Apunts a dos dies del 27s

A la recta final d’una de les eleccions al Parlament més emocionants i estranyes (per bé que ens hauríem d’acostumar a eleccions “estranyes”, perquè possiblement siguin la norma a partir d’ara), les estimacions de les enquestes publicades aquest mes ens deixen damunt la taula alguns elements dignes d’anàlisi. Certament, en un escenari convuls i incert les estimacions de vot són més arriscades que mai, però també és cert que no tenim cap altre instrument de mesura. De manera que a mig camí entre la credulitat absoluta i les teories conspiranoiques, apuntem algunes claus de la “foto finish” d’aquesta campanya.

Fracàs de les apostes estratègiques

Aquesta convocatòria electoral està marcada pels canvis en l’oferta partidista. Per primer cop, opcions tradicionals no es presenten com a tals. A les taules electorals els votants no trobaran les paperetes de CiU, ni d’ERC, ni d’ICV. Al seu lloc, hi hauran llistes d’agregació, que tenen com a propòsit ampliar l’espai de suport tradicional d’aquestes opcions.

Ara bé, aquestes propostes no semblen haver funcionat. Segons totes les enquestes, Junts pel Sí obtindrà un resultat per sota de l’aconseguit conjuntament per CiU i ERC el 2012 (fins i tot si considerem l’estimació de vot a Unió, que en aquestes eleccions es presenta en solitari). L’aposta d’un gran moviment que aglutini tot l’independentisme en una sola candidatura no sembla que funcioni (en part perquè, com ja va passar a les municipals, les CUP se n’emporten una porció important).

Tampoc no sembla acabar de rutllar l’aposta de l’esquerra de reproduir a Catalunya l’èxit aconseguit per Barcelona en Comú a les municipals. Segons totes les enquestes, Catalunya sí que es pot només aconseguirà afegir un petit percentatge al vot d’ICV-EUiA de fa tres anys. Magra pesca per un combinat que inclou Podemos i aspirava a ser de lluny la primera força de l’esquerra no independentista.

Tampoc sembla que funcioni l’aposta del PP per Albiol. La seva elecció com a cap de llista i la tria per una línia dura de confrontació no sembla haver aturat l’hemorràgia de vot popular cap a C’s, que les enquestes situen a l’entorn del 40% del vot al PP de 2012. L’aposta Albiol no ha acabat de funcionar, segons tots els sondeigs.

En canvi, les enquestes apunten a un notable creixement d’aquelles opcions que han mantingut el perfil estratègic, per bé que hagin canviat els seus caps de llista. Tant les CUP (amb Baños substituint Fernández a causa de la limitació de mandats que impera en la formació) com C’s (amb Arrimadas prenent el testimoni d’un Rivera que apunta a Madrid) milloraran els seus resultats, segons totes les enquestes.

Finalment, el PSC és l’única opció que perd pes tot i mantenir el seu perfil estratègic. En el cas dels socialistes sembla clar que la polarització i el fet de representar la “vella política” pesaran més que els esforços coreogràfics del seu cap de cartell.

Del 20/60/20 al 40/40/20

El 27s refermarà algun element de fons que ja va apuntar la convocatòria de 2012. Catalunya ha canviat. Tradicionalment, l’electorat català es distribuïa al voltant d’un espai central, el catalanisme, amb totes les seves variants. Aquest espai agrupava el 60% dels electors, i deixava a banda i banda les opcions més extremes: l’independentisme i l’espanyolisme, cadascuna agrupant al voltant del 20% del cens.

Aquest esquema centrípet salta pels aires entre 2010 i 2012, quan la sentència del TC sobre l’estatut deixa el catalanisme tradicional sense recorregut i quan CDC (amb Unió a remolc) es resitua en aquest nou escenari tot abraçant la causa independentista. Ambdós moviments fan que una part del catalanisme (un 20%) es desplaci cap a l’independentisme, fent néixer un nou equilibri de forces: 40/40/20. És a dir, un 40% d’independentistes, un 40% de catalanistes diversos (federalistes, confederals i demés) i el 20% tradicional de l’espanyolisme.

