Dues preguntes, tres respostes i infinites interpretacions

Ja tenim pregunta. O millor dit, preguntes. Dues preguntes, per ser exactes. Una primera d’eliminatòria, i una segona que respon als desitjos d’ERC, amb la independència com a opció. El resultat, doncs, d’un encaix complicat entre les diferents forces (CiU, ERC, ICV i les CUP). Un resultat curiós, amb derivades interessants.

En primer lloc, sense dir-ho, les preguntes insereixen la tercera opció, la d’aquells que no estan per la independència però tampoc pel manteniment del statu quo. Podran votar sí a la primera i no a la segona (punt per a Duran, però sense que es noti).

En segon lloc, la maniobra permet obtenir un majoria esclatant sense que aquesta existeixi realment. És un exercici de gran filigrana política, perquè la situació no era gens favorable per dibuixar una majoria clara. Però ja se sap, els referèndums es fan per guanyar-los.

Amb les dades del darrer baròmetre del CEO (novembre) es possible composar una aproximació dels possibles resultats, en base a les respostes a dues preguntes: quina relació voldria que tingués Catalunya amb Espanya i quina seria la seva intenció de vot en un referèndum per la independència. El professor Jordi Muñoz ha fet uns càlculs molt similars.

Suposem que a la primera pregunta opten pel no aquells que voldrien que Catalunya fos una regió d’Espanya o continués sent una comunitat autònoma. En canvi, el sí el recolzen els que volen una Catalunya independent o una Espanya federal (on Catalunya fos un estat). Els resultat serien els següents:

Primera pregunta, opció a

Sí	66,4
No	33,6

També podria passar que els defensors de l’opció federal que estarien disposats a votar no en un referèndum per la independència acabessin optant pel no també en aquesta consulta. Aleshores els percentatges serien els següents:

Primera pregunta, opció b

Sí	58,0
No	42,0

En qualsevol dels casos, guanyaria el sí. Per tant, en la segona pregunta (només amb aquells que haguessin optat pel vot afirmatiu a la primera), seria lògic creure que els independentistes optarien pel sí, mentre que els federalistes votarien no. El resultat seria el següent:

Segona pregunta

Sí	84,8
No	15,2

Si els federalistes que votarien no en un referèndum per la independència haguessin optat pel no a la primera pregunta, el sí a la segona podria depassar de llarg el 90%.

Tanmateix, quedaria una porció d’electors que no se signifiquen en la pregunta sobre la intenció de vot en un referèndum per la independència. Suposant que tots ells (més de mig milió) votessin que no a la segona pregunta, la força del sí baixaria fins als voltants del 75%.

En qualsevol de les opcions, doncs, el sí a la independència obtindria una victòria amplíssima, que els convocants podrien legítimament reclamar. Ara bé, si es tenen en compte els vots a les dues preguntes, la força dels “sí-sí” no sembla tan esclatant:

sí-sí	47,4 - 53,0
sí-no	9,5 - 10,6
no	37,6 - 42,0

La gran majoria independentista es converteix en un 50%. O al revés, la manera de fer la consulta permet que, tenint el recolzament de la meitat dels electors, el suport a la independència aparegui com amplament majoritari. Doncs això, una filigrana.

El problema amb una solució d’aquest tipus és que l’endemà tothom estarà legitimitat per fer-ne una interpretació pròpia. Els del “no” diran que la independència no es pot proclamar amb només el 50%, i tindran raó. Diran que els percentatges són falsos, perquè s’ha eliminat “la competència” a la primera pregunta, i tindran raó. Però també tindran raó els que diguin que el 80% ha donat suport al sí a la segona pregunta, és a dir a la independència.

En fi, que pot acabar passant que la celebració de la consulta no tanqui el debat. I seguim, seguim...