Diada 2018: i ara, què?

La concentració independentista que se celebra cada onze de setembre permet fer una radiografia de l’estat d’ànim del moviment i de les perspectives polítiques més immediates. Com sempre, la manifestació d’aquest any va ser un èxit absolut de convocatòria. Més enllà de les xifres que donen els uns o els altres, és indiscutible que l’independentisme és capaç de mobilitzar un contingent humà molt nombrós, el més nombrós del país. I això per sisè any consecutiu. Èxit indiscutible, doncs. Al costat d’això, l’acte familiar organitzar per C’s a la plaça del rei (“viva el rey!”) no va passar d’una acció testimonial que només tenia sentit com a marc per a què els mitjans recollissin les declaracions dels seus principals dirigents.

1. Diades i diades

La concentració independentista va tornar a protagonitzar la diada, doncs, per sisè any consecutiu, però no totes les diades independentistes han estat iguals. Per al votant independentista és un fix al calendari, una mena de trobada anual, un acte d’agermanament on es retroben les famílies i els amics. Al votant independentista li serveix com a constatació de la seva força numèrica, i alhora com a constatació que el moviment manté intacta la seva capacitat de convocatòria.

Una altra cosa és l’efecte polític de les diades. Si comptem les set concentracions que hi ha hagut fins al moment (des de 2012), es poden fer dues llistes en funció de les repercussions que han tingut en l’escenari polític. En una llista podem col·locar les diades amb efectes polítics, i a l’altra les que no n’han tingut. En surten quatre a la primera llista i tres a la segona. Gairebé meitat i meitat.

Les diades “polítiques” han estat les de 2012, 2014, 2015 i 2017. La primera perquè va provocar l’avançament electoral d’aquell any, només dos anys després de començada la legislatura. El president Mas va voler recollir l’esperit d’una mobilització que va sorprendre els propis partits que l’havien convocada, amb l’objectiu d’assegurar-se una majoria que el “blindés” front a un PP que feia una any (desembre 2011) acabava d’assolir una amplíssima majoria absoluta al Congrés. El resultat ja el coneixem: CiU va perdre dotze escons, ERC en va guanyar onze i la CUP va entrar al Parlament amb tres.

El 2014 la concentració va ser el preàmbul de la consulta del 9 de novembre. Aquella fou la diada del “president, posi les urnes” de Carme Forcadell. L’efecte polític fou immediat. També ho va ser un any després, quan les forces independentistes van situar la diada com el tret de sortida de la campanya electoral de les primeres eleccions “plebiscitàries”, les de Junts pel Sí. També va tenir efectes la diada de l’any passat, que fou l’inici de la “tardor calenta” de la consulta del primer d’octubre i la declaració d’independència del 27.

Al costat d’aquestes diades amb efecte polític, les dels anys 2013, 2016 i l’actual es poden considerar diades “neutres” des del punt de vista polític. La del 2013 va servir per constatar que l’independentisme mantenia la capacitat de convocatòria de l'any anterior, tot desmentint les opinions interessades que el titllaven de soufflé. Fou (com totes) un èxit de participació i d’organització, però no va comportar un canvi significatiu en l’agenda política. I el mateix pot dir-se de la concentració de 2016, de nou un èxit de convocatòria, però que només va servir per constatar que l’independentisme seguia mobilitzat quatre anys després del 2012.

Veient la seqüencia de les set concentracions organitzades per l’independentisme s’observa una mena de lògica d’alts i baixos, si es consideren els efectes polítics de les diferents diades. A una diada amb resultat polític en segueix una de “neutra”, que va seguida per una de “política”, i així successivament. Com si, més enllà del manteniment de la capacitat de convocatòria, inalterable al llarg dels set anys, hi hagués una seqüència en forma d’onades. El moviment independentista només ha estat capaç de mantenir-se precisament perquè ha sabut (o no li ha quedat més remei) donar a la seva base incentius per mantenir-se mobilitzada. L’independentisme pot permetre’s una diada “neutra”, però no dues de seguides.