Aquestes eleccions són les primeres que es juguen en aquest nou terreny de joc. D’aquí que l’independentisme hagi guanyat pes front al més tradicional catalanisme d’arrel pactista, que ja no representa la gran majoria que tradicionalment representava. Ara bé, d'aquí també que a l'independentisme per si sol li costi tant assolir el 50% dels suports.

La “zona gris”

Malgrat aquest canvi substancial en l’equilibri de blocs, la clau d’aquestes eleccions continua sent a l’espai del mig, que tot i disminuït manté un pes decisiu, sobretot si l’independentisme aspira a aconseguir el 50% dels vots (fita màgica per desplegar el “full de ruta”).

Els independentistes han intentat jugar a la desmobilització dels electors que se situen entre ells i l’antiindependentisme (identificat amb les opcions del camp espanyolista: PP sobretot, però també C’s). El problema per al camp independentista és que la necessitat de polaritzar la campanya per mantenir el seu camp mobilitzat podria haver despertat la “zona gris”. I aquí resideix el punt d’incertesa d’aquestes eleccions: la mobilització del bloc del mig, d’aquest 40% clau.

Si com a mínim un 10% d’aquests acaba optant per candidatures independentistes (Junts pel Sí, principalment), aquestes assoliran el 50%. També podrien assolir-lo si una part significativa del vot del mig acaba no anant a votar. Però si aquest bloc s’activa i opta per alguna llista “grisa” (Catalunya sí que es pot, PSC, Unió, fins i tot C’s), els independentistes quedaran per sota del 50%.

Malgrat el canvi profund operat en l’electorat català aquests últims cinc anys, l’independentisme no és (encara no és) majoritari. De manera que la seva victòria per més de la meitat dels vots (una altra cosa són els escons) dependrà dels no independentistes. Al final, hi ha coses que no varien. També CiU guanyava les seves majories en funció del que feia aquest bloc. O bé s’abstenia perquè no trobava oferta o bé votava per una opció nacionalista moderada embolcallada de tecnocràcia i modernitat (és així com Mas va aconseguir els seus tan preuats 62 escons el 2010).

En unes eleccions a vida o mort com les del 27s, a Junts pel Sí els és difícil aspirar a atraure aquest vot (per bé que l’”operació Romeva” anava per aquí), i fins i tot podria ser que el seu plantejament de campanya (la polarització plebiscitària entre sí i no) acabi sent en última instància la responsable de no assolir el 50% dels vots.

I el 28s, què?

Pràcticament totes les enquestes (de fet, totes menys una) suposen que Junts pel Sí no assolirà la majoria absoluta d’escons, de manera que haurà de pactar amb una altra força per investir un president. I aquí s’obren mil hipòtesis. L’aliat “natural” de Junts pel Sí, les CUP, ja han manifestat que no pensen investir Mas (ni facilitar-ne la investidura, és a dir abstenir-se), el que posa més pressió a l’escenari. Si això fos així, l’aposta de Mas hauria fracassat en els dos objectius principals: el primer, assolir un resultat molt més ampli que el vot a CiU i ERC de fa tres anys; el segon, garantir la continuïtat del propi Mas a la presidència de la Generalitat.

A partir d’aquí, s’obren diversos escenaris. El més obvi, la pressió sobre les CUP per terra, mar i aire per garantir la investidura de Mas. Si això no fructifica, la cerca d’alguna opció alternativa dins de les pròpies files de Junts pel Sí (aquí hi pot jugar Romeva, però també Junqueras o algun candidat “civil”). El problema en qualsevol cas és la pluralitat interna de la candidatura, i del grup parlamentari resultant. Depenent del resultat final, CDC podria disposar de menys de quaranta escons al nou Parlament, que serien suficients per bloquejar una sortida diferent a la de Mas (l’”opció Romeva”) però no serien prou per evitar aliances, que no sembla que puguin ser altres que ERC i les CUP (l’opció d’investir Mas amb els vots de Catalunya sí que es pot és hores d’ara pura ciència ficció).

