Una Catalunya gripada*

Finalment el 27 de setembre hi haurà eleccions al parlament, perquè qui té la facultat de dissoldre la cambra ha empenyorat la seva paraula, i per molt que volgués fer-se enrere (que no ho sabem), no pot. Tanmateix, l’avançament electoral no persegueix altre objectiu que el de mantenir viu “el procés”, és a dir la mobilització cívico-política iniciada amb la diada de 2012, i que va culminar el 9 de novembre amb el “procés participatiu” que va convocar dos milions de persones.

Després del 9N al “procés” li sobrevingué la ressaca natural de tot moviment que arriba a una fita i no en té cap altra a l’horitzó. La convocatòria del 27S va venir a cobrir aquest buit, és a dir a donar una fita temporal a mig termini, que evités la relaxació del moviment.

Alhora el 27S ha de resoldre dues incògnites. La primera, si efectivament existeix una majoria clara a favor de la independència de Catalunya. La segona, si existeix una força amb capacitat per liderar aquesta majoria. Ambdues preguntes són igual d’importants, i ambdues s’han de resoldre de manera clara, ja que l’ambiciós calendari definit en el “full de ruta” només es pot dur a terme amb un fort recolzament ciutadà i amb un lideratge definit i clar.

Doncs bé, intueixo que el 27S no resoldrà cap de les dues preguntes. Hi haurà majoria independentista al parlament, però no serà definitiva (ni tan sols a nivell d’escons, com pretenen alguns), i dins del bloc sobiranista no quedarà definit un lideratge potent. El resultat d’aquesta convocatòria avançada serà un país gripat, incapaç de tirar endavant i incapaç de tornar enrere. El primer per manca de força, el segon perquè és impossible.

Exposo les raons del perquè crec això.

En primer lloc, perquè el suport polític al procés independentista s’ha anat reduint paulatinament des del començament. La setmana que ve farà cinc anys de la sentència del Tribunal Constitucional que declarava inconstitucionals diversos articles de l’estatut d’autonomia. A la manifestació convocada hi va assistir tot l’arc polític excepte el PP (instigador del recurs) i C’s. A partir d’aleshores s’han anat succeint les defeccions del procés: el primer el PSC, després les CUP i ICV, per motius diferents, arrel del nou 9N, i finalment Unió, que acaba de baixar del tren amb un gran cost intern (com el PSC i ICV).

Aquesta pèrdua de suport polític, aquesta destil·lació que ha acabat només amb CDC i ERC com a promotors (els únics partits firmants del “full de ruta”, amb les entitats socials), no ha suposat però un afebliment del suport electoral a la causa, que des de 2010 ha oscil·lat entre els 1,1 milions de les municipals 2011 i les europees 2014 i els 1,8 de les eleccions al parlament de 2012 i la consulta del 9N (tot i que aquesta incloïa menors de divuit anys i estrangers).

De fet, el bloc sobiranista s’ha reforçat, però ho ha fet a base de tancar i estrènyer el seu espai, i endurir els seus postulats (des del dret a decidir fins al suport sense matisos a la independència). Això li ha permès enfortir i mobilitzar els propis (l’endogrup), però ha aixecat una barrera amb els de fora, els que no combreguen amb la causa independentista (l’exogrup). El problema per al “procés” és que necessita comptar amb part d’aquests “de fora” per assolir la majoria necessària per tirar endavant el seu propòsit explicitat al “full de ruta”. No en té prou amb els independentistes declarats (els 1,8 milions del sísí representen el 34% del cens i només el 51% del vot vàlid de les autonòmiques de 2012), i per tant el tancament de l’independentisme acaba actuant en contra del seu propòsit final.

Això es podria solucionar incorporant gent a la causa, però sembla evident que aquesta ha arribat a un punt d’estabilització difícil de superar (tot i que el govern central ho intenta a base de querelles). El suport a la independència, mesurat en els baròmetres del CEO, ha tingut una progressió espectacular des de la sentència del TC, tot passant del 24 al 44% entre juliol de 2010 i novembre de 2012. Ara bé, a partir d’aleshores la taxa s’ha estabilitzat a l’entorn del 45%, sense arribar a superar el 50% en cap sondeig.

Això no seria un greu problema si s’aconsegueix desmobilitzar una part significativa del vot no independentista. Ja se sap que moltes vegades s’aconsegueix guanyar no tant per mèrits propis com per incapacitat del contrari (que li demanin al PP com va assolir les majories absolutes de 2000 i 2011). Ara bé, l’aparició de Podemos fa més difícil aquest objectiu, ja que el nou partit està servint de canal de reenganxament a una part de votants (molts d’ells propers al PSC), que s’havien esborrat de les eleccions (i de les enquestes) els darrers dos o tres anys, i que han “reaparegut” arran de les eleccions europees de 2014. Aquest fet explicaria l’afebliment de l’opció independentista en els darrers sondeigs (del 45% a l’octubre de 2014 al 39% al febrer d’aquest any).

