El problema és de (manca de) projecte

Vot al PSC per municipis a les eleccions al Parlament de 2003 i 2012. En % sobre cens

L’estiu de 2004, ara fa pràcticament deu anys, les conclusions d’un informe al President Maragall assenyalaven alguns elements d’amenaça per al vot socialista: el suport a les àrees de domini tradicional s’afeblia (fins i tot a les eleccions generals); el diferencial de vot a les municipals a les capitals (el “vot a alcalde”) s’esllanguia; el PSC no era capaç d’atraure el vot que es mobilitzava en ocasions puntuals (tret de les generals) ni el dels nous electors; i el creixement d’ERC desplaçava els socialistes com alternativa a CiU a la Catalunya no metropolitana.

Són les conclusions d’un paper de fa deu anys. Les alarmes hi eren, els indicis més que evidents apareixen arreu i eren fàcils de detectar... si es volia. El que ha vingut després, al llarg d’aquests deu anys, és descriptible i ho sap tothom. El suport al PSC s’ha anat empetitint de forma continuada i sense aturador, i sense que aparentment ningú trobés el desllorigador per capgirar la tendència.

El vot socialista s’ha endurit, replegant-se sobre seu a mesura que perdia capacitat de penetració en segments que no li eren propis (i que són fonamentals per obtenir majories). Avui és un vot envellit, prova evident que no ha aconseguit regenerar la seva base. La columna vertebral del suport al PSC continua sent la generació del 82, és a dir aquells que tenien edat per votar Felipe González fa més de trenta anys, i que ara ronden la jubilació (o ja no hi són). L’any 2012 aquest grup seguia sent el més nombrós entre el vot socialista (47%), malgrat que representava menys del 30% de l’electorat total.

Aquesta tendència al replegament pot fer creure que el vot socialista s’ha reforçat entre els seus segments de suport més fidel, però és una sensació falsa. Entre el seu públic tradicional, el PSC també ha anat perdent força. En els últims vint anys, el vot socialista entre els majors de cinquanta anys ha baixat del 22 al 14%. Entre els castellanoparlants, del 27 al 14%. Entre els nascuts a la resta d’Espanya, del 27 al 18% (entre les seus fills, del 17 al 9%). A la comarca del Baix Llobregat (el “bastió” socialista per excel·lència), el PSC ha perdut el 36% del vot municipal i autonòmic i el 27% del general. I al seu espai ideològic d’assentament (a l’esquerra i centresquerra “tan català com espanyol”) el suport als socialistes ha passat del 40 al 20%.

L’últim intent seriós dels socialistes catalans per definir una proposta i una estratègia que els permetés consolidar-se com el partit majoritari no tan sols a les eleccions municipals i generals sinó també a les autonòmiques, data de finals dels noranta. És a dir, fa quinze anys. I va servir per guanyar el govern de la Generalitat. Des d’aleshores no hi ha hagut una proposta clara de què volien fer i on volien anar els socialistes catalans. Certament, hi ha qui diu que la proposta maragalliana és la culpable de tots els mals posteriors, però fins i tot els defensors d’aquesta tesi no han estat capaços de bastir una proposta alternativa, de manera que els socialistes han quedat a mercè dels corrents durant deu anys, perdent més d’un llençol a cada bugada.

El problema del PSC no és el “procés”, no és el lideratge (o no només), no són els crítics, no és el resultat de les últimes europees. El problema és de fons, és de manca de proposta i d’estratègia. El resultat és ben visible. No era inevitable, però pot acabar sent irreversible. El problema dels socialistes són quinze anys d’anar tirant, d’aprofitar l’onada (que ja fa temps que és evident que no dóna més de si), de no voler veure el que passava, de deixar-se arrossegar pel corrent sense decidir-se a marcar un rumb i una ruta. Els que siguin, però un.

Un partit polític és abans que res una proposta, i una estratègia per assolir-la. Sense proposta no hi ha partit, hi ha un club d’amics. I sense estratègia no hi ha possibilitat de fer efectiva la proposta, només hi ha baralla per la cada cop més escassa col·lecció de cadires.