En aquest sentit la diada d’aquest any s'ha de considerar la ressaca de l’any passat. Ha estat una diada de retrobament després dels fets de la tardor de 2017. El votant independentista ha sortit al carrer com cada any, però aquesta vegada sense altre objectiu que sortir al carrer i constatar, per tant, que segueix sent un grup enorme, i enormement mobilitzat. Res més (i no és poca cosa). Els discursos previs del president Torra no han definit un horitzó clar, no hi ha eleccions a convocar, no hi ha un full de ruta definit. Reivindicació, commemoració i cap a casa.

2. Consensos i dissensos

La concentració d’aquest any ha servit, com deia, per testar l’estat de les coses en el món independentista, i en aquest sentit, s’ha posat en evidència una situació complexa. El bloc independentista mai no ha estat homogeni. És massa gran per ser monolític. Ara bé, sempre hi ha hagut una idea que aixopluga tots els membres del bloc, sense que les diferències (d’estratègia, de perspectiva) hagin emergit a la superfície. O com a mínim, no entre la base independentista. Històricament, hi ha hagut diferències entre les direccions dels partits, explícitament entre el món convergent i ERC, però aquestes no han penetrat en el votant.

Aquesta diada, però, ha posat en evidència fondes diferències entre les bases. Òbviament, s’han explicitat també consensos, que permeten mantenir el bloc unit a pesar de tot. Dos consensos, principalment: els presos i exiliats i el primer d’octubre. Aquests dos elements cohesionen el món independentista amb gran solidesa. No hi ha discussió. D’aquí que les darreres concentracions (i la diada n’és un exemple) hagin girat al voltant de la situació dels presos, que és un element no només aglutinador de l’independentisme sinó que li obre les portes d’altres espais (el dels comuns notòriament, com demostra Ada Colau lluint el llaç groc).

De tota manera, per sota d’aquest consens clar, apareixen les diferències. Diferències que es fan explícites arreu: al discurs de Paluzie, a les xarxes socials. Possiblement és la manca d’horitzó, la sensació que el moviment s’ha estancat després de l’accelerada de l’any passat, el que fa que part de la base independentista es pregunti “i ara què?” i no obtingui resposta, o n’obtingui vàries de contradictòries.

Mai abans la base independentista s’havia mostrat tan dividida sobre el que s’ha de fer a partir d’ara. L’estratègia de “fer república”, defensada per Puigdemont i la CUP front a una aproximació més pragmàtica per part d’ERC i altres sectors, aglutina una part de l’independentisme de base, però no tot. És el sector més actiu i més agressiu, sobretot contra aquella part del mateix independentisme que no segueix aquesta línia. Segons algunes dades podrien rondar el milió de votants, és a dir, al voltant de la meitat de tot el vot independentista.

A l’altra banda, el sector que no combrega amb l’estratègia dels durs, i que també suma prop d'un milió, pateix l’assetjament d’aquests i la manca de definició d’un horitzó a curt i mig termini. Aquest és el segment que, de forma reiterada, expressa que acceptaria una sortida negociada al conflicte i alhora manifesta una opinió crítica amb tot el que va passar després de la consulta de l’1 d’octubre, i especialment com va acabar la cosa. 

Segons l'enquesta del CEO sobre el context polític de gener, només el 45% dels que declaraven voler que Catalunya esdevingui un Estat independent creien que el nou govern de la Generalitat hauria de "seguir amb la via unilateral cap a la independència". Un 42% creia que el govern havia de "buscar un acord bilateral amb el govern central", i fins i tot un 6% considerava que havia d'abandonar el procés i participar a la reforma constitucional i del sistema de finançament.

Aquesta diferència tan marcada a la base és una novetat, però no vol dir que l’independentisme s’estigui trencant, ni molt menys. Participaran com un bloc monolític en les commemoracions del primer d’octubre i sortiran a manifestar-se a favor de la llibertat dels presos i del retorn dels exiliats. Però no més enllà.

