15 de novembre 2019

10N: cansament i polarització

Les eleccions generals del passat diumenge poden interpretar-se en base a dos elements: el cansament de part de l’electorat pel fet que fos una convocatòria (una altra) repetida i la polarització de l’escenari polític al voltant de la crisi territorial. Evidentment, hi ha altres interpretacions possibles, tan vàlides com aquesta, o més.

Cansament i polarització no són elements isolats sinó que es relacionen. La polarització d’alguna manera anul·la el cansament, o l’efecte del cansament en els votants. I el cansament, al seu torn, només es dóna entre aquells votants que opten per opcions que no es troben als extrems de l’eix en què s’articula el conflicte polític principal (en aquest cas, la crisi catalana).

Cansament

Si hom mira les dades observa que el cansament s’ha centrat en els votants de l’esquerra i en part del vot a Cs. En el primer cas semblaria evident que el fracàs de la investidura i la consegüent convocatòria electoral ha pesat en una part del vot tant dels socialistes com d’UP. Conjuntament l’esquerra hauria perdut un milió de vots respecte de l’abril. Un milió que hauria anat a parar a l’abstenció, un cop descomptats els tres-cents mil que hauria recaptat Más País, provinents pràcticament tots de PSOE i UP, i concentrats majoritàriament a Madrid.

La desmobilització d’aquest segment de vot de l’esquerra no només s’hauria produït com a resposta a la manca d’acord entre PSOE i UP per fer govern, sinó també pel domini en l’agenda electoral del tema català, un tema que no mobilitza especialment l’electorat d’aquests partits.

El cas de Cs és encara incert, a manca de dades postelectorals, però es podria sospitar que la part del seu vot d’abril que marxa a l’abstenció (prop d’un milió també) es correspon a la facció més moderada, descontenta possiblement amb el gir a la dreta del partit. És interessant, tanmateix, que aquest vot no es transvasi a cap altra formació (els socialistes, per exemple), sinó que prefereixi quedar-se a casa.

Aquest moviment, juntament amb la desafecció de part del seu vot i la manca d’atracció significativa entre el votant d’UP, explica el fracàs de l’estratègia del PSOE en aquestes eleccions repetides, que l’havia de portar a consolidar una posició més forta de cara a una propera investidura.

Polarització

Com s’observa amb les dades, el cansament no ha afectat els partits situats als extrems del tema principal al voltant del que ha girat la campanya d’aquesta convocatòria, la crisi territorial. Ni les forces independentistes catalanes ni la dreta espanyola s’han vist afectat pel cansament inherent a una convocatòria repetida (només Cs l’ha patit, i ja hem dit que possiblement fos la part menys extrema del seu vot).

La polarització de l’escenari, que ha anat creixent al llarg de la campanya arran de la sentència del Suprem i els aldarulls posteriors, ha blindat el suport als partits amb una posició més nítida respecte de la crisi catalana. Ni els independentistes ni la dreta han patit una desmobilització significativa del seu vot d’abril.

Tanmateix, la polarització ha tingut dues conseqüències en aquests grups de partits. D’una banda, ha provocat una esllavissada de vot cap a les opcions més radicals dins de cada bloc. De l’altra, ha impermeabilitzat les fronteres dels blocs. Expliquem-ho.

Radicalització intra-bloc

Tant entre les formacions de la dreta estatal com entre les independentistes s’observa un patró similar en aquesta convocatòria respecte de l’abril. A la dreta s’aprecia un increment del suport a Vox (gairebé un milió de vots nous), que prové clarament de Cs i potser del PP. És un moviment que respon a la sentència del TS i tot el que ha vingut darrera. Les dades de les enquestes preelectorals són molt evidents. Abans de la publicació de la sentència s’observava un cert retorn del vot des de Vox al PP, un moviment coincident amb la naturalesa repetida de les eleccions i que apuntava a un escenari similar a la repetició de 2016: reforçament del partit principal del bloc (“vot útil”). Un cop es fa pública la sentència, però, el doll de vot que anava de Vox als populars s’atura i desfà el camí. És aleshores quan les estimacions del PP s’estanquen i Vox comença a pujar meteòricament. Els ultres no només recuperen el vot que els estava marxant, sinó que comencen a rebre vot de Cs de manera exponencial (també, però menys, del PP).

Entre les forces independentistes també s’observa un moviment similar. La CUP, que concorria per primera vegades en unes eleccions generals, es beneficiava del transvasament de vot provinent d’ERC. En part és un vot de retorn, que no havia optat pels cupaires a l’abril senzillament perquè no es presentaven, però també és un moviment nou, de vot d’ERC que comença a veure en la CUP una opció més sòlida, més radical, en el context generat arran de la sentència. D’aquest moviment també sembla treure’n profit JxCat, el que provoca que el vot d’ERC caigui, incapaç de frenar la fuga a la CUP i de penetrar en l’espai de suport dels ex-convergents.

