El marge de dèficit com a "multiusos"

naciodigital.cat

La política actual es construeix al voltant de conceptes de vida limitada, que entren un bon dia a l’agenda pública, es desenvolupen com a conflicte i desapareixen sense que sapiguem ben bé què se n’ha fet. El darrer a entrar a la llista és el marge de dèficit públic que ha de tenir Catalunya aquest 2013. Porta setmanes instal·lat al top ten de les notícies (batallant durament amb la llei Wert i ara les balances fiscals). Evidentment, els temes que “pugen” a l’agenda no són innocents. N’hi ha que s’hi colen fàcilment, mentre d’altres no hi ha manera que hi entrin (o quan ho fan són expulsats ràpidament i desapareixen entre bambolines sense deixar rastre). Els que aguanten ho fan perquè tenen “padrins”, és a dir algú que treu benefici del fet que el tema pugi a l’agenda i s’hi mantingui.

En el cas del marge de dèficit, el padrí principal del tema és el govern de la Generalitat. Sobre el tema ja han opinat pràcticament tots els consellers, a més del president i del portaveu, que mediàticament se situa a anys llum dels seus companys de gabinet. Per què és tan interessant per al govern el tema del marge de dèficit? Doncs perquè és un tema “multiusos”, li serveix per a jugar en diferents flancs.

D’una banda, l’enroc en el marge de dèficit permet al govern no aprovar els pressupostos i anar tirant amb el comptes de l’any passat, degudament prorrogats i “actualitzats” (és a dir, retallats). Això permet no afrontar el debat parlamentari, sempre enutjós, i no donar a ERC una excusa per collar una mica més el govern. El paper dels republicans en aquesta trama és estel·lar, ja que la posició de la Generalitat pretén sobretot no enfadar-los, mantenir-se en la lògica del “conflicte nacional” i no entrar al debat econòmic, on el xoc amb ERC seria inevitable. El pacte entre convergents i republicans es basa en dues potes, la nacional i la pressupostària, i ERC ha deixat ben clar que no farà avançar la segona si la primera no avança. I com que la transició nacional sembla encallada, Mas i els seus saben que no tenen el suport dels republicans per confeccionar un pressupost restrictiu. Solució? No fer pressupost i utilitzar el debat sobre el marge de dèficit per convertir els pressupostos en un tema “nacional”, un afront més del pèrfid Madrid que escanya els pobres catalans.

Però n’hi ha més. El conflicte sobre el marge de dèficit no és només un tema “nacional”, ni molt menys. La posició de la Generalitat respon a altres interessos. Amb el debat sobre el marge de dèficit el govern està donant un gir de cent vuitanta graus a la seva política.

El govern diu que no accepta el marge que li fixa l’Estat perquè no està disposat a retallar la despesa pública (sobretot en allò que fa referència a les polítiques de protecció social, afegeixen). És a dir, el govern s’erigeix en defensor de l’estat del benestar. Déu n’hi do per un govern que des de 2010 se les donava d’avançada de les polítiques d’ajust i contenció de la despesa pública. Però és que hi ha raons de fons. L’escenari ha canviat. L’austeritat (aquella virtut tan catalana, en boca del president Mas no fa tant de temps) s’ha tornat “austericidi”, cotitza a la baixa des que no se’n perceben els suposats efectes beneficiosos i el govern de CiU s’apunta a la crítica amb la mateixa rapidesa amb la que en pregonava la bondat.

Darrera del gir governamental hi ha una lectura dels resultats del 25N. Els dotze escons que va perdre CiU no tenen una sola causa. La més visible fou la “voluntat del poble” i el gir cap a l’Estat propi, que va beneficiar ERC. Però de fons pots sentir-se la remor de les retallades.

Si s’observen les dades del sondeig postelectoral de l’ICPS es veu clarament el retrocés del suport a CiU entre els que es defineixen com a “tan català com espanyol” en l’eix de sentiment de pertinença (que segueixen representant més del 35% de l‘electorat), un espai on els nacionalistes havien gaudit històricament d’una presència significativa i on han reculat de forma espectacular (han perdut dues terceres parts del suport, quedant per sota del 10%). Es podria creure que aquest retrocés s’explicaria per la polarització del debat sobiranista, i que els electors duals (“tan català com espanyol”) hagin abandonat CiU per formacions nítidament espanyolistes, com PP o Ciutadans. És cert que aquests partits hi creixen, però la força que més avança en els espais duals entre l’esquerra i el centre, paral·lelament a la davallada nacionalista, no és cap d’aquestes, sinó ICV!

