Les set crisis del PSC

Aquest món nostre, accelerat i oblidadís, ens presenta les coses com si fossin un menú de fast food. Fet, entregat i digerit en qüestió de segons. Els temes neixen, viuen un moment de glòria mediàtica i són oblidats amb gran rapidesa. D’aquí que sigui difícil aturar-se a destriar les raons profundes de les notícies, les arrels que sovint s’enfonsen dècades enllà en la història. Tot és avui i tot és ara. I aquest ritme accelerat desdibuixa els fenòmens, que apareixen i desapareixen amb la brillantor efímera d’un castell de focs artificials.

La situació actual del PSC no és nova ni la seva anàlisi és senzilla. Conté diverses crisis en una. En part és un episodi més d’una pugna històrica dins del socialisme català (que no és ni una pugna original, ja que podríem trobar-ne de molt semblats a totes les organitzacions polítiques) i en part és un capítol perifèric de fenòmens més amples, d’un abast que supera les limitades fronteres del debat sobre el dret a decidir, la consulta, el desacord entre Catalunya i Espanya. Aquest no és el punt que explica la situació actual del PSC. O no del tot. El debat intern sobre la posició dels socialistes envers la consulta explica part de la situació, però no tota. Com tampoc explica la diàspora de l’electorat socialista dels últims anys, per més que hi hagi algun interessat (a banda i banda) que ho afirmi amb vehemència.

La situació actual del PSC s’explica per set crisis, si voleu per set fenòmens de molt diversa naturalesa, però que incideixen sobre el partit dels socialistes catalans, que es reforcen els uns als altres, sense que sigui possible esbrinar les fronteres entre ells, ni quin és el que millor explica l’estat del PSC. Intentaré descabdellar-los.

1. En primer lloc hi ha la crisi del model de democràcia, el que s’ha dit també la crisi dels partits, però que va bastant més enllà d’aquests. És la crisi de l’Estat democràtic com a defensor efectiu de l’interès públic front els interessos particulars, que té la seva expressió més visible en el desmantellament de l’Estat social, però que va més enllà d’això i posa en qüestió la mateixa essència de les institucions democràtiques com a representants del bé comú (recordeu? “no nos representan”). És la captura dels reguladors en els mercats per part dels poders privats, la corrupció de les institucions públiques, el plegament de l’interès general davant el poder “real” i de retruc el replegament dels partits cap endins, la desconnexió entre representants i representats. Evidentment, aquest no és un fenomen exclusivament català, ni tan sols espanyol. Afecta tots els règims democràtics i en podem trobar traces arreu. La crisi financera l’ha fet emergir amb força, però la seva evolució és més antiga i el seu avenç no s’ha aturat, sinó tot el contrari, amb aquesta “recuperació” que no és sinó una reforma en profunditat de les relacions de poder.

2. La segona crisi, lligada amb la primera, és la del projecte socialdemòcrata. En tenim una prova fa poc a França, amb el gir del president Hollande, o a Alemanya, amb la gran coalició a la qual el SPD ha aportat l’adopció del salari mínim (magre guany), fins i tot als Estats Units. Arreu la socialdemocràcia s’ha vist escombrada perquè la crisi econòmica l’ha trobat sense projecte, i set anys després de començada, segueix sense definir una sortida diferent de la que imposen les tesis neoliberals del lliure mercat i el dèficit zero (el públic, s’entén). Sense un projecte propi de resposta a la situació, els partits socialistes han perdut bona part de l’atractiu electoral. No són alternativa. I les eleccions en democràcia es basen en les alternatives, en el contrast de projectes diferents. Als socialistes només els han quedat dues opcions: o centrar-se en temes “de valors” (l’avortament, que és el principal “banderín d’encganche” a Espanya, abans amb Zapatero i ara contra Gallardón) o convertir-se en una mala còpia dels conservadors (amb un toc “compassiu”).

3. La tercera de les crisis que afecta el PSC és pròpia d’Espanya i és la crisi del model de la transició. Estem vivint un moment de crisi de sistema a Espanya, que afecta pràcticament tots els elements del model (del rei als sindicats, passant pel tema territorial). És una crisi previsible i que (ho sento) no té aturador, ja que es basa en la “fatiga dels materials”. L’actual sistema polític espanyol es basa en el gran pacte (el famós “consenso”) de fa quaranta anys. Aquest pacte ha permès l’establiment d’un sistema democràtic homologable als dels veïns de més al Nord (una veritable novetat en la història hispànica), però el pacte original era fruit d’una situació històrica determinada que afortunadament la societat espanyola ha superat, de manera que algunes (bastants) clàusules del pacte no encaixen amb el moment actual. No només hi ha el fet que prop del 70% dels electors espanyols d’avui no tenien prou edat (o no havien nascut) per referendar la constitució del 1978, és que la mateixa evolució de la política ha deixat el pacte original desfasat... fins i tot per aquells que ara el reivindiquen com a sagrat. Un exemple? La xiulada a Raimon en el concert d’homenatge a Miguel Angel Blanco el setembre de 1997, per cantar en català una cançó titulada “País Basc”. Allà es va començar a acabar el “espíritu de la Transición”.