3. Desig i realitat 

Més enllà de les mobilitzacions massives, les últimes setmanes han posat enm evidència un problema de fons de l’independentisme, una mena de miratge en el que ha viscut i que ara, aparentment, s’estaria esvaïnt. Ho va fer Joan Tardà al Congrés ("Si hay algún independentista ingenuo o estúpido que cree que puede imponer la independencia al 50% de catalanes que no lo son, es evidente que está equivocado") i el president Torra ho va rematar als matins de tv3 el dia següent, tot dient: “Em nego a acceptar que no tinguem la majoria social suficient”. 

Un dels errors de fons de l’independentisme aquests anys ha estat creure que el país al que legítimament aspirava ja era el país real. Només calia evidenciar-lo, treure’l a la llum. En aquest miratge “els catalans” volien la independència. Només una petita part, negligible, es negava a assolir “la llibertat”. La tasca dels dirigents polítics consistia simplement en donar forma a l’aspiració amplament majoritària del poble.

Possiblement la diferencia de fons dins de l’independentisme no sigui al voltant de l’estratègia a seguir els propers mesos, sinó (i això va al fons del fons, a l’essència, de la qüestió) sobre quin és el país realment existent, si el somiat per l’independentisme o l’expressat a les eleccions del passat desembre. Si el país és només el que es mobilitza (ho va dir Torra a la diada: “els catalans hem tornat a sortir als carrers”) o ho és també el que no surt al carrer, però que existeix.

El debat de fons a l’independentisme és aquest. I és un debat fonamental. Perquè ens hi juguem el país. Un debat entre els que no volen sacrificar el país que existeix al que ells volen i els que sembla que considerin que la independència val més que Catalunya.

foto: europapress.es

Tot està en l'aire

Ens hem endinsat en un nou territori després de sis anys de trepitjar terra coneguda. Els resultats del 21D i el canvi de govern a Madrid han modificat els equilibris que s’havien anat solidificant amb el procés, de tal manera que ara bona part del cos electoral a Catalunya està en l’aire, impossible saber on prendrà terra, per qui optarà en el proper cicle electoral, a qui confiarà el vot.

És la dada més rellevant de l’enquesta de Gesop que ha publicat El Periódico: gairebé la meitat dels entrevistats (46%) no mostra intenció de vot a cap partit, és a dir o s’abstindrà, o votarà en blanc, o (el grup més nombrós) es mostra indecís. Compàs d’espera, doncs. Tot és en l’aire. El gruix dels decidits ha caigut a plom. Ja ho anunciava l’últim baròmetre municipal de Barcelona.

Més enllà de les dificultats que això suposa per al càlcul d’estimacions de vot (un negoci d’alt risc ara mateix), l’enorme quantitat de vot no decidit és la prova més evident que alguna cosa ha passat en els últims mesos, que ha alterat els equilibris als que ens havíem acostumat.

És interessant descobrir en la sèrie històrica dels sondeigs d’El Periódico altres moments similars al present. Moments en els que s’observa un percentatge inusual de vot no decidit a votar cap dels partits. Se’n distingeixen tres d’aquests moments: 1999, a les portes del cicle que ha de començar a acabar amb el regnat de Jordi Pujol; setembre de 2012, just després de la primera diada independentista massiva i a les portes d’unes eleccions on, per primer cop, es va viure un fenomen de transvasament de vot important a l’últim tram de la campanya (el famós transvasament de CiU a ERC que va desbaratar les expectatives d’Artur Mas, i en última instància va provocar el gir copernicà dels nacionalistes cap a l'independentisme); i setembre de 2014, just després de la irrupció de Podemos en el panorama estatal (eleccions europees del maig) i de l’abdicació de Joan Carles I, que encetava l’interregne on encara som.

Aquests tres moments pretèrits coincideixen amb canvis profunds en l’oferta partidista i de la distribució del vot entre els diferents partits. Són “canvis d’època”, el pas d’un període d’estabilitat a un nou període, diferent de l’anterior. Les enquestes actuals ens estan anunciant l’adveniment d’un moment similar? Tot fa pensar que sí. Precisament ahir s’anunciava el naixement d’una nova força política, que ha de venir a ocupar l’espai de Junts per Catalunya, el primer partit pop-up del país, una organització efímera, muntada a poc temps de la cita electoral i desmuntada menys d’un any després.

La creació, culminació, implosió i reconversió de Junts per Catalunya en menys d’un any ens explica on som (i potser cap a on anem): partits ad hoc que es formulen com agregacions d’organitzacions preexistents i de persones no adscrites, reunits al voltant d’una causa el més concreta possible i per a una convocatòria puntual, i que desapareixen amb la mateixa rapidesa que han aparegut, ja sigui perquè han assolit l’objectiu amb el que van ser creats o (com el cas de Junts per Catalunya) perquè aquest objectiu no s’ha assolit i cal reformular-lo.

Som a les portes d’un canvi?

L’escenari polític català des de 2012 es construeix al voltant de l’aglutinació de forces al camp independentista (o neo-independentista). Forces que provenen del suport històric als partits del camp (netament ERC i les CUP, i CiU des del gir de 2012) i afegits provinents principalment de l’antic espai d’atracció del PSC al centreesquerra catalanista. Conjuntament, aquest bloc (perquè és un bloc) oscil·la al llarg dels últims cinc anys i mig entre el 45 i el casi 50% del vot.

L’altra meitat del cos electoral no es configura com un bloc, sinó que es compon d’un espai intermedi, sotmès a una pressió creixent per cadascun dels extrems, i d’un bloc que es configura al voltant de la màxima d’aturar la independència, amb aportacions puntuals (21D) de segments de vot que habitualment no participen a les eleccions al Parlament.

Malgrat que es pugui considerar un bloc, ja que persegueix un objectiu comú i fins i tot pot arribar a crear ofertes conjuntes (Junts pel Sí el 2015, la nova Crida Nacional ara?), l’independentisme no és homogeni, ni molt menys. Hi ha gradacions, que sovint queden amagades per la tensió del moment. Si es grata, s’observa que no tots els membres d’aquest bloc hi han arribat per les mateixes raons ni estan disposats a mantenir-s’hi fidels amb la mateixa força.

En primer lloc, hi ha un nucli dur del bloc, els de pedra picada, que no ho són tant pels anys que fa que són independentistes (els “de tota la vida”) sinó per la disposició a fer passar l’objectiu de la independència per damunt de tot (literalment). Curiosament, aquest nucli dur està compost en una bona part de conversos, alguns d’ells conformaven l’antiga base pujolista dels vuitanta i noranta, reconvertits a l’independentisme la tardor del 2012. Persones d’edat, la majoria jubilats, nascuts a Catalunya de pares que també hi han nascut, catalanoparlants. Conformen la force de frappe cívica del bloc, la base de les concentracions, manifestacions, i circulació a xarxes (sobretot via whatsapp i facebook) de bona part de la propaganda independentista.

Aquest segment és possiblement l’element de canvi més significatiu que hem tingut a l’escenari polític català els darrers anys, pel que ha suposat de translació de l’eix d’equilibri des de posicions de catalanisme (o de nacionalisme pragmàtic) a posicions clarament independentistes. En aquest sentit cal recalcar que no han estat principalment els joves els que han modificat la composició dels espais polítics a Catalunya, sinó que precisament han estat els més vells, més concretament aquest segment (numèricament important) dels antics votants pujolistes convertits a l’independentisme.

Aquests comparteixen el nucli dur independentista amb els “de tota la vida”: més joves, amb certa sobre-representació del rerepaís, situats més a l’esquerra.

La resta de l’independentisme no ho és tant per conversió com per agregació, i aquesta ha estat la virtut del moviment, però també el seu punt feble. L’independentisme ha sabut aparèixer en aquests anys com l’única resposta a una situació que s’assumia com a insuportable per una part considerable de la població. La “utopia disponible” de què parlava Marina Subirats.

