La “jefa”

Els últims esdeveniments de la política espanyola tenen nom i cognom: Rosa Díez. Ella és a l’origen de les preses de posició dels dos partits grans en les últimes setmanes. Díez ha aconseguit que PSOE i PP ballin la música que ella toca, que corrin a la cursa per definir qui és més espanyol. Certament, la situació a Catalunya l’ha ajudat, però no és menys cert que ella i la seva UPyD (seva en el sentit més literal del terme) han sabut situar-se al centre de l’escenari estatal i fer que tothom li balli l’aigua i li rigui les gràcies. I això amb només cinc diputats i poc més d’un milió de vots.

Que Rajoy es trobés diumenge passat els seus joves de Nuevas Generaciones cantant el futbolístic “yo soy espanyol, espanyol, espanyol” és culpa de Rosa Díez. El PP ha estat el primer a apuntar-se a l’estela de la líder d’UPyD. En part perquè els plantejaments de Díez lliguen amb els plantejaments tradicionals dels populars, però també perquè les enquestes demostren que UPyD és la principal beneficiària de les pèrdues dels de Rajoy. Segons l’últim CIS d’octubre, el 4% dels votants del PP de 2011 ara optarien per Díez. En percentatge semblen pocs, però representen prop de mig milió de vots. A més, hi ha més de dos milions de votants populars indecisos, que podrien estar temptats d’optar pel discurs nacionalista sense complexos d’UPyD. Si ho fessin, la victòria popular a les propers eleccions estaria seriosament compromesa. D’aquí que el PP es llenci de cap a competir per aquest espai.

El tema, de fet, no és nou. El 2008 Díez ja va demostrar als de Rajoy com se les gastava. Dels tres-cents mil vots aconseguits per UPyD en aquella convocatòria, pràcticament la meitat venien del PP (segons l’enquesta postelectoral del CIS), i pràcticament tots els recollia a la comunitat de Madrid, on els de Díez aconseguien fer-se un lloc donant veu a la denúncia de la reforma estatutària catalana.

El 2011 va ser el PSOE la víctima de l’ascens d’UPyD. Mig milió de vots socialistes haurien anat a engrossir les arques de Díez i els seus (CIS postelectoral 2011), el que suposa pràcticament la meitat del resultat d’UPyD en aquella convocatòria. I tot i que ara el PSOE només cediria a UPyD un percentatge testimonial del seu vot (un 2,5%), la competència de Díez en el terreny de les idees és clara. I també ho és la seva força.

Va ser una iniciativa parlamentària d’UPyD el que ha desencadenat la darrera (?) disputa interna entre els socialistes. La proposta dels de Díez, un regal enverinat per a mostrar la feblesa dels socialistes en la defensa de la unitat d’Espanya, va fer reaccionar la vella guàrdia del PSOE, provocant el canvi de vot a l’última hora i la divisió amb els diputats del PSC. Les rèpliques d’aquell terratrèmol han arribat fins el PSC, tot forçant un gir copernicà dels socialistes catalans en relació al dret a decidir, disfressat de gran victòria sobre el sector crític en el consell nacional extraordinari el cap de setmana passat.

És doncs Díez i la seva agenda la que està movent els fils de la política, no només a Espanya, sinó també a Catalunya, ja que la despenjada del PSC tindrà conseqüències en el possible èxit del “procés”. Cal apuntar a la culata de Díez el premi de fer baixar el PSC de la majoria a favor de la consulta, i també cal assignar-li l’èxit de situar el PSOE (malgrat les apel·lacions al “federalisme”) més en sintonia amb el PP que amb les forces catalanistes.

És Rosa Díez qui fa girar la política espanyola per allà on més li convé, erigint-se en el mascaró que conté l’onada sobrianista a Catalunya, en l’últim reducte de l’Espanya unida, i obligant PP i PSOE a seguir-la en aquesta cursa. Pot ser que no en tregui un gran rèdit, però és evident que ha aconseguit col·locar el seu missatge front a un PP i un PSOE desorientats. La “jefa” guanya.