S’entén aleshores que el govern de Mas hagi decidit fer batalla del marge del dèficit, no només perquè li estalvia un enfrontament amb els seus socis d’ERC, ni tampoc perquè incideix en la idea del “Madrid no ens vol”, sinó també perquè li permet desprendre’s d’un perfil massa dretà, que el 25N ja li començava a passar factura en forma de pèrdua de suport a les àrees menys definides en lògica “nacional”. El debat sobiranista ho copa tot, però això no vol dir que no hi hagi altres debats soterrats capaços de donar i treure majories.

Acabem amb les universitats... publiques

La pressió econòmica sobre les universitats públiques catalanes  i espanyoles per part dels respectius governs té un rerefons totalment comprensible: no tenen sentit. Les universitats públiques són possiblement l’element més disruptiu del sistema socioeconòmic que va naixent a l’ombra gegantina de la crisi. Són rèmores d’altres èpoques, de quan aquest país se les donava d’avançat. És normal, doncs, que les vulguin fer caure. No les tancaran, seria inacceptable. O pitjor, seria massa evident de la mena de societat que ens estan construint. Senzillament les deixaran morir fent-les inviables, que és la manera sibil·lina que tenen els mals polítics de fer les coses sense que es noti, és a dir sense haver d’acceptar-ne la crítica (i la, horror!, responsabilitat).

La universitat pública i de qualitat és un luxe que no ens podem permetre? Vejam. Les universitats formen professionals destinats a desenvolupar les activitats que han après en el món laboral. És a dir, són una baula d’una cadena, tenen sentit no per elles mateixes, sinó pel que aporten a la societat. En dos sentits. Primer, perquè forneixen els sectors econòmics de professionals qualificats, ja ho hem dit. En segon lloc, perquè són un element (les públiques) d’igualació social, possiblement de les poques institucions efectivament meritocràtiques en la nostra societat.

Des dels noranta, milers i milers de persones que no comptaven amb cap titulat universitari a la seva família van accedir a una llicenciatura, obrint l’educació superior a les classes mitjanes. La cosa va funcionar mentre l’economia creixa i mentre el sector serveis i les diferents administracions eren capaços d’absorbir les remeses d’universitaris. Però ai las, la crisi ha posat damunt la taula de la manera més crua el sentit d’uns centres d’educació superior a l’abast de pràcticament tothom. Les dades canten. L’esforç fiscal dels contribuents dedicat a les universitats o té un retorn més aviat minso, o acaba finançant professionals que desenvolupen la seva activitat en altres països (infermeres a Anglaterra, enginyers al Brasil), el que d’altra banda demostra que les universitats d’aquí compleixen la seva funció.

El problema, doncs, no són les universitats. El problema és què fem amb els centenars de llicenciats que no tenen cabuda en model econòmic basat en el “dumping” en els costos laborals. No els manca raó als enterradors de les universitats públiques (les privades no s’enterren, que la seva funció de relleu d’elits l’acompleixen a la perfecció). No tenen sentit, és clar. No el tenen en un context de “devaluació interna”, que no és altra cosa que retornar la societat trenta o quaranta anys enrere, acceptant que no n’hem sabut, que l’intent de convertir-nos en un país avançat ha fracassat.

I no és només la universitat. La universitat és una peça. En el fons, és tot l’entramat d’un Estat social digne d’aquest nom. És insostenible, diu la dreta (la d’aquí ja no ho diu, però ho deia). I tenen raó. És insostenible pretendre tenir pensions daneses amb salaris romanesos, o universitats alemanyes amb un frau fiscal de nivell ruandès (amb tot el respecte pels esforços de les autoritats de Ruanda per contenir el frau fiscal). L’Estat del benestar no és sostenible si és una illa enmig d’un sistema de capitalisme salvatge no regulat. Aquí és on va fallar Zapatero, que va pretendre construir-lo (llei de dependència) sobre la bombolla del “totxo”, i aquí és on segueix fallant una esquerra que fa de la  retòrica “defensa de l’Estat del benestar” el seu mantra particular (com si això sol fos possible). La universitat pública de qualitat té sentit en una economia avançada, en un mercat laboral que demanda llicenciats (recordeu allò de l’”economia del coneixement”?), però certament és un “bolet” en un model productiu d’escàs valor afegit com el nostre. Algú hauria de recordar les obvietats dels clàssics: el model social està condicionat (determinat?) pel mode de producció. I és més que evident el model productiu que se’ns està imposant davant dels nostres ulls. Doncs bé, en aquest model no hi ha lloc per a les universitats públiques de qualitat, com no n’hi ha per la sanitat pública de qualitat, pels subsidis d’atur raonables, ni les pensions de jubilació dignes.