Finalment, cal tenir en compte que la nit del 27 comença la precampanya de les generals (si és que no ha començat ja), de manera que no és previsible que les posicions es relaxin. Ens podríem trobar, doncs, en una situació de bloqueig institucional, amb l’amenaça de fons d’haver de cridar a noves eleccions en el termini de dos mesos després de la primera votació d’investidura.

Tot això, és clar, en el ben entès que les enquestes no s’equivoquin...

Rajoy vol guanyar les generals (al preu que sigui)

Els últims moviments del PP apunten una intencionalitat electoral clara: estan dissenyant l’escenari més favorable per a les eleccions generals. Els de Rajoy saben que al Congrés que sorgirà d’aquestes eleccions serà molt complicat que cap partit tingui una majoria sòlida que li permeti governar en solitari. Tanmateix, al PP estan disposats a obtenir el millor resultat possible, no només que els permeti ser els més votants sinó que els doni un avantatge sobre el segon que faci que la legislatura els pugui ser més plàcida del que anunciaven els auguris.

Els de Rajoy s’han llençat a dibuixar un escenari el màxim de favorable als seus interessos. En primer lloc, han fet fora de la pista C’s, que li havia pres una parcel·la important de la bossa de vot moderat que havia optat en massa pel PP a les generals de 2011. Totes les enquestes mostren una davallada significativa dels de Rivera. Segons el CIS, d’abril a juliol el PP ha recuperat prop de set-cents mil vots que havien marxat a C’s. Els de Rivera “només” li prenen al PP 1,3 milions de vots, lluny dels casi 2 milions que li prenien a la primavera.

La baixada de C’s s’ha produït en paral·lel a la desaparició de Rivera dels mitjans conservadors, que fins no fa gaire li donaven canxa. El líder de C’s va deixar de ser el soci fiable quan li entregà Andalusia a Susana Díaz i, sobretot, quan posà en perill l’avantatge dels populars sobre el PSOE a les generals. Si alguna cosa té clara la dreta és que amb les coses de menjar no es juga i la possibilitat d’una majoria PSOE-Podemos al Congrés era un plat massa indigest per als seus gustos. Així que, desinflat C’s, el PP ha tornat a situar-se al capdavant de les estimacions de vot (ho reconeix fins i tot la poc sospitosa cadena SER).

Però al PP saben que no n’hi ha prou. Certament l’escenari comença a definir-se a favor dels seus interessos, la cançoneta de la “recuperació” funciona, amb la inestimable cameo de Merkel, Bárcenas és només un record boirós i l’avantatge respecte del PSOE s’aferma. Les eleccions són allà on Rajoy les volia. Però no n’hi ha prou, Rajoy no en té prou. El proper Congrés serà complicat i encara seria possible una majoria alternativa a l’esquerra, el que obligaria el PP a ser més depenent de C’s del que segurament voldrien.

Rajoy no pensa en el 20 de desembre, pensa més enllà, i sap que necessita un avantatge sòlid que li permeti surfejar la legislatura sense haver de patir gaire. O dit d’una altra manera, governar fent les mínimes concessions possibles (i aquí pensa en la casi inevitable reforma constitucional). I és aquí on Rajoy tira mà del que pot ser la seva carta definitiva: Catalunya.

Al PP saben que necessiten aglutinar el màxim de suport per part d’aquells que encara no han decidit el seu vot (uns 5 milions d’electors, la gran majoria ubicats al centre i que històricament han optat o bé pels populars o bé pel PSOE). Aquest segment acostuma a mobilitzar-se només quan perceben que hi ha quelcom de molt important en joc i tendeixen a fer un vot “de govern”, a favor de l’estabilitat. Són el gruix que votà Aznar quan el PSOE es desinflava, però que va donar l’esquena al PP el 2004. I són els mateixos que es van convèncer que Zapatero duia el país al desastre.

