No tan inevitable

El govern Rajoy ha volgut “vendre” les seves retallades com a inevitables. En la seva compareixença compungida, cartoixana, que contrastava amb l’actitud de “barra brava” de la bancada popular, el president va dir vàries vegades que no ho feia per gust, que s’hi veia obligat, que si fos per ell... però, afegia seguidament, no hi ha altre sortida, no hi ha alternativa, jo faig el que he de fer (una de les típiques sentències marianes, com allò de governar “como Dios manda”). Però és mentida. El PP ha aprofitat el terrabastall de les retallades per “colar-nos” una reforma profunda dels fonaments de la nostra societat que no respon a la inevitabilitat que el govern vol vendre, ni a les imposicions de la pèrfida Europa, sinó a una tria conscient, ideològica. El rescat bancari (sense contrapartides, De Guindos dixit) el paguen uns i no altres. Assalariats, petit comerç, aturats, emprenedors, autònoms funcionaris. Aquests són els col·lectius que afrontaran la part del lleó de l’ajust. Era inevitable? No, de cap manera. Es podia haver repartit la càrrega de forma diferent, però ha estat decisió del govern fer-ho així. És una decisió, per tant, política, conscient i premeditada, no fruit de la improvisació ni de la urgència.

El conjunt de les “reformes” (les anunciades i les que van “aparèixer” dissabte al BOE) deixa anar un tuf de dreta rància: els aturats són uns mandrosos i cal que se’ls castigui, la cultura és un luxe (i els artistes uns vividors), la universitat només pels que estudiïn (si després no troben feina és que no s’ho han treballat prou, o que són mandrosos, ergo aturats, ergo cal que se’ls castigui...), sobren regidors (bàsicament perquè els partits petits han de quedar fora del sistema i garantir les majories del PP), cal controlar els municipis, que són nius de corrupció (alguna cosa deuen saber sobre el tema), els funcionaris són uns penques (a la foguera també!), els emprenedors són el futur (però els pugem l’irpf al 21%), tenir feina és un luxe (així que ja pots estar content), la paga de nadal no és un dret, és un regal, les vacances ja no diguem, i la pensió encara més. Ara bé, si hom ha defraudat, l’Estat li atorga el pedró i té butlla, si s’ha construït una casa en sòl públic arran de mar, se li legalitza, si s’és un alt directiu d’una empresa important, el ministre De Guindos té a bé “demanar-li un gest” (són paraules textuals) per a què moderi les seves retribucions.

No, aquest paquet de retallades no era inevitable. És ideologia pura i dura, en la millor tradició dels governs conservadors (a cop de BOE). Què es pretén? El desmuntatge social. És una decisió que té una finalitat política, que busca un canvi social, crear una societat nova. “El neoliberalismo cañí ha alcanzado sus últimos objetivos”. Però això no s’ha acabat, sinó que no ha fet més que començar. Ara és més veritat que mai l’eslògan de som el 99%: assalariats, pensionistes, aturats, estudiants, autònoms, comerciants, petits i mitjans empresaris, funcionaris. Som el 99% i pretenen que paguem els plats trencats de l’1%. Dijous tothom al carrer. Som el 99% i, tant si volen com si no, ens hauran d’escoltar.