Quant val un conseller delegat?

Més concretament, quant val el conseller delegat de l‘entitat financera més important del país, el senyor Alfredo Sáenz? N’hauríem de fer un càlcul aproximat, perquè l’acabem de rescatar i aparentment gratis total. M’explico. L’últim consell de ministres va aprovar un decret que modifica els requisits que fins ara s’exigien per a desenvolupar la direcció d’una entitat financera a Espanya, fent-los més laxes en l’apartat que obligava els banquers a no haver estat condemnats judicialment. No està malament pels temps que corren que un govern aprovi relaxar els criteris per dirigir un banc. Però és que el decret no es referia a tots els banquers sinó a un de molt particular, precisament Alfredo Sáenz.

Si això hagués passat, posem, a Itàlia amb un banquer amic de Berlusconi els mitjans espanyols (alguns) s’haurien llençat amb raó a la crítica furibunda. Com és possible fer lleis a mida d’una persona concreta? Això només passa a les democràcies bananeres, on s’és vist! Doncs bé, aquí va passar fa una setmana i ni piu. El govern canvia el codi penal “ad personam” i els mitjans ho despatxen amb un breu a plana parell.

I l’oposició? Res de res. No és estrany. El tan demandat consens entre els grans partits existeix... per a les coses importants, com ara salvar Sáenz. Ha estat una idea transversal, consensuada entre PP i PSOE. Per a que després diguin que els dos partits grans no es posen mai d’acord. De fet, el primer intent el va fer el darrer govern socialista quan, en el consell de ministres posterior a les eleccions generals de 2011 (és a dir, quan el govern estava en funcions), va aprovar l’indult a l’home de Botín. El Suprem, no obstant, va recordar que l’indult eximeix del compliment de la pena, però no l’“esborra”, de manera que Sáenz seguia tenint antecedents. I ha hagut de ser el nou govern qui rescati el banquer mitjançant una reforma express del codi penal via decret, el que li permet no haver de passar pel molest tràmit de la discussió parlamentària (que ja se sap que hi ha diputats que no entenen l’alta política i serien capaços de qüestionar la imprescindible i patriòtica decisió governamental).

Jo estic disposat a empassar-m’ho sense protestar. Fins i tot estic disposat a no irritar-me quan m’expliquin que el que s’ha fet ha estat bo per a Espanya, perquè si s’hagués fet fora Sáenz se n’hauria ressentit la tan necessària confiança dels mercats financers internacionals envers l’economia espanyola i bla bla bla. D’acord, firmo. Ara bé, demano una cosa. Només una. Que paguin.

El govern (l’Estat sencer, poder executiu, legislatiu i judicial tots junts) ha fet un grandíssim favor al senyor Botín passant per damunt de l’ordenament jurídic i de el més elemental principi de proporcionalitat i igualtat davant la llei. Realment se l’han jugat. Doncs bé, ha de cobrar. Hem de cobrar tots plegats. I dic tots perquè no estic disposat a que la cosa s’acabi amb un sobre ben farcit per a les arques suïsses del PP i un de més primet per a Ferraz. Això sí que no, ja seria el súmmum. 

Demano (modestament i humil) que el pagament del rescat de Sáenz ens beneficiï a tots, perquè les lleis són de tots. No demano al president que comparegui en roda de premsa amb el senyor Botín i ens ho expliqui, ja entenc que aquestes coses tan serioses no es fan així. Que no ens ho diguin, però que ho facin. Que paguin. Quant? Aquí hi ha la clau. No ho sé. S’hauria de parlar. S’hauria de trobar un preu just, equilibrat amb el cost del rescat. Apunto algunes idees, per si algú les vol recollir. Per exemple, que el banc del senyor Botín es faci càrrec d’una part del deute públic, una petita part, posem l’1%, nou mil milions d’euros de no res. És un preu just, em sembla. O també podríem demanar com a pagament que aquest banc deixi d’invertir en productes que ataquen l’economia espanyola i l’euro. O també podríem negociar que deixin de facilitar l’evasió fiscal als seus clients. Però potser demano massa. No sé si el president Rajoy gosarà demanar-li tant. Potser s’acontentarien amb una gorra signada per Fernando Alonso per a cada ministre i per cada membre de l’executiva socialista. Segur.