La baixada en la preferència per la independència no es deuria tant a un afebliment dels independentistes (el famós “soufflé” amb què alguns somien), sinó a la reaparició en les mostres d’un segment de votants que (ja fos per cansament, per “vergonya” o per l’espiral del silenci) havien tendit a no contestar enquestes des de 2012. Podemos els serveix a aquests votants un canal d’expressió política que els mancava des d’aleshores, el que fa que automàticament el pes del bloc independentista baixi en relació al conjunt del vot (de manera que els és més difícil assolir un percentatge suficient per tirar endavant el projecte independentista).

Però a més a més l’aparició de Podemos, i la seva capacitat de mobilitzar aquest segment de vot “reaparegut”, afebleix l’independentisme perquè introdueix al discurs general una variant que escapa al monotema que ha dominat l’escena des de 2012. Ho va reconèixer el propi president Mas quan digué que el discurs de Podemos “distreia” del que (segons ell) era el més important, i s’ha fet evident amb el nou govern municipal de Barcelona.

Pel que fa a la segona pregunta, les eleccions municipals han mostrat un evident afebliment del pes del vot a CiU dins del bloc sobiranista, que ja s’havia observat a les europees de fa un any. Aquest afebliment és molt clar en les grans ciutats, on CiU ha superat ERC i les CUP només en quinze dels trenta-cinc municipis més poblats. Seria un error extrapolar directament aquestes dades a unes eleccions al parlament, però la comparació amb la convocatòria de 2011 i de 2007 és prou evident, i en qualsevol cas els diferencials favorables a CiU s’assenten en els resultats als municipis petits de l’interior, on els nacionalistes aglutinen el vot moderat i on la figura dels alcaldes és rellevant a l’hora de decidir el vot. A les ciutats de més de cent mil habitants (exceptuant Barcelona), en canvi, el vot a CiU només representa el 30% de tot el suport als partits independentistes.

Si a això li sumem la ruptura amb Unió, al posició de CDC com a líder indiscutible del bloc sobiranista trontolla. No tant per la quantitat de vots que es pot endur Unió, sinó per l’estratègia de tancament de la pròpia CDC en l’espai acotat dels que se senten independentistes. Sembla com si els dirigents de CDC haguessin renunciat a captar suports més enllà de la rasa i concentrin els seus esforços a capturar vots a la frontera amb ERC, basant-se en la figura del president Mas com a esquer (d’aquí la “llista del president”, que és un succedani de la llistà única que Mas va intentar i Junqueras va impedir).

El moviment de CDC deixa “a la seva esquena” tot un espai que havia estat clau en les victòries autonòmiques de CiU, però que ara ha quedat darrere la tanca aixecada pels independentistes. Estaríem parlant d’uns vuit-cents mil electors de centre, que es defineixen com a duals (“tan català com espanyol”) o de catalanisme moderat i es declaren no independentistes. Aquest és possiblement l’espai al que apuntava Duran, però les darreres enquestes assenyalen que hi està penetrant C’s, erigit en l’alternativa de vot centrista, molt més digerible que el vell PP (que obtenia bons resultats en aquest espai a les generals), i que podria beneficiar-se de la polarització entre independentistes i anti independentistes i de l’efecte cicle, bo i aixecant un vot “avançat” a les generals de novembre. Així, podria ser que el 27S coroni C’s com a força principal del bloc no independentista, gràcies a la feblesa de PP i PSC i la seva capacitat d’aglutinar un gran espai centrista que arribi fins a tocar la frontera de l’antic espai de CiU.

Si això fos així, el dibuix parlamentari sorgit del 27S donaria una majoria sobiranista capaç de fer govern però sense la força suficient per tirar endavant el calendari marcat per accedir a la independència en divuit mesos. Una majoria sense un lideratge evident, ja que els pesos entre les diferents forces (CDC, ERC i CUP) serien més equilibrats que fa tres anys i la figura de Mas hauria sortit tocada d’unes eleccions en les que la sola concurrència de Podemos (sota la forma que fos) produirà un major repartiment dels escons (com s’ha vist a les municipals, i com es veurà a les generals de després). I per acabar-ho d’arreglar, sense possibilitats de bastir una majoria alternativa (aspiració secreta de la vella guàrdia convergent i de part del poder “real”), ja que serà impossible aritmèticament amb PSC o ICV, i impossible amb C’s (sobretot abans de novembre).

De manera que el 27S és possible que ens deixi un país gripat, clavat, al que només li quedarà esperar al novembre, tot i que sense gaires esperances d’aconseguir res.

Continuarà...

