El Brexit vist al mirall noruec

La tardor de 1994 (fa vint-i-dos anys ja!) jo era a Noruega com estudiant Erasmus a la universitat de Bergen. El novembre d’aquell any es va fer el referèndum per decidir si el país s’incorporava a la flamant Unió Europea recentment creada. El grup d’estudiants europeus a la universitat de Bergen vam incorporar-nos des de primera hora entusiàsticament a la campanya del ja, com no podia ser d’altra manera. Però a mesura que es desenvolupava la campanya, a mesura que s’exposaven les raons dels uns i dels altres, la solidesa de la nostra opció sanava flaquejant. Certament, els arguments del bàndol del nei no eren assumibles per a nosaltres. Defensaven que la incorporació a la Unió podria comportar una “invasió” d’hordes de treballadors espanyols, que vindrien a prendre la feina als noruecs (llavors aquesta opció em semblava ridícula... ara possiblement hi ha uns quants centenars d’espanyols buscant feina a Noruega), també deien que la incorporació a la Unió anava en contra de la democràcia, òbviament en contra de la sobirania nacional, i deien també que la qualitat de vida dels noruecs se’n ressentiria. Era una campanya de la por en tota regla, amb alguns arguments agafats molt pels pèls (recordo un anunci que deia que perillava la qualitat de la fruita, perquè els estàndards de qualitat noruecs eren més primmirats que els europeus).

El problema per als estudiants europeus era que els arguments de l’altra banda no eren millors. La majoria dels defensors del ja no es mostraven entusiasmats amb el projecte europeu, sinó tot el contrari. La pertinença a la Unió per a ells era com una medicina que calia empassar-se, però que valia la pena principalment per qüestions econòmiques. La Unió era un gran mercat on calia col·locar els productes noruecs, això era tot. Per fer-ho s’havia de suportar l’enutjós veïnatge de la resta d’europeus. En el fons, les dues opcions, el nei i el ja, compartien una mateixa visió negativa de la convivència comunitària. La diferència és que els primers directament rebutjaven incorporar-se a la Unió, mentre que els altres accedien a la incorporació únicament pels beneficis que en podrien treure.

Davant d’això, els estudiants europeus de la universitat de Bergen vam decidir fer campanya pel nei, perquè ens semblava l’opció més coherent. Així, el 20 de novembre vam viatjar fins a Oslo i, sota la pluja, vam participar en la gran manifestació pel nei.

La historieta ve a tomb pel referèndum sobre la permanència britànica a la Unió, que se celebra d’aquí a una setmana. Hi ha paral·lelismes evidents entre la situació actual i la de 1994. Els partidaris del brexit són també una coalició heterogènia de nacionalistes furibunds, nostàlgics rurals, xenòfobs i apocalíptics diversos. El problema és que els partidaris del sí, com passava a Noruega, no són millors en els seus arguments. Egoisme i nacionalisme són idees fonamentals en la posició dels favorables a quedar-se dins la Unió. Per no mencionar els tremendistes i apocalíptics del sí. Tots ells destaquen els avantatges econòmics que té per als britànics pertànyer al club.

La història del Regne Unit dins la Unió és la història d’un xantatge permanent. Des del “I want my money back” de Thatcher fins a la vergonyant darrera negociació de Cameron quan ja havia decidit fer el referèndum, tots els primers ministres britànics han jugat a acoquinar els socis europeus si no accedien a les seves demandes, de manera que el Regne Unit disposa d’una afiliació a la carta, un vestit a mida al que han accedit els altres socis per por que els britànics marxin.

Un dels arguments del sí és que la Unió Europea no podria suportar el brexit i que el projecte europeu quedaria molt malmès. Ja em perdonaran, però em sembla que seria just el contrari. La posició “especial” del Regne Unit dins la Unió és un molt mal negoci per al Unió. En primer lloc, perquè és una font continua d’insolidaritat, una pedra a la sabata que no ens poden treure. Però a més, és un exemple fatal per a tots aquells que també voldrien tenir una pertinença a mida (Hongria, Polònia...).

El pitjor per al projecte europeu no és que el Regne Unit surti de la Unió. El pitjor seria que hi continués amb les seves prerrogatives especials, gaudint de tots els beneficis de ser soci del club, però sense acceptar les càrregues que no els agradin. Així que el referèndum hauria de servir per aclarir d’una vegada i per totes la posició dels britànics dins la Unió.

Però ja sabem que això no serà així. El triomf del brexit no és el pitjor escenari per a Europa. El pitjor de debò seria una victòria per la mínima del sí, perquè aleshores la Unió es veuria obligada pel govern de Cameron a fer algun tipus de concessió (una més), de manera que el Regne Unit hauria aconseguit el ple: mantenint-se a la Unió amb un estatus encara més beneficiós per als seus interessos particulars. Un escenari així sí que afebliria Europa. I molt.