29 de juny 2016

Una mirada al 26J

Unes reeleccions

Part del que ha passat en aquestes eleccions s’explica per la naturalesa rara de la convocatòria. Aquestes no eren unes eleccions, eren unes reeleccions. L’elector no estava cridat a avaluar la gestió d’un govern o les possibilitats de l’alternativa. L’elector estava cridat a donar la seva opinió sobre el fet que els diferents partits polítics no havien estat capaços de posar-se d’acord per investir un president i fer un govern després de les eleccions del 20D.

No es tractava d’una convocatòria normal, doncs. De manera que els paràmetres d’una convocatòria normal no eren aplicables a aquesta.

Les claus del 26J eren la repetició i el cansament. És a dir, quants electors estaven disposats a variar el seu vot respecte del 20D i quants d’aquests optarien per l’abstenció, farts i cansats de l’estèril joc dels partits.

En absència d’elements de novetat, el normal és que la majoria dels votants del 20D haguessin repetit el seu vot, ja que no trobarien en el sis mesos transcorreguts cap element per fer-los repensar el vot. I la majoria dels que modificarien el seu vot ho farien per quedar-se a casa.

El PSOE necessitava moure l’escenari

Els socialistes van buscar l’element de novetat que els permetés millorar el magre resultat del 20D. Hi estaven obligats. La seva “bala de plata” era la investidura fallida de Pedro Sánchez, que pretenien utilitzar per recuperar com a mínim una part del 1,5 milions de vots que els havia pres Podemos el desembre (CIS postelectoral dixit).

Les enquestes de març i abril certament mostraven un moviment de retorn important en l'espai de l’esquerra. El PSOE recuperava vot de Podemos en magnituds importants, a cavall del no de Pablo Iglesias a la investidura de Sánchez.

Així, un cop consumat el fracàs i anunciades les reeleccions, l’estratègia socialista va consistir en percudir sobre el mateix punt (per a mostra, les intervencions de Sánchez al debat a quatre). Les enquestes, però, mostraven que el retorn de vot s’havia aturat... però el PSOE havia començat a sagnar per la seva dreta cap a C’s. L’acord amb els de Rivera per a la investidura de Sánchez havia obert la porta del vot moderat socialista. El PSOE es trobava en una situació complicada: si tirava a l’esquerra, podia perdre vots cap a C’s, si es moderava, els perdia cap a Podemos.

D’aquí que la campanya de Sánchez tingués un punt erràtic, sobretot quan se li demanava per futurs pactes de govern. Només li quedava el cromo d’anar acusant Iglesias d’haver-se negat a investir-lo. Però amb això no semblava haver-n’hi prou, i els resultats en donen fe: el PSOE no va poder recuperar el vot cedit a Podemos el 20D.

El tret per la culata

Ara bé, tot i no recuperar el vot perdut, als socialistes els va salvar del sorpasso aquest vot, precisament. El PSOE no va recuperar els votants perduts, però aquests sembla que tampoc no es van quedar a Podemos. Se’n van anar a casa. Més d’un milió de vots, probablement part del contingent atret des del PSOE el 20D, més algunes aportacions gens menyspreables de votants d’IU que no es van sumar al carro de Unidos Podemos (a alguns indrets, com Astúries, claus).

L’estratègia de Podemos per desplaçar els socialistes de la segona posició es va saldar amb un fracàs rotund. Certament, el que pretenia en primer lloc Podemos amb l’entesa amb IU era tapar un flanc que les enquestes de març i abril assenyalaven insistentment: Podemos perdia vot a dojo cap als de Garzón. En l’escenari d’unes noves eleccions els d’Iglesias no volien enfrontar-se a una doble competència, amb IU a l’esquerra i el PSOE al centreesquerra. El pacte amb IU tallava la sagnia i permetia concentrar els esforços a impedir que el PSOE pogués recuperar els vots que Podemos li havia pres.

Amb IU neutralitzada, la tàctica Podemos se centrava a fer la cort als socialistes (“t’equivoques, no som l’enemic” repetia un entendrit Iglesias a Sánchez al debat a quatre). Res de calç viva, res de casta. Abraçades de teletubbie i apel·lacions del tipus "és més el que ens uneix que el que ens separa". Fins i tot el mateix Iglesias va fer un pas enrere durant la campanya, cedint quota d’escenari (i pantalla) a altres dirigents de perfil menys dur.

