La casta

Així és com a Itàlia s’anomena el que aquí diem “la classe política”. Se li diu casta perquè és un grup de privilegiats que no rendeixen comptes a ningú, que gaudeixen de prebendes i de privilegis que no estan a l’abast de la gent “normal”. La casta és la nova aristocràcia, diletant, ocupada només a preservar el seu status de privilegiats.

Aquí no hem arribat tan lluny, tot i que fem passes decidides en aquesta direcció. La notícia dels diaris d’avui, per exemple. El govern central indulta els condemnats pel “cas Treball” que afectava dirigents d’Unió Democràtica i algun empresari “amic”. No hauran d’anar a la presó. Tot quedarà en una multa de pocs milers d’euros. Peccata minuta. Res que no es pugui solucionar. Fins i tot és possible que la multa l’acabi pagant Unió, o que facin una col·lecta entre els militants, ja se sap, la solidaritat en aquests casos és molt ben valorada.

L’indult és una gràcia a disposició exclusiva del govern central. No tothom el pot obtenir. De fet, és una mesura excepcional que només es concedeix en casos puntuals. La gent “normal” no obté l’indult. Només l’obtenen aquells que se’l poden “pagar”. No cal que sigui amb diners, evidentment. Amb influències, amb favors, amb reciprocitat parlamentària. Quant li ha costa a Duran aquest indult? El suport explícit a la reforma laboral? Una traveta d’última hora al pacte fiscal? Un “quid pro quo” judicial (ja se sap que sempre és possible anar a dinar amb un jutge per a que miri “amb carinyo” algun cas “especial”...)?

El benefici de l’indult és un privilegi reservat a “la casta”. I no només la política, s’entén. L’últim govern socialista, en el seu últim consell de ministres, quan ja havia perdut les eleccions i estava en funcions, va decidir atorgar la gràcia a Alfredo Sáenz, segon del Banc Santander. Res, un delicte menor, una nosa que feia que els mercats no tinguessin prou “confiança” en el sistema financer espanyol. Doncs indult i s’ha acabat. El preu? No el sabem, però segur que n’hi va haver. Ningú no dóna res a canvi de res. “Perro no come perro”, és la màxima de la casta. I “no mosseguis la mà que et dóna de menjar”, una altra.

La diferència amb altres temps és que avui la política és un gran aparador. Tot es veu. És impossible tapar-ne les vergonyes o dissimular-ne les arrugues. I el més trist és que se’ls en fum. El desvergonyiment senyoreja la política. El menyspreu vers el ciutadà és la norma, la manca de respecte, la idea que el votant és profundament estúpid i que “traga” amb tot el que li donen. I després s’estranyen de l’allunyament i de la ràbia i parlen de “recuperar la política”, sense ser capaços de fer una anàlisi mínimament crítica del seu capteniment.

No són els mercats el que posa en perill la democràcia. Als mercats, la democràcia no els importa. Els que estan posant en perill la democràcia són precisament els seus actors principals, més pendents d’agradar els que manen que als que els han donat suport, entregats al joc privat del poder del que només participen els que estan “in”, dels favors mutus, dels copets a l’esquena, dels “tu ja m’entens”, de l’ús arbitrari del diner públic pel benefici particular (ja se sap, “el que és de tots no és de ningú”), dels salts en perxa de l’àmbit públic al privat vorejant els límits legals, “amiguito del alma”.