Victòria lampedusiana

L’abdicació del rei Joan Carles no és un final sinó el principi. El rei és la peça que desfà el nus institucional que impedia la reforma d’un sistema que patia la “fatiga de materials” pròpia del pas del temps. L’abdicació, doncs, no és un fet aïllat sinó el començament d’una sèrie de canvis i reformes que cal entendre com un conjunt articular amb un objectiu: dotar a Espanya d’una nova estabilitat, d’un consenso renovat que pugui durar dècades. És una estratègia de reforma, com ho va ser la transició, que pretén per damunt de tot el manteniment dels equilibris de poder del règim actual. Un canvi lampedusià.

No és res nou. Des de fa uns anys l’elit espanyola es dividia en dos bàndols amb visions diferents sobre la crisi del règim. D’una banda, els tancredos, que entenien la crisi de confiança en les institucions (partits, governs, el mateix rei) com un fenomen passatger, lligat a la crisi econòmica i que, per tant, se solucionaria a mesura que les constants recuperessin la tendència positiva i s’afermés en l’imaginari col·lectiu l’idea de la recuperació econòmica.

A l’altre costat, els lampedusians, aquells que consideraven que les arrels de la falla del sistema eren profundes i que no obeïen només als efectes de la crisi, sinó que tenien a veure amb la ja esmentada “fatiga de materials” i al relleu generacional en la població espanyola, que havia portat els fills de la transició (els que no la van protagonitzar) a ser majoria.

Per a la facció lampedusiana calia evitar a tota costa l’empitjorament de la situació, avançant-se a la degradació del sistema amb la posada en marxa de reformes que permetessin una reconnexió entre institucions i ciutadans, i de passada (i això és l’important) el manteniment de l’Estat profund, és a dir dels equilibris de poders que han definit el statu quo a Espanya des d’abans de la transició.

L’idea de l’elit lampedusiana era que si s’esperava a emprendre aquestes reformes inajornables, es veurien obligats a fer-ho en condicions més difícils, i no els seria tan senzill conservar la seva posició. Això evidentment topava de front amb l’idea tancredista que no calia fer res perquè la represa econòmica ho solucionaria tot.

La pugna entre una i altra facció de l’elit, portada amb la discreció que volen aquests temes tan importants, va acabar tombant de la part dels lampedusians de la manera més inesperada: en unes eleccions de segon (o tercer) ordre, les europees de fa una setmana. El 49% de vot per a les dues forces majoritàries han hagut d’encendre totes les alarmes, i han propiciat l’última, i sembla que definitiva, envestida dels lampedusianscontra l’immobilisme tancredista. Cal una reforma, i cal que la fem nosaltres, perquè si no ens la faran els altres.

El mecanisme s’ha posat en marxa per la part més important: abdicació del rei i entronització de Felip VI. Davant d’un canvi d’aquesta naturalesa, qui pot aguantar? La substitució del rei tindrà un efecte dominó sobre les resistències tancredistes en altres institucions. Temps al temps. El nou regnat vindrà de la mà d’una reforma constitucional, on les elits intentaran preservar els equilibris sota una nova façana de renovació i canvis. Els dos grans partits més els nacionalistes (atenció!) refaran un nou consenso, beneït pels poders principals (bancs, grans empreses) i trompetejat com una nova transició pels grans grups de mitjans (res de nou, alguns ja fa temps que s’hi dediquen).

Es tracta de reproduir l’esquema de democràcia elitista del 1975-78 per evitar un canvi de règim “descontrolat”. Es tocaran tots els temes: nova definició del mapa de poder territorial, amb inclusió d’alguna de les demandes dels catalans, revitalització del sistema polític (amb la introducció fins i tot del sistema electoral majoritari, que a l’hora que permet la relació directa entre elector i elegit, afavoreix –aquí hi ha la clau- el vot als partits grans), més transparència (gestos contra la corrupció i els corruptes, algun cap volarà com a peatge als nous temps), rejoveniment de la classe política (aquí el PSOE ha pres avantatge al PP, però aviat Soraya prendrà embranzida)...

