Una Diada no tan igual

La d’ahir en principi va semblar una diada igual a les quatre que l’han precedit. Gran èxit de convocatòria i organització, el ja tradicional “chute” de força anual per a l’independentisme a l’inici del curs polític i els mateixos discursos sobre la imminència de l’adveniment de la república catalana que reclama una majoria boirosa de la població. Ara bé, més enllà de les coincidències, la d’aquest any ha estat una diada independentista diferent de les anteriors en alguns aspectes importants.

1. Institucionalització

Després de cinc convocatòries, la concentració independentista organitzada per l’ANC i Òmnium és una data fixa al calendari, com ho és qualsevol festivitat que es repeteix d’any en any. Això, més les complicacions de l’escenari polític-institucional, fa que la diada independentista pateixi d’inèrcia. No és cansament, no és la baixada del soufflé tan anunciada per part dels contraris. És un problema d’objectiu. La concentració s’ha convertit en un punt de trobada festiu i reivindicatiu, però no té repercussió política més enllà de la mateixa celebració. Els participants participen i els polítics prenen nota. I punt.

La repetició any rere any de l’acte li ha anat traient consistència i força política, fins a convertir-lo en un acte auto-referencial, una festa independentista de la que no s’espera res més que trobar-se amb els de sempre per constatar un any més que són molts i que estan molt animats. Però res més.

El 2012 va ser una sorpresa majúscula la capacitat de convocatòria de l’independentisme i va servir per fer virar CiU de la seva posició tradicional cap a la independència (i amb la formació, la gran majoria dels seus votants). La via catalana del 2013 va refermar la capacitat de convocatòria i va espantar el fantasma del soufflé. Fa dos anys, el 2014, va ser el de la v i del “President, poseu les urnes”, que va portar al 9N. L’any passat a la Meridiana, va servir per donar el toc de sortida a la campanya electoral dels “últims comicis autonòmics”, de les plebiscitàries que ens havien de portar a la independència.

I aquest any? Quina conseqüència política tindrà la concentració? Cap ni una. Aquest és l’autèntic perill, que concentrar-se serveixi als independentistes només per això, per concentrar-se.

 
2. La por al cansament

Hi havia una mica d’això en l’ambient previ a l’onze. D’una banda, la colla del soufflé tornava amb la seva cantarella de cada any sobre el fracàs de la convocatòria, la “majoria silenciosa” i la lletania tradicional que inclou referències a l’Alemanya nazi. Això “va de soi”. La diferència amb altres anys és que els mateixos organitzadors temien una punxada. Al capdavall, cinc anys seguits de concentracions sense avançar significativament, malgrat les apel·lacions continuades a la proximitat de l’objectiu (“ho tenim a tocar”, “ja casi hi som”, “a punt”), podien fer sospitar que el bloc independentista podria patir un refredament.

D’aquí la “descentralització” d’aquest any, que a més de les incomptables virtuts (glossades per tota l’artilleria independentista als mitjans), en tenia una de principal: feia impossible la comparació amb la gran concentració de fa un any.

Més enllà de les estèrils discussions sobre el nombre de participants. Estèrils i fatigoses, però que gasten rius de tinta i tones de minuts de ràdio i televisió. Més enllà d’això, i donant per fet que la convocatòria va ser un èxit incontestable, és interessant que els organitzadors i els seus corifeus van considerar missió complida haver aguantat. Ho deien tots ahir al vespre: és tot un èxit haver repetit per cinquena vegada.

 
 3. Som els que som (i encara sort)

La satisfacció dels independentistes anit era la d’haver aguantat, de manera que feia evident que sí, que tenien por de punxar. No van punxar, certament (o no com esperaven els del soufflé), però no van créixer. I aquí està la clau del moment actual del bloc independentista. Fa quatre anys que són molts i molt convençuts, que pràcticament monopolitzen l’espai mediàtic i l’agenda política. A Catalunya tot gira al voltant del monotema, des dels debats parlamentaris a les converses de bar. Però no n’hi ha prou.

Els resultats del 27s pesen com una llosa damunt dels independentistes, per més cabrioles matemàtiques que facin. No hi ha majoria independentista al país. No per a una acció unilateral de ruptura, com a mínim. Es pot fer veure que sí, però la realitat és que no. És més, el suport a la independència com a opció preferida ha retrocedit respecte del període 2012-2014. Es pot comprovar als baròmetres del CEO.

