30 d’abril 2021

El laberint català


Avui fa setanta-cinc dies que es van celebrar les eleccions al Parlament i, malgrat les reunions i els ultimàtums, no sembla que estiguem a prop de tenir un nou govern de la Generalitat. El més probable és que encara haguem d’esperar una o dues setmanes més per a què els diputats investeixin Pere Aragonés, únic candidat (fins al moment) amb possibilitats d’esdevenir el proper president.

Els partits, de fet, tenen encara gairebé un mes de coll per seguir negociant abans no es dissolgui automàticament el Parlament i se’ns convoqui de nou a les urnes a mitjans de juliol. Un extrem que cap dels partits participants en la negociació diu voler, però els accidents passen i no seria la primera vegada que el país es veu llençat de cap a una situació que ningú (o pràcticament ningú) vol.

El temps transcorregut entre les eleccions i la investidura presidencial s’ha anat allargant en les darreres convocatòries, de manera que els setanta-cinc dies que es compleixen avui no desentonen amb el que va passar el 2015 i 2017, fins i tot el 2012. El 2017 es va trigar quatre mesos i 27 dies, dos anys abans gairebé quatre mesos i el 2012 dos mesos. En comparació, els 28,4 dies de mitjana entre la celebració de les eleccions i la investidura en el període 1980-2010 semblen una raresa antiga, pròpia d’altres temps.

Ara bé, com és possible que es trigui tant a bastir un acord entre dues forces que porten sis anys compartint el govern? La resposta és a la mateixa pregunta. Precisament perquè porten tants anys governant junts els costa tornar a posar-se d’acord. Perquè en el fons el govern entre Junts i ERC està esgotat, com va assenyalar el mateix president Torra el gener de 2020, quan va donar per acabada la legislatura (legislatura que va durar un any més, per culpa de la pandèmia).

La relació entre Junts (i abans CiU) i ERC ha estat sempre difícil, perquè són forces que competeixen entre elles per un mateix espai. Ambdues pretenen encarnar l’independentisme i, per fer-ho, han de derrotar l’altre. Malauradament per ambdós (i pel país sencer, possiblement) viuen en un empat perpetu, com a mínim pel que fa a les eleccions al Parlament.

Això ha fet que s’hagi establert entre ambdós, com a mínim des de 2004, una relació del tipus “chicken game”, en la que cada competidor força la situació per obligar l’altre o bé a seguir-lo o bé a abandonar la lluita. Ni l’un ni l’altre han abandonat el joc, de manera que fa quinze anys que vivim instal·lats en una partida suïcida entre ambdues forces que ha acabat impregnant tota la acció política, des de la reforma estatutària fins a l’actual negociació per investir Aragonés.

La lògica del “chicken game” és el que explica el discórrer de la política catalana dels últims anys. El mateix procés s’explica per l’influx d’aquesta cursa embogida. Ha estat la competència entre CiU/Junts i ERC per ser la força dominadora de l’independentisme més que l’establiment i la implementació d’un pla preconcebut la que ens ha anat guiant en aquesta última dècada. Han estat els interessos particulars dels contendents els que han dominat en els moments crucials del procés, i encara són els que segueixen determinant les passes de cadascun d’ells en el moment actual.

És la dinàmica embogida del “chicken game” el que explica que Aragonés encara no sigui president, amb un Junts disposat a exprimir la feblesa d’ERC i la total dependència dels seus vots al Parlament. I és aquí, en aquest joc, on poden succeir els accidents que acaben amb ambdós cotxes volant precipici avall (mambo?). És el que va passar la tardor de 2017 amb la DUI del 27 d’octubre, que fou més fruit de la pressió d’ERC per afeblir Puigdemont que de la decisió del propi president (o dels propis republicans). Com abans amb la reforma estatutària, entesa per CiU més com una excusa per trencar el govern d’esquerres (com així va ser) que com una oportunitat per millorar l’autogovern. Ara, la dinàmica competitiva entre ERC i Junts podria precipitar una nova convocatòria electoral malgrat que cap dels dos la vulgui (i que tampoc els beneficiï). Shit happens.

Tanmateix, el “chicken game” no ho explica tot. Som on som perquè s’ha esdevingut una canvi de pla, una modificació profunda de les línies definitòries de l’escenari que havien determinat la vida política al llarg dels anys del procés.

El procés fou un període històric que responia en part a una pulsió de reforma no atesa, a una crisi d’Estat que encara no ha estat abordada i a la necessitat per part de CiU de buscar una via de sortida a una situació complicada per dos fenòmens: la majoria absoluta del PP al Congrés (desembre 2011), combinada amb la seva dependència dels populars al Parlament, i l’esclat de casos de presumpta corrupció del partit.

El procés no és ni una maquinació de les elits per salvar CiU ni un moviment insurreccional de generació espontània. Són ambdues coses, o la combinació d’ambdues coses, sense que es pugui definir quina d’ambdues és la dominant. El procés no va tenir pla ni direcció, per més que hi haguessin estats majors amb ínfules de gran titellaire.

Va avançar a estrebades, tot i que fou un moviment en una direcció que arriba a la seva culminació a la tardor de 2017, amb la celebració de la consulta del 1 d’octubre i l’aplicació de l’article 155 per part del govern central, que comporta la destitució del govern de la Generalitat i la convocatòria d’eleccions al Parlament.

