16 d’abril 2021

Guanyar Madrid, guanyar Espanya

Madrid, per a molts, s’ha convertit en l’encarnació d’Espanya, i el nacionalisme madrileny explota aquest paper de guardià de les essències no només madrilenyes sinó espanyoles. Les paraules d’Ayuso sobre l’excepcionalitat madrilenya poden fer riure (els embussos com a fet diferencial), com pot prendre’s per un error allò de “Madrid es España”, però l’un i l’altre responen a una idea de fons, compartida per molts ciutadans de Madrid: la capital és alhora especial i l’encarnació de l’espanyolitat.

A Madrid l’Estat no només és una presència física, palpable, també és domèstica. L’Estat forma part de la vida dels habitants de Madrid, n’és una porció, part del seu ADN. De la mateixa manera que hi ha sagues d’alts funcionaris (jutges, militars o advocats de l’Estat), hi ha tradicionals familiars de baixos funcionaris Qui més qui menys té un parent que treballa a tal o qual ministeri, un pare o una tieta, un avi, ja sigui d’uixer, d’administratiu o de cap d’oficina. Això no passa enlloc més de l’Estat, aquesta proximitat, aquesta sensació domèstica, aquesta vivència quotidiana de l’Estat. D’aquí a l’apropiació hi ha un pas.

A més, Madrid s’ha beneficiat de la desaparició en els últims temps dels territoris que li podrien disputar la posició de predomini. Primer fou Barcelona, en altre temps alternativa progressista d’una metròpoli madrilenya funcionarial i grisa. Barcelona era la moderna, l’avançada, l’europea, la capital industrial i cultural d’Espanya. Madrid era la cort, tradicional, conservadora, tancada en si mateixa. Fa temps que això ha canviat. Madrid ha guanyat la batalla de la modernitat a mesura que la concentració de poder econòmic comportava la transformació de la capital en un nòdul global, també culturalment. La melancolia entotsolada de Barcelona, la pèrdua de tremp i d’horitzó dels últims deu anys, l’ha fet retrocedir en la pugna. Fa temps que Barcelona no pot seguir el ritme de Madrid, en part perquè aquesta compta amb el suport incondicional del govern autonòmic (i del central), mentre que Barcelona fa temps que juga sola.

El procés independentista ha permès a Madrid fer-se amb l’exclusiva de la representació de la puixança econòmica d’Espanya. En aquest cas ha estat Catalunya la que s’ha esborrat voluntàriament de la competició, cedint el ceptre de l’economia a Madrid, renunciant a l’equilibri de forces que es produïa tradicionalment entre el centre del poder polític i el centre industrial (Bilbao a part).

Però el predomini de Madrid també s’explica per la desaparició d’Andalusia com a contrapoder (en el terreny simbòlic), d’ençà de la victòria del PP a la comunitat. Andalusia tradicionalment jugava el paper de referent de l’Espanya roja front un Madrid que era el símbol de l’Espanya conservadora, blau PP. En els últims anys aquest contrapès ha desaparegut, deixant Madrid com l’únic referent de l’espanyolitat, confrontat a un govern central “antiespanyol”. Ni tan sols l’ajuntament ha pogut seguir jugant el paper d’exemple de polítiques progressistes que havia desplegat durant el mandat de Carmena. Martínez-Almeida també s’ha plegat (com ho ha fet Moreno Bonilla) a la força de la metròpoli autonòmica, la major concentració de poder (econòmic i simbòlic) que ha existit en els últims quaranta anys.

D’aquí que Madrid s’erigeixi en l’encarnació d’Espanya. No ja de l’Espanya castellana, que sempre havia estat, amb la seva capacitat d’absorció de forces del seu hinterland, el que ara es coneix com l’Espanya “vacía”. Madrid és ja Espanya, tota sencera. L’Espanya vencedora d’una competició de dècades, fins i tot de segles, front a la perifèria industriosa i europeïtzada i el sud encarnació de l’Espanya d’esquerres. Madrid els ha derrotat ambdós i ara aspira a derrotar l’Espanya impia que representa el govern de coalició.

Això és el que glateix sota la proposta d’Ayuso en aquestes eleccions, aquestes són les forces que vol agrupar la seva estratègia polaritzadora i sentimental, nacionalista en definitiva, però d’un nacionalisme particular, que és alhora local i general, que pretén representar una realitat particular, la madrilenya, però elevada a símbol de tota Espanya. Una Espanya que s’enfronta, que repta el seu enemic secular, l’Espanya traïdora, l’antiEspanya.

És un error majúscul creure que aquesta estratègia respon a un deliri personal d’Ayuso o fins i tot a una mera tàctica per assegurar la frontera del PP amb l’extrema dreta. Va més enllà, molt més enllà. És la constatació d’un canvi profund en els equilibris territorials a Espanya, canvi que vol monopolitzar el PP. Madrid és Espanya i Espanya es resumeix en Madrid. No és una patinada d’Ayuso (una “maragallada”), és la nova realitat exposada de la manera més crua. La baixada de Pedro Sánchez a l’arena electoral madrilenya n’és la demostració més clara. Qui guanyi Madrid, guanya Espanya.

foto: rtve.es

Cap comentari:

Publica un comentari