Els resultats de la primera volta de les eleccions presidencials a França ens han deixat unes quantes ensenyances, vàlides no només per entendre el vot dels francesos sinó perfectament aplicables a qualsevol sistema democràtic a Europa, i més enllà. De tot el que es pot dir sobre el que ha passat (i passa) a França, hi ha tres lliçons especialment destacables.
1. Canvi d’eixos
Cal entendre les eleccions d’aquest 2022 com la continuació de les que es van celebrar fa cinc anys. Aleshores es va produir una transformació en profunditat dels equilibris electorals, el PS es va esfondrar i a la segona volta no va aparèixer cap dels dos partits que tradicionalment havien dominat l’escena política en els últims trenta anys, ni socialistes ni neogaullistes. Certament era la segona vegada que l’extrema dreta arribava a la segona volta (la primera fou el 2002), però no era només això. El 2002, Jean Marie Le Pen s’havia enfrontat a Jacques Chirac a l’elecció definitiva. Aquest cop la seva filla, Marine, s’enfrontava a un candidat que no representava cap dels partits tradicionalment dominants. És més, un candidat (Macron) que es presentava sense partit.
2017 va representar, doncs, el primer acte d’un canvi de grans dimensions. Aquest 2022 n’és la continuació. Si el 2017 va suposar l’escombrada del PS (refermada ara), el 2022 suposa l’ensulsiada de l’altre actor principal del sistema clàssic, la dreta tradicional. En conjunt, els partits que havien dominat la política francesa de les últimes tres dècades han recollit menys del 10% dels vots. L’electorat francès ha girat l’esquena a la vella política i ha abraçat (ja ho havia fet fa cinc anys) la novetat, l’oferta que no se cenyeix a les regles que havien definit quin era l’espai d’allò possible. És un canvi que va molt més enllà dels partits i dels candidats i que enllaça amb una enorme onada de descrèdit de tot allò que s’associa amb el sistema tradicional.
S’ha produït un canvi en l’eix dominant de la confrontació política, que ha passat del tradicional esquerra-dreta a una pugna entre l’establishment i l’antiestablishment. En aquestes eleccions, les formacions que representaven l’establishment han quedat definitivament esborrades del mapa. L’electorat francès ha optat per la ruptura. Ja ho va fer el 2017, quan Macron es presentà com un transformador, crític amb el sistema i el seu funcionament, amb els partits, amb els poders, amb tot allò que feia que el país no funcionés, amb les inèrcies heretades del vell sistema que havia implosionat.
Tot el que té a veure amb el passat ha perdut completament la credibilitat. D’aquí que els representants d’aquest passat (socialistes i la dreta tradicional) hagin vist fugir els seus electors en massa cap a opcions (Macron el 2017, Le Pen, Mélenchon) que, des de diferents vessants, impugnaven l’estat de coses, bo i proposant una nova via, un renaixement democràtic, popular, nacionalista si es vol.
Quan es parla de Le Pen o de Mélenchon com a perills per a la democràcia caldria tenir al cap que per a molts dels seus votants (per no dir tots) l’autèntic perill per a la democràcia francesa són precisament els partits de l’antic sistema, que haurien capturat la democràcia per servir els interessos de l’elit i no els de la ciutadania. Aquest missatge ha calat a fons en una gran proporció de l’electorat francès (i no només del francès) i és el que constitueix ara mateix l’eix de confrontació política dominant. Només així pot entendre’s (si es que és vol entendre) el que està passant a França des de 2017.
En aquest sentit, el perill de Macron en aquesta elecció és que se l’assimili amb l’odiat sistema, que esdevingui a ulls de molts un representant de l’establishment, de l’elit, el president “dels rics”, com li diuen. Macron el 2017 va guanyar la presidència perquè va aconseguir que se l’associés amb el canvi, era un “rule breaker” que havia vingut a posar el vell sistema potes enlaire, un “outsider” (com Trump als Estats Units un any abans). Ara, cinc anys després, Macron és el sistema, és pur establishment, actua com l’establishment, parla com l’establishment, parla d’allò que parla l’establishment. Le Pen, en canvi, parla del que interessa “a la gent”. D’aquí que l’elecció no estigui decidida, i d’aquí que Macron hagi decidit abandonar els salons daurats del palau de l’Elisi per baixar al carrer a fer campanya.
2. Menys vot “útil”
El sistema electoral francès de doble volta es basa en el vot estratègic (el mal anomenat vot “útil”). Se suposa que l’elector vota segons la seva preferència a la primera volta, mentre que a la segona dona suport al candidat que menys li desagrada. Fa un vot estratègic, es a dir opta per un candidat que no és el seu perquè entén que hi ha un bé superior a protegir. És el que van fer els votants de l’esquerra el 2002, quan van votar massivament el conservador Chirac per evitar la victòria de Le Pen. Històricament, els votants dels candidats eliminats a la primera volta han optat per un vot “útil” a la segona i han escollit la papereta del que no era el seu preferit, però com a mínim era el millor dels dos que quedaven.