* intervenció al Beers and Politics organitzat pel Xavier Peytibí el divendres 12 de juny al bar Schultz

El tauler andalús: benvinguts a la nova política

Demà sabrem si Susana Díaz és investida presidenta de la Junta d’Andalusia o si s'ajorna la votació fins passades les eleccions municipals, de manera que podrem avaluar si la jugada d’avançar les eleccions autonòmiques li ha sortit bé, o pel contrari, el preu que n’haurà pagat no la compensa. Andalusia és el laboratori de la nova política espanyola, i ho és perquè Díaz va creure que avançar les eleccions autonòmiques al començament del cicle la beneficiaria. En principi va semblar que sí, ja que el resultat electoral fou molt superior a les expectatives, però Díaz sembla que s’ha ennuegat amb la gestió de la nova pluralitat parlamentària, de tal manera que no té garantida l’elecció en tercera votació, malgrat que hagi pidolat suport a esquerra i a dreta. Benvinguts a la nova política.

Al final Díaz ha estat víctima dels seus propis càlculs (o els dels seus assessors). Va avançar les eleccions per agafar Podemos a contrapeu, sense organitzar i amb el lideratge a mig fer. Va ser elogiada unànimement per la jugada, sobretot després que els resultats confirmessin la “feblesa” de Podemos (feblesa de 590.000 vots i quinze escons partint del no res). Ara bé, un cop passada l’eufòria, la candidata Díaz ha topat amb la necessitat de comptar amb Podemos o amb C’s per ser escollida presidenta.

I aquí és on la jugada mestra es converteix en pífia. L’avançament electoral ha resultat un pla diabòlic per a Díaz, perquè no comptava que l’escenari quedaria congelat a l’espera del que diguin les urnes el 24 de maig... i el novembre. Hores d’ara ni Podemos ni C’s tenen molts incentius per mostrar les seves cartes. Les seves opcions a les municipals i autonòmiques (i a les generals) passen per mantenir la seva autonomia, i això vol dir que no es decantaran per cap de les opcions majoritàries abans que s’hagi decidit tot el cicle. Evidentment, tant els uns com els altres faran la comèdia i negociaran (o faran veure que negocien) amb Díaz, filtraran que l’acord està a prop, publicaran llistes de demandes, exigiran, posaran condicions i dibuixaran línies vermelles, però en el fons només volen guanyar temps. El problema per Díaz és que no en té, de temps. Hi ha un termini establert per a la investidura i si s’esgota s’han de convocar noves eleccions.

En altres circumstàncies, Díaz podria amenaçar amb tornar a les urnes, amb l’esperança de reforçar la seva majoria. Però una nova convocatòria podria ser entesa com un fracàs personal de la presidenta que va decidir cridar a eleccions abans d’hora. I encara més, fer noves eleccions no és opció per a Díaz per un motiu molt prosaic: una nova convocatòria coincidiria amb el tram final del seu embaràs, el que fa molt complicada una possible campanya (i fins i tot, podria impedir la presència física de Díaz).

Així doncs, Díaz només té una opció per ser presidenta sense convocar noves eleccions: l’abstenció del PP. Numèricament i fins i tot políticament és viable (en lògica vella/nova política). El problema és al preu. Sabent que Díaz no té cap altra sortida, el PP podria amagar amb una nova convocatòria electoral per treure més rendiment de la seva abstenció al debat d’investidura. Quin rendiment? L’abstenció dels socialistes en algunes places claus per als populars, i que perillen segons les enquestes. Madrid, València. Després del 24 de maig, el PP tindrà moltes alcaldies i comunitats amb majoria simple, necessitades d’acords per a la investidura. C’s i Podemos seguiran sense incentius per decantar-se i donar suport als candidats més votats (és més, el PP sap que no pot comptar amb Podemos). En un escenari així, fer presidenta a Díaz pot ser la clau que acabi obrint moltes portes. 

El que semblava una jugada estratègica de primer ordre s’ha convertit en un laberint per al PSOE. L’angoixa per tancar el capítol andalús i fer presidenta a Susana Díaz li pot comportar pagar un preu enorme, que li passarà factura a la campanya de les generals. Al PP ho saben i acaricien la idea. A Ferraz no poden dir que no a la seva “accionista majoritària”. Escac i mat.

foto: diariosur.es

Concurs d’idees per salvar l’statu quo

Segon round, aquest cop des dels bancs socialistes. En el seu discurs per aconseguir la investidura, Susana Díaz va deixar caure que podria estudiar la introducció de la segona volta a les eleccions autonòmiques. Un nou globus sonda en la línia del que ja havia deixat caure fa temps Rajoy, sobre la possibilitat de modificar la llei electoral per assegurar l’elecció com a alcalde del candidat de la força més votada, independentment del vot aconseguit. Tant Rajoy com Díaz fonamenten les seves propostes en assegurar la governabilitat, suposadament amenaçada per l’atomització que prediuen les enquestes i que s’ha fet patent en el parlament andalús arrel de les últimes eleccions.

