Rien ne va plus

Gran metàfora d’aquesta pàtria nostra la que publiquen avui els diaris (http://www.lavanguardia.com/economia/20120222/54258244129/govern-ofrece-terrenos-viladecans-instalar-eurovegas.html). Sembla ser que el megacasino Eurovegas es construirà a Viladecans, allí on havia d’anar el flamant parc de la indústria aeronàutica, cridat a ser la punta de llança del canvi de model industrial. D’això se’n diu tancar el cercle (i no precisament el virtuós). Finalment, Catalunya ha aterrat, ha deixat enrere els somnis i ha decidit instal·lar-se en el malson. Allí on s’havia de crear un centre d’atracció d’indústria “del coneixement”, d’economia “d’alt valor afegit”, on treballessin els millors enginyers sortits de les universitats que tan graciosament hem finançat entre tots, acabarà acollint un immens complex de ciment on creueristes de tot el món es deixaran els diners (que gràcies a una legislació favorable, sortirà immediatament cap a algun paradís fiscal), deixant aquí les engrunes d’uns salaris de misèria per a uns quants privilegiats, llicenciats universitaris que donaran gràcies a Déu i al govern per oferir-los la possibilitat de ser cambrers, crupiers o mossos amb contracte temporal. Magnífic. Era això, el canvi de model productiu? Era aquest el brillant futur? La gran innovació catalana és afegir al “sol y playa” la ruleta? És aquesta l’“aposta per un turisme de qualitat”? Potser que no calia donar tantes voltes per acabar aquí, oi? Ara bé, potser sí que gràcies al megacasino El Prat serà finalment un hub intercontinental. I potser sí que el sector de l’”oci adult” disseminat al llarg de l’autovia de Castelldefels se’n beneficiarà (tot i que no cotitza i no fa créixer el PIB). I potser sí que millor tenir cent mil cambreres, porters, netejadors, aparcacotxes i mossos que carretegen maletes, que cent mil aturats (que, a més a més, costen un dineral a la caixa comuna). Però per arribar aquí no calia universalitzar els estudis superiors, ni malbaratar recursos fent que els “pobres” estudiessin, ni cansar les famílies fent-les aguantar els fills a casa mentre estudiaven màster rere màster. Només calia seguir el full de ruta dels Plans d’Estabilització de 1959: “sol y playa” i treball de baixa qualitat i (sobretot!) barat. En mal moment ens vam desviar de la recta via i vam creure que podríem ser un país europeu, amb una massa laboral formada, indústries competitives, recerca i innovació, talent... Tot allò que, vist des d’avui, fa riure (o plorar). No us equivoqueu. La nostra fita és ser Marroc! És el destí que sempre ens ha tingut reservat l’elit econòmica del país, feliç de tornar als vells bons costums: reforma laboral salvatge i càrregues policials. Si és que ho volem tot, sanitat i educació públiques i de qualitat, com si no ens adonéssim que el nostre destí és seguir sent un país de pandereta. O de tenora, que fa més de casa.