Una part considerable del que fins ara hem dit bloc independentista està formada per electors que trobaven en la independència la fórmula de protestar contra el govern central i, en general, l’Estat i la seva deriva autoritària i “neofranquista”. Aquest element, sàviament utilitzat pels independentistes a través de referents de gran potència visual i evocativa, ha estat l’element fonamental per agregar al bloc un segment que li ha fet fregar el 50% del vot a les eleccions al Parlament el 2015 i el 2017.

La convivència dins de l’independentisme d’aquests dos segments, els durs i els "tous", ha estat relativament fàcil gràcies a l’actuació del govern del PP i dels organismes estatals, les accions dels quals han jugat com aglutinador del conjunt del bloc. Això no vol dir que no hi hagi hagut tensions internes, principalment derivades de la pugna entre ERC i els hereus de CDC pel domini del bloc. Pugnes ben evidents abans de les eleccions de 2015 i la constitució de Junts pel Sí, que es van tornar a reproduir durant la tardor calenta de 2017, especialment a finals d’octubre, durant la campanya i posteriorment arran dels intents d’investidura de Puigdemont.

Precisament la batalla gens dissimulada entre carlins i republicans al si del bloc independentista ha modificat les posicions tradicionals de les forces dins del camp, tot component un sector dur configurat per la CUP i per la part de JxCat d’obediència puigdemontista, i un sector pragmàtic que aglutinaria ERC i en part el PDeCat.

La moció de censura a Mariano Rajoy de l’1 de juny va deixar en evidència aquesta nova composició. Però l’accés al govern del PSOE sembla haver provocat un terratrèmol sord en l’electorat que fins ara optava per les formacions independentistes. Més concretament en aquella part del bloc que s’hi havia afegit no tant per voler la independència sinó per utilitzar aquesta per “obligar Madrid” a asseure’s i negociar. Aquest és l’element nou que ho trastoca tot, i que podria estar al darrere de l’augment del vot no decidit.

Tant Pedro Sánchez com Quim Torra saben que es disputen el mateix vot, no tant per aconseguir-lo pels seus partits, sinó per mantenir-lo o no dins del bloc independentista. Si guanya Torra, l’independentisme seguirà tenint el 45% del vot, si guanya Sánchez caurà per sota del 40%, potser es quedarà en el 35%. I això canviaria completament l'escenari.

Torra sap que ha d’anar amb peus de plom en aquesta nova etapa. Ha de mantenir fort el nucli dur del bloc alhora que es disputa amb ERC el primer lloc. Per això donarà forma organitzada a la seva proposta política, que ja no pot passar només per la restauració del govern Puigdemont (cosa que s’ha vist impossible). Ha de mantenir la retòrica “republicana” i acostar-se a la CUP tant com pugui, tot i que això provoca un transvasament intens cap a aquesta d’ex-votants de JxCat.

Però alhora Torra i els seus entenen que tot l’entramat s’aguanta només si són capaços de mantenir dins del bloc (encara que sigui votant a ERC) a aquests votants que han optat per les forces independentistes com a resposta a l’immobilisme de l’Estat. A aquests votants no els mou “fer república” sinó intentar un acord. Però un acord pot fer fugir als durs. Només si el fracàs del diàleg és imputable a Madrid podrà mantenir (i reforçar) dins l’independentisme a durs i no durs. Torra va a la Moncloa i alhora espera que el judici a la cúpula del procés li serveixi d’excusa per fer saltar el diàleg pels aires.

L’estratègia de Sánchez va encaminada precisament cap al mateix objectiu, però en sentit invers. El nou govern vol afeblir l’independentisme exactament al revés del que va intentar (si és que mai ho va intentar) el PP. Sánchez és conscient que existeix aquest independentisme no independentista, i sap quina és la via per desmantellar-lo. Ofereix diàleg i intenta posar a Torra en una situació insostenible entre els durs de “república o república” i els que podrien acceptar un nou estatus. L’objectiu de Sánchez és refer els equilibris a Catalunya per la via de reforçar el mig, aquell espai majoritari fins a 2012 que en part va afegir-se a l’independentisme per reacció.