La política impotent

 

El gran pensador Zygmunt Bauman, de visita a Barcelona fa unes setmanes, va deixar caure una frase que resumeix perfectament l’estat de coses actual: “Existeix un divorci evident entre la política i el poder”.

Des de Maquiavel sabem que la política és l’exercici del poder, és a dir la capacitat de fer que als altres facin coses que no voldrien fer, o que deixin de fer allò que voldrien fer. El poder és capacitat de coacció, ras i curt. Això no implica violència necessàriament. La coacció pot ser suau, delicada, pot expressar-se en raons, no cal que sigui a cops de roc. Però la coacció és la base de tot poder. I el poder és la base de la política, malgrat que aquesta es revesteixi d’infinitat de màscares i símbols. L’exercici de la política és per definició l’exercici del poder.

Doncs bé, segons Bauman ara ens trobem davant d’una política sense poder. Des de Mas a Rajoy, Hollande o Merkel, tots els polítics del món actual (potser amb l’excepció de Kim Jong Un, que ja es dir) tenen menys capacitat de coacció, és a dir de poder, de fer que els altres facin allò que no voldrien fer. És quelcom que s’intueix més enllà de la normalitat amb la que segueix actuant la política. Segueixen havent cimeres, reunions “d’alt nivell”, els dirigents es desplacen amb grans comitives, resideixen en els mateixos palaus que els seus antecessors, fan campanyes prometent arreglar això i allò, es presenten a les eleccions i fins i tot alguns les guanyen, prenen possessió i se’ls rendeixen honors. Tot com si res, però res és el mateix. La seva capacitat de tirar endavant les propostes fetes tendeix a zero.

Preneu Mariano Rajoy com exemple. La seva estranya loquacitat el traeix a cada moment. És l’autor de la frase que millor defineix el desempoderament de la política: "La realidad me ha impedido cumplir mi programa electoral". Voleu confessió més patètica d’impotència? O és cinisme? És com si digués, jo em vaig presentar a les eleccions amb un projecte que era paper mullat, però em va servir per guanyar-les. Ara, un cop al govern, “hay que hacer lo que hay que hacer” (aquest home és una mina), perquè en el fons no pot fer una altra cosa. Així, la política impotent és aquella on els projectes (els programes, les propostes, les promeses) no són diferents en funció de si s’és d’esquerres o de dretes, sinó si s’està al govern o a l’oposició. Quan no s’està al govern s’és lliure de dir el que es vulgui, però un cop s’ha estat elegit, l’acció governamental està pautada i no hi ha governant que s’aparti ni un mil·límetre d’aquesta pauta (que li demanin a Zapatero... o a Papandreu).

Voleu més evidència de la impotència de la política que Hollande? Elegit per donar un nou rumb a França i a Europa, amb un programa d’estímuls públics a l’economia i de recuperació de la iniciativa per l’Estat, la seva acció de govern ha acabat sent mimètica a la del seu antecessor Sarkozy. Retallades del dèficit per por als mercats i impotència per millorar la recaptació impositiva (adéu, Depardieu).

Fins i tot la poderosa “frau Europa”, Angela Merkel, que reparteix carnets de bon governant als alumnes més aplicats de la classe, no és mestressa de la seva política. Com els altres, és presonera de forces que la depassen i que li marquen les polítiques a desenvolupar si no vol tenir problemes a les eleccions de la tardor. És evident que l’austeritat imposada a les economies europees està passant factura a la indústria alemanya (les seves exportacions se’n ressenten) i que el paper de madrastra d’Alemanya fa trontollar el projecte comú europeu, però és que Merkel també està en mans del seu “lobby” financer local, que va apostar al casino immobiliari espanyol, grec o portuguès les pensions dels jubilats teutons. Més enllà que s’ho cregui o no, Merkel no pot triar, perquè es juga que la tercera edat alemanya (part important de la base electoral de la CDU) hagi d’admetre que ha perdut la pensió.

