El govern central ha recalculat el dèficit públic de l’any passat i li ha sortit un 8,5%. Sorpresa! Han sonat totes les alarmes i ja s’han llençat les gossades a la recerca dels “culpables”. Les comunitats autònomes! Ah, quin gran boc expiatori. Munició per a la “renacionalització”. Les comunitats autònomes, és clar. Tenen transferides les competències més oneroses (sanitat, educació) i un sistema de finançament (totes? No, menys Euskadi i Navarra) que les té permanentment escanyades. Solució? Un sistema de finançament millor? No! tornar a l’Estat les competències transferides. Quina gran jugada.
Però no és només això. Si enlloc de buscar culpables del dèficit ens entretinguéssim una mica a buscar el perquè del dèficit, no ens atabalaríem tant. Perquè la cosa és neta i clara. Hi ha dèficit perquè s’ingressa menys del que es gasta, no? Senzill. Els ingressos d’on venen? Dels impostos. I els impostos, d’on surten? Principalment de l’activitat econòmica. I doncs? Si no hi ha activitat econòmica...
Però n’hi ha més. La part del lleó de la despesa pública són prestacions. Prestacions per atur, per jubilació, despesa sanitària i educació, més els salaris de tot el personal que es cuida d’això. Si no hi ha activitat econòmica no només se’n ressenten els ingressos, sinó que també afecta la despesa. O què és, sinó despesa, el cost de l’atur? I amb cinc milions d’aturats no és una despesa menor. I amb una població envellida que reclama (com són!) pensions, suma que segueix. I si la part dels ingressos se sustenta en els impostos sobre una massa salarial que s'esllangueix...
Però n’hi ha més. La part del lleó de la despesa pública són prestacions. Prestacions per atur, per jubilació, despesa sanitària i educació, més els salaris de tot el personal que es cuida d’això. Si no hi ha activitat econòmica no només se’n ressenten els ingressos, sinó que també afecta la despesa. O què és, sinó despesa, el cost de l’atur? I amb cinc milions d’aturats no és una despesa menor. I amb una població envellida que reclama (com són!) pensions, suma que segueix. I si la part dels ingressos se sustenta en els impostos sobre una massa salarial que s'esllangueix...
La situació de crisi és tan forta que ni tenint, com tenim, unes prestacions d’atur raquítiques i unes pensions de misèria (la majoria), no podem dominar el dèficit. Per quadrar els comptes en la situació actual, amb l’economia pràcticament aturada, hauríem d’eliminar de soca-rel els sistemes de protecció, tot conjugant-ho amb l’acomiadament d’uns quants (milers de) funcionaris. Aleshores sí, aleshores ens quadrarien els números. El preu? És el de menys. Simples "danys col·laterals". Una societat de miserables, uns serveis públics de misericòrdia i, això sí, un Estat miraculosament sanejat, escrupolós, clenxinat i emmidonat, llest per passar l’examen del dèficit zero. I què? Ens plourien els milions en crèdits del mercat internacional? Seríem nomenats “PIG del semestre” per les agències de rating? És que li plouen els crèdits a Grècia, que ja ha fet bona part d’aquest camí? No. Acabar amb l’escarransit Estat del Benestar que tenim, desmuntar la sanitat i l’educació públiques, renunciar als sistemes de protecció, ens salvaria, com a molt, de rebre un calbot dels mercats. Però desenganyeu-vos, no ens trauria de pobres. Tot al contrari.
Una nota final. Ahir el gran mestre Joan Tugores deia a la ràdio que si l’esforç que hem fet el 2011 en retallades només ha servit per reduir vuit dècimes el dèficit, potser ens podríem començar a plantejar que aquesta no sembla ser la solució (fins i tot en una anàlisi grollera de comptabilitat simple de cost-benefici, que és el que sembla que s'estila ara). Oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada