Acabem amb les universitats... publiques

La pressió econòmica sobre les universitats públiques catalanes  i espanyoles per part dels respectius governs té un rerefons totalment comprensible: no tenen sentit. Les universitats públiques són possiblement l’element més disruptiu del sistema socioeconòmic que va naixent a l’ombra gegantina de la crisi. Són rèmores d’altres èpoques, de quan aquest país se les donava d’avançat. És normal, doncs, que les vulguin fer caure. No les tancaran, seria inacceptable. O pitjor, seria massa evident de la mena de societat que ens estan construint. Senzillament les deixaran morir fent-les inviables, que és la manera sibil·lina que tenen els mals polítics de fer les coses sense que es noti, és a dir sense haver d’acceptar-ne la crítica (i la, horror!, responsabilitat).

La universitat pública i de qualitat és un luxe que no ens podem permetre? Vejam. Les universitats formen professionals destinats a desenvolupar les activitats que han après en el món laboral. És a dir, són una baula d’una cadena, tenen sentit no per elles mateixes, sinó pel que aporten a la societat. En dos sentits. Primer, perquè forneixen els sectors econòmics de professionals qualificats, ja ho hem dit. En segon lloc, perquè són un element (les públiques) d’igualació social, possiblement de les poques institucions efectivament meritocràtiques en la nostra societat.

Des dels noranta, milers i milers de persones que no comptaven amb cap titulat universitari a la seva família van accedir a una llicenciatura, obrint l’educació superior a les classes mitjanes. La cosa va funcionar mentre l’economia creixa i mentre el sector serveis i les diferents administracions eren capaços d’absorbir les remeses d’universitaris. Però ai las, la crisi ha posat damunt la taula de la manera més crua el sentit d’uns centres d’educació superior a l’abast de pràcticament tothom. Les dades canten. L’esforç fiscal dels contribuents dedicat a les universitats o té un retorn més aviat minso, o acaba finançant professionals que desenvolupen la seva activitat en altres països (infermeres a Anglaterra, enginyers al Brasil), el que d’altra banda demostra que les universitats d’aquí compleixen la seva funció.

El problema, doncs, no són les universitats. El problema és què fem amb els centenars de llicenciats que no tenen cabuda en model econòmic basat en el “dumping” en els costos laborals. No els manca raó als enterradors de les universitats públiques (les privades no s’enterren, que la seva funció de relleu d’elits l’acompleixen a la perfecció). No tenen sentit, és clar. No el tenen en un context de “devaluació interna”, que no és altra cosa que retornar la societat trenta o quaranta anys enrere, acceptant que no n’hem sabut, que l’intent de convertir-nos en un país avançat ha fracassat.

I no és només la universitat. La universitat és una peça. En el fons, és tot l’entramat d’un Estat social digne d’aquest nom. És insostenible, diu la dreta (la d’aquí ja no ho diu, però ho deia). I tenen raó. És insostenible pretendre tenir pensions daneses amb salaris romanesos, o universitats alemanyes amb un frau fiscal de nivell ruandès (amb tot el respecte pels esforços de les autoritats de Ruanda per contenir el frau fiscal). L’Estat del benestar no és sostenible si és una illa enmig d’un sistema de capitalisme salvatge no regulat. Aquí és on va fallar Zapatero, que va pretendre construir-lo (llei de dependència) sobre la bombolla del “totxo”, i aquí és on segueix fallant una esquerra que fa de la  retòrica “defensa de l’Estat del benestar” el seu mantra particular (com si això sol fos possible). La universitat pública de qualitat té sentit en una economia avançada, en un mercat laboral que demanda llicenciats (recordeu allò de l’”economia del coneixement”?), però certament és un “bolet” en un model productiu d’escàs valor afegit com el nostre. Algú hauria de recordar les obvietats dels clàssics: el model social està condicionat (determinat?) pel mode de producció. I és més que evident el model productiu que se’ns està imposant davant dels nostres ulls. Doncs bé, en aquest model no hi ha lloc per a les universitats públiques de qualitat, com no n’hi ha per la sanitat pública de qualitat, pels subsidis d’atur raonables, ni les pensions de jubilació dignes.