La tàctica, a la vista dels resultats, no va funcionar. O va funcionar a mitges. Els votants no van anar a parar al PSOE, però no es van quedar a Podemos. Però aquest no ha estat l’efecte més important de l’estratègia de Podemos. L’efecte papallona va recórrer tot l’espectre polític espanyol, de manera que l’acord Podemos-IU va acabar tenint les majors conseqüències no a l’esquerra sinó a la dreta.

Que vienen los comunistas!

La possibilitat del sorpasso a l’esquerra va provocar dos moviments a l’altra punta de l’escala ideològica, que al final s’han revelat com a determinants per decidir no només el resultat sinó les possibilitats de futur govern. En primer lloc, s’ha produït una concentració de suport, un autèntic rassemblement à la De Gaulle, al voltant del PP. Votants que el 20D havien optat per C’s, per UPyD (han perdut dues terceres parts del seu vot), pel PSOE o fins i tot per DiL o Unió, ara han acudit a la crida de Rajoy.

Era la clau de l’estratègia del PP, aprofitar l’únic element de novetat respecte del 20D en benefici propi. Polaritzar la pugna entre moderats (ells) i radicals (“malos” els va dir Rajoy). Apel·lar a tot el vot moderat, des del centreesquerra fins Vox (moderatíssim!), per fer front a l’amenaça d’un nou Front Popular. I els ha funcionat.

No només perquè han acudit al PP mig milió de votants que el 20D no els havien votat (possiblement molts que els havien votat el 2011 el 20D els van deixar de votar), sinó perquè van aconseguir mobilitzar uns quants centenars de milers de vots més. En un escenari de reelecció, en un context general de desafecció, de “ja s’ho faran”, el PP aconseguia fer aixecar del sofà un nombre important d’electors (també, alguns que possiblement els havien votat el 2011 i el 20D no). Rajoy, sense necessitat de moure’s, fent el que sap fer millor, “el muertito”, acumulava vots i escons. Una victòria 100% Don Tancredo.

Sobre aquesta pedra edificaré la meva església

El mèrit de Rajoy, però, no és tal, o no del tot. El seu resultat es basa en una extraordinària fidelitat, una roca electoral de prop de 5,5 milions de vots que pensen votar el PP plogui, nevi o faci sol. Fins i tot en el pitjor moment de la passada legislatura, a començaments del 2013, amb el cas Bárcenas obert en canal a les portades dels diaris, el PP mantenia cinc milions de fidels, mentre que el PSOE suava tinta per aguantar la meitat del vot de 2011 (una mica més de tres milions de fidels).

És cert, Rajoy ha sabut jugar la partida, però sortia amb avantatge. També és cert que els 5,5 milions de fidels són tres menys que els de les enquestes prèvies al 2011, tot i que són un molt bon coixí sobre el que sestejar durant la campanya. I al cap i a la fi, aquestes eleccions han demostrat que les coses no valen pel que són sinó pel que podien ser. I aquí el triomf de Rajoy no es mesura en vots contats sinó en els que se suposava que podria arribar a obtenir, que eren molts menys.

El parany de les expectatives

Els resultats del 26J no es valoren sobre els vots obtinguts ni sobre la diferència amb el resultat del 20D. Es valoren en funció de les expectatives, és a dir del vot que se li suposa a cada partit abans de les eleccions. L’anàlisi electoral realment existent té més de borsa que de politologia. Els partits actuen en un mercat on els seus valors pugen o baixen, s’inflen i es desinflen al compàs de no se sap què. Quan ve l’hora de la veritat, els seus resultats són jutjats en funció d’aquestes valoracions prèvies.

Podemos no ha tingut un mal resultat, “objectivament”. I el PP no l’ha tingut bo, si el comparem amb la seva història. El PSOE l’ha tingut dolent. Però res d’això serveix. Podemos ha perdut estrepitosament, el PP ho ha petat i el PSOE déu n’hi do. El mateix li passa a CDC, que ha obtingut un magnífic pitjor resultat històric. Tant se val. No hi ha objectivitat possible, perquè els resultats es mesuren en funció del mercat demoscòpic. I el mercat li havia donat al bo de Podemos la màxima qualificació (sorpasso triple a), de manera que els d’Iglesias estaven obligats a passar el PSOE si no volien quedar com els grans derrotats de la nit.