Paradoxalment, aquest grup es desmobilitza en un context de millora econòmica. Rajoy ha intentat activar-los associant Pedro Sánchez amb l’esquerra “radical”, però no sembla que la jugada li funcioni. Sense el suport d’aquest grup, Rajoy pot tenir assegurada la victòria, potser el govern, però no la tranquil·litat. Li cal quelcom per activar-los i el “cas català” és perfecte, en primer lloc perquè dóna a les eleccions el dramatisme necessari per mobilitzar els moderats; en segon lloc perquè situa Rajoy i el PP com el vot “inevitable” si no es vol que Espanya “es trenqui”; i finalment, perquè deixa molt poc espai al PSOE per situar-se en una posició alternativa (a no ser que vulgui aparèixer com “l’amic dels separatistes”).

És en aquest sentit que cal entendre la proposta de reforma de la llei del TC, un despropòsit en la forma i en el fons, però que està pensat com un acte de precampanya, no de les eleccions catalanes (per molt que García Albiol en fos protagonista), sinó de les generals. Forma part del disseny de l’escenari. El rival de Rajoy i el PP a les eleccions generals no seran Sánchez i el PSOE, sinó Mas i els independentistes. Serà una batalla per l’ànima d’Espanya entre dos bàndols antagònics (un plebiscit, vaja, en això Rajoy curiosament copia els independentistes catalans), però que en el fons tindrà com a objectiu la captura del màxim nombre d’indecisos.

No és el primer cop que el PP fa servir aquesta tàctica. La va utilitzar en la discussió sobre l’estatut al TC, que tenia per objectiu final evitar l’avantatge electoral del PSOE en situacions d’empat virtual a les eleccions generals (ja en parlarem un altre dia). Com va passar llavors, al PP se li en fum les conseqüències que la seva estratègia pugui tenir a Catalunya. Per a ells és un territori descomptat, on no esperen recollir més suports que el votant dur al qui agrada el discurs de Garcia Albiol. Ens equivoquem si creiem que l’estratègia del PP està pensada per Catalunya. Tindrà efectes en l’escenari català, òbviament (el més clar, la “resurrecció” de Mas), però l’objectiu final són les generals, aconseguir el millor resultat possible a les generals, les eleccions que realment importen als populars. La resta són només víctimes col·laterals.

Una Catalunya gripada*

Finalment el 27 de setembre hi haurà eleccions al parlament, perquè qui té la facultat de dissoldre la cambra ha empenyorat la seva paraula, i per molt que volgués fer-se enrere (que no ho sabem), no pot. Tanmateix, l’avançament electoral no persegueix altre objectiu que el de mantenir viu “el procés”, és a dir la mobilització cívico-política iniciada amb la diada de 2012, i que va culminar el 9 de novembre amb el “procés participatiu” que va convocar dos milions de persones.

Després del 9N al “procés” li sobrevingué la ressaca natural de tot moviment que arriba a una fita i no en té cap altra a l’horitzó. La convocatòria del 27S va venir a cobrir aquest buit, és a dir a donar una fita temporal a mig termini, que evités la relaxació del moviment.

Alhora el 27S ha de resoldre dues incògnites. La primera, si efectivament existeix una majoria clara a favor de la independència de Catalunya. La segona, si existeix una força amb capacitat per liderar aquesta majoria. Ambdues preguntes són igual d’importants, i ambdues s’han de resoldre de manera clara, ja que l’ambiciós calendari definit en el “full de ruta” només es pot dur a terme amb un fort recolzament ciutadà i amb un lideratge definit i clar.

Doncs bé, intueixo que el 27S no resoldrà cap de les dues preguntes. Hi haurà majoria independentista al parlament, però no serà definitiva (ni tan sols a nivell d’escons, com pretenen alguns), i dins del bloc sobiranista no quedarà definit un lideratge potent. El resultat d’aquesta convocatòria avançada serà un país gripat, incapaç de tirar endavant i incapaç de tornar enrere. El primer per manca de força, el segon perquè és impossible.