Estigueu preparats pels focs artificials. Hi ha tot un programa de reformes a desplegar en els propers mesos per fer creïble el gran canvi... que ha d’assegurar que tot continuï igual.

foto www.bekia.es

25M. Dues eleccions en una

Estimació de vot eleccions europees a Espanya i Catalunya

Les eleccions al Parlament europeu que se celebraran d’aquí a un mes amaguen dues batalles en paral·lel, que tindran un efecte determinant en el cicle electoral que s’inicia amb aquests comicis, i que s’allargarà fins a la tardor de 2015... a no ser que el president Mas decideixi esgotar la legislatura. Això també dependrà del que passi el 25M.

Les enquestes prèvies a la cita europea dibuixen, al conjunt d’Espanya i a Catalunya, un escenari incert pel que fa a la força guanyadora. A Espanya, la diferència entre PP i PSOE en els darrers sondeigs es mou per sota del 3%, amb lleuger avantatge pels populars[1]. A Catalunya, el baròmetre d’El Periódico de març marcava un triple empat al capdamunt de les preferències entre CiU, ERC i el PSC.

I aquí és on hi ha la clau de les dues batalles simultànies: qui les guanyarà. Més enllà de quina serà la participació final (que s’estima baixa, en línia amb aquest tipus de comicis), més enllà de l’afebliment del vot a les opcions tradicionalment majoritàries (un nou rècord[2], també en línia de les últimes convocatòries), la clau que ha de decidir el futur polític immediat serà quina força serà la més votada, aquí i allà, encara que sigui per un grapat escàs de paperetes.

A Espanya, el resultat final del 25M condicionarà l’any i escaig que falta per a les eleccions generals. Si guanya el PP, Rajoy obtindrà la ratificació de la seva línia política i podrà encarar el final de la legislatura amb certa tranquil·litat, a cavall de les dades macroeconòmiques i esperant que Gürtel i Bárcenas es dissolguin en el trompeteig de la recuperació. A més, si la victòria popular és important, podrà donar peixet al seu sector dur i aprovar la llei de l’avortament, tot i que aigualida.

Si és del PSOE qui guanya podem esperar un tram final de la legislatura més mogut, amb una oposició crescuda, que apuntarà a les municipals i autonòmiques del maig per recuperar algunes places històriques (Comunitat Valenciana?). Una altra derivada important d’una possible victòria socialista és la interna. Rubalcaba podria intentar una última jugada i utilitzar les europees com a aval per presentar-se a les eleccions primàries previstes per a la tardor.

Pel que fa a Catalunya, les europees serviran per decidir qui liderarà l’últim (?) tram del “procés” i amb quin marge de maniobra. Si el vencedor és CiU, Mas podrà seguir amb la seva agenda, controlarà els tempos (malgrat l’ANC) i podrà especular amb un avançament electoral o amb esgotar la legislatura si la via de la consulta falla.

Si, per contra, és ERC la força més votada la pressió per portar el “procés” fins a les últimes conseqüències serà major, ja que els republicans podran esgrimir la legitimitat que els donaria ser el primer partit de Catalunya. Un resultat d’aquest estil faria entrar en col·lapse l’agenda del president i faria créixer els nervis dins de CiU (i les tensions entre els que consideren que hi ha marge per seguir fins el 2016 i els que creuen que cal convocar, els que creuen que cal seguir amb el “procés” i els que consideren que és un suïcidi polític). D’altra banda, si guanya les eleccions creixerà dins d’ERC la sensació que el canvi de model és una realitat i que els republicans definitivament ja han desplaçat CiU com a força principal del nacionalisme. Això els farà prendre un protagonisme major en la definició dels temps del “procés”, accelerant-lo, i convertint-los en els seus vetlladors.

Una tercera hipòtesi, no impossible, és que la primera força a Catalunya sigui el PSC. Fa cinc anys va superar de llarg CiU, però venia de guanyar les generals i ocupava la presidència de la Generalitat. Des d’aleshores el vot socialista ha patit un daltabaix en totes les eleccions, i és previsible que continuï la tendència en aquestes europees. Ara bé, no és impossible que pugui acabar per davant de CiU i ERC per un marge mínim. En aquest cas Navarro obtindria una mica de treva interna (a l’espera de les municipals) i és possible fins i tot que una part de CiU ho prefereixi a una victòria republicana.