A partir d’aleshores entrem en una nova fase: el post-procés. En aquest període es mantenen alguns dels elements característics del procés, però en canvien d’altres d’essencials. Primer, desapareix l’horitzó estratègic de l’independentisme, que ja no és una força que apunta al futur, sinó que es referencia al passat (al passat recent, però passat al cap i a la fi). Segon, es produeix una “normalització” en l’actuació dels poders públics catalans, que passen de la desobediència efectiva a una de simbòlica (l’exemple més evident és l’actuació del nou president del Parlament o l’episodi del president Torra i la pancarta, que el durà a ser inhabilitat, sense que això desemboqui en cap situació comprable amb les viscudes el 2017). En tercer lloc, es produeix un canvi en el govern central, que comporta un relaxament de les relacions i un cert esgotament de la dinàmica acció/reacció que, juntament amb la competència interna entre Junts i ERC, havia estat el motor dels esdeveniments que van caracteritzar el temps del procés.

El post-procés es caracteritza Catalunya endins per una creixent desorientació de la base independentista, que només s’activa quan s’esdevenen episodis lligats a fets ocorreguts durant el procés (clarament, el judici i la sentència als líders independentistes).

Catalunya enfora el post-procés es materialitza en la pràctica desaparició de Catalunya com a tema principal de preocupació a nivell estatal. Per a la classe política i l’entorn mediàtic, Catalunya deixa de ser un problema, no és ja ni una murga. Senzillament desapareix de l’agenda. Hi torna puntualment, però ja no fa trontollar el sistema com havia fet el 2017. Espanya ja no mira perquè ja no se sent en perill pel que passa a Catalunya. Amb el post-procés Catalunya queda sola amb els seus fantasmes i els seus puntuals aldarulls. Aquest és un canvi de molta profunditat i no només afecta Catalunya sinó el conjunt d’Espanya i les seves possibilitats de reforma (un element utilitzat pel sector més dur de l’independentisme: no participem a la reforma i així la fem inviable per després denunciar que Espanya és irreformable).

Aquest abandonament explica part de la situació que vivim, aquest interregne on sembla que estiguem condemnats a repetir-nos eternament sense acabar de trobar una sortida, un desllorigador. O pitjor, on no tenim cap interès a trobar-la.

La situació actual pateix dos bloquejos. El primer, en el camp polític, en el que s’imposa una repetició de l’esquema en el que hem viscut en els últims nou anys (l’acord entre forces independentistes) no perquè es vulgui establir un govern que desenvolupi un pla, un full de ruta, sinó perquè l’alternativa és senzillament impensable. Les negociacions actuals per investir un nou president són l’evidència que estem atrapats en un bucle que no duu enlloc. Hi haurà govern, però pocs són els que li donen quatre anys de vida, i encara menys els que creuen que aquest executiu desplegarà una política coherent que durà el país a alguna fita concreta (la independència? La recuperació econòmica i social?).

Hem acceptat aquest estat de coses perquè és la que més convé els dirigents polítics, donades les circumstàncies. Qualsevol alternativa no és viable. El PSC no donarà suport a un govern d’ERC perquè no se’n fia (a més de no voler “regalar” la presidència), i ERC seguirà depenent de Junts perquè té por de desprendre-se’n i ser acusada de traïdora, de venuda, de tot allò del que va ser acusada per fer president Montilla i que va acabar amb l’enfonsament d’ERC el 2010.

Però hi ha un altre bloqueig, relacionat amb l’anterior, i és que els instigadors del procés no volen assumir els costos d’admetre que el procés s’ha acabat. S’han negat a gestionar el desencís d’una part dels seus suports i en general del món independentista. Davant de l’esgotament del procés, els seus dirigents han optat per seguir fent com si aquest continués viu. Certament, els ajuden les decisions judicials, que són el que manté el procés amb respiració assistida. Però hi ha una voluntat de no voler veure que l’emperador va nu, de no admetre que som en una altra fase i cal renovar l’instrumental per encarar una situació que és diferent.

El procés s’ha cronificat, el que explica en part aquest etern retorn on sembla que estem instal·lats. Aquesta cronificació és especialment perillosa, perquè pot consolidar la divisió generada pel procés, normalitzant les actituds que van anar cristal·litzant entre 2012 i 2017 en comptes de rebatre-les i superar-les. La cronificació del procés pot ser més perillosa per la convivència que el propi procés, sobretot si s’allarga en el temps a cavall d’aquest post-procés que sembla no tenir fi.

És en aquest moment que s’imposa ser realistes més que ser pessimistes. Venim d’un temps en el que ha mancat el realisme i correm el perill de seguir evitant mirar la realitat de fit a fit. De l’ultima dècada sortim afeblits i dividits, com a col·lectiu, com a país, amb les peces del nostre imaginari compartit (llengua, autogovern, unitat civil) esmicolades. Cal assumir-ho no per fuetejar-nos sinó per ser conscients d’on som, que és la premissa inexcusable per començar a sortir d’aquesta paràlisi, per sortir finalment del laberint.

 

Aquest text neix de la xerrada feta a l’espai L’H Espai de Debat el passat 19 d’abril.

Cap comentari:

Publica un comentari