20 de desembre 2013

20/12/2003

  
Avui fa exactament deu anys d’aquesta fotografia. El primer president socialista de la Generalitat prenia possessió del càrrec, tancava els vint-i-tres anys de govern de CiU i iniciava una etapa nova. Avui, tanmateix, no hi haurà celebració oficial al PSC (només la fundació Rafael Campalans ho ha recordat al seu web). No deixa de ser curiós que el que hauria de ser un dia d’orgull per als socialistes passi sense pena ni glòria. O encara pitjor, que alguns prominents membres de la cúpula del PSC el considerin l’origen de tots els mals que els assolen (un d’ells va deixar escrit no fa molt que els anys de govern de les esquerres van ser “un forat negre”).
 
Maragall va arribar tard a la presidència. Quatre anys tard, per ser precisos. El sistema electoral i alguna disputa de campanar van deixar l’esquerra a un sol escó de la majoria necessària el 1999. I quan hi va arribar no va ser com s’esperava. Alguns creien (no sense raons) que el predomini polític de la CiU de Pujol seria substituït pel predomini socialista, i no fou així. Les llistes del PSC van aconseguir un magre 31% dels vots, lluny dels registres pujolians dels vuitantes. Els vots socialistes només representaven el 56% de tot el vot de l’entesa catalanista i d’esquerres (el pacte que pràcticament a l‘instant va ser titllat despectivament de “tripartit”), així doncs el govern sortint era més paritari del que a alguns els hagués agradat. A més, CiU no s’havia esfondrat com algú havia suposat, i mantenia el milió de vots.
 
Aquest desencant inicial (palpable la mateixa nit electoral al quarter del carrer Nicaragua), el retrocés en uns cent cinquanta mil vots respecte de la convocatòria anterior, va ser la primera pedra en un camí que va acabar convertit en un camp de mines. Les estacions del calvari són conegudes: Perpinyà, el Carmel, la corona d’espines... Pífies de neòfits explotades fins la sacietat pels diferents mitjans (els mateixos que avui li fan el panegíric a Maragall) en un espiral de vertigen, que refermava la idea que l’esquerra estava de pas a la Generalitat, que ocupaven un lloc que no li pertocava.
 
I amb aquestes condicions es va intentar posar en marxa una agenda reformadora (el famós, i també despectiu i perdonavides, dragón khan), amb el nou estatut com a senyera. I el vertigen es feu insuportable per a alguns, que van entendre que governar Catalunya era enfrontar-se al nou govern de Madrid, presidit per sorpresa pel socialista Zapatero (el que havia pronunciat la fatídica “apoyaré” al palau Sant Jordi). Amb l’estatut els socialistes van haver de triar ("entre el pare i la mare", com ara diuen alguns) i van triar el territori conegut abans d’endinsar-se cel enllà, com els proposava Maragall.
 
El problema de reviure els fets passats és que ja saps com acaba la pel·lícula, i la de Maragall va acabar malament (i abans d’hora). Ni quatre anys més tard d’aquesta fotografia el primer president socialista de la Generalitat anunciava la seva renúncia, cordialment empès pels seus companys, convençuts (o volen convèncer) que la sortida de Maragall era la cura de tots els seus mals.
 


El que va seguir és de tots conegut. Des de 2006 les xifres de suport als socialistes no han fet més que empetitir (amb l’excepció de la convocatòria general de 2008, on aconseguiren arreplegar tot el vot antiPP). A les últimes eleccions al Parlament el PSC va treure la meitat dels vots de CiU i va quedar lleugerament per damunt d’ERC (en vots) i PP. En deu anys els socialistes han deixat escapar la meitat del seu electorat. Hi ha qui creu i no té problema a dir que això segueix sent culpa de Maragall (com si fos una mena de Cid campeador), que va ficar el PSC en un laberint del que encara no ha aconseguit sortir. És per això que avui no hi haurà festa al carrer Nicaragua. I tanmateix, recordant el dia assolellat de fa deu anys, hom no pot evitar pensar què hauria passat si, enlloc de quedar-se garratibats per la por, en comptes de preferir la seguretat d’allò conegut, els socialistes s’haguessin atrevit a seguir Maragall cel enllà.

 

12 de desembre 2013

Dues preguntes, tres respostes i infinites interpretacions


Ja tenim pregunta. O millor dit, preguntes. Dues preguntes, per ser exactes. Una primera d’eliminatòria, i una segona que respon als desitjos d’ERC, amb la independència com a opció. El resultat, doncs, d’un encaix complicat entre les diferents forces (CiU, ERC, ICV i les CUP). Un resultat curiós, amb derivades interessants.

En primer lloc, sense dir-ho, les preguntes insereixen la tercera opció, la d’aquells que no estan per la independència però tampoc pel manteniment del statu quo. Podran votar sí a la primera i no a la segona (punt per a Duran, però sense que es noti).

En segon lloc, la maniobra permet obtenir un majoria esclatant sense que aquesta existeixi realment. És un exercici de gran filigrana política, perquè la situació no era gens favorable per dibuixar una majoria clara. Però ja se sap, els referèndums es fan per guanyar-los.

Amb les dades del darrer baròmetre del CEO (novembre) es possible composar una aproximació dels possibles resultats, en base a les respostes a dues preguntes: quina relació voldria que tingués Catalunya amb Espanya i quina seria la seva intenció de vot en un referèndum per la independència. El professor Jordi Muñoz ha fet uns càlculs molt similars.