De tota manera, el monopoli de l’agenda per part del “procés” no afavoreix gens les expectatives dels socialistes, per més que Rubalcaba sembla que ha entès (finalment) que necessita donar una mica de peixet al seu electorat català si vol tenir una mínima possibilitat de fer que Valenciano guanyi Cañete. La reforma constitucional aniria per aquest camí. D’una banda, serviria al PSOE per diferenciar-se del PP, tot i mantenir la unitat d’acció enfront del “desafio secesionista”. D’una altra faria aparèixer el PSOE com una força que té un pla per solucionar la crisi del règim (a diferencia del tancredisme de Rajoy). I finalment, podria seduir els partidaris de la tercera via, i així obtenir un resultat digne a Catalunya (que és l’única manera que tenen els socialistes de guanyar al conjunt d’Espanya).

El problema d’aquesta estratègia és que les europees són per definició eleccions de “hooligans”. Només hi participen els convençuts, o aquells que estan emprenyats i saben que l’expressió del seu cabreig surt gratis. I aquí és on pateixen tant socialistes com convergents. Perquè les europees poden servir per a què l’esquerra deixi clar el seu enuig envers un PSOE massa tou (d’aquí també el gir de Rubalcaba en l’última convenció), de la mateixa manera que poden servir per a què una part del nacionalisme doni un toc d’atenció a una CiU que podria estar pensant en no arribar fins el final (i per això Mas apreta, malgrat la contraprogramació de Duran des del seu diari de capçalera).

Ah! I les eleccions europees també serveixen per parlar d’Europa. O això diuen...

---

[1] 2,1 a La Razón del 2 d’abril, 2,9 a El Mundo del 21 d’abril i 0,4% a El Pais del 27 d’abril.

[2] A Catalunya s’estima un 40% del vot entre CiU i PSC, pràcticament la meitat del que van obtenir el 2009. Al conjunt d’Espanya, PP i PSOE podrien arribar al 60% del vot, vint punts menys que fa cinc anys.

El pla b

Al món hi ha dos tipus de partits polítics: els que pateixen quan són al govern i els que pateixen quan no hi són. Per aquests últims ser fora del govern és una tortura insofrible, un estar en terreny de ningú, sense saber molt bé què fer ni com fer-ho. És per això que busquen la manera de retornar a la seva posició més còmoda així que n'albiren la mínima oportunitat.

El PSC és un partit de govern pràcticament des dels seus inicis. És una organització que, a força d’anys, està més acostumada al telèfon que al megàfon. No és dolent, senzillament s’ha passat pràcticament tots els seus trenta-sis anys de vida ocupant govern, de manera que s’hi ha acomodat, és part de la seva tradició i del seu “caràcter” com a partit. La idea de ser un partit de govern ha impregnat el PSC fins en els detalls més mínims, en les actituds ponderades, en la aversió a les posicions extremes, en un cert conservadorisme, en la voluntat d’acord, de negociació i intercanvi, en el maneig dels ressorts propis del poder. És un partit acostumat a governar.

Per una organització d’aquest estil el moment actual és un autèntic drama. No tant pel moment present, sinó per la perspectiva que aquest podria allargar-se indefinidament. El retorn al govern de la Generalitat és una quimera per al PSC (i un maldecap del que fugen a tota velocitat) i el govern central apareix llunyà a menys que hi hagi una conjunció astral que ara es veu impossible. Què els queda? Els ajuntaments, la base tradicional del poder intern del socialisme català. Però els ajuntaments perillen a només un any de les municipals. Si es perden els governs locals, si el poder del PSC queda reduït a un grapat d’ajuntaments fidels, no hi haurà sortida.

CiU també és un partit forjat en el govern. La seva simbiosi amb l’administració de la Generalitat és evident, després de ser-ne la força dominant durant vint-i-set dels trenta-quatre anys d’autonomia. La pèrdua del govern és per a CiU un drama comparable a la pèrdua dels ajuntaments per al PSC. Objectius coincidents. Uns i altres estan decidits a fer el que calgui per mantenir les respectives parcel·les.

