen una petit part de les pèrdues del seu principal competidor, el PSC.

Els ecosocialistes progressen adequadament, però hi ha quelcom que no els acaba de rutllar per esdevenir el primer partit de l’esquerra.

 

Ciutadans es fan grans

La combinació de posicionament en el debat sobiranista i la presentació com a una força “nova”, diferent dels partits “de sempre”, ha permès als de Rivera esgarrapar alhora suports de PP i de PSC. Aquests últims no tan de forma directa, com indirecta. A manca de dades de major precisió, Ciutadans sembla consolidar-se com una opció significativa entre els “quarentons” de la metropolitana, que no se senten atrets pel partit dels seus pares, el PSC, al que percebrien com una força d’establishment.

De l’altra banda, Ciutadans mobilitzaria al seu favor aquella part del vot autonomista que veu el PP com una força massa dretana.

 

Hola, CUP

Ho deien les enquestes: les CUP fregaven el 3% a Barcelona, i això els donava tres diputats. A Girona i Lleida passen del llindar mínim, però els pocs escons a repartir no els han permès aconseguir representació. El seu repte és la consolidació d’un projecte nacional per part d’una formació eminentment local i multiforme. Formen part de l’eix de la “nova política” i caldrà seguir-ne l’evolució en aquesta legislatura.

 

Adéu, Solidaritat

 

Els de López Tena estaven ferits de mort des de l’11S. Sense un refugi de vot ni una posició nítida en l’eix esquerra-dreta, havent perdut un diputat a les primeres de canvi i a remolc durant tota la legislatura, el seu electorat era peça cobejada tant per CiU com per ERC. Ho deien les enquestes, Solidaritat ha estat flor d’un dia.

(foto REUTERS / ALBERT GEA)