S’ha de dir que el dirigents de Podemos (que per alguna cosa són politòlegs, i no brokers) van ajudar a inflar la seva pròpia bombolla. I són reincidents, perquè els va passar el mateix a les autonòmiques d’Andalusia de fa un any. Els del PP, en canvi, van saber jugar a la baixa i ara és impossible fer creure ningú que el seu resultat ha estat dolent.

Els enquestadors suïcides

En temps convulsos, qualsevol dada és una brúixola i qualsevol tertulià un oracle. Des que es va posar potes enlaire el sistema polític espanyol, viatgem sense mapes enduts per un corrent que no sabem d'on ve ni on ens porta. D'aquí la importància cabdal de les enquestes, convertides en l’únic sextant.

El problema és que les enquestes no serveixen per mesurar el futur. Ho hem dit i repetit. Serveixen per detectar climes, per flairar l’humor dels electors i veure com es mouen els espais electorals. La resta són hipòtesis més o menys ben construïdes, escenaris possibles que acostumen a encertar-la quan la mar està en calma, però que no poden sinó fallar quan hi ha temporal. O pitjor, mar de fons.

I la mar de fons d’aquestes eleccions no s’apreciava perquè els votants entusiastes de Podemos tapaven les veus dels altres electorats. Tornem-ho a dir: la gent no acostuma a mentir a les enquestes, simplement no contesta. I la gent que vol votar un partit que no puja (altre cop les expectatives) no vol contestar enquestes. En canvi, els supporters dels partits que suposadament pugen les contesten totes, donant la impressió que són més del que són i estan més convençuts del que realment estan. L’efecte cheerleader ha dominat l’escenari.

A les enquestes se’ls demana el que no poden donar. I després s’exagera el que diuen, perquè se les fa servir per justificar posicions polítiques prèvies. La culpa que les enquestes “fallin” és dels qui les paguen, segur. Però també dels qui les fan i accepten presentar-les als mitjans reduïdes a un simple titular (per no parlar d’aquells que directament les cuinen a gust del client). S’entén que els que fan enquestes han de viure, però haurien de saber que la bombolla demoscòpica pot acabar amb ells (i han de saber que després no tenen perquè sobreviure els que ho fan millor, que ho preguntin als bancs).

Periodisme de samarreta

La nostra societat d’ara no té mig. I per mig no vull dir centre ideològic, sinó espais de trobada. Tothom és d’algú, o és forçat a ser d’algú. És normal. És fruit de la revolució tecnològica i de la caiguda de les idees embolcalladores que proporcionaven certeses i de les televisions generalistes. Ara es porten les microaudiències. Abans la cosa anava de tenir quan més oients/lectors/espectadors millor, tot i que això t’obligués a tenir un missatge més neutre. El que es porta ara és tenir un públic molt fidel, encara que sigui reduït. 

El hooliganisme ha pres els mitjans perquè funciona empresarialment. Perquè els fa guanyar diners. Fidelitza una audiència a la que es proporciona una ració continuada d’autoconvenciment, de reforçament de les pròpies idees.

La política n'acaba patint les conseqüències. El que es veu, s'escolta i es llegeix és pur espectacle de pressing catch i això que en diuen tertúlies polítiques acaben sent còpies amb pretensions de “El chiringuito de jugones”, on cada participant porta una samarreta i defensa els seus colors de la manera més abrandada possible. No hi ha terreny compartit ni veritats "objectives" (tot és opinió).

Amb aquest panorama a algú el sorprenen les posicions intransigents dels partits? És que tenen algun incentiu per entendre's?