Exposo les raons del perquè crec això.

En primer lloc, perquè el suport polític al procés independentista s’ha anat reduint paulatinament des del començament. La setmana que ve farà cinc anys de la sentència del Tribunal Constitucional que declarava inconstitucionals diversos articles de l’estatut d’autonomia. A la manifestació convocada hi va assistir tot l’arc polític excepte el PP (instigador del recurs) i C’s. A partir d’aleshores s’han anat succeint les defeccions del procés: el primer el PSC, després les CUP i ICV, per motius diferents, arrel del nou 9N, i finalment Unió, que acaba de baixar del tren amb un gran cost intern (com el PSC i ICV).

Aquesta pèrdua de suport polític, aquesta destil·lació que ha acabat només amb CDC i ERC com a promotors (els únics partits firmants del “full de ruta”, amb les entitats socials), no ha suposat però un afebliment del suport electoral a la causa, que des de 2010 ha oscil·lat entre els 1,1 milions de les municipals 2011 i les europees 2014 i els 1,8 de les eleccions al parlament de 2012 i la consulta del 9N (tot i que aquesta incloïa menors de divuit anys i estrangers).

De fet, el bloc sobiranista s’ha reforçat, però ho ha fet a base de tancar i estrènyer el seu espai, i endurir els seus postulats (des del dret a decidir fins al suport sense matisos a la independència). Això li ha permès enfortir i mobilitzar els propis (l’endogrup), però ha aixecat una barrera amb els de fora, els que no combreguen amb la causa independentista (l’exogrup). El problema per al “procés” és que necessita comptar amb part d’aquests “de fora” per assolir la majoria necessària per tirar endavant el seu propòsit explicitat al “full de ruta”. No en té prou amb els independentistes declarats (els 1,8 milions del sísí representen el 34% del cens i només el 51% del vot vàlid de les autonòmiques de 2012), i per tant el tancament de l’independentisme acaba actuant en contra del seu propòsit final.

Això es podria solucionar incorporant gent a la causa, però sembla evident que aquesta ha arribat a un punt d’estabilització difícil de superar (tot i que el govern central ho intenta a base de querelles). El suport a la independència, mesurat en els baròmetres del CEO, ha tingut una progressió espectacular des de la sentència del TC, tot passant del 24 al 44% entre juliol de 2010 i novembre de 2012. Ara bé, a partir d’aleshores la taxa s’ha estabilitzat a l’entorn del 45%, sense arribar a superar el 50% en cap sondeig.

Això no seria un greu problema si s’aconsegueix desmobilitzar una part significativa del vot no independentista. Ja se sap que moltes vegades s’aconsegueix guanyar no tant per mèrits propis com per incapacitat del contrari (que li demanin al PP com va assolir les majories absolutes de 2000 i 2011). Ara bé, l’aparició de Podemos fa més difícil aquest objectiu, ja que el nou partit està servint de canal de reenganxament a una part de votants (molts d’ells propers al PSC), que s’havien esborrat de les eleccions (i de les enquestes) els darrers dos o tres anys, i que han “reaparegut” arran de les eleccions europees de 2014. Aquest fet explicaria l’afebliment de l’opció independentista en els darrers sondeigs (del 45% a l’octubre de 2014 al 39% al febrer d’aquest any).

La baixada en la preferència per la independència no es deuria tant a un afebliment dels independentistes (el famós “soufflé” amb què alguns somien), sinó a la reaparició en les mostres d’un segment de votants que (ja fos per cansament, per “vergonya” o per l’espiral del silenci) havien tendit a no contestar enquestes des de 2012. Podemos els serveix a aquests votants un canal d’expressió política que els mancava des d’aleshores, el que fa que automàticament el pes del bloc independentista baixi en relació al conjunt del vot (de manera que els és més difícil assolir un percentatge suficient per tirar endavant el projecte independentista).