El futur polític que ens espera a la cantonada serà més volàtil i complex, amb més partits en parlaments i ajuntaments, el que obligarà a acords multiformes de més de dues formacions. Política en estat pur, parlamentarisme del bueno. Doncs bé, la reacció dels dos partits tradicionalment majoritaris ha estat la mateixa: proposar mesures per restringir o bé la representativitat i o bé la força de negociació de les forces mitjanes i petites. L’argument és el mateix, cal que governi qui guanya, no és legítim que una “coalició de perdedors” pugui desplaçar la força més votada. Dues solucions, que en el fons són la mateixa: la via directa del PP (imposar per llei el govern del guanyador, encara que ho hagi estat per un sol vot) o la més subtil del PSOE (introduir el ballotage per decidir entre els dos primers qui ha de governar).

Res de nou. Forma part d’una tendència general en els sistemes parlamentaris. És el cas italià o el grec, on s'ha introduït la “prima de majoria”, és a dir l’atribució automàtica al partit més votat d’un percentatge d’escons que li permet assolir la majoria parlamentària, tot i no haver aconseguit els vots necessaris. A les últimes eleccions gregues, Syriza va estar a punt d’aconseguir el percentatge precís. L’argument tant a Itàlia com a Grècia (com a Espanya) és el mateix: cal consolidar una majoria sòlida al parlament, encara que sigui artificialment, per garantir l’estabilitat del govern.

En tots els casos, la víctima ha estat la proporcionalitat del sistema i la mateixa essència del parlamentarisme, que no és sinó el pacte i l’acord. Es prefereix tenir un govern sòlid, encara que no representi la majoria dels vots, a negociar un acord de diverses forces, que conjuntament sí representen la voluntat majoritària dels electors. Hi ha quelcom de moda en tot plegat, una tendència en tots els sistemes parlamentaris cap al presidencialisme. Tendència que en el cas espanyol (i això inclou el català) lliga amb una cultura política amb escassa tradició pactista (aquí només es pacta com a últim recurs i quan hi ha perill d’esfondrament de tot el sistema).

Però n’hi ha més. La proposta de Díaz (com la de Rajoy abans) busca per damunt de tot salvar la posició del seu partit davant l’afebliment d’allò que s’ha anomenat el “bipartidisme”. A veure, endevinalla: si s’introduís la doble volta, quins partits creieu que hi arribarien? Doncs en la major part dels casos el PSOE i el PP, el que garantiria el manteniment del seu pes parlamentari a costa dels altres partits. La proposta és menys innocent del que sembla. No va només d'assegurar la governabilitat, ni d’apropar els representants als ciutadans. Les reformes electorals suggerides busquen mantenir artificialment el predomini de socialistes i populars a compte de les forces emergents. Res de nou, doncs. Un nou pas en l’ofensiva lampedusiana que ja fa un any que es desplega en tots els fronts. Prepareu-vos pel crescendo contra l'atomització i el desgovern que començarà el 25 de maig. El que avui semblen ocurrències pot acabar al BOE abans del que us penseu (i amb les enquestes a favor).

foto: elconfidencial.com

Eleccions andaluses 2015: una hipòtesi

Explicar què ha passat en unes eleccions no és una tasca fàcil. Els resultats electorals només són la punta de l’iceberg dels moviments dels electors, ja que sovint aquests moviments es contraresten els uns als altres, de manera que bona part del que passa queda soterrat, invisible a primer cop d’ull. És per això que (a manca de disposar d’enquestes postelectorals) es multipliquen les explicacions sobre transvasaments i canvis de vot. Tothom té la seva i, amb les dades de què disposem, no podem declarar guanyador. Fins i tot serà difícil consensuar una explicació que sigui 100% vàlida quan ja disposem de tots els elements de judici, perquè sabem que les eines que utilitzem no són infal·libles (si ho fossin, l’anàlisi electoral no tindria cap gràcia).

A aquestes alçades tot el que es pot fer són hipòtesis, suposicions més o menys plausibles, el més neutre possibles o, com diria Isidre Molas, simplement “que s’aguantin”. Aquí teniu la meva, falsa com qualsevol altra, però que intenta ser prou honesta i tenir en compte tant els factors del cicle electoral (les andaluses han estat el segon “round” del cicle, després de les europees), els factors lligats a la naturalesa de les eleccions (les eleccions autonòmiques, siguin catalanes o andaluses, comparteixen més elements dels que pensem) com els factors propis de la conjuntura i del moment.