16 de juny 2016

El Brexit vist al mirall noruec

La tardor de 1994 (fa vint-i-dos anys ja!) jo era a Noruega com estudiant Erasmus a la universitat de Bergen. El novembre d’aquell any es va fer el referèndum per decidir si el país s’incorporava a la flamant Unió Europea recentment creada. El grup d’estudiants europeus a la universitat de Bergen vam incorporar-nos des de primera hora entusiàsticament a la campanya del ja, com no podia ser d’altra manera. Però a mesura que es desenvolupava la campanya, a mesura que s’exposaven les raons dels uns i dels altres, la solidesa de la nostra opció sanava flaquejant. Certament, els arguments del bàndol del nei no eren assumibles per a nosaltres. Defensaven que la incorporació a la Unió podria comportar una “invasió” d’hordes de treballadors espanyols, que vindrien a prendre la feina als noruecs (llavors aquesta opció em semblava ridícula... ara possiblement hi ha uns quants centenars d’espanyols buscant feina a Noruega), també deien que la incorporació a la Unió anava en contra de la democràcia, òbviament en contra de la sobirania nacional, i deien també que la qualitat de vida dels noruecs se’n ressentiria. Era una campanya de la por en tota regla, amb alguns arguments agafats molt pels pèls (recordo un anunci que deia que perillava la qualitat de la fruita, perquè els estàndards de qualitat noruecs eren més primmirats que els europeus).

El problema per als estudiants europeus era que els arguments de l’altra banda no eren millors. La majoria dels defensors del ja no es mostraven entusiasmats amb el projecte europeu, sinó tot el contrari. La pertinença a la Unió per a ells era com una medicina que calia empassar-se, però que valia la pena principalment per qüestions econòmiques. La Unió era un gran mercat on calia col·locar els productes noruecs, això era tot. Per fer-ho s’havia de suportar l’enutjós veïnatge de la resta d’europeus. En el fons, les dues opcions, el nei i el ja, compartien una mateixa visió negativa de la convivència comunitària. La diferència és que els primers directament rebutjaven incorporar-se a la Unió, mentre que els altres accedien a la incorporació únicament pels beneficis que en podrien treure.
Davant d’això, els estudiants europeus de la universitat de Bergen vam decidir fer campanya pel nei, perquè ens semblava l’opció més coherent. Així, el 20 de novembre vam viatjar fins a Oslo i, sota la pluja, vam participar en la gran manifestació pel nei.

La historieta ve a tomb pel referèndum sobre la permanència britànica a la Unió, que se celebra d’aquí a una setmana. Hi ha paral·lelismes evidents entre la situació actual i la de 1994. Els partidaris del brexit són també una coalició heterogènia de nacionalistes furibunds, nostàlgics rurals, xenòfobs i apocalíptics diversos. El problema és que els partidaris del sí, com passava a Noruega, no són millors en els seus arguments. Egoisme i nacionalisme són idees fonamentals en la posició dels favorables a quedar-se dins la Unió. Per no mencionar els tremendistes i apocalíptics del sí. Tots ells destaquen els avantatges econòmics que té per als britànics pertànyer al club.

La història del Regne Unit dins la Unió és la història d’un xantatge permanent. Des del “I want my money back” de Thatcher fins a la vergonyant darrera negociació de Cameron quan ja havia decidit fer el referèndum, tots els primers ministres britànics han jugat a acoquinar els socis europeus si no accedien a les seves demandes, de manera que el Regne Unit disposa d’una afiliació a la carta, un vestit a mida al que han accedit els altres socis per por que els britànics marxin.

Un dels arguments del sí és que la Unió Europea no podria suportar el brexit i que el projecte europeu quedaria molt malmès. Ja em perdonaran, però em sembla que seria just el contrari. La posició “especial” del Regne Unit dins la Unió és un molt mal negoci per al Unió. En primer lloc, perquè és una font continua d’insolidaritat, una pedra a la sabata que no ens poden treure. Però a més, és un exemple fatal per a tots aquells que també voldrien tenir una pertinença a mida (Hongria, Polònia...).

El pitjor per al projecte europeu no és que el Regne Unit surti de la Unió. El pitjor seria que hi continués amb les seves prerrogatives especials, gaudint de tots els beneficis de ser soci del club, però sense acceptar les càrregues que no els agradin. Així que el referèndum hauria de servir per aclarir d’una vegada i per totes la posició dels britànics dins la Unió.


Però ja sabem que això no serà així. El triomf del brexit no és el pitjor escenari per a Europa. El pitjor de debò seria una victòria per la mínima del sí, perquè aleshores la Unió es veuria obligada pel govern de Cameron a fer algun tipus de concessió (una més), de manera que el Regne Unit hauria aconseguit el ple: mantenint-se a la Unió amb un estatus encara més beneficiós per als seus interessos particulars. Un escenari així sí que afebliria Europa. I molt.