Però a més a més l’aparició de Podemos, i la seva capacitat de mobilitzar aquest segment de vot “reaparegut”, afebleix l’independentisme perquè introdueix al discurs general una variant que escapa al monotema que ha dominat l’escena des de 2012. Ho va reconèixer el propi president Mas quan digué que el discurs de Podemos “distreia” del que (segons ell) era el més important, i s’ha fet evident amb el nou govern municipal de Barcelona.

Pel que fa a la segona pregunta, les eleccions municipals han mostrat un evident afebliment del pes del vot a CiU dins del bloc sobiranista, que ja s’havia observat a les europees de fa un any. Aquest afebliment és molt clar en les grans ciutats, on CiU ha superat ERC i les CUP només en quinze dels trenta-cinc municipis més poblats. Seria un error extrapolar directament aquestes dades a unes eleccions al parlament, però la comparació amb la convocatòria de 2011 i de 2007 és prou evident, i en qualsevol cas els diferencials favorables a CiU s’assenten en els resultats als municipis petits de l’interior, on els nacionalistes aglutinen el vot moderat i on la figura dels alcaldes és rellevant a l’hora de decidir el vot. A les ciutats de més de cent mil habitants (exceptuant Barcelona), en canvi, el vot a CiU només representa el 30% de tot el suport als partits independentistes.

Si a això li sumem la ruptura amb Unió, al posició de CDC com a líder indiscutible del bloc sobiranista trontolla. No tant per la quantitat de vots que es pot endur Unió, sinó per l’estratègia de tancament de la pròpia CDC en l’espai acotat dels que se senten independentistes. Sembla com si els dirigents de CDC haguessin renunciat a captar suports més enllà de la rasa i concentrin els seus esforços a capturar vots a la frontera amb ERC, basant-se en la figura del president Mas com a esquer (d’aquí la “llista del president”, que és un succedani de la llistà única que Mas va intentar i Junqueras va impedir).

El moviment de CDC deixa “a la seva esquena” tot un espai que havia estat clau en les victòries autonòmiques de CiU, però que ara ha quedat darrere la tanca aixecada pels independentistes. Estaríem parlant d’uns vuit-cents mil electors de centre, que es defineixen com a duals (“tan català com espanyol”) o de catalanisme moderat i es declaren no independentistes. Aquest és possiblement l’espai al que apuntava Duran, però les darreres enquestes assenyalen que hi està penetrant C’s, erigit en l’alternativa de vot centrista, molt més digerible que el vell PP (que obtenia bons resultats en aquest espai a les generals), i que podria beneficiar-se de la polarització entre independentistes i anti independentistes i de l’efecte cicle, bo i aixecant un vot “avançat” a les generals de novembre. Així, podria ser que el 27S coroni C’s com a força principal del bloc no independentista, gràcies a la feblesa de PP i PSC i la seva capacitat d’aglutinar un gran espai centrista que arribi fins a tocar la frontera de l’antic espai de CiU.

Si això fos així, el dibuix parlamentari sorgit del 27S donaria una majoria sobiranista capaç de fer govern però sense la força suficient per tirar endavant el calendari marcat per accedir a la independència en divuit mesos. Una majoria sense un lideratge evident, ja que els pesos entre les diferents forces (CDC, ERC i CUP) serien més equilibrats que fa tres anys i la figura de Mas hauria sortit tocada d’unes eleccions en les que la sola concurrència de Podemos (sota la forma que fos) produirà un major repartiment dels escons (com s’ha vist a les municipals, i com es veurà a les generals de després). I per acabar-ho d’arreglar, sense possibilitats de bastir una majoria alternativa (aspiració secreta de la vella guàrdia convergent i de part del poder “real”), ja que serà impossible aritmèticament amb PSC o ICV, i impossible amb C’s (sobretot abans de novembre).

De manera que el 27S és possible que ens deixi un país gripat, clavat, al que només li quedarà esperar al novembre, tot i que sense gaires esperances d’aconseguir res.

Continuarà...