Així doncs, si els polítics són impotents, de què serveixen? Aquesta és la pregunta que, més o menys obertament, es fa pràcticament tothom arreu d’Europa. Per què tenim Parlaments, si només convaliden el programa únic que dicta el poder financer? Per què tenim presidents? Per què hem de fer eleccions, si al final les polítiques dels governs venen marcades i tant li fa quin partit guanyi les eleccions?

Podem exclamar-nos i fer proclames abrandades contra el neopopulisme i el feixisme que s’amaga darrera d’algunes de les afirmacions dels moviments antipolítics. Podem blasmar Grillo i titllar-lo de pallasso (des de quant és un insult?). O podem dir allò que tenim els polítics que ens mereixem i acabar entonant la lletania que la culpa és nostra (si us plau, una mica més de “hem viscut per damunt de les nostres possibilitats”), com si tornéssim als vells discursos de que “no estem preparats per la democràcia” o del “què us havíeu cregut?”. Podem deixar que els tertulians diguin allò que som uns desagraïts, amb tot el que els polítics han fet i fan per nosaltres (i tornar a donar-li voltes a la sínia de la “modèlica” transició, els pactes de la Moncloa i els pares de la pàtria). Podem també amenaçar veladament amb l’apocalipsi si critiquem massa la classe política. Fins i tot podem fer d’esquerra “raonable” i “enrollada” i fer la defensa de l’Estat del benestar, com si fos un “detente bala” amb super poders per arreglar-ho tot. O donar les culpes a la dreta, que sempre vesteix bé. O podem entregar-nos al “rajoyisme” i pensar que un augment del PIB el segon trimestre del 2014 ho arreglarà tot i que l’únic que cal és fumar-se un puro repapat al sofà.

Res de tot això servirà per a res. La democràcia, tal i com l’hem entès fins ara, està tocada en el seu fonament, que és aquest vincle prim de confiança que uneix representants i representats. La política sense poder és només teatre. Si la política no té la possibilitat de canviar les coses esdevé fum, retòrica buida, una fantasma que recorre Europa en limusina amb bandereta fent veure que fa coses, quan en realitat només té poder per aconseguir col·locar l’amic de torn o donar una concessió al col·lega, amb qui –mira tu- tens una societat mercantil a mitges. La política impotent afavoreix l'aparició i el triomf de venedors d'ungüents màgics, aprofitats de tota mena i salvapàtries més o menys ben intencionats que només excel·leixen en el debat de vol gallinaci i la batussa de corral.

 

El més greu de tot plegat (o el més ridícul, ja no ho sé) és que ningú no ha desempoderat la política, ningú li ha tret la capacitat de posar en pràctica els seus projectes. El més trist és que han estat els mateixos polítics els que han anat despullant governs i parlaments del seu poder fins a deixar-los en aquestes burles de si mateixos. Ha estat la ideologia que defensava que l’àmbit privat era més eficient que el públic, que la política no havia d’interferir en les institucions “tècniques” (com si un banc central fos una institució merament tècnica), portada a la pràctica per governs tant de dretes com d’esquerres des dels anys vuitanta, el que ens ha fet arribar fins aquí. Per tant, és la política la que ha de recuperar el poder perdut, només ho pot fer la política. El carrer pot ajudar, però no serà des del carrer que es convencerà els dirigents. Han de ser ells mateixos. Per vergonya torera, perquè ja no aguantin més fer el paper del cofoi emperador que es passeja tot nu. O per interès, tant li fa. Si no ho fan, que després no ens demanin que correm a salvar la democràcia. Se l’hauran carregat ells solets (però ho pagarem tots).

FOTO: panoramaaudiovisual.com

Les preguntes fonamentals

Per a què serveix l’Estat? Així de crua és la pregunta que hi ha al fons del fons d’aquesta crisi de sistema en la que bracegem mig ofegats des de fa cinc anys. Quin sentit té l’Estat? En el fons, és LA pregunta que senyoreja tota la disputa política i ideològica, als parlaments o a l’acadèmia, des de finals dels setanta. Si es para bé l’orella totes les discussions polítiques dels darrers trenta anys van d’això. És realment necessari l’Estat? Té sentit que hi hagi una institució que regula la societat, imposa límits, recapta diners i els redistribueix?

