14 de juliol 2020

La nova política continua ben viva



Els resultat de les eleccions a Galícia i Euskadi han dut a molts a donar per morta la nova política, nascuda l’estiu de 2014 amb l’aparició fulgurant de Podemos en la convocatòria europea.

Els resultats d’aquest diumenge, amb l’esfondrament del vot de Podemos tant a Galícia com al País Basc, haurien suposat el punt final d’un cicle de sis anys d’efervescència política, des de la irrupció dels “nous” en l’escenari electoral, el seu triomf i consolidació a les municipals i generals de 2015, i la seva decadència quatre anys més tard, que acabaria en els últims compassos del cicle, aquest diumenge.

Igual que les convocatòries de 2016 a Galícia i al País Basc van refermar la irrupció de Podemos a l’escenari electoral, aquestes del 12 de juliol n’han constatat el declivi, que ja venia anunciant-se en cadascuna de les conteses de l’any passat. En ambdós territoris les dades són més que explícites: el 2015 les candidatures de Podemos, sorgides aparentment del no-res, es van enfilar a les primeres posicions. A Euskadi van ser la llista més votada a les generals de 2015 i 2016. A Galícia van desplaçar els socialistes a les generals i autonòmiques.

Quatre anys més tard, la seva estrella declinava. Superats altre cop pels socialistes a les generals i esfondrats a les municipals i autonòmiques. La primavera de la nova política hauria durat cinc anys escassos.

Ara bé, assimilar la nova política al vot a Podemos (i a Cs també) és una simplificació. La nova política va més enllà dels resultats d’un(s) partit(s) concret(s). És una manera de participar electoralment, diferent del vot convençut, persistent, quasi fidel, d’ona llarga, que havia dominat l’escena electoral fins, precisament, l’aparició dels nous partits.

La nova política és l’expressió d’un nou elector, que té una manera de captenir-se electoralment diferenciada dels electors antics. És un fenomen que va lligat al relleu generacional, és a dir a l’emergència de les noves generacions crescudes en democràcia, habituades a un ritme vital diferent, amb valors i actituds diferents.

És en aquest sentit que cal dir que el que va passar diumenge no enterra la nova política, sinó tot el contrari, n’és un exemple paradigmàtic. En el fons, no contradiu el que succeí el 2015, no l’anul·la, el confirma. Demostra que la nova política segueix entre nosaltres, que és ben viva.

L’ensulsiada de Podemos, la fugida massiva dels seus votants, forma part de la lògica de la nova política, no la contradiu. És un vot que actua mogut per la conjuntura, sense lligams de fidelitat a cap organització. És un vot lliure, quer tria entre les diferents opcions en funció de la capacitat d’aquestes per capturar la seva atenció, per il·lusionar-lo. Si això no es produeix, si el votant no se sent il·lusionat, seduït, per cap partit, recala a l’abstenció, a l’espera d’una nova il·lusió, d’un nou moment de comunió (de subidón).

Aquest és un vot de novetat, delerós per les coses noves, que trenquen la monotonia d’un escenari polític que es percep com a fossilitzat, que no pertany als fills de la democràcia sinó als seus pares. La cerca de noves coses, de propostes diferents, transgressores fins i tot, és un dels motors d’aquesta nova política. Però és una cerca constant, de tal manera que el que podia semblar nou i trencador fa quatre anys ara ja ha quedat obsolet i ja no provoca el hype, les ganes, la sensació d’estar fent quelcom important, de participar en una transformació radical. La nova política és la dels fanàtics efímers, votants extraordinàriament convençuts, entusiastes, però no fidels, no persistents.

D’aquí també la seva extraordinària volatilitat. És un vot que tendeix a decidir-se a l’últim minut i en funció d’elements inestables. Aquest cop a Galícia part del transvasament de vot de En Marea al BNG s’ha anat produint, decantant, durant la campanya, i especialment els últims dies.

La nova política no ha desaparegut perquè és el vot del nostre temps, un producte de la societat actual: ràpid, voluble, desencantat i alhora fascinat, acostumat a la tria constant, hooligan momentani, que busca l’autenticitat, la novetat i el trencament amb l’autoritat, més estètic que de fons. Un vot que demanda una recompensa immediata i que no entén el compromís més enllà de l’”aquí i ara”.

Les eleccions de diumenge no són el rèquiem de la nova política. Al contrari, són la constatació que està més viva que mai.

foto: elindependiente.com

Cap comentari:

Publica un comentari