I què els cal fer? Aguantar. Aquesta és la consigna als passadissos de Palau i als de Nicaragua. Aguantar. Les dades diuen que, malgrat l’aparent recuperació que mostra CiU els darrers sondeigs, si ara es convoquessin eleccions al Parlament, hi hauria el “perill” que ERC sigui la força més votada. La conversió a l’independentisme de CiU sembla haver aturat el cop momentàniament, tot i que el transvasament de suport dels nacionalistes als republicans no ha revertit, i amb ell el perill real de sorpasso.

Per això cal aguantar. El primer, guanyar les europees ni que sigui per un vot, apel·lant a les essències pàtries. Tot i que tots saben que a les europees els vots de càstig surten gratis i pot molt ben ser que els votants de la frontera entre republicans i nacionalistes vulguin fer-les servir per donar un toc d’atenció als de Mas. D’acord, és una possibilitat, o sigui que cal mirar més enllà i tenir totes les opcions a mà. De cara enfora continuar dient que el 9 de novembre hi haurà consulta peti qui peti. És l’únic que aguanta la frontera, l’únic que impedeix que ERC entri fins la cuina i es faci amb una porció encara més grossa de l’antic espai convergent, certificant el sorpasso.

Tanmateix, cal un pla b pel 10 si el dia abans no hi ha consulta. És evident que ERC deixarà caure el govern, però convocar eleccions en aquestes circumstàncies seria la mort definitiva de les aspiracions de CiU de mantenir la majoria. Aguantar, doncs. Guanyar temps. No cedir fins al final de la legislatura, a l’espera que les generals portin un nou escenari a Madrid, on CiU hi pugui jugar un paper i on al PP li sigui impossible continuar amb el tancredismo. Qui sap si un acord de regeneració del sistema que inclogui el PSOE i la part més lampedusiana dels populars (i Felip VI?).

En qualsevol cas, portar les eleccions al Parlament a un marc més favorable, on el govern de Mas es pugui apuntar el tanto de la sortida de la crisi, i sobretot amb alguna perspectiva d’avenç significatiu en el terreny nacional. És a dir, tardor del 2016. Res d’avançaments electorals, que ja sabem quin pa s’hi dóna.

Però per fer-ho cal un soci que apuntali el govern al Parlament després de la sortida d’ERC. I aquí és on apareix el PSC, delerós per tornar a comptar, per tornar a tenir paper... per encarar amb certes garanties la revàlida municipal de 2015, recobrar centralitat (i la Diputació de Barcelona?), i last but not least donar una mica de temps a Navarro per recuperar part de la pau interna, desincentivar conspiracions i recobrar una mica del prestigi perdut davant Ferraz.

Objectius coincidents. El pla b ja és en marxa: primer l’acord sobre la privatització de la publicitat a tv3, ara BCN World, després potser la llei electoral. Acords entre “germans” que han de facilitar el trànsit cap a un escenari més favorable, menys tens, on s’imposi l’agenda dels moderats que necessiten imperiosament (uns i altres) guanyar temps per recompondre les peces i assegurar allò que els és més preuat i que ara podrien perdre, allò que els dóna sentit com a organitzacions: el govern.

Foto: reusdirecte.cat

La política arraconada

arraconar 1 Posar en un racó, apartar a un costat. 2 intr. Fer racó, guardar els estalvis. 3 Retirar del servei, abandonar com a inútil. 4 No fer cas (d’una persona o una cosa), relegar-la a l’oblit. Diccionari de la llengua catalana

Baròmetres del CIS 1996-2014

La crisi ha trencat la connexió que hi havia entre la valoració de la situació econòmica i de la gestió del govern. Tradicionalment, aquests eren dos elements que evolucionaven junts, quan creixia l’optimisme sobre el futur de l’economia el govern se’n beneficiava, en canvi quan aquell baixava, el govern ho pagava. Aquesta ha estat la lògica que ha guiat bona part de la gestió governamental... fins la crisi.