A aquesta pregunta la dreta ha contestat clarament que no. L’Estat no té sentit. Ras i curt. S’ha convertit en una llosa pel progrés i (atenció!) per la llibertat dels individus. El govern no és la solució, és el problema, va dir Reagan. Per tant cal acabar amb el govern, reduir-lo a la mínima expressió. Trenta anys més tard, la seva profecia és a punt de complir-se. Digueu-li pensament únic, abisme fiscal, segrest o filibusterisme, anomeneu-los llibertaris, anarco-capitalistes, neoliberals o neocons. L’objectiu de tots ells és el mateix: reduir l’Estat al mínim.

Front a l’ofensiva, l’esquerra majoritària no ha sabut respondre. O ha respost de manera equivocada. O de maneres equivocades. Uns han intentat negociar un “desmantellament ordenat” de l’Estat, preservant-ne algun element simbòlic (l’educació i la sanitat públiques, per bé que com a últim reducte pels més desafavorits). Altres han fet de la defensa de l’Estat “tal i com era fa trenta anys” la seva particular línia vermella. Trenta anys més tard es pot dir que uns i altres no se n’han sortit. Avui l’Estat és en perill més que mai. El problema de l’esquerra (de totes les esquerres) és que han donat respostes sobre el funcionament de l’Estat quan la pregunta proposada pels neoliberals en qüestionava directament les bases, el fonament sobre el que l’Estat (sobretot l’Estat social, però no només) ha basat la seva existència.

No és l’estat del benestar i el seu paper al món el que està en qüestió. És l’existència mateixa de la societat, allò que Margaret Tatcher va dir que no existia. L’ofensiva conservadora va molt més enllà de la discussió sobre si és sostenible econòmicament l’Estat social. Es planteja quin sentit té parlar de societat i de bé comú quan el que realment existeixen (diuen) són individus maximitzadors de la seva llibertat. Aquí rau l’èxit de la revolució neoliberal, en la construcció d’un model social que respon a les seves idees. La de Tatcher (com la de Reagan) és una profecia autoacomplida: no és que la societat no existís, és que es van aplicar totes les forces necessàries a desmantellar-ne la base, el fonament.

Portem trenta anys de construcció d’un model de societat individualista, dirigida per l’exaltació de la llibertat personal per damunt de qualsevol altra cosa. L’autorealització, que es fa no amb el altres, sinó en contra dels altres. Els individus que competeixen entre ells per eixamplar el seu espai de decisió, de llibertat. La teoria del “lebensraum” portada a nivell personal. La lluita per fer que la frontera entre la meva llibertat i la de l’altre se situï com més enllà millor. L’infern són els altres, com va escriure Sartre.

En un sistema d’aquest tipus l’espai compartit es converteix en l’espai “competit”. El que és de tots no és de ningú, i cal que sigui conquerit per algú. No hi ha bé comú, tots els béns han de ser d’algú i el moviment social és la pugna dels individus per l’eixamplament del seu espai “vital”, convertit en càpsula de gaudi personal, on els altres són acceptats només per estricta “invitació”. Innerarity en diu alguna cosa en el seu darrer llibre.

La lògica de la competència s’imposa a la de la col·laboració. La victòria s’imposa al pacte. La guerra a la negociació (no és això del que va l’abisme fiscal?). Tots els elements que fonamenten la societat (pacte, acord, negociació) queden arraconats, i amb ells els organismes i institucions que els donen forma: els partits i els sindicats, òbviament, però també les administracions, totes aquestes instàncies que tenen com a matèria primera el bé comú, l’espai públic.

Les associacions només s’accepten si són personalment consentides, si són voluntàries, és a dir fruit de la meva llibertat individual i de la meva decisió estrictament personal. És la lògica del filantrop: dono diners al banc dels aliments, sóc membre d’una ong o ajudo al sosteniment d’un casal de barri perquè em dóna la gana, perquè vull i puc. La misericòrdia substitueix l’imperatiu. L’ajuda social és una decisió des de la llibertat individual, mai una imposició d’un estament superior (l’Estat) que té el deure de vetllar per tots. El bé comú és una opció personal, com la pertinença a un club.

En un món d’aquest tipus és irrellevant preguntar-se quin paper té l’Estat, perquè simplement és inconcebible l’existència d’un ens regulador de quelcom que ja regula (i de manera altament eficaç mitjançant la seva “mà invisible”, dirien) la llei del mercat. Potser hauríem de canviar la pregunta i qüestionar-nos si existeix allò que anomenàvem la societat, més enllà de la mera suma d’individualitats en continua competència.

Foto realclearpolitics.com