El PSOE aguanta, però no tant

Els socialistes conserven la posició per diversos motius, però principalment perquè haurien aconseguit jugar el paper de partit refugi d’un cert vot moderat, que davant l’escenari de creixement dels “nous” i un parlament sense una majoria clara, ha donat suport a l’única opció que tenia possibilitats de fer govern, segons les enquestes. Això hauria provocat un transvasament de vot del PP al PSOE, que el CIS xifrava en uns 70.000 o 80.000 votants (i que Metroscopia situava en els 60.000 abans de començar la campanya i en 70.000 a mitja campanya).

De ser certa aquesta atracció de vot moderat per part del PSOE (que podria ser en part vot del PSOE que el PP va captar el 2012 i que ara “tornaria”), els socialistes haurien perdut més vot del que es veu amb les dades globals (els 114.000 de diferència entre els resultats finals de 2012 i 2015).

Això no treu que el resultat de Susana Díaz no sigui bo. Ho és perquè aconsegueix frenar l’efecte cicle (a les europees va perdre un 25% del vot i en aquestes andaluses “només” el 7%), gràcies al paper del PSOE a les eleccions autonòmiques com a “partit nacional”, però no ho és tant si tenim en compte que des de 2008 (i la comparació és forçada perquè les autonòmiques es van celebrar conjuntament amb les generals) el PSOE ha perdut el 35% del seu vot. A Díaz la salva, paradoxalment, l’atomització parlamentària i el mal resultat del PP (responsable final que els socialistes conservin els seus 47 escons).

Podemos guanya però perd

De la mateixa manera que el PSOE guanya tot i perdre, Podemos perd tot i guanyar. Possiblement part de les pèrdues ocultes del PSOE hagin anat a engruixir Podemos. Tanmateix, la mossegada forta de Podemos a l’espai socialista es produiria entre aquells que en l’últim cicle van deixar de votar PSOE (ho deixen ben clar els baròmetres del CIS). El patró de creixement de Podemos és diferent en funció dels partits: “ataca” el nucli fidel d’IU, però no del PSOE (o no tant). El transvasament del PSOE a Podemos és indirecte, centrat en aquells segments de vot que els socialistes van deixar escapar al cicle 2011-12. En el cas andalús és molt probable que part del resultat de Podemos s’expliqui per la captura de part dels 650.000 vots que el PSOE va perdre entre les convocatòries de 2008 i 2012 (que coincideixen segurament amb bona part dels 700.000 que va perdre entre les generals de 2008 i 2011).

Aquest moviment també hauria quedat amagat a simple vista. Només s’intueix amb una anàlisi del vot per municipis, on apareixen casos d’augment de la participació lligats al vot a Podemos (a Cadis clarament). Aquesta seria la prova que el tímid augment de la participació amaga fenòmens de mobilització i desmobilització de major magnitud. Així, podria haver una part de vot PSOE desmobilitzat el 2012 que ara hagi decidit participar i ho hagi fer donant suport a Podemos (i potser a C’s). Aquest moviment no es veuria perquè l’hauria contrarestat un moviment en sentit contrari, de desmobilització, d’una part del vot PP del 2012.

El vot estèril al PP

En aquesta convocatòria al PP li ha anat tot en contra. El cicle iniciat a les europees marcava una clara tendència a la baixa dels partits “grans”. El PSOE n’ha pogut escapar perquè a Andalusia juga el rol de partit central de la governabilitat quan s’escull el parlament autònomic (partit “nacional”), però el PP no ha tingut cap agafador per evitar la fuga de vots. Ni el candidat era el millor, ni tenia cap possibilitat de desbancar els socialistes (no hi havia ni una enquesta que el posés per davant), ni el govern central i el seu president (molt present a la campanya) ajudaven a mantenir unit el vot. Al final, els incentius per votar al PP es reduïen a la proximitat al partit, de manera que només l’han votat els seus, els fidels. La resta ha fugit en múltiples direccions, en estampida: cap al PSOE el vot que buscava estabilitat (i que en part “tornava” als socialistes), cap a C’s el vot de centre que buscava “nova política” (i el vot a C’s li sortia gratis, ja que els populars haurien perdut igualment) i possiblement una part cap a l’abstenció (i qui sap si cap a Podemos). Sense incentius per atraure ni retenir el vot, el PP ha complert amb la maledicció del cicle: si entre les europees de 2009 i 2014 va perdre el 33% del vot, entre les autonòmiques de 2012 i 2015 ha perdut el 32%. Pur efecte cicle.

