Comencem avui perquè avui fa dotze anys que alguns ens vam fer grans. Vam entrar a la casa encantada i vam descobrir que els fantasmes eren de mentida, que les veritats immutables eren pols i que allò que no podia passar de cap manera, passava si s'hi posaven totes les forces i tot l'empeny. Avui fa dotze anys alguns vivíem en primera persona, entre bambolines, un fet històric, i una nit com la d'avui de fa dotze anys ens anàvem a dormir amb una sensació estranya. Com qui ho toca amb la punta dels dits segons abans que se li escapi de les mans.
És mentida que amb el pas dels anys les memòries es van asserenant i que hom pren distància escèptica dels fets passats. Encara ara, dotze anys més tard, recordem aquella nit en la que ens vam fer grans i un neguit ens recorre l'espinada, una mena de regust amarg del que podia haver estat i no va ser, un pensament de t'imagines què hagués passat si... Hi ha coses que no s'obliden i que, per molts anys que passin, encara couen i fan mal. I al mateix temps, et fan feliç. Va ser aleshores que alguns ens vam fer grans, vam fer caure alguns mites, vam ser una petita part d'una gran història i vam tastar el dolç verí de la política, el vertigen.
Comencem avui perquè avui fa dotze anys que vam aprendre que res és fàcil, però que si ho vols, si hi creus, si treballes, si lluites, estaràs una mica més aprop d'allà on vols arribar. Avui, com fa dotze anys, cal seguir i seguir i seguir...
Doncs antic i demodé, però fa la funció antiga dels diaris, aquells fulls anotats en els cuaderns, on vas vessant la història, la teva, i com ho veus tot plegat.
ResponEliminaEt felicito, Oriol per la iniciativa, perquè és aquí, en un blog, on tot recupera la dimensió temporal necessària, en la calma atemperada d'una tecnologia que acostuma a cremar-ho tot i deixar-ho fora de context en segons.
Segurament perquè el 19 de gener de 2009 vaig deixar la militància socialista, se'm fa tant llunyana aquella data que apuntes, cert 17 d'octubre de 1999, ni més ni menys que 12 anys enrera, però alguns com jo vem descubrir que els fantasmes si que existeixin i no són de mentida i de vegades nodreixen les estructures polítiques, però si que és cert i et dono la raó en que no hi ha veritats immutables tot i que amb el pas dels anys si que crec hi ha una mirada no escèptica, però si asèptica o si més no, menys engolida per la voràgine del moment.
En tot cas, sempre benvinguda la teva reflexió, perquè un, malgrat va trobar al seu voltant, manllevant també les paraules del poeta, "el braç potent de les fúries aterrant en la - meva - particular ciutat d'ideals que alguns volíem bastir, i entre runes de somnis colgats", hi vaig descobrir, com en Màrius Torres deia: "la veu de bronze que de torres altíssimes s'allarga pels camins, i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins", que no és altra que la teva, la meva, en aquest cas pròpia dignititat, ven lluny.