El pla b

Al món hi ha dos tipus de partits polítics: els que pateixen quan són al govern i els que pateixen quan no hi són. Per aquests últims ser fora del govern és una tortura insofrible, un estar en terreny de ningú, sense saber molt bé què fer ni com fer-ho. És per això que busquen la manera de retornar a la seva posició més còmoda així que n'albiren la mínima oportunitat.

El PSC és un partit de govern pràcticament des dels seus inicis. És una organització que, a força d’anys, està més acostumada al telèfon que al megàfon. No és dolent, senzillament s’ha passat pràcticament tots els seus trenta-sis anys de vida ocupant govern, de manera que s’hi ha acomodat, és part de la seva tradició i del seu “caràcter” com a partit. La idea de ser un partit de govern ha impregnat el PSC fins en els detalls més mínims, en les actituds ponderades, en la aversió a les posicions extremes, en un cert conservadorisme, en la voluntat d’acord, de negociació i intercanvi, en el maneig dels ressorts propis del poder. És un partit acostumat a governar.

Per una organització d’aquest estil el moment actual és un autèntic drama. No tant pel moment present, sinó per la perspectiva que aquest podria allargar-se indefinidament. El retorn al govern de la Generalitat és una quimera per al PSC (i un maldecap del que fugen a tota velocitat) i el govern central apareix llunyà a menys que hi hagi una conjunció astral que ara es veu impossible. Què els queda? Els ajuntaments, la base tradicional del poder intern del socialisme català. Però els ajuntaments perillen a només un any de les municipals. Si es perden els governs locals, si el poder del PSC queda reduït a un grapat d’ajuntaments fidels, no hi haurà sortida.

CiU també és un partit forjat en el govern. La seva simbiosi amb l’administració de la Generalitat és evident, després de ser-ne la força dominant durant vint-i-set dels trenta-quatre anys d’autonomia. La pèrdua del govern és per a CiU un drama comparable a la pèrdua dels ajuntaments per al PSC. Objectius coincidents. Uns i altres estan decidits a fer el que calgui per mantenir les respectives parcel·les.

I què els cal fer? Aguantar. Aquesta és la consigna als passadissos de Palau i als de Nicaragua. Aguantar. Les dades diuen que, malgrat l’aparent recuperació que mostra CiU els darrers sondeigs, si ara es convoquessin eleccions al Parlament, hi hauria el “perill” que ERC sigui la força més votada. La conversió a l’independentisme de CiU sembla haver aturat el cop momentàniament, tot i que el transvasament de suport dels nacionalistes als republicans no ha revertit, i amb ell el perill real de sorpasso.

Per això cal aguantar. El primer, guanyar les europees ni que sigui per un vot, apel·lant a les essències pàtries. Tot i que tots saben que a les europees els vots de càstig surten gratis i pot molt ben ser que els votants de la frontera entre republicans i nacionalistes vulguin fer-les servir per donar un toc d’atenció als de Mas. D’acord, és una possibilitat, o sigui que cal mirar més enllà i tenir totes les opcions a mà. De cara enfora continuar dient que el 9 de novembre hi haurà consulta peti qui peti. És l’únic que aguanta la frontera, l’únic que impedeix que ERC entri fins la cuina i es faci amb una porció encara més grossa de l’antic espai convergent, certificant el sorpasso.

Tanmateix, cal un pla b pel 10 si el dia abans no hi ha consulta. És evident que ERC deixarà caure el govern, però convocar eleccions en aquestes circumstàncies seria la mort definitiva de les aspiracions de CiU de mantenir la majoria. Aguantar, doncs. Guanyar temps. No cedir fins al final de la legislatura, a l’espera que les generals portin un nou escenari a Madrid, on CiU hi pugui jugar un paper i on al PP li sigui impossible continuar amb el tancredismo. Qui sap si un acord de regeneració del sistema que inclogui el PSOE i la part més lampedusiana dels populars (i Felip VI?).

En qualsevol cas, portar les eleccions al Parlament a un marc més favorable, on el govern de Mas es pugui apuntar el tanto de la sortida de la crisi, i sobretot amb alguna perspectiva d’avenç significatiu en el terreny nacional. És a dir, tardor del 2016. Res d’avançaments electorals, que ja sabem quin pa s’hi dóna.

Però per fer-ho cal un soci que apuntali el govern al Parlament després de la sortida d’ERC. I aquí és on apareix el PSC, delerós per tornar a comptar, per tornar a tenir paper... per encarar amb certes garanties la revàlida municipal de 2015, recobrar centralitat (i la Diputació de Barcelona?), i last but not least donar una mica de temps a Navarro per recuperar part de la pau interna, desincentivar conspiracions i recobrar una mica del prestigi perdut davant Ferraz.

Objectius coincidents. El pla b ja és en marxa: primer l’acord sobre la privatització de la publicitat a tv3, ara BCN World, després potser la llei electoral. Acords entre “germans” que han de facilitar el trànsit cap a un escenari més favorable, menys tens, on s’imposi l’agenda dels moderats que necessiten imperiosament (uns i altres) guanyar temps per recompondre les peces i assegurar allò que els és més preuat i que ara podrien perdre, allò que els dóna sentit com a organitzacions: el govern.

Foto: reusdirecte.cat