C’s o el canvi sense cost

C’s ha estat el principal beneficiari de la manca d’incentius per votar el PP. Segons el CIS preelectoral, els populars li cedien a C’s prop de 160.000 dels seus vots de 2012, un 10%, que Metroscopia elevava fins al 14% a mitja campanya. Però els de Rivera no només haurien captat vot del PP, i no només directament. També s’han endut la major part del  vot a UPyD de fa tres anys, i és possible que entre els seus 370.000 votants hi hagi també abstencionistes de 2012 que antigament havien oscil·lat entre PP i PSOE, o fins i tot votants dels socialistes que s’han allunyat de Podemos arran de la campanya de desprestigi engegada des de mitjans propers als socialistes, que els han servit en safata C’s com a opció alhora nova i moderada (i possible recolzament parlamentari de Susana Díaz).

Escenari generals: ni igual ni totalment diferent

El resultat d’aquestes eleccions no es pot extrapolar a l’arena estatal, ni tan sols fent un càlcul de coeficients de ponderació. Hi ha massa elements “autòctons” en aquestes eleccions per fer-ne una extrapolació. Ara bé, tenint això en compte, no està prohibit pressuposar el capteniment dels diferents elements detectats a Andalusia. Així, tot sembla indicar que hi ha elements de cicle que perviuran en la convocatòria general, de manera que podem esperar un suport significatiu a les forces “noves” (Podemos i C’s) a costa del vot dels dos grans (PP i PSOE), ja sigui de forma directa (sobretot en el transvasament entre PP i C’s) o de forma indirecta (en el cas de l’atracció cap a Podemos de part del vot socialista desmobilitzat en l’últim cicle electoral). També podem pressuposar que es mantindrà la penetració de Podemos en l’espai dur d’IU (a menys que concorrin junts) i la de C’s en l’espai d’UPyD (si és que aquest partit arriba fins les generals com a força autònoma).

El que no està tan clar és què farà el vot moderat que en aquesta convocatòria ha sostingut el resultat del PSOE. Aquest és un vot d’ordre que acostuma a optar pel partit que li ofereix més garanties d’un govern fort i estable. A Andalusia aquesta opció només la garantien (fins un cert punt) els socialistes, però a Espanya pot no ser tan clar. Si les enquestes no comencen a mostrar que Pedro Sánchez pot guanyar les generals, aquest vot podria no tenir altra sortida que donar suport a Rajoy (ja sigui com a mal menor, ja sigui per apuntalar el sistema). Aquesta és possiblement la incògnita més gran.

Una nota final. Cal no oblidar els efectes del sistema electoral sobre les possibilitats d’obtenir representació per part dels partits “nous”, és a dir que la poca rendibilitat d’aquest vot els juga en contra (tot i que els incentius per al “vot útil” semblen menys eficaços ara que en el passat), i en qualsevol cas limita les seves opcions de ser decisius en el proper Congrés.

I segona nota final. Les municipals i autonòmiques actuaran com un fals bàlsam per als partits grans. Tindran bons resultats, en el sentit que possiblement perdin pes però mantinguin poder. Però serà un efecte òptic de revifalla del “bipartidisme”, que es deurà més al fet que els “nous” no presentaran candidatures a tot arreu que a una autèntica recuperació de les forces tradicionals (PP, PSOE, i també CiU).

Ciutadans: el pla b dels lampedusians?

Fa temps que Espanya es troba immersa en una transició sorda, de llarg abast, el resultat de la qual serà decisiu per al futur. És el procés més important que afronta l’Estat des del restabliment del règim democràtic. En part és una lluita antiga i en part és radicalment nova. Té a veure amb els serrells que el 1978 no es van voler o no es van saber o no es van poder tancar, i amb els efectes que el pas del temps ha tingut sobre un pacte primigeni que no s'ha actualitzat en quaranta anys. També és una lluita amb derivades generacionals entre els protagonistes d'aquell gran consens i aquells que han arribat després i se'l van trobar fet (que ja són el 34% del cens electoral).

A grans trets, hi ha tres posicions. D’una banda, aquells que no volen tocar res, ja sigui perquè consideren que el sistema no necessita reformes, o ja sigui perquè intueixen que aquestes poden portar més problemes que solucions, o perquè temen que un nou acord els obligui a renunciar a alguns dels avantatges obtinguts a la primera transició (i a aquells que han anat obtenint en les successives reinterpretacions del text constitucional, sobretot després de 2000).

A l’altre extrem hi haurien els que consideren que el sistema del 78 ja no serveix i que cal refer-lo de dalt a baix. Aquest grup ha anat creixent en els últims anys al compàs de les successives crisis (financera, territorial, política), que han afectat pràcticament totes les institucions de l'Estat.

Hi hauria un tercer sector format per aquells que consideren vàlid el pacte del 78 ,m però consideren que necessita una remodelació a fons, perquè assumeixen que el sistema pateix una greu fatiga de materials i consideren que és millor afrontar la reforma en condicions relativament favorables que no ajornar-la i haver-la d’afrontar de totes totes en condicions pitjors. Dins d‘aquest sector hi ha els que creuen sincerament en la reforma i aquells que la conceben com una oportunitat per preservar els seus privilegis. Aquests últims són els lampedusians.

L’abdicació de Joan Carles I, tres setmanes després de la irrupció de Podemos a les eleccions europees, va semblar obrir el pas al desplegament de l’agenda lampedusiana, però el procés sembla aturat en sec per la formidable resistència del sector immobilista, majoritari en el PP i amb Rajoy al capdavant, convençut que l’estratègia de “sostenella y no enmendalla” és la més adequada per mantenir el poder.

La facció de l’elit lampedusiana no sembla pensar el mateix i, vist el fracàs del sector dels “sorayos” en l’intent de moure el PP des de dins, podria estar pensant en un pla b, que obligués a Rajoy a moure’s des de fora, o com a mínim que generés un pol reformista diferent de Podemos. I aquí és on entra en escena Ciutadans, una opció que pot disputar amb Podemos el tron de la “nova política”, però des de posicions moderades. La idea és evitar que la pulsió rupturista la monopolitzin els de Pablo Iglesias, de manera que es doni als votants centristes seduïts per aquests (1,2 milions segons l’últim CIS) una opció alternativa, que després pugui actuar com element legitimador i alhora moderador en un possible escenari on sigui inevitable “obrir el meló” constitucional.

Aquesta idea podria estar darrera de l’ascens fulgurant de Ciutadans en algunes enquestes, les mateixes que assenyalen (què curiós) que Podemos "ha tocat sostre", mentre que el governamental CIS situa als de Rivera darrere d'UPyD (i a vint punts de Podemos). 

Ciutadans entra com un nova peça en un joc que pretén definir els equilibris entre reformistes, rupturistes, tancredos i lampedusians abans de la gran batalla que s’obrirà després de les eleccions generals. La correlació de forces definirà el resultat de la crisi del règim i els perfils i, sobretot, l'abast de la segona (o és la tercera?) transició. La partida bull.

foto: www.ciudadanos-cs.org

Més lliçons gregues

El fet políticament rellevant de les eleccions d'ahir a Grècia és que Syriza, que havia desplaçat els socialistes del PASOK com a alternativa a la dreta a les eleccions de 2012, ha aconseguit guanyar la majoria i formarà el nou govern. Tots aquells que deien que no era possible, que el vot a Syriza era la manifestació d’un moment, de l’esbravament, que només expressava la ràbia i que es fondria en pocs mesos (la teoria del soufflé, que serveix per a tot), que mai no arribaria a ser majoria, que era massa radical, que només guanyaria si se “centrava”... Tots els que havien escrit i teoritzat en aquests termes ara es justifiquen dient que el cas grec és molt particular, que allà les polítiques d’austeritat han estat molt dures, o que la societat grega no és prou “madura”, o fins i tot (els més llegits) que encara no s’ha superat la guerra civil entre comunistes i anti comunistes.

Doncs s’equivoquen, com s’equivocaven abans. Grècia no és només Grècia. És un cas particular (com tots) d’un moviment d’abast europeu (si no mundial): el reemplaçament dels principals partits de l’esquerra (socialistes i socialdemòcrates) per forces noves. Que sigui un moviment d’abast europeu no vol dir que el que ha passat a Grècia passi fil per randa a tots els països d’Europa. La tendència comuna existeix arreu, però pren perfils diferents en funció d’elements particulars. Entre aquests, el sistema electoral, la solidesa interna dels partits socialistes, el que hagin estat o no al govern durant els anys de la crisi, o altres elements de conjuntura (el lideratge, per exemple, o la solidesa del sistema polític i la posició geogràfica, si s’està a l’òrbita alemanya o a la perifèria Sud).

En qualsevol cas, el que ha passat a Grècia posa de manifest algunes coses que cal tenir en compte:

- Les eleccions se segueixen guanyant al centre... però el centre ja no és el mateix.

- Els partits polítics han d’oferir aixopluc i un horitzó... si volen sobreviure.

- L’austeritat és moralment injusta... però el que l’ha matat és que és ineficaç.

- La política ha de decidir si és el braç executor del poder econòmic... o la representant dels interessos dels ciutadans.

Veient el que ha passat a Grècia hom té la temptació de pensar que els grecs s’han tornat bojos, que s’han radicalitzat i han perdut el senderi. Però no, l’electorat grec no s’ha mogut cap a l’extrema esquerra. De fet, l’electorat no es mou gaire, el que es mouen són els partits (aquesta és una de les màximes del mestre Isidre Molas que, com la majoria, el temps tossudament demostra i torna a demostrar). Els grecs segueixen allà on eren fa tres anys, o en fa deu, o en fa trenta. Les posicions dels electors en els eixos ideològics es mouen a velocitat tectònica, és a dir molt lentament, impulsades pel relleu generacional més que pels canvis de majories. Ara bé, que els electors es mantinguin en el mateix lloc no implica que les seves preferències siguin les mateixes any rere any. Al contrari. Segurament, el que ha passat a Grècia és que una part significativa d’electors del centreesquerra i el centre han vist en Tsipras i Syriza l’opció que millor responia a les seves demandes.