Impermeabilització dels blocs

A ERC, i al conjunt de l’independentisme, també l’afecta la segona conseqüència de la polarització: la impermeabilització de la frontera del bloc. Les dades no mostren un transvasament sòlid cap a l’independentisme des dels comuns. Els prop de setanta mil vots que perden semblen engruixir l’abstenció, tal i com li passa a UP al conjunt d’Espanya. Semblaria clar que la polarització, l’augment de la tensió els dies posteriors a la publicació de la sentència, hauria tingut un efecte de tancament del bloc independentista, tot impedint-li créixer en espais propers. El conjunt del vot a les forces independentistes només ha crescut set mil vots des de l’abril, de manera que la millora del seu resultat en termes de percentatge sobre vot vàlid no es deu a un increment real dels seus suports sinó al descens del vot, per la desmobilització dels seus contrincants (clarament l’esquerra i Cs).

Als independentistes els ha passat el mateix que al PSOE. Els espais que podrien haver sumat han preferit marxar a l’abstenció que transvasar-se. De la mateixa manera que això posava en dubte ‘estratègia socialista, també suposa un pas enrere de les forces independentistes, que preveien que la publicació de la sentència els suposaria una oportunitat (esperada durant dos anys) d’incrementar el seu suport (“ampliar la base”) en aquells sectors que, tot i no compartir l’objectiu final, sí que es mostraven d’acord amb el suport als presos i en contra de la judicialització del “procés” (netament, els comuns). És difícil preveure un escenari millor per a l’independentisme per incrementar significativament el seu suport més enllà dels seus límits.

La "síndrome d'ERC"

L’escenari que ens deixa aquesta convocatòria compta amb menys possibilitats per a les solucions que el que teníem després de les eleccions d’abril. La repetició electoral ha jugat en forma d’embut, reduint les possibilitats de desbloqueig. D’una banda, perquè l’increment de suport a les opcions més radicals deixa poc espai retòric a una entesa De l’altra, perquè el pes dels radicals al Congrés resta pes a les opcions que podrien entrar en el joc de l’acord.

Un tercer element sembla clau. El transvasament dins dels blocs de les opcions moderades (si considerem el PP moderat, en qualsevol cas més que Vox) cap a les extremes situa les primeres en una posició difícil, ja que qualsevol moviment cap a la moderació els podria suposar una nova minva de suport. És clarament el cas del PP respecte de Vox. Però també l’és d’ERC respecte de la CUP i JxCat. D’aquí que els republicans no ho tinguin fàcil per entrar al joc de les negociacions per facilitar una investidura (ni tan sols amb UP al govern).

ERC ha sofert una bona esgarrapada a la Catalunya interior, precisament allí on es disputa l’hegemonia en el camp independentista. Els republicans no aconsegueixen l’objectiu que es van marcar al llunyà 2003 i que van acariciar a les europees de 2014 (l’any que ho va canviar tot). En aquelles eleccions ERC va veure que era possible convertir-se en la forca dominant en el camp independentista i aquest ha estat l’objectiu que han perseguit des d’aleshores. Per fer-ho, havien de poder obrir forat amb els ex-convergents, un forat evident i sostingut, però no ho han aconseguit. A les autonòmiques de 2015 van haver de claudicar i fer coalició (Junts pel Sí), al 2017 Puigdemont els va guanyar la partida, a l’abril semblava que tornaven a deixar JxCat a distància però a les europees d’un mes després altre cop Puigdemont els va superar. Aquest cop han vist com disminuïa l’avantatge aconseguit fa sis mesos, i JxCat es mantenia i fins i tot avançava, aparentment immune a l’aparició de la CUP.

El fantasma del 21D persegueix ERC i la bloqueja, bloquejant al seu torn l’arena espanyola i la catalana.


* aquest text és la versió escrita de la meva intervenció a la taula rodona d'anàlisi dels resultats del 10N que es va fer el dijous 14 de novembre, organitzada per l'ICPS i el Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs.

5 comentaris:

  1. Si no m'erro, el vot independentista també baixa respecte el 28A. Si sumem els 113.807 vots que va treure el Font Republicà a ERC i JXCAT, sumen més el 28A que ERC, Jxcat i CUP el 10N. Hi ha vora d'11.000 vots de menys i no 7000 de més. En aquest sentit la sentència tampoc els ha fet créixer.
    A part d'aquest detall, comparteixo en bona mesura el teu anàlisi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb les dades del web del ministeri d'interior, a mi em surt que el conjunt de forces independentistes obtenen 7.077 vots més que a l'abril.
      Gràcies pel comentari, Albert

      Elimina