04 de juny 2020

La política de zero



Els últims dies, a remolc de la tensió creixent a l’arena parlamentària espanyola, han aparegut uns quants articles sobre la polarització política (aquí i aquí). Sembla nou, com si l’amansiment de l’epidèmia de la Covid-19 hagi comportat automàticament un increment de la bronca a la política. Arriba l’hora de passar comptes, o millor, arriba l’hora d’inventar-se un joc nou ara que el que tenien ja no dona més de si. La política com a joc privat, amb regles particulars i amb dret d’admissió. Un joc que fa servir elements de la realitat però que respon a lògiques pròpies, massa sovint alienes als problemes dels “de fora”.

Són els mecanismes interns del joc polític els que empenyen a la polarització del actors: la immediatesa, l’aparició de nous actors amb discursos i plantejaments més radicals, que estiren dels partits més centrals, la competència descarnada per l’electorat en segments diferents i simultanis, la pressió de les xarxes socials i el seu gust per l’estridència. Tot fa que la política sigui cada cop més tensa i agressiva.

Però imputar aquest increment de la polarització exclusivament a la política és veure només una part de la història. Fa temps que la política ha deixat de guiar les societats, de definir-les. La política, la confrontació política, no és el vector principal de la Història (amb majúscules) sinó una força més, i potser no la més poderosa. D’aquí que la política més que dirigir, s’adapta als temps, s’acomoda a una realitat que és incapaç de definir, que li ve donada per l’acció d’altres forces més poderoses que queden fora del seu control.

Entès així, la tensió política seria una reacció de la creixent tensió social, i no a l’inrevés. Evidentment, ambdues no serien autònomes. L’increment de la tensió a la societat repercuteix sobre la política, i aquesta, polaritzant-se, ajuda a la polarització del conjunt de la societat. Un cercle, probablement viciós.

Fa temps que les enquestes mostren un increment de la crítica envers els actors polítics (no només els partits i els dirigents, també les institucions). Aquest augment de la crítica es concreta en l’empitjorament de les notes que els electors atorguen als governs, als líders i a les institucions. La tendència és ben visible des de l’esclat de la crisi financera global fa dotze anys, i no s’ha recuperat totalment. L’interessant d’aquest empitjorament de les valoracions i la confiança d’institucions, governs i polítics és l’element que el produeix: un increment desbocat de qualificacions de zero.

En la sèrie dels baròmetres del Centre d’Estudis d’Opinió, per exemple, s’observa un empitjorament de la valoració del govern de la Generalitat. A les últimes enquestes, la mitjana de valoració del govern en una escala de 0 a 10 no arriba al 3,5. Si s’observa l’evolució de les notes concretes que atorguen els entrevistes, es veu un increment dels que qualifiquen la gestió governamental amb un rotund zero. Al març gairebé un de cada quatre.

A les mateixes enquestes, un de cada cinc entrevistats contesten amb un contundent zero quan se’ls demana quin grau de confiança tenen en els “polítics catalans”, no en un de concret sinó a tots ells en grup. La tendència a atorgar zeros en aquesta pregunta ha crescut de manera pràcticament ininterrompuda des de l’inici de la sèrie, el 2006. Llavors els zeros representaven un esquifit 5,6%. La dada s’ha quadruplicat en els catorze anys de baròmetres.

A la sèrie de sondeigs anuals de l’Institut de CiènciesPolítiques i Socials, que abasta des de principis dels noranta, també s’hi observa el mateix fenomen. Els últims deu anys viuen una eclosió de les puntuacions més negatives quan es demana als enquestats que expressin la confiança envers les principals institucions o que valorin la tasca dels dirigents dels partits polítics.

El mateix pot veure’s a les sèries del Centro deInvestigaciones Sociológicas. A la pregunta de si votaria un determinat partit, cada cop són més els enquestats que declaren que no el votarien “mai” (és a dir, zero a l’escala de zero a deu). Certament, l’aparició d’alguns partits afavoreix el fenomen, ja que tant Unidas Podemos com Vox són formacions que conciten opinions molt extremes, però el fenomen és global i també afecta els partits tradicionals, PSOE i PP.

Hi ha una diferència qualitativa entre valorar pitjor partits, governs, institucions, lideratges i atorgar-los un zero. Posar un zero ens diu quelcom que va més enllà de la crítica o l’expressió de desgrat. Donar un zero és una abominació total, sense matís. És no reconèixer en l’avaluat cap mèrit, és mostrar-hi una desconfiança absoluta.

Són els polítics culpables d’aquesta situació? Són ells, amb la seva polarització, els que han creat aquest ambient? És l’aparició de partits situats en posicions més extremes els responsables d’aquest panorama tan tens? Les dades no ho semblen indicar, perquè l’increment dels zeros és anterior. Anterior al procés, anterior al canvi en el sistema de partits a Espanya.

La polarització política podria ser el producte d’una polarització social anterior en el temps, que vindria d’una opinióque només concep sentiments i expressions dicotòmiques, de sí o no, blanc o negre, uns i zeros, lovers i haters. Una societat de la que el terme mig, l’escala d’opcions, ha desaparegut. Una societat que només entén la condemna total o l’absolució angèlica. Estàs amb mi o contra mi. Una societat d’afirmacions rotundes, de judicis sumaríssims, d’invectives llençades a través de les xarxes socials.

En aquest sentit, la política no hauria fet altra cosa que adaptar-se a aquest escenari. I fent-ho, alimentar-lo. Així s’entendria la fal·lera pels referèndums i per les eleccions plebiscitàries, és a dir pels esquemes de blanc o negre, amb mi o contra mi. D’aquí també les adhesions militants i els odis fanàtics, l’ús quotidià de mots forts, com “feixista”, engegat a tort i a dret i en direccions diverses.
La polarització és la manera que té la política de respondre a una realitat que ha canviat. Cada cop el gruix dels moderats en la societat és menor, i cada cop són més els que s’ubiquen en una posició extrema (que, a més, ressona més fort en uns mitjans -i no només les xarxes socials- que també s’han anat adaptant a aquesta nova realitat).

L’augment dels zeros és un indicador d’aquesta polarització de fons, que no només fa que la política es radicalitzi (o millor, que la radicalització tingui més rèdits dels que tenia abans), sinó que provoca que aquesta visqui en un estrès permanent. Les dades de les enquestes de l’ICPS ho deixen clar: als anys noranta i primers dos mil els governs, els dirigents i les institucions es movien sobre un escenari on sovintejaven, a part de les notes favorables, els quatres, és a dir, un gruix que no era de suport, però tampoc no mostrava un antagonisme total.

Ara, aquests cada cop són més, i els que donaven notes de quatre cada cop són menys. El marge d’error dels governs i dels polítics és mínim, com ho és el marge de confiança que s’atorga a les institucions. Polarització, desconfiança i pressa. D’aquí la fragilitat del nostre entramat democràtic, l’escàs marge per al acord entre direccions que es mouen sota l’estreta vigilància dels puritans, o que directament estan formades per puritans.

foto: eldia.es

Cap comentari:

Publica un comentari