Des del llunyà 9N l’independentisme s’ha estancat políticament i ha reculat socialment. El 20d va suposar un cop molt dur i la negociació per a la investidura de Mas va confirmar que les coses no serien tan fàcils com es pintaven.

D’aquí que aquest any els portaveus de les forces polítiques (una altra cosa és l’ANC i Òmnium) hagin tornat a la pantalla del referèndum acordat. Ni l’unilateral, l’acordat. És una jugada política, però a l’hora és la constatació d’una necessitat. L’única manera l’ampliar la “base social” independentista passa per renunciar als postulats que es defensaven fa just un any, abans de les eleccions “definitives” del 27s (“el vot de la teva vida”) i tornar a la pantalla del referèndum.

  

4. Madrid ja no mira

El problema amb el referèndum acordat és que la concentració independentista de la diada ja no fa por a Madrid. Els primers anys va ser la notícia de la setmana o del mes. Els mitjans madrilenys i els internacionals ho tractaven com una notícia transcendental (ja fos per blasmar-la o per mirar-se-la amb curiositat d’entomòleg). Aquest any poca cosa.

En part perquè la repetició sense més d’un fet deixa de ser notícia, li treu dramatisme i gravetat. Els independentistes es concentren, són molts, moltíssims, però són els mateixos que l’any passat i l’altre i diuen més o menys el mateix que aleshores. On és la notícia? Ni tan sols la presència per primera vegada d’un president de la Generalitat a la concentració ha provocat els vòmits d’odi habituals dels mitjans de la dreta cavernícola. Ha passat gairebé desapercebut.

I és que a Madrid estan massa preocupats pels seus temes, de manera que de Catalunya només els arriba una remor llunyana que no els obliga a aixecar el cap. Mentre no es desllorigui la formació de govern, no es pot esperar ni la més mínima atenció de Madrid. A això contribueix també el fet que la posició dels independentistes catalans al Congrés dels Diputats és totalment perifèrica i negligible. Ni a ERC ni a CDC se’ls espera per participar en la creació del govern central, ni per aritmètica ni per posició política. Els temps antics en els que Pujol actuava com el gran king maker d’Espanya ja han passat a la història, i no fa pinta que hagin de tornar.

En un escenari de ruptura unilateral això no seria un problema. Ara, si es pretén tornar a l’acord (ni que sigui per “fer un Mas”, és a dir anar a Madrid a que et diguin que no) és imprescindible tenir una certa posició de força, que ara no es té.

5. El fantasma del futur

La principal diferència d’aquesta diada amb les anteriors és en l’equilibri de forces dins del bloc independentista. No és nou, però aquest cop s’ha fet més evident que abans. L’onze de setembre de 2016 possiblement es recordi com el moment en què ERC va donar el cop de puny definitiu damunt la taula i es va emancipar de Convergència. I això té enormes conseqüències de cara al futur.

Fa deu anys que ERC pugna per desplaçar Convergència com a partit dominant del bloc nacionalista/independentista català. Deu anys d’alts i baixos, de guerra bruta subterrània entre les dues forces. Els últims cinc, però, veuen una tendència inercial negativa per als convergents i positiva per als republicans. Hi ha raons estructurals de fons (generacionals) que fan pensar que la tendència ha de continuar en el futur proper.

Convergència és actualment una força afeblida, desorientada, que figura com a primera però que sap en el fons que els equilibris sobre els que es va basar la confecció de Junts pel Sí fa només un any ja no són vàlids hores d’ara. En cas de noves eleccions no està clar que es pugui reeditar la coalició, i molt menys que els republicans acceptin un repartiment igualitari de les candidatures. Les dues convocatòries generals han posat cada força al seu lloc, i el de CDC és el segon sense discussió.

D’aquí que ERC hagi aprofitat la diada per treure pit i fer una mica de yuyu als seus socis. D’això anava l’acte de record dels quaranta anys del míting de Sant Boi, junt amb la CUP i Podem. No era un acte de passat, era un acte d’anunci d’un possible futur. ERC li deia a CDC que no la necessitava, que en podia prescindir si volia. Va ser l’acte d’anunciació d’un bloc que no existeix però que és possible: l’esquerra independentista, o casi. Amb aquest acte, ERC li estava indicant a CDC el camí al geriàtric. I això sí que és un canvi majúscul en la política catalana.

foto: ara.cat