* intervenció al Beers and Politics organitzat pel Xavier Peytibí el divendres 12 de juny al bar Schultz

El tauler andalús: benvinguts a la nova política

Demà sabrem si Susana Díaz és investida presidenta de la Junta d’Andalusia o si s'ajorna la votació fins passades les eleccions municipals, de manera que podrem avaluar si la jugada d’avançar les eleccions autonòmiques li ha sortit bé, o pel contrari, el preu que n’haurà pagat no la compensa. Andalusia és el laboratori de la nova política espanyola, i ho és perquè Díaz va creure que avançar les eleccions autonòmiques al començament del cicle la beneficiaria. En principi va semblar que sí, ja que el resultat electoral fou molt superior a les expectatives, però Díaz sembla que s’ha ennuegat amb la gestió de la nova pluralitat parlamentària, de tal manera que no té garantida l’elecció en tercera votació, malgrat que hagi pidolat suport a esquerra i a dreta. Benvinguts a la nova política.

Al final Díaz ha estat víctima dels seus propis càlculs (o els dels seus assessors). Va avançar les eleccions per agafar Podemos a contrapeu, sense organitzar i amb el lideratge a mig fer. Va ser elogiada unànimement per la jugada, sobretot després que els resultats confirmessin la “feblesa” de Podemos (feblesa de 590.000 vots i quinze escons partint del no res). Ara bé, un cop passada l’eufòria, la candidata Díaz ha topat amb la necessitat de comptar amb Podemos o amb C’s per ser escollida presidenta.

I aquí és on la jugada mestra es converteix en pífia. L’avançament electoral ha resultat un pla diabòlic per a Díaz, perquè no comptava que l’escenari quedaria congelat a l’espera del que diguin les urnes el 24 de maig... i el novembre. Hores d’ara ni Podemos ni C’s tenen molts incentius per mostrar les seves cartes. Les seves opcions a les municipals i autonòmiques (i a les generals) passen per mantenir la seva autonomia, i això vol dir que no es decantaran per cap de les opcions majoritàries abans que s’hagi decidit tot el cicle. Evidentment, tant els uns com els altres faran la comèdia i negociaran (o faran veure que negocien) amb Díaz, filtraran que l’acord està a prop, publicaran llistes de demandes, exigiran, posaran condicions i dibuixaran línies vermelles, però en el fons només volen guanyar temps. El problema per Díaz és que no en té, de temps. Hi ha un termini establert per a la investidura i si s’esgota s’han de convocar noves eleccions.

En altres circumstàncies, Díaz podria amenaçar amb tornar a les urnes, amb l’esperança de reforçar la seva majoria. Però una nova convocatòria podria ser entesa com un fracàs personal de la presidenta que va decidir cridar a eleccions abans d’hora. I encara més, fer noves eleccions no és opció per a Díaz per un motiu molt prosaic: una nova convocatòria coincidiria amb el tram final del seu embaràs, el que fa molt complicada una possible campanya (i fins i tot, podria impedir la presència física de Díaz).

Així doncs, Díaz només té una opció per ser presidenta sense convocar noves eleccions: l’abstenció del PP. Numèricament i fins i tot políticament és viable (en lògica vella/nova política). El problema és al preu. Sabent que Díaz no té cap altra sortida, el PP podria amagar amb una nova convocatòria electoral per treure més rendiment de la seva abstenció al debat d’investidura. Quin rendiment? L’abstenció dels socialistes en algunes places claus per als populars, i que perillen segons les enquestes. Madrid, València. Després del 24 de maig, el PP tindrà moltes alcaldies i comunitats amb majoria simple, necessitades d’acords per a la investidura. C’s i Podemos seguiran sense incentius per decantar-se i donar suport als candidats més votats (és més, el PP sap que no pot comptar amb Podemos). En un escenari així, fer presidenta a Díaz pot ser la clau que acabi obrint moltes portes. 