Les dades de les enquestes ens poden estar indicant això: s’ha encetat la disputa per l’ànima d’aquest segment electoral, que ara es manté a l’expectativa, observant, engruixint el grup de vot no decidit. No és menor. Són més de sis-cents mil electors, suficient per modificar els equilibris que s’han anat forjant des de 2012. Si des de llavors l’independentisme ha fregat el 50%, amb l’espanyolisme en el 30% i el mig en un raquític 20%, ara podríem estar davant de la possibilitat d’una modificació significativa d'aquests equilibris, el que canviaria profundament l’escenari polític català dels últims sis anys i obriria una nova etapa.

foto: rtve.es

Moció sorpresa

Operació Win win

Pedro Sánchez no podia deixar passar l’oportunitat de presentar una moció de censura arran de la sentència de la Gürtel. La jugada tenia poc risc i molts avantatges. Fins i tot si es perdia situava Sánchez altre cop al centre de l’escena, després de mesos d’aïllament. Però l’objectiu de la moció era més prosaic: els quatre-cents mil votants del PSOE que, segons les enquestes, ara estarien disposats a votar C’s.

Recuperar aquest segment de vot projectaria els socialistes al grup capdavanter, amb capacitat de disputar la primera plaça a C’s i PP en els sondeigs. Això ho és tot. Si el PSOE no aconseguia situar-se en posicions de victòria (tal i com li ha passat l’últim any) el seu vot, sobretot la part moderada, es centrifugaria cap a C’s. Si, en canvi, els socialistes se situaven en posicions capdavanteres, es podria revertir el moviment. La clau de volta eren els quatre-cents mil.

La moció, doncs, pretenia situar C’s en una tessitura difícil: si li donava suport faria president Sánchez, si s’hi oposava estava enviant un missatge clar als votants del PSOE que ara s’inclinaven per Rivera. Si aquests dubtaven, podrien tornar al PSOE i només amb aquest petit moviment situar-lo en segona posició a poca distància del PP, la justa per a què Sánchez pogués reclamar el suport del votant d’esquerra que només vota quan hi ha possibilitats reals de guanyar.

Això si perdia. Si guanyava...

L’inèdit és el nou normal

Mai havia triomfat una moció de censura... fins ara. El mecanisme de la moció està dissenyat per assegurar que no hi haurà un buit en el govern, i alhora per protegir el president estant contra l’aspirant. La dificultat d’aconseguir l’acord de la majoria absoluta del Congrés per donar suport a un candidat alternatiu ha fet que tradicionalment les mocions de censura s’hagin utilitzat com a mecanisme per donar a conèixer l’alternativa, més que com una manera de canviar el govern... fins ara.

Estem immersos en el “mai abans”. Mai abans hi havia hagut tanta dispersió en el vot (el 2015 i el 2016). Mai abans hi havia hagut un govern amb tant poc suport al Congrés (el de Rajoy i ara el de Sánchez). Mai abans l’oposició havia guanyat tantes votacions contra el govern al Congrés (al Senat les coses són molt diferents).

Tot allò que mai no havia passat, i que ens feia afirmar categòricament que mai no podria passar, ara està passant. Es necessita nou instrumental, i molta molta modèstia.

No hi ha res que uneixi més que un bon enemic

L’altre nit a tv3 el professor Culla assenyalava les similituds entre l’episodi de la moció de censura i l’11M. Ambdós van fer fora el PP del govern per posar-hi els socialistes. Ambdós de manera traumàtica, pel que té d’inesperat (tot i que, com bé assenyalava Culla, aquest cop sense morts ni ferits).

El 2004 l’actitud del PP i d’Aznar va fer quallar una coalició de votants que van optar pel vot al PSOE com la millor manera de fer fora els populars. Era una coalició efímera i diversa, unida per un sol objectiu. Aconseguit aquest, la coalició es va desfer (el 2008 només en va quedar la part perifèrica, bascos i catalans, i el 2011 ja no en va quedar res).