El que s’observa en aquesta elecció és un cert retraïment del vot estratègic. Si es miren les dades de les enquestes pel que fa a la intenció de vot a la segona volta per part dels votants de la primera, es veu una menor intenció de participar. Hi ha molt vot que no mostra intenció, que assenyala que possiblement no participarà a l’elecció definitiva.
Hi ha una part d’aquest moviment que podria explicar-se per la mala campanya de Macron, que ha fet ben poca cosa fins ara per atraure les simpaties dels votants d’altres candidatures (els de Mélenchon clarament). També es pot entendre per l’etiqueta de candidat de l’establishment que carrega el president, el que el fa poc atractiu per una part important del vot, principalment el de l’esquerra. Però hi hauria quelcom més i que s’explica per la creixent polarització dels electorats.
El vot estratègic comporta una certa obertura, una predisposició a votar (encara que sigui amb una pinça al nas) per un candidat que no és “el teu”. A l’elector se li requereix una certa flexibilitat en la tria. El problema ve quan l’ambient polític (i social) porta a la creació d’electorats tancats, fanàtics, molt endurits, el que els fa incapaços de la mal·leabilitat necessària per prestar el seu vot a un altre candidat que no és el seu. Té a veure amb la política d’identitat, amb la construcció de col·lectius tancats que no interactuen antre ells i que entenen la negociació com a claudicació. D’aquí que Mélenchon no pugui negociar el seu suport a Macron en la segona volta, perquè seria vist com una traïció als seus, a un bloc electoral que s’ha construït a la contra, contra tot, sobre unes bases ideològiques de granit, que no permeten el joc de la negociació. I el mateix passa amb molts altres candidats. La societat bombolla del nostre temps no permet la fluïdesa i l’intercanvi, l’entén com una traïció a la tribu, al grup, a la comunitat de creients reforçada a cop d’algoritme.
3. Perdre la por al risc
S’ha dit que aquestes eleccions han suposat la “normalització” de l’extrema dreta. En certa manera, aquestes eleccions suposen la normalització dels extrems, entesos com les propostes de fora del sistema. Cal entendre que el sistema no té credibilitat per una part molt important de l’electorat francès, que el veu com quelcom que no dóna resposta als seus problemes, com un àmbit tancat que només treballa per al seu propi benefici. Aquí hi entrarien no només els “polítics de tota la vida”, sinó també tot allò que s’associa amb l’elit: els bancs, les grans empreses transnacionals, els grans mitjans de comunicació. Tots ells conformen, a ulls de bona part de la societat francesa, l’enemic que cal desallotjar del poder.
No és una qüestió d’una sola posició ideològica. És un sentiment compartit que creua la societat de forma transversal. Ho creuen agricultors i obrers industrials, aturats i petits empresaris, joves i jubilats. No és un programa de govern, i de fet és un sentiment que no es vehicula cap a una sola opció. Ho recullen Zemmour i Le Pen, però també Mélenchon, els trotskistes, el primer Macron. És la pulsió que vol que les coses canviïn perquè l’actual estat de coses (des de fa deu anys com a mínim) es considera insuportable des del punt de vista d’un sistema democràtic que s’entén com a tal.
D’aquí que molts electors busquin sortides fora de les regles establertes, perquè consideren que seguir les normes no ha servit de res. Des de la crisi econòmica els grans poders han establert els límits del que és possible en política, han marcat els governs i han fet entendre la gent que calia cenyir-se als procediments que definia el sistema. Els resultats, per una part important de l’electorat, no han estat satisfactoris. Les perspectives econòmiques de la gent no han millorat en els darrers deu anys, sinó tot el contrari, i ara només faltava l’increment de preus.
Davant del descrèdit del sistema i les seves “solucions”, una part significativa de l’electorat ha perdut la por a arriscar-se, a provar coses noves, sobretot aquelles coses que els portaveus del sistema (banquers centrals, grans mitjans, partits tradicionals) identifiquen com un risc, com un “invent”, com quelcom que “no es pot fer”. Aquests discursos són els que augmenten l’atractiu de les propostes fora del sistema, les de Le Pen o Mélenchon. Si el sistema no funciona, per què no provar una cosa nova? Per què continuar acceptant els límits d’un sistema que no ens ha salvat de la pobresa? Un sistema que ja veiem a qui serveix, als de sempre.
Hi ha una part del vot Mélenchon que troba atractiva la proposta de Le Pen no tant perquè sigui d’extrema dreta (o precisament no perquè sigui d’extrema dreta) sinó per aquest component que comparteix amb el propi Mélenchon, el de sortir del camí, el d’intentar una cosa diferent, encara més perquè tota l’elit (Le Monde, el banc de França, la Unió Europea) diu que no es pot fer. Qui són ells per dir què es pot fer i què no? Són els mateixos que deien que el sistema financer funcionava, que la crisi no li costaria un euro al ciutadà corrent o que no es pot fer res per abaratir els preus de l’electricitat o del gasoil i que cal deixar que el mercat funcioni.
foto: franceinfo.fr
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada