11 de març 2021

L'antic votant pujolista agafa el trabuc

 

Churchill és un dels autors més prolífics en quant a cites, gairebé al nivell d’Oscar Wilde. Qui més qui menys té a mà una cita churchilliana per a qualsevol ocasió. Una de les més famoses és la que diu que si hom no és liberal quan és jove es que no té cor, i si no és conservador un cop és gran és que no té cervell. L’idea de fons de la frase és aquella que pressuposa que la radicalitat en els plantejaments polítics és cosa de joves, mentre que a mesura que la gent madura té una tendència (innata?) cap a posicions més conservadores.

Aquesta idea està incorporada al sentit col·lectiu, de manera que tendim a aplicar-la automàticament sempre que observem un episodi de revolta. Són els joves els primers sospitosos de protagonitzar revolucions i canvis profunds de les coordenades polítiques. Aquesta és l’idea comunament acceptada.

D’aquí que des dels seus inicis, el “procés” independentista es creu protagonitzat principalment per les generacions més noves. D’aquí també l’afirmació que s’ha fet que la independència arribarà sí o sí perquè va a cavall del relleu generacional. Però això últim no és del tot cert, ja que el moviment independentista no té una arrel generacional, sinó d’origen familiar i llengua. La divisòria del país no s’estableix entre vells i joves sinó en la cicatriu clàssica entre catalans amb orígens forans i catalans amb orígens nostrats, que té una derivada evident en la llengua materna d’uns i altres (per cert, molt més complexa del que ens faria pensar el maniqueisme tuitaire).

Un dels elements més sorprenents (bàsicament perquè contradiu la noció general) que ha produït el “procés” és l’evolució en el posicionament polític de les generacions més velles entre els catalans d’origen nostrat. Els resultats de les eleccions del 14 de febrer han fet créixer l’interès públic sobre el fenomen, però ja fa temps que les dades ens ho estaven assenyalant.

Fa temps que es ve observant un desplaçament gradual de l’espai ideològic dels electors catalans cap a posicions més extremes en l’eix esquerra-dreta i el sentiment de pertinença (aquest que diferencia entre els que se senten espanyols o catalans en diferents gradacions). Acompanyant el “procés” es percep un desplaçament del conjunt de l’electorat cap a l’esquerra i cap a posicions exclusives de catalanitat. Aquest desplaçament ha deixat desert el que era un dels espais de major concentració d’electors: el centre moderadament catalanista. Aquest havia estat l’espai d’assentament del vot a l’antiga CiU al llarg dels anys vuitanta, noranta i primes dos mil.

A partir de 2012 (no és casualitat) es produeix una migració constant, any rere any, d’electors des d’aquest espai cap a l’esquerra i el sentiment exclusiu català. Segons la sèrie de sondeigs anuals de l’ICPS, el 2010 gairebé el 20% dels electors catalans se situava al centre “tan català com espanyol” o “més català que espanyol”. Deu anys més tard, aquest espai només concentra el 10% dels electors. On ha anat el 10% restant? A l’esquerra de pertinença catalana.

La desertització del centre explicaria l’escàs èxit de les diferents propostes de reviscolar l’antic espai de CiU, ja sigui des de l’independentisme (el PDeCat de Mas i Chacón, que ha quedat fora del Parlament tot i haver aconseguit 76.000 vots) o des de posicions no explícitament independentistes (el PNC, presentat com un èmul del PNV, i que tan sols ha recollit 4.500 sufragis). Ni l’un ni l’altre han assolit els objectius, però no ha estat perquè no hagin aconseguit convèncer els electors als que s’adreçaven. El que els ha passat és, senzillament, que aquests electors ja no hi eren, s’havien evaporat, o millor, havien marxat.

Quan hom mira com s’ha desplaçat l’espai d’assentament de Junts respecte del de CiU, des de posicions de centrisme moderadament català fins a situar-se al costat de l’espai d’ERC a l’esquerra, i amb frontera amb l’espai d’assentament de la CUP, i es pregunta què deu haver passat, té dues possibles respostes. O bé Junts ha abandonat l’antic electorat de CiU i n’ha trobat un de nou, que se situa en posicions més extremes, o bé han estat capaços de “moure” el seu electorat des del centre (i centre dreta) fins a l’esquerra (i extrema esquerra).

Les dades són més que evidents: l’electorat de Junts no és molt diferent del vot històric de CiU. La base del vot la segueixen conformant els electors d’ascendència catalana (amb pares i mares nascuts al principat) nascuts abans de 1960. Així doncs, Junts no hauria atret un vot nou, situat més a l’esquerra, sinó que hauria aconseguit desplaçar cap a posicions més extremes el seu vot de tota la vida.

El grup d’electors que ha variat més la seva posició en els últims deu anys són els nascuts a Catalunya amb pares que també hi ha nascut i que van néixer abans de 1940. En els últims deu anys aquest grup ha passat de ser el que se situava més a la dreta de tots (3,6 de mitjana en una escala de 1 a 7) a ser dels que se situen més a l’esquerra. Un viatge espectacular, més si tenim en compte que es tracta d’un grup que ja tenia més de setanta anys el 2010.

Auto-ubicació dels electors, segons origen i generació









Aquest desplaçament és encara més sorprenent si tenim en compte que els seus pars generacionals nascuts a la resta d’Espanya, que tradicionalment se situaven en posicions més esquerranes (i que històricament ha conformat la base de vot del PSC), s’han mogut lleugeríssimament cap al centre, de manera que ara s’han vist superats per l’esquerra per part dels catalans amb orígens nostrats.

És més, la radicalització dels més grans contrasta vivament amb un desplaçament molt més moderat per part de la generació més jove (nascuts després de 1975) dels nascuts a Catalunya de pares que també hi ha nascut, que fa deu anys eren els que se situaven més a l’esquerra de tots els electors amb ascendents catalans i ara s’han vist atrapats pels seus avis radicalitzats.

El procés independentista ha trastocat molts dels equilibris del sistema polític català. Entre aquests el desplaçament dels catalans d’origen de més de setanta anys n’és un dels més sorprenents, precisament perquè trenca amb la idea que les persones es tornen conservadores amb l’edat i tendeixen a fixar una posició i no moure-se’n. Tot el contrari en el cas de la Catalunya contemporània: són els més vells els que han modificat de manera radical el seu posicionament ideològic, desplaçant-se des del centre fins a l’esquerra com una manera de mostrar la seva abraçada a les tesis independentistes i la seva pulsió antiestablishment. Pulsió que, d’altra banda, no sembla haver modificat les polítiques concretes a les que donen suport (Estat mínim, impostos baixos, defensa de l’escola concertada i la sanitat privada, cert rebrot xenòfob contra els catalans d’origen forà).

És un moviment purament lligat a la radicalització en termes independentistes, que en el cas català entronca amb posicions d’esquerra, com a resposta a l’assimilació entre la dreta i el nacionalisme espanyol. L’afebliment de l’antic centre pujolista i el creixement de les posicions més esquerranes es deu, doncs, al desplaçament dels antics votants convergents cap a posicions de radicalitat (més retòriques que fàctiques, tot s’ha de dir) a cavall del procés i de la pròpia radicalització dels plantejaments del seu partit de referència (abans CiU, ara Junts). L’autèntica force de frappe que manté la flama del procés no són tant els joves que incendien contenidors, com els vells que ho aproven.

foto: naciodigital.cat

2 comentaris:

  1. Oriol: ho dius al final: "no sembla haver modificat les polítiques concretes a les que donen suport (Estat mínim, impostos baixos, defensa de l’escola concertada i la sanitat privada, cert rebrot xenòfob contra els catalans d’origen forà). No són d'esquerres, són carlins, purs i durs.

    ResponSuprimeix
  2. Els antics votants convergents no s'han radicalizat en el sentit d'abandonar la seva postura dins de l'eix dreta-esquerra, sinó que s'han radicalitzat en l'eix independentisme-espanyolisme. Em sembla que no s'han esquerranitzat sinó que s'han tornat cada vegada més independentistes quan abans es conformaven en ser autonomistes sempre seguint l'estratègia pujoliana del peix al cove. Però pel que fa als política fiscal, educació, sanitat, Estat del benestar, intervenció de l'administració, solidaritat, etc., els electors de Junts (ex Ciu) segueixen sent molt similars al que pensen els electors del PP a Madrid o Galícia.

    ResponSuprimeix