Suposem que a la primera pregunta opten pel no aquells que voldrien que Catalunya fos una regió d’Espanya o continués sent una comunitat autònoma. En canvi, el sí el recolzen els que volen una Catalunya independent o una Espanya federal (on Catalunya fos un estat). Els resultat serien els següents:

Primera pregunta, opció a

  Sí   66,4
  No   33,6

També podria passar que els defensors de l’opció federal que estarien disposats a votar no en un referèndum per la independència acabessin optant pel no també en aquesta consulta. Aleshores els percentatges serien els següents:

Primera pregunta, opció b

  Sí   58,0
  No   42,0

En qualsevol dels casos, guanyaria el sí. Per tant, en la segona pregunta (només amb aquells que haguessin optat pel vot afirmatiu a la primera), seria lògic creure que els independentistes optarien pel sí, mentre que els federalistes votarien no. El resultat seria el següent:

Segona pregunta

    84,8
  No   15,2

Si els federalistes que votarien no en un referèndum per la independència haguessin optat pel no a la primera pregunta, el sí a la segona podria depassar de llarg el 90%.

Tanmateix, quedaria una porció d’electors que no se signifiquen en la pregunta sobre la intenció de vot en un referèndum per la independència. Suposant que tots ells (més de mig milió) votessin que no a la segona pregunta, la força del sí baixaria fins als voltants del 75%.

En qualsevol de les opcions, doncs, el sí a la independència obtindria una victòria amplíssima, que els convocants podrien legítimament reclamar. Ara bé, si es tenen en compte els vots a les dues preguntes, la força dels “sí-sí” no sembla tan esclatant:

 sí-sí
  47,4 - 53,0
sí-no
  9,5 - 10,6
no
  37,6 - 42,0

La gran majoria independentista es converteix en un 50%. O al revés, la manera de fer la consulta permet que, tenint el recolzament de la meitat dels electors, el suport a la independència aparegui com amplament majoritari. Doncs això, una filigrana.

El problema amb una solució d’aquest tipus és que l’endemà tothom estarà legitimitat per fer-ne una interpretació pròpia. Els del “no” diran que la independència no es pot proclamar amb només el 50%, i tindran raó. Diran que els percentatges són falsos, perquè s’ha eliminat “la competència” a la primera pregunta, i tindran raó. Però també tindran raó els que diguin que el 80% ha donat suport al sí a la segona pregunta, és a dir a la independència.
En fi, que pot acabar passant que la celebració de la consulta no tanqui el debat. I seguim, seguim...

04 de desembre 2013

Rajoy s'apunta al "procés"


Si algú ho dubtava, ara ja ho ha de tenir clar: el govern central ha arribat a la conclusió que el debat sobre la consulta l’afavoreix. Si no, no s’entendria que llencés més benzina al foc cada dia. L’últim bidó és l’informe que suggereix a la Generalitat (suggereix perquè no pot obligar) l’eliminació d’algunes institucions “sobreres”, com ara el Síndic de Greuges, la Sindicatura de Comptes o el CEO. Aquest document només pot entendre’s com una provocació, perquè no té cap possibilitat de convertir-se en realitat. És una pedra més en aquesta guerra dialèctica, on tots dos bàndols intueixen que els afavoreix mantenir la pugna a rocs.

Bé, de fet ara comença a veure’s que a CiU ja no li acaben de sortir els números, però no pot deixar el camp de batalla sense patir una desfeta. Intenta calmar, reconduir el debat cap al terreny central, cap a la moderació, per evitar ser empès per ERC al terreny més favorable als republicans. Però vet aquí que és ara el PP el que llença més fort. Per diverses qüestions. Una, espanyola: el PP ha de mostrar-se fort per aturar la sagnia cap a UPyD (i per donar garanties al “bunker” mediàtic madrileny, rabiós amb el món en general, i amb l’excarceració d’etarres i l'ordago secesionista català en particular). Rajoy necessita aturar aquest front mentre el de la recuperació econòmica no acaba de quallar (l’atur només va bé en xifres interanuals, i això és massa poc).

L’altra qüestió és interna de Catalunya: el PP ha olorat sang, veu la posició de Mas i els seus més feble que fa uns mesos. Saben que la baixada del carro del PSC (empès pels seu germà gran, el PSOE) afebleix molt la posició reivindicativa dels catalans. I sap també que la fermesa de CiU de fa uns mesos s'ha esvaït. Si els nacionalistes ara es mostren més partidaris d’una certa entesa (malgrat que mantinguin la posició de cara a la galeria), és el moment de donar més canya, d’acular-los contra la paret, de no deixar-los respirar.

La paradoxa és que qui està més interessat a mantenir viu el debat sobre “el procés” és ara el PP (a part d’ERC o les CUP, s’entén). Fent-ho aferma la seva posició a Espanya front UPyD i la premsa (ara que el PSOE sembla haver solucionat els problemes al seu pati del darrere), també s’aferma front els dimonis interiors de Rajoy (Aznar i la incombustible Aguirre). De retruc, el PP no deixa l’espai de l’espanyolisme a Catalunya en mans exclusivament de Ciutadans i provoca un corriment de terres: impedeix a CiU baixar del burro, el que en última instància (passi el que passi) beneficia ERC. I, last but not least, afebleix considerablement les opcions electorals del PSC (malgrat el que publicava diumenge El Pais), el que impacta de ple en les del PSOE en les eleccions generals, on l’aportació del vot català als socialistes segueix sent crucial. La consigna a Moncloa és clara: a por ellos, oe!