Mireu el gràfic. A partir de la legislatura de 2008 govern i optimisme econòmic van cadascun per la seva banda. Durant el primer any del segon mandat de Zapatero creixia el nombre d’electors que creien que l’economia milloraria, però la valoració del govern empitjorava baròmetre rere baròmetre. Fixeu-vos en el govern Rajoy. Des d’octubre de 2012 els optimistes sobre la situació econòmica futura creixen, pràcticament es doblen, i no obstant el judici sobre l’executiu empitjora i s’estanca.

La crisi ha fet evident de manera crua que els electors no creuen que l’evolució de l’economia depengui del govern. De qualsevol govern, perquè el mateix que li passa ara a Rajoy li passava al socialista Zapatero. És quelcom de més profund, és la instauració en l’imaginari de la gran majoria dels electors que la situació econòmica del país (d’aquest i pràcticament de tots) no es decideix a les seus governamentals, sinó en altres instàncies, allunyades de la vista (i de l’abast) dels ciutadans.

Els discursos satisfets de Rajoy i dels seus ministres contrasta amb el doll de notícies no tant positives. Creix el treball, però és treball precari; augmenten les hores extres no remunerades; creix el nombre d’empreses, però són unipersonals; tenir feina ja no garanteix sortir de pobre; hi ha pobres energètics, malnutrició infantil (negada fins fa dos dies), desigualtat. En definitiva l’anorreament de la classe mitjana. Al mateix temps, les entitats bancàries rescatades doblen beneficis, les empreses globals s’expandeixen, torna el “business as usual” previ a la gran recessió per als “too big to fail”, no per a les empreses locals, que tenen restringit el crèdit i veuen com el consum segueix anèmic (Europa coqueteja amb la deflació).

És l’estadi final del projecte ideològic neoliberal. La proletarització de la classe mitjana, la dualització del món entre l’1% dels superrics i la resta, entre l’elit global emancipada i els pobres mortals. No és una conspiració. És la lògica que segueix a la desaparició del que vas fer néixer la societat de consum i l’Estat social: el terror roig i la dependència del consum nacional. El primer va desaparèixer fa vint-i-cinc anys i el segon ha sucumbit a la globalització i la desregulació total del sistema financer. Quin sentit té destinar part dels beneficis al manteniment d’una classe mitjana consumidora quan aquests beneficis no en depenen? El sistema financer global ha descobert que és autosuficient, que no depèn del crèdit a l’empresari local o al consumidor. El diner és en un altre lloc, en les xarxes globals que el mouen dia i nit, en un món virtual afortunadament allunyat de les misèries del món real i les regulacions dels governs.

Les conseqüències per a la política són evidents. Que la política sigui irrellevant per a l’economia buida de sentit tot l’entramat institucional de què ens hem dotat. I la precarització de les classes mitjanes el buida de líquid, ja que eren aquestes les que finançaven els Estats via impostos.

La impotència de la política per incidir en l’economia l’ha fet buscar altres “nínxols de mercat” on fer-se imprescindible. És així com ens els últims anys l’acció de la política s’ha centrat en altres terrenys, com ara els valors (avortament, matrimoni homosexual) o el debat nacionalista (la qüestió catalana, el final d’ETA). No és un fenomen exclusiu espanyol. Arreu d’Europa la política gira al voltant de temes identitaris o de valors (d’aquí la nova onada nacional-populista antieuropea i xenòfoba que recorre el continent, de França a Hongria, Rússia o Suïssa). El que sigui per tal de tapar la manca de projecte per redreçar l’economia.

El resultat? Una política de sobreexcitació permanent, de trencadissa i esquinçada de camises, una política de “hooligans” que apel·la als sentiments, a les essències, que crida tothom a arrenglerar-se en una o altra trinxera. Cal crear el crescendo dramàtic per mobilitzar la pròpia parròquia, els convençuts, aquell deu per cent que encara aguanta. La resta, els descreguts, els baquetejats per una situació econòmica a la que no veuen final i a la que els partits tradicionals han renunciat a trobar solució, s’ho mira des de la distància, farts, esgotats. Però no us equivoqueu, la política no els ha arraconat. Són majoria i són ells els que estan arraconant la política. Com diu el diccionari de l’IEC, l’han abandonat com a inútil.