4. La quarta lliga amb la tercera però és pròpia de Catalunya. De la mateixa manera que el grup humà a Espanya no és el mateix que va donar lloc a l’actual sistema polític, a Catalunya també s’ha produït un importantíssim relleu, amb totes les conseqüències que això té. La catalana ja no és aquella societat partida en dues meitats, entre “vells” i “nous” catalans, la simpatia dels quals es repartien CiU i el PSC. Avui en dia els catalans amb pares nascuts fora de Catalunya estan a punt de superar els seus progenitors en nombre, i els catalans nascuts a l’estranger s’enfilen. Les categories pròpies dels anys vuitanta són estereotips que poc tenen a veure amb la realitat actual del país, que avui és més híbrid, complex i mòbil del que era fa trenta anys. Quan algú diu que “el PSC és el partit que més s’assembla a la societat catalana”, hauria d’afegir que és el que més s’assembla a la societat catalana... dels vuitantes.

5. La cinquena crisi és la crisi d’adaptació dels partits que històricament han dominat l’escena política catalana (i espanyola, tot i que menys), és a dir el PSC, però també CiU. De la mateixa manera que ha canviat l’electorat (o precisament per això), també ha canviat la manera com aquest s’expressa, i el suport que dóna a les diferents forces. D’aquí que del predomini tradicional de les dues forces majoritàries s’hagi passat a una situació de major equilibri. Fins a mitjans noranta, set de cada deu votants catalans optava o pel PSC o per CiU en qualsevol elecció. En l’últim cicle electoral n’eren cinc de cada deu. Aquest descens en el suport als “grans” els obliga a resituar-se en un nou escenari. CiU té la sort de poder-ho fer des del govern, mentre que el PSC ho ha de fer sense els seus suport institucionals tradicionals (l’ajuntament de Barcelona, la diputació o el govern central). Confinats a la intempèrie, els socialistes han d’adaptar-se a una nova posició subsidiària, emparellats amb ERC i amb el perill (segons les enquestes) d’acabar sent un més de l’escamot de les forces mitjanes.

6. La sisena crisi és la de la relació entre Catalunya i Espanya, que impacta tot l’arc polític català i espanyol, però que té una especial repercussió sobre el PSC, no tant perquè la seva posició sigui ambigua, sinó perquè els esdeveniments dels darrers anys ha posat de manifest la dificultat (per no dir directament la impossibilitat) de fer efectiva aquesta posició. Un dels eixos definitoris del projecte dels socialistes catalans ha estat històricament l’enfortiment de l’autogovern de Catalunya. El PSC fou un dels actors principals en la recuperació d’aquest autogovern i fou el motor impulsor de l’aprofundiment d’aquest, amb la reforma estatutària iniciada pel govern Maragall el 2003. La sentència del Tribunal Constitucional l’estiu de 2010, que anul·lava preceptes del nou estatut, va obligar a reposicionar-se a tot l’espectre polític, perquè en essència venia a dictaminar que no era possible una entesa per reforçar l’autogovern català. D’aquí en van sortir reforçats els extrems, mentre que el PSC quedava en terra de ningú.

7. Finalment, la setena crisi és la pròpia (aquesta sí) del PSC, que ni tan sols és original. És una crisi típica de partit, de col·lisió entre majoria i minories, i que té derivades estratègiques, de cultura política, fins i tot de lideratges, de tradició, personals. Aquesta crisi pren etiquetes diverses (“l’ànima catalanista”, “l’aparell”), però és una mena de pugna que es pot trobar en qualsevol organització política. Possiblement l’originalitat del cas PSC rau en la mateixa composició del partit, agermanat amb un de més gran, que li fa alhora de germà i de madrastra, en funció de si els interessos d’uns i altres (governar Espanya, governar Catalunya) s’acoblen o topen. Aquesta crisi pròpia del PSC és la suma de totes les altres, que s’entrellacen, es reforcen, es retroalimenten les unes a les altres creant un nus de molt difícil solució en una organització que no troba el seu lloc en un escenari que s’ha mogut, en un context on els seus plantejaments no troben altaveu, en un país que viu un canvi de règim latent que les forces majoritàries no saben encarar (o directament no volen encarar) i en una conjuntura de transformació del paper dels partits polítics. Tot això és la crisi del PSC. Si ho reduïm a un sí o un no ens equivocarem (i no hi trobarem la sortida).

foto ara.cat