La coalició que ha votat Sánchez és del mateix estil: efímera i agrupada amb l’únic objectiu de fer fora Rajoy. Com el 2004, ha estat més la reacció del PP a la sentència del cas Gürtel que la pròpia sentència, com en aquell cas fou la reacció del govern Aznar davant dels atemptats que els propis atacs terroristes. I llavors com ara el govern del PP ha anat acumulant mal estar fins a l’escena final.

És possible que el decantament final per donar suport a la moció s’hagi produït, ara com fa catorze anys, per l’actitud d’una representant del govern. En aquest sentit, el cop de gràcia a Rajoy l’hauria provocat la compareixença de Maria Dolores de Cospedal a la comissió d’investigació del Congrés dos dies abans del debat de la moció, de la mateixa manera que la derrota del PP el 2004 la va provocar Angel Acebes i les seves rodes de premsa (“hay dos lineas de investigación”) els dies previs a l’elecció de 2004. L’altivesa de Cospedal (“dígamelo en la calle”) va acabar de confirmar que el PP no pensava assumir cap responsabilitat pel tema Gürtel. Les raons per rebutjar la moció queien.

Govern llarg o govern curt?

La clau de volta del nou govern Sánchez serà la durada. Si resulta un fracàs estrepitós tindrem eleccions aquesta tardor (novembre?), si passa sense pena ni glòria es veurà abocat a convocar amb les municipals (maig 2019). Resistir fins la tardor de 2019 serà un èxit absolut. Esgotar la legislatura (estiu 2020) seria de traca i conga ministerial pels jardins de la Moncloa.

De què depèn que Sánchez se’n surti? D’una colla de factors, alguns que ja coneixem i altres que no sabem. Dels primers, l’actitud del PP serà d’una oposició total. Aquí servirà el record de la legislatura 2004-08: si Zapatero va arribar a la Moncloa en un tren de rodalies, Sánchez ho ha fet de la mà de colpistes i terroristes. El guió Hernando està descomptat. El PP bramarà contra el govern “il·legítim” des del minut zero.

Un altre element fix, però favorable per Sánchez: el sistema d’executiu reforçat. El nostre disseny institucional es basa en la premissa de la garantia d’estabilitat, el que atorga al govern un amplíssim marge de maniobra respecte del parlament. És el que ha fet servir Rajoy des del 2016. A Espanya és possible governar tranquil·lament sense gaudir de majoria parlamentària, ja que el govern té moltes atribucions. S’han d’entendre en lògica 1978: es volia fer un sistema que no deixés marge a la inestabilitat, al buit de poder. D’aquí que el govern pugui sobreviure, fins i tot amb 85 diputats.

A més, el nou govern compta amb una agenda de sortida definida per les majories que s’han produït al Congrés en contra d’algunes de les lleis més impopulars del mandat Rajoy (llei mordassa, LOMCE, elecció de la direcció de RTVE). En aquest sentit, Sánchez ja té una part de la feina feta. I a més li pot servir per posar C’s contra la paret (altre cop), ja que havia donat suport a algunes d’aquestes iniciatives quan era el partit de la regeneració democràtica (abans de veure “sólo españoles”).

El principal problema pel nou govern serà la pressió que poden exercir les expectatives que s’han posat en ell. L’error de Sánchez seria el de Zapatero: voler fer la revolució. No pot, li manquen els suports necessaris. L’eufòria del moment no hauria de fer oblidar a Sánchez que la correlació de forces (la “vella dama”) no ha variat. Si el nou govern no descarrila pot fer que es modifiqui en un futur (prèvies eleccions?), però ara com ara la situació es manté pràcticament com abans.

Catalunya, camp de mines

Això val primerament per Catalunya, que és el punt feble del nou govern. Haurà d’anar amb peus de plom perquè aquesta partida s’ha anat enrocant i emmetzinant. El nou govern obre una finestra que no existia, però desfer el que s’ha fet no serà senzill. El vals català s’ha de ballar en parella, compassant els moviments a Barcelona i Madrid, tot sabent que un mal gest, un pas de més, pot esguerrar la dansa.

Amb la moció Berlin ha perdut, tot quedant més aïllat del que estava. El PDeCat s’ha rebel·lat i s’ha situat en la línia d’ERC dins del camp independentista, el que modifica substancialment l’equilibri dins del bloc sorgit del 21D. Després de mesos de tempteig, tot sembla indicar que els partidaris d’una certa “normalització” estan guanyant la partida front els que voldrien mantenir la situació d’excepcionalitat. Però no hi ha res guanyat encara. Ara comença el joc de debò, de fet. Caldrà fer passes, dotar de substància les apel·lacions al diàleg.

Cada camp té un sector dur amb capacitat de fer descarrilar la cosa. A Madrid el PP i C’s (i el “cazalla party” de mitjans i jutges) esperen la patinada de Sánchez, les concessions excessives als independentistes, que rebentaria el govern i conduiria a eleccions de forma immediata. A Barcelona, la pressió del sector dur redueix el camp d’acció d’un Torra que podria transitar des de l’”excepcionalisme carlí” al pragmatisme.

Tothom té pressa per veure avenços (acostament de presos, alliberament, retorn dels fugitius) i això podria ser fatal. Qualsevol pas s’ha de compassar. I caldrà mantenir el ritme. És una dansa de llarg recorregut. No hi valen les dreceres i qualsevol pas en fals pot dur l’oportunitat al precipici. Caldrà molta paciència i molt diàleg de sota mà, tramar una xarxa espessa de relacions, de noves confiances. És possible traslladar al Parlament la majoria a favor de la moció? Seria possible configurar una majoria entre l’esquerra i una part de l’independentisme, que deixés fora l’espanyolisme i la part de l’independentisme que defensa la unilateralitat? Segurament ara mateix no, però en el mig termini podríem acabar veient el sorgiment d’un transsumpte d’aquella “coalició del seny” que havíem intuït (mig en broma) abans del 21D.

Comença una nova partida

El triomf de la moció de censura ha canviat l’escenari. S’han barallat les cartes i es tornaran a repartir. Els que semblava que ho tenien tot guanyat (C’s) ara han quedat descol·locats. Els que vagaven com ànimes en pena ara s’asseuen al banc blau del Congrés. Tot està per fer, però (malgrat que tot no és possible). Amb les noves cartes els jugadors hauran de decidir què fan. Poden fer-ho bé o poden perdre bous i esquelles. El que és segur és que la partida ha tornat a començar. El crupier ens ha esberlat tots els pronòstics.

Ara, Sánchez i el PSOE podran treure profit de la seva nova situació. El vot d’aquells que opten pel partit en el govern els serà favorable i possiblement veuran tornar milers de votants que els havien donat per morts, tant des de l’esquerra com des del centre. Les enquestes els projectaran amunt, mentre que l’exuberància demoscòpica de C’s empal·lidirà. Veurem què passa amb un PP en stand by, pendent del congrés extraordinari que ha de triar el substitut (o substituta) de Rajoy, amb Aznar disparant fum per evitar que la Gürtel li enfonsi el llegat. Podemos s’haurà de resituar i haurà de decidir si juga a fer d’aliat estable de Sánchez o es converteix en la seva mosca collonera.

A Catalunya també hi haurà moviment, sobretot a l’interior del bloc independentista. L’arribada de Sánchez al govern (o més aviat la sortida del PP) accentuarà les diferències entre els que voldran aprofitar l’oportunitat de fer passes i els que es tancaran en banda. L’empat inestable que ha viscut l’independentisme des del 21D podria trencar-se definitivament si el PDeCat segueix sense fer cas a les trucades de Berlin. Aquí també hi ha risc. Les enquestes demostren que es configura un bloc dur format per la CUP i el sector d’obediència carlina de JxCat.

Haurem d’estar atents a les fronteres, aquells territoris que es mouen i acaben decidint les eleccions, aquí i a Espanya. I no ens equivoquem: el que diguin les enquestes de demà valdrà just per demà.