De debò que això se soluciona votant?

Hi ha una remor que es va fent lloc a l’escenari circense en què s’ha convertit la política. So de timbal mentre el mag posa la mà dins del barret de copa i platerets quan n’extreu el conill. Eleccions! Vet aquí la solució, proclamen cada cop més veus. La idea s’ha anat obrint pas aquests dies, primer com un oferiment a Puigdemont per salvar la cara (?) i ara com la prova irrefutable de la bona voluntat del govern central per aplicar un 155 soft. Les eleccions, se’ns diu, ho curarien tot. Els ciutadans podrien votar (de debò, apunten) i s’escolliria un nou Parlament. Fem cau i net, comencem de zero, tornem a barallar les cartes.

El problema, crec, és que podríem estar barallant i barallant les cartes, però no crec que en surti un resultat diferent. A Catalunya hi ha dos milions d’electors que volen la independència i no es faran fonedissos. És més, si se’ls convoca a unes eleccions acudiran, com van fer fa dos anys. I si acudeixen (tots, no en mancarà ni un) el resultat serà si fa no fa el mateix que el de 2015. És a dir, que tindrem de nou un Parlament amb una majoria favorable a la independència, com tenim ara. Hauran servit per alguna cosa les eleccions?

No hauran servit per solucionar el bloqueig on som des de fa dos anys (o més). Pensar una altra cosa és pur wishful thinking. Pensar que apareixeran de sota les pedres milers de votants no independentistes és pura fantasia. Ja van aparèixer. El 2015 va anar a votar tothom, la participació va ser extraordinària, comparada amb la sèrie d’eleccions autonòmiques. Fins i tot comparada amb totes les eleccions celebrades des de 1977. La participació del 27s se situà al nivell de les grans eleccions generals de 1993, 1996 i 2004. Qui no va participar és que no va poder o que simplement viu tan allunyat de la política que ni en el context més tens s’aixeca del sofà per anar a votar. No hi ha un romanent de votants delerosos de ser convocats.

Ni tampoc és plausible que una part dels que van votar les forces independentistes no comparegui a una nova convocatòria. Molt menys si n’és una que convoca el govern central perquè s’ha atribuït la potestat de dissoldre el Parlament, potestat que l’Estatut (encara vigent, per més que el propi govern català faci veure que no) atorga en exclusiva al president de la Generalitat. A algú li entra a la mollera que en una convocatòria d’aquest estil tots els partidaris de la independència (i tots són tots) no es plantaran davant les urnes? Evidentment que sí que hi aniran.

Creure que una part dels que van votar Junts pel Sí o la CUP el 2015 ara podrien optar per altres opcions és també realisme màgic, o optimisme desmesurat. Al contrari. Si les eleccions se celebren en un context de 155, fins i tot en la versió més soft, amb el govern central només prenent el control dels mossos i dissolent el Parlament, amb Puigdemont i tot el govern in office (i cobrant el sou), és probable que una part del vot que el 2015 no optà per les forces independentistes aquest cop sí que ho faci. Si s’imposa un 155 hard, que impliqui la destitució del govern, o fins i tot si un jutge vol fer punts i engarjola Puigdemont, la possibilitat que una part de votants no independentistes es puguin sumar a un front patriòticodemocràtic pro-autogovern s’incrementaria encara més.

En qualsevol cas, la conjuntura en què se celebrarien unes suposades eleccions repetiria la que es va viure el 2015, de manera que no és esperable que els resultats siguin molt diferents, sinó tot el contrari. Els blocs estan ben definits i no ha passat res capaç de modificar-los. Tot el contrari, el que ha succeït des de 2015 no ha fet més que reforçar els alineaments a una i altra banda. L’única possibilitat que semblava esberlar l’escenari, la declaració unilateral que per un moment va semblar esquerdar el bloc independentista, ha estat ràpidament contrarestada amb l’empresonament delirant de Sánchez i Cuixart, que ha tornat a soldar el bloc. L’opció del 155 no ha fet més que reforçar aquesta soldadura.

Un altre element que contribuirà a repetir els equilibris del 27s és el sistema electoral, que dóna una clara sobrerepresentació en escons a les forces que tenen major implantació a Girona i Lleida, és a dir als independentistes. Per aquesta banda, res de diferent.

Fins i tot, el calc respecte de 2015 pot ser complet perquè la situació en què es pretendrien celebrar eleccions impediria la presentació per separat d’ERC i el PDeCat, tot obligant-los a una reedició del Junts pel Sí. No seria comprensible en un moment on el govern central “dissol” l’autonomia que l’independentisme es presenti en candidatures separades. En aquest sentit, l’operació és perfecte per salvar el PDeCat d’un daltabaix segur, tal i com indicaven totes les enquestes.

Unes eleccions sota el 155 serien tot un regal per la exConvergència i una condemna per ERC i sobretot per Oriol Junqueras, que hauria de cedir la presidència de la Generalitat una altra vegada, i potser hauria de dir adéu definitivament a les seves aspiracions presidencials. Massa sovint els càlculs a llarg termini acaben naufragant per un element que no s’ha tingut en compte.

I un cop celebrades les eleccions, un cop constatat que tot segueix igual, escó amunt escó avall, què? Algú realment creu que les forces independentistes no pactaran si aritmèticament els surten els números? Evidentment que ho faran, i plantejaran un nou full de ruta que serà el mateix que ja van plantejar el 2015. I tornarem a estar igual, exactament igual. O no. Perquè la campanya haurà estat una batalla a mort entre els uns i els altres, que haurà esquinçat una mica més el teixit social, que haurà enrarit una mica més l’ambient. I doncs?

Doncs res. Perquè possiblement no tenen raó els que diuen que això se soluciona votant, perquè comptar-nos ja ens hem comptat, un cop i un altre. I sempre surt el mateix. I podem seguir fent-ho un cop i un altre i un altre, i un cop i un altre i un altre sortirà el mateix. La clau, doncs, no és saber quants som, és reconèixer que cap de nosaltres som prou per imposar-nos als altres. Podem estirar les coses fins a l’infinit, els convençuts seguiran convençuts però seguiran sent incapaços (els d’una i altra banda) per convèncer més gent, per sumar.

L’únic que aconseguirem és que cadascú es convenci encara més de les seves raons, acumuli més greuges, poleixi la seva veritat fins a fer-la lluent, immaculada, pura. Una veritat que lluirà en el seu pedestal, que senyorejarà un camp erm, un país enrunat, miserable, una Catalunya que serà la imatge més perfecta d’aquella Espanya decimonònica on cadascú es creia posseïdor de la raó i les disputes es resolien a garrotades. N’hi ha per aplaudir-los a tots.