El que semblava una jugada estratègica de primer ordre s’ha convertit en un laberint per al PSOE. L’angoixa per tancar el capítol andalús i fer presidenta a Susana Díaz li pot comportar pagar un preu enorme, que li passarà factura a la campanya de les generals. Al PP ho saben i acaricien la idea. A Ferraz no poden dir que no a la seva “accionista majoritària”. Escac i mat.

foto: diariosur.es

Concurs d’idees per salvar l’statu quo

Segon round, aquest cop des dels bancs socialistes. En el seu discurs per aconseguir la investidura, Susana Díaz va deixar caure que podria estudiar la introducció de la segona volta a les eleccions autonòmiques. Un nou globus sonda en la línia del que ja havia deixat caure fa temps Rajoy, sobre la possibilitat de modificar la llei electoral per assegurar l’elecció com a alcalde del candidat de la força més votada, independentment del vot aconseguit. Tant Rajoy com Díaz fonamenten les seves propostes en assegurar la governabilitat, suposadament amenaçada per l’atomització que prediuen les enquestes i que s’ha fet patent en el parlament andalús arrel de les últimes eleccions.

El futur polític que ens espera a la cantonada serà més volàtil i complex, amb més partits en parlaments i ajuntaments, el que obligarà a acords multiformes de més de dues formacions. Política en estat pur, parlamentarisme del bueno. Doncs bé, la reacció dels dos partits tradicionalment majoritaris ha estat la mateixa: proposar mesures per restringir o bé la representativitat i o bé la força de negociació de les forces mitjanes i petites. L’argument és el mateix, cal que governi qui guanya, no és legítim que una “coalició de perdedors” pugui desplaçar la força més votada. Dues solucions, que en el fons són la mateixa: la via directa del PP (imposar per llei el govern del guanyador, encara que ho hagi estat per un sol vot) o la més subtil del PSOE (introduir el ballotage per decidir entre els dos primers qui ha de governar).

Res de nou. Forma part d’una tendència general en els sistemes parlamentaris. És el cas italià o el grec, on s'ha introduït la “prima de majoria”, és a dir l’atribució automàtica al partit més votat d’un percentatge d’escons que li permet assolir la majoria parlamentària, tot i no haver aconseguit els vots necessaris. A les últimes eleccions gregues, Syriza va estar a punt d’aconseguir el percentatge precís. L’argument tant a Itàlia com a Grècia (com a Espanya) és el mateix: cal consolidar una majoria sòlida al parlament, encara que sigui artificialment, per garantir l’estabilitat del govern.

En tots els casos, la víctima ha estat la proporcionalitat del sistema i la mateixa essència del parlamentarisme, que no és sinó el pacte i l’acord. Es prefereix tenir un govern sòlid, encara que no representi la majoria dels vots, a negociar un acord de diverses forces, que conjuntament sí representen la voluntat majoritària dels electors. Hi ha quelcom de moda en tot plegat, una tendència en tots els sistemes parlamentaris cap al presidencialisme. Tendència que en el cas espanyol (i això inclou el català) lliga amb una cultura política amb escassa tradició pactista (aquí només es pacta com a últim recurs i quan hi ha perill d’esfondrament de tot el sistema).

Però n’hi ha més. La proposta de Díaz (com la de Rajoy abans) busca per damunt de tot salvar la posició del seu partit davant l’afebliment d’allò que s’ha anomenat el “bipartidisme”. A veure, endevinalla: si s’introduís la doble volta, quins partits creieu que hi arribarien? Doncs en la major part dels casos el PSOE i el PP, el que garantiria el manteniment del seu pes parlamentari a costa dels altres partits. La proposta és menys innocent del que sembla. No va només d'assegurar la governabilitat, ni d’apropar els representants als ciutadans. Les reformes electorals suggerides busquen mantenir artificialment el predomini de socialistes i populars a compte de les forces emergents. Res de nou, doncs. Un nou pas en l’ofensiva lampedusiana que ja fa un any que es desplega en tots els fronts. Prepareu-vos pel crescendo contra l'atomització i el desgovern que començarà el 25 de maig. El que avui semblen ocurrències pot acabar al BOE abans del que us penseu (i amb les enquestes a favor).

foto: elconfidencial.com