Clima favorable

Arran de la sentència que inhabilita el jutge Garzón, tres reflexions. La primera, que és una sentència “de família”, una venjança privada. Els jutges són humans. N’hi ha molts que li tenien jurada a Garzón. Per enveges, gelosies, alguna trepitjada de peu... Segurament Garzón no ha estat un sant (per molt encens que li llencin els que el volen beatificar en vida... o convertir-lo en màrtir). Segurament ha deixat algun damnificat, algú que li envejava la posició de “jutge estrella”. Algú que, davant la possibilitat d’”empurar-lo” no ha deixat passar l’oportunitat (“ara veuràs”), i segurament ha forçat tot el que ha pogut els procediments per asseure’l a la banqueta i condemnar-lo. Amb Garzón hi havia ganes, es notava.

Però a més de les baixes passions dels jutges com a part de l’espècie humana, també hi ha jugat un paper la ideologia. La carrera judicial a Espanya està trufada d’ultres, i el Tribunal Suprem n’és potser el millor exemple. Si fins i tot un govern tan “radical” com el de ZP va haver de nomenar un president del poder judicial com Carlos Dívar, un devotíssim catòlic de l’Opus Dei. El que s’ha produït a la societat espanyola en els últims quinze anys s’ha donat amb més força en el món judicial: els conservadors no només han guanyat la partida, sinó que han arraconat del tot els progressistes. Algú recorda Jueces por la Democracia? Quina mitjana d’edat tenen els progressistes de la carrera judicial? Hi ha una estratègia des dels corrents més ultres del catolicisme per ocupar les places de jutges i magistrats, i a fe que ho estan aconseguint. El poder judicial és l’última reserva de l’extrema dreta. I part d’això hi ha a la sentència contra Garzón.

La segona reflexió es refereix al cas Gürtel. Què en quedarà? Amb les proves aconseguides amb les gravacions inutilitzades, tinc la sospita (digueu-me malfiat) que s’ha introduït al procés un element que pot servir de sortida per als acusats. Si unes proves no valen, qui pot assegurar que la resta sí? I anar-hi anant fins a l’arxiu de la causa per manca de proves. O com a mínim, la seva prolongació en el temps, mentre els acusats van sortint de la presó amb fiances rebaixades (com ha passat amb el número dos de la trama, Pablo Crespo) i qui dia passa any empeny, i quan arribi la sentència ja els trobarà a tots al Brasil (o a Belice).

I aquí ve la tercera. Malgrat que la justícia té a gala estar per damunt del bé i del mal, no pot escapar-se de la conjuntura. I no és estrany tot el que està passant. I en part s’explica pel “clima favorable”. Exacte, hi ha un “clima favorable” per tot el que passa. Un “clima favorable” que explica l’absolució de Camps, que explica que no es tanqui el judici contra Garzón pels crims del franquisme (malgrat que els únics que segueixen acusant-lo són els de Manos Limpias), que explica també que la fiscalia de l’Estat no recorri l’absolució de Camps (“amiguito del alma”) o que el ministre de Justícia (el “moderat” Gallardón) doni carta blanca als jutges per autogovernar-se sense l’emprenyadora tutela de les institucions democràtiques. No dic que la victòria del PP sigui directament responsable de la condemna a Garzón, però sí que ha creat aquest “clima favorable” al sobreseïment d’alguns processos “enutjosos” per a la majoria governant i per un cert “reordenament” (és a dir, un retorn a l’”ordre”) dels pesos en l’àmbit judicial. Coses que en la situació anterior no s’haguessin produït, precisament perquè mancava el “clima favorable” que es dóna ara.