És el mateix que passa a Espanya. S’ha mogut el cos electoral amb la irrupció de Podemos? No gens. I doncs? Doncs una part important dels electors del centreesquerra i el centre, sense moure’s de lloc, han variat la seva intenció de vot. S’han radicalitzat? No, simplement han trobat en Podemos una oferta que els ha semblat més atractiva que les que hi havia abans.

Els espais que decideixen les eleccions segueixen sent els mateixos (en el cas espanyol el centreesquerra i el centre), però la demanda s’ha “endurit” respecte de fa uns anys. Si als noranta els partits havien de difuminar els seus contorns i fer ofertes vagues i descolorides per aconseguir els favors dels votants, ara aquests mateixos votants, sense moure’s, exigeixen als partits ofertes més concretes i “radicals” (és a dir, definides i clares). El centre segueix sent l’espai decisiu, però els electors del centre ja no compren cares maques i eslògans eteris.

Així com ha canviat la demanda, l’oferta ha de canviar. I si no canvia, els consumidors-votants optaran per productes que els semblin més atractius (com ha passat a Grècia). La crisi ha canviat d’arrel la manera de fer política electoral a tota Europa. Els viatges al centre i les terceres vies han deixat pas a les ofertes més contundents. Els votants s’han tornat més exigents, precisament perquè la seva situació és més complicada i no estan per promeses endolcides d’un futur on tots serem rics i viurem feliços. La crisi ha esmicolat la utopia neoliberal del progrés infinit i ha obligat els partits a arremangar-se i enfonsar les mans al llot.

Tanmateix, les inèrcies de molts anys de màrqueting insubstancial són difícils de redreçar. I aquest està sent el problema principal dels socialdemòcrates arreu d’Europa. La crisi els ha enxampat amb el perfil difuminat i no han sabut definir un horitzó per oferir-lo a aquells que s’han vist al costat perdedor (la majoria, votants seus). Sense un horitzó clar per oferir, els socialdemòcrates han quedat atrapats en la simple gestió d’una política de dretes, que els està provocant l’abandó d’una part substancial del seu electorat, que busca aixopluc en propostes més definides (a l’esquerra o al nacionalisme, o als dos alhora).

És evident que si les polítiques d’austeritat empreses per combatre la crisi haguessin tingut efecte, res d’això no hauria passat. El moviment cap a l’esquerra de l’elector mig grec no es deu a criteris morals sobre la justícia o injustícia de l’austericidi ordenat per la troika. És clar que fer pagar tothom els excessos i els riscos dels actors financers és moralment injust. Socialitzar les pèrdues dels bancs i caixes alemanys i francesos en les seves inversions immobiliàries (a Grècia o a Fuengirola) i fer pagar els plats trencats als Estats corresponents ratlla l’estafa. Però no és per qüestions ètiques que els ciutadans (majoritàriament) estan donant l’esquena a aquestes polítiques, sinó per la seva incapacitat de donar la volta a les condicions de vida de la majoria d’aquests ciutadans.

Segurament, si el règim salvatge al que han estat sotmesos els grecs els hagués proporcionat algun guany (o fins i tot l’expectativa d’un guany a curt o mig termini), no s’haurien decantat tan massivament per Tsipras. El problema és que, passats cinc anys, és més que evident que les polítiques d’austeritat no serveixen per millorar la situació precària en què la crisi ha deixat les classes mitges de tot el continent. Precisament perquè l’austeritat no tenia com a objectiu principal això, sinó el retorn dels crèdits a les entitats financeres enxampades per l’esclat de la bombolla.

I aquí és on hi ha el moll de l’os. En aquesta crisi, l’acció dels poders públics ha anat més encaminada a satisfer els interessos del sector financer que a vetllar pels de la ciutadania. Ambdós interessos eren compatibles (no sense estridències) abans de 2008, però després s’han fet dramàticament incompatibles. El pacte tàcit ha saltat pels aires i l’Estat (tots els Estats) ha hagut de triar partit. I ho ha fet, i tant que ho ha fet. Fins i tot la “totpoderosa” canceller Merkel ha actuat més com una comercial dels bancs alemanys que com la defensora dels ciutadans alemanys. Els resultats d'ahir a Grècia s'expliquen també en aquesta clau. Semblaria que els electors comencen a ser conscients del seu poder. I això és nou. I revolucionari. I no ha